XIX
Esdevingué aprés que, passant per un camí, vora del qual corria un riu de molt clares aigües, em sobtà tan gran ànsia de dir, que comencí a rumiar la manera com ho faria; i pensí que parlar d’ella no fóra convenient si no parlés a moltes dones en segona persona; i no a totes les dones, ans solament a aquelles que són gentils i no són dones vulgars. Llavors dic que la meva llengua parlà quasi com per si mateixa moguda; i diguí: «Oh dones, que capiu ço que Amor sia!». Aquestes paraules jo les estotgí en la ment amb gran alegria, pensant prendre-les pel meu començament; i aprés retorní a la susdita ciutat, i, pensant alguns dies, comencí una cançó amb eix començament, ordenada de la manera que es veurà a sota en sa divisió. La cançó comença així:
Oh dones, que capiu ço que Amor sia,
de ma dona jo vull parlar amb vosaltres;
no perquè pensi dir totes ses lloes,
ans raonar per a esfogar la ment:
si en son valor s’atura el pensament,
Amor tan dolç en mi se fa sentir,
que, si llavors jo no perdés coratge,
parlant faria enamorar la gent.
Més no en vull pas parlar tan altament
que devingués, per la temença, vil;
ans tractaré de son estat gentil,
per respecte vers ella, lleugerment,
donzelles amoroses, amb vosaltres,
que açò no és cosa de parlar-ne amb altres.
Invoca un àngel la suma Saviesa
i diu: «Senyor, allí baix al món es troba
gran meravella en l’acte[26] i procedeix
d’un esperit que fins aquí esplendeix».
El cel, que ara no té cap més defecte
que el no haver-la, al Senyor ja la reclama,
i quiscun sant a Ell mercè n’implora.
Sols pietat la nostra part defensa.[27]
I parla Déu, que de ma dona cura;
«Estimats meus, sofriu en santa pau
que la vostra esperança, mentre vulgui,
habiti on hi ha qui a perdre-la s’apresta,
el qual dirà en l’Infern als condemnats:
“L’esperança jo he vist dels benaurats”».
Madona al cel més alt és desitjada:
ara jo vull de sa virtut parlar-vos.
Dic: la que semblar vulgui gentil dona
amb ella vagi, que, quan va per via,
Amor sobre els vils cors un gel escampa
que tots llurs pensaments destrueix i glaça,
i, si algú d’ells pogués restar veient-la,
o devindria noble o moriria.
Mes, si ella troba algú que digne sia
de veure-la, aquest prova sa virtut,
i si ell arriba a rebre son salut
tota ofensa no sent: tant s’humilia.
I encar li[28] ha Déu major mercè donat,
que no pot mal morir qui li ha parlat.
Diu d’ella Amor: «Com és que mortal cosa
tan ornada pot ésser i tan pura?».
L’esguarda aprés, i en si mateix ell jura
que Déu vol d’ella fer-ne cosa nova.
Ella té el rostre de color de perla,
com convé a dona haver, no sens mesura.
Ella és tot quant de bo pot fer natura;
és el model on la beltat es prova.
De sos ulls, aitant prest com els aixeca,
mil esperits d’amor inflamats ixen,
que penetren als ulls de qui els esguardi,
tan a fons que quiscun al cor arriba.
Li veureu en sa boca Amor escrit:
per ço ningú pot mai mirar-la fit.
Cançó, jo sé que tu aniràs parlant
a algunes dones, quan t’hauré enviada:
ara jo t’aconsell, car t’he adoptada
com fillola d’Amor jove i senzilla,
que allí on arribis, tot pregant tu digues:
«Ensenyau-me el camí, car só enviada
a aquella de qual lloa estic ornada».
I, si no vols caminar en va, ten compte
de no aturar-te mai amb gent villana;
enginya’t, com podràs, per fer-te entendre
sols de dona gentil i cortès home,
que et menaran ben prest per la drecera;
Amor al costat d’ella trobaràs,
i a tots dos, oh cançó, em comanaràs.
Aquesta cançó, per ço que sia més ben entesa, la dividiré més artificiosament que les altres, i per açò en faig tres parts. La primera part és proemi de les següents paraules; la segona és la part principal; la terça és quasi una servent de les precedents paraules. La segona comença ací: «Invoca un àngel»; la terça ací: «Cançó jo sé». La primera part es divideix en quatre: en la primera dic a qui vull jo parlar de la mia dona, i perquè ho vull fer; en la segona dic com m’apareix ella a mi mateix quan penso en son valor, i com en parlaria si no perdés el coratge; en la terça dic com em sembla que dec parlar-ne per ço que no sia destorbat per mon abatiment; en la quarta, dient altre cop a quins jo vulgui parlar, dic la raó que em porta a parlar amb ells; la segona comença ací: «Si en son valor»; la terça ací: «I no en vull pas parlar»; la quarta ací: «Donzelles amoroses». Aprés, quan dic: «Invoca un àngel», començo a tractar d’aquesta dona; i aquesta part es divideix en dues. En la primera dic ço que d’ella es pensa al cel; la segona dic ço que d’ella es pensa a la terra, ací: «Ma dona al cel més alt». Aquesta segona part es divideix en dues. En la primera dic d’ella segons la noblesa de son ànima, narrant algunes de les seves virtuts que de son ànima procedeixen; en la segona parlo d’ella segons la noblesa del seu cos, narrant quelcom de les seves belleses, ací: «Diu d’ella Amor». Aquesta segona part es divideix en dues. En la primera parlo d’algunes belleses de tota la persona; en la segona parlo d’algunes belleses de determinades parts de la persona, ací: «De sos ulls». Aquesta segona part es divideix en dues. En l’una és qüestió dels seus ulls, que són principi d’Amor; en la segona parlo de la boca, que és fi d’amor. I per a allunyar tot mal pensament, recordaré a qui llegeix que més amunt he dit que la salutació d’aquesta dona, la qual era obra de la seva boca, fou el fi dels meus desigs, mentre jo la poguí rebre. Aprés, quan dic: «Cançó jo sé», afegeixo una estrofa quasi com servent de les altres, en la qual dic ço que desitjo d’aquesta cançó meva. I com aquesta ultima part és fàcil d’entendre, no en faré més divisions. Convé dir que per a aclarir més la significació d’aquesta cançó convindria fer més minucioses divisions; però aquell que sia de tan poc enginy que amb aquestes que jo he fetes no la puga encara comprendre, no em desplaurà si la deixa estar, que certament jo temo haver massa comunicat sa significació, mercè tan sols a aquestes divisions que jo he fetes, si s’esdevingués que molts les poguessin sentir.