VIII
Aprés el departiment d’aquesta gentil dona plagué al Senyor dels àngels cridar a la seva Glòria una dona jove i de molt gentil aspecte, la qual fou assats graciosa en vida; i el seu cos el vegí jaure sense l’ànima en mig de moltes dones, les quals ploraven molt pietosament. Llavors, recordant-me que ja l’havia vista fer companyia a aquella gentilíssima, no poguí reprimir qualques llàgrimes; ans plorant proposí’m dir qualques paraules de la seva mort com premi que qualque vegada l’havia vista amb la meva dona, I d’això en toquí qualque cosa a l’ultima part de les paraules que jo en diguí, com apar manifestament a qui ho entén. I diguí llavors aquests dos sonets, dels quals el primer comença: «Ploreu, amants…»; el segon, «Mort traïdora…».
Ploreu, amants, puix que ja plora Amor,
oint ço que al present el fa plorar;
Amor, de dones sent pietós clamor
i veu-les amarg dol pels ulls mostrar;
perquè traïdora mort en gentil cor
son poder implacable ve d’usar,
marcint açò (salvat tan sols l’honor)
que en gentil dona al món és de lloar.
Oïu en quant honor Amor li havia,
que el vegí lamentar-se en forma vera
sobre la morta i escaient imatge.
Vers el cel tot sovint els ulls tenia,
on l’ànima gentil ja entrada era,
que dona fou al món de gai visatge.
Aquest primer sonet es divideix en tres parts. En la primera clamo i sol·licito als fidels d’Amor a plorar; i dic que llur Senyor plora, i que, sentint la causa perquè ell plora, curin més d’escoltar-me. En la segona explico la causa; en la terça parlo de l’honor que Amor féu a aquesta dona. La segona part comença ací: «Amor de dones sent»; la terça ací: «Oïu».
Mort traïdora, enemiga de pietat, del dolor antiga mare, judici incontrastable, feixuc, puix que al meu cor en dol has donada matèria i em fas anar consirós, de maleir-te ma llengua no es fadiga.
Però si vull fer-te manca de tota gràcia, cal que jo conti el teu pecat, culpable de tots els mals; no perquè de la gent ignorat sia, ans per a indignar d’aquí en avant a qui d’Amor es nodreixi.
D’aquest món has arrencada la cortesia, i ço que en dona és de preuar, la virtut; en gaia joventut has destruïda l’amorosa gentilesa.
I no vull descobrir qual dona sia, més que per les seves propietats conegudes: qui no mereixi salvació, que no esperi mai haver la seva companyia.
Aquest sonet es divideix en quatre parts. En la primeta clamo la Mort amb certs noms propis d’ella; en la segona, tot parlant-li, dic la raó que em decideix a blasmar-la; en la terça la vitupero; en la quarta em giro a parlar a persona indefinida, encara que respecte a la meva intenció sia definida. La segona part comença ací: «Puix que al meu cor»; la terça ací: «Però si vull»; la quarta ací: «Qui no mereixi».