XIII
Aprés aquesta dita visió, havent ja dit les paraules que Amor m’havia imposat de dir, començaren molts i diversos pensaments a combatre’m i a temptar-me, cadascú quasi irresistiblement; entre els quals pensaments quatre em torbaven més el repòs de la vida. L’un dels quals era aquest: «Bona és la senyoria d’Amor; per ço que trau l’enteniment de son fidel de totes les coses vils». L’altre era aquest: «No és bona la senyoria d’Amor: per ço que, quanta més de fe el seu fidel li porta, tan més greus i doloroses proves li cal passar». L’altre era aquest: «El nom d’Amor és tan dolç de sentir, que impossible m’apar que la seva influencia sobre les demés coses sia altra que dolça, com així és escrit: “Nomina, sunt consequentia rerum”[22]». El quart és aquest: «La dona per la qual Amor t’oprimeix així no és com les altres dones que són lleugeres de cor».
I cadascú em combatia talment, que em feia estar com aquell, que no sap per quin indret prendre el seu camí, i que vol caminar i no sap on s’adreci. I si jo intentava de voler cercar una via comuna a tots ells, ço és, on tots s’acordessen, aquesta via era molt dolorosa per a mi, car la trobava en clamar i posar-me en els braços de la pietat. I en aquest estat restant, em prengué voluntat d’escriure’n paraules rimades. I diguí llavors eix sonet:
Tots els meus pensaments parlen d’Amor,
i tan immensa n’és llur varietat,
que l’un em fa preuar sa potestat,
altre foll em pondera el seu valor.
Aquest amb l’esperança em du dolçor;
aquell em fa plorar desconhortat,
i sols s’acorden en clamar pietat
dins del cor tremolant amb greu temor.
Per ço no sé per quin camí comenci,
i vull parlar, però no sé què em diga;
i així me trob en amorosa errança.
I si de tots vull fer-ne una aliança,
cal-me cridar llavors a ma enemiga,
missenyora Pietat perquè em defensi.
Aquest sonet pot dividir-se en quatre parts. En la primera dic i exposo que tots els meus pensaments són d’Amor; en la segona dic que són distints i conto llur diversitat; en la terça dic açò en què tots semblen acordar-se; en la quarta dic que, volent parlar d’Amor, no sé de quin d’ells prengui matèria, i si la vull prendre de tots, cal-me clamar la meva enemiga missenyora Pietat. Dic «missenyora» quasi amb to irònic. La segona comença ací: «I tan immensa»; la terça: «I sols s’acorden»; la quarta: «D’on jo».