XXVIII
Aprés açò, comencí a pensar un jorn sobre allò que dit havia de ma dona, ço és, en aquests dos sonets precedents; i veient en el meu pensament que jo no havia parlat d’açò que al present temps obrava en mi, semblà’m defectivament haver parlat: per ço proposí de dir paraules en les quals jo digués com em semblava ésser dispost a la seva operació, i com obrava en mi la seva virtut, i no creient poder açò narrar amb la brevetat d’un sonet, comencí llavors una cançó, la qual comença:
Per tan llarg temps m’ha retingut Amor,
i avesat a la seva senyoria,
que així com m’era dur a la primeria,
així és ara per mi afalagador.
Però quan ell em trau tot mon valor
i els esperits fora de mi esgarria,
llavors aquesta feble ànima mia
mon rostre fa llanguir d’aital dolçor.
Aprés en mi Amor pren tanta virtut,
que fa als meus sospirs eixir parlant;
i fora ixen clamant
madona, per donar-me més salut.
Açò m’escau per tot on ella em veu,
i és tan pietosa cosa, que no es creu.