XXIV
Aprés eixa vana imaginació, escaigué un dia que, seient tot consirós en algun lloc, jo em sentí començar un tremor dins del cor, així com si jo fos estat present a aquesta dona. Llavors dic que em sobtà una visió d’Amor, al qual em semblà veure venir d’aquella part on la meva dona estava; i semblava’m que joiosament em digués en el cor meu: «Pensa a beneir el jorn que jo t’enamorí, car convé que ho facis». I verament em semblava haver el cor tan joiós que em semblava que no fos el cor meu, per la seva nova condició. I poc aprés aquestes paraules, que el cor em digué amb la llengua d’Amor, jo vegí com venia vers mi una gentil dona, la qual era de famosa bellesa i senyorejà molt aquell meu primer amic.[37] I el nom d’aquesta dona era Joana, encara que per sa bellesa, segons altres creuen, posat li era el nom de Primavera, i així era anomenada. I darrere d’ella, tot esguardant, vegí venir l’admirable Beatriu. Aquelles dones passaren prop meu així l’una aprés l’altra, i semblà’m que Amor em parlés al cor i digués: «Aquella primera és anomenada Primavera sols per aquesta vinguda d’avui; car jo moguí a l’imposador de son nom a posar-li el de “Primavera”, ço és, “primera vindrà”[38], el jorn que Beatriu es mostrarà aprés la visió del seu fidel. I si encar vols considerar son primer nom, tant val com dir Primavera, perquè el seu nom Joana és el d’aquell Joan, el qual precedí la vera llum, dient: “Ego vox clamantis in deserto: parate viam Domini”». I encara em semblà que Amor em digués, aprés aquestes, altres paraules, ço és: «Qui volgués subtilment pensar, anomenaria Amor aquella Beatriu, per la molta semblança que té amb mi». Repensant, aprés, tot açò proposí escriure en rima a mon primer amic (callant certes paraules les quals em semblà eren de callar), creient que encara son cor fos enamorat de la bellesa d’aquesta gentil Primavera. I diguí aquest sonet:
Jo sentí desvetllar-se’m dins del cor
un esprit amorós que allí dormia;
i vegí aprés venir de lluny Amor
talment joiós que a pena el coneixia,
dient: «Pensa només que en fer-me honor»;
i cada mot, amb un somrís, li eixia.
I amb mi estant poc havia el meu senyor,
mirant vers ’quell indret d’on ell venia,
vegí madones Vanna[39] i Beatriu
venir l’una de l’altra acompanyada;
ambdós prodigis caminant ensemble,
i Amor em dix, com la memòria em diu:
«Aquesta, Primavera és nomenada,
i aquella ha el nom d’Amor: talment se’m sembla».
Aquest sonet té moltes parts, la primera de les quals diu com jo em sentí desvetllar l’acostumat tremolor en mon cor, i com em semblà que Amor m’aparegués tot alegre, des de lluny; la segona diu com em semblà que Amor em parlés en mon cor, i com m’apareixia; la terça diu com, aprés que aquest fou amb mi estat un quant temps, jo vegí i oí certes coses. La segona part comença ací: «Dient: Pensa»; la terça ací: «I amb mi estant». La terça part es divideix en dues. En la primera dic allò que vegí; en la segona dic allò que oí, i comença ací: «I Amor em dix».