XXXIX
Posà’m la vista d’aquesta dona en tan nova condició, que moltes voltes hi pensava com en persona que massa em plagués; i pensava d’ella així: «Aquesta és una dona gentil, bella, jove i discreta, i apareguda potser per voluntat d’Amor, per a què la meva vida s’hi reposi». I moltes voltes pensava més amorosament, talment que el cor hi consentia, ço és, en el meu pensament. I quan havia en açò consentit, jo em repensava així com per la raó mogut, i deia entre mi mateix: «Bah, quin pensament és aquest que de tan vil faisó em vol consolar, i no em deixa quasi altre pensament?». Aprés s’en redreçava un altre, i deia: «Puix que tu ets estat en tanta tribulació d’Amor, per què no vols tu fugir de tanta amargor? Tu veus que açò és un anhel, que fa eixir al seu davant els desigs d’Amor, i prové de tan gentil lloc, com és el dels ulls d’aquella dona, que tan pietosa amb tu s’és mostrada». I havent jo així més voltes combatut en mi mateix, en volguí dir encara algunes paraules; i com sia que en la batalla de pensaments vencien aquells, que per ella parlaven, em semblà que calia parlar d’ella, i diguí aquest sonet, el qual comença: «Un gentil pensament»; i diguí «gentil» en quant enraonava a gentil dona, que per altra part era vilíssim.
En aquest sonet faig dues parts de mi mateix, segons les parts en què els meus pensaments eren dividits. Una part l’anomeno «Cor», açò és, l’apetit; l’altra «Ànima», açò és, la raó, i dic com l’un parla a l’altra. I que justificat sia anomenar l’apetit «Cor» i la raó «Ànima» assats és manifest a tots aquells als que em plau que açò sia comprensible. Ver és que en el precedent sonet jo poso la part del cor contra la dels ulls, i açò sembla contrari a ço que dic al present. I per ço dic que també allí el «Cor» vol significar l’apetit, perquè més gran desig jo tenia de recordar-me de la gentilíssima dona mia, que de veure l’altra, encara que algun apetit n’hagués encara, però molt lleuger; d’on resulta que l’una proposició no és contrària a l’altra. Aquest sonet té tres parts. En la primera començo a dir a aquesta dona com el meu desig se’m gira tot vers ella; en la segona dic com l’ànima, açò és, la raó, parla al cor, açò és, a l’apetit; en la terça dic com li respon. La segona comença ací: «L’ànima diu al cor»; la terça ací: «Ell li respon».
Un gentil pensament, parlant de vós,
amb mi a morar s’arriba freqüentment,
i raona d’amor tan dolçament,
que fa consentir al cor en ses dolçors.
L’ànima diu al cor, parlant ambdós:
«Qui és aquest que consola nostra ment,
i la seva virtut és tan potent,
que cap més pensament deix està amb nós?».
Ell li respon: «Oh tu, ànima pensosa,
és un novell esperitet d’amor,
que de tots sos desigs em fa present.
Tota sa vida i tot el seu valor
vingué dels ulls d’aquella pietosa,
que es torbava veient nostre turment».