XXIII
Aprés pocs dies d’açò esdevingué que en alguna part de la meva persona em sorprengué una dolorosa malaltia, de la qual jo sofrí per molts dies en amarguíssima pena, i aquesta em conduí a tanta feblesa, que em calia estar com aquells que no es poden moure. Jo dic que en el novè jorn, sentint-me un dolor intolerable, sobtà’m un pensament, que era de la meva dona. I quan haguí pensat un quant temps sobre ella, jo retorní amb ma pensa a la meva debilitada vida, i, veient com n’era de lleuger el seu durar, encara que sana fos, comencí a plànyer entre mi mateix de tanta misèria. I per ço fort sospirant, entre mi mateix deia: «De necessitat convé que la gentilíssima Beatriu algun jorn es mori». Però em sobtà un tan greu defalliment, que jo cloguí els ulls i comencí a delirar com frenètica persona, i a somniar d’aquesta manera: al començament del vagar de la meva fantasia m’aparegueren certs visatges de dones escabellades que em deien: «També tu moriràs». I aprés aquestes dones, m’aparegueren certs visatges estranys i horribles de veure, els quals em deien: «Tu ets mort». Així començant a divagar la meva fantasia, arribí al punt que jo no sabia on fos; i veure em semblava dones caminant escabellades plorant per la via, meravellosament tristes; i semblava’m veure el sol enfosquir-se talment, que les estrelles es mostraven d’un color que em feia creure que ploressen; i semblava’m que els aucells volant caiguessen morts i que hi haguessen grandíssims terratrèmols. I, meravellant-me en aital fantasia, i esglaiant-me assats, m’aparegué un cert amic, que em venia a dir: «Com! No ho saps? La teva admirable dona és partida d’aquest segle». Llavors comencí a plorar molt pietosament; i no solament plorava en ma imaginació, ans plorava amb els ulls banyant-los de veres llàgrimes. Jo imaginava esguardar vers el cel, i semblava’m veure multitud d’àngels, els quals tornaven cap amunt i tenien davant d’ells un nuvolet blanquíssim; i semblava’m que aquests àngels cantessen gloriosament; i les paraules de llurs cants semblava’m que fossen aquestes: «Hosanna in excelsis», i res més no em semblava sentir. Llavors semblava’m que el cor on era tant amor em digués: «Ver és que morta jau la nostra dona». I per açò semblava’m caminar per a veure el cos en el qual era estada aquella nobilíssima i beata ànima. I fou tan forta l’esgarriada fantasia, que em mostrà aquesta dona morta; i semblava’m que dones li cobrissen la testa amb un blanc vel; i semblava’m que sa faç hagués aital aspecte d’humilitat, que semblava digués: «Jo só anada a veure el principi de la pau». En aquest somni estant, m’envaí tanta humilitat tot veient-la, que jo cridava la Mort, i deia: «Dolcíssima Mort, vine a mi, i no siguis amb mi dolenta, car tu deus ésser gentil, en tal lloc havent estada. Vine prest a mi, que molt te desitjo: ja veus que jo porto el teu color». I quan jo havia vist complir tots els dolorosos ministeris que als cossos dels morts se solen fer, em semblava tornar a la meva cambra, i aquí semblava’m esguardar vers el cel; i tan forta era la meva imaginació, que, plorant, comencí a dir amb vera veu: «Oh ànima bellíssima, com és benaurat aquell que et veu!». I, dient aquestes paraules amb dolorós sanglot de planys, i cridant la Mort que vingués a mi, una dona jove i gentil,[33] la qual era vora el meu llit, creient que els meus plors i les meves paraules fossen queixes del dolor de la meva malaltia, amb gran paüra comença a plorar. I per ço altres dones que per la cambra eren s’adonaren que jo plorava pels plors que sentien fer a aquesta; per ço fent departir de mi aquella, la qual era amb mi amb molt pròxima consanguinitat unida, elles vingueren cap a mi per a desvetllar-me, creient que jo somniava, i em deien: «No dormis més, i no et desconhortis». I, parlant-me així, finí la forta fantasia just en el punt que jo volia dir: «Oh Beatriu, beneita sies tu!». I ja dit havia: «Oh Beatriu…» quan, retornant-me, obrí els ulls i vegí que era enganyat; i amb el meu esforç per a cridar aquest nom la meva veu esdevingué tan rogallosa del sanglot dels meus plors que aquestes dones no em pogueren entendre. I, encara que jo molt m’avergonyís, amb tot per qualque admonició d’amor em girí vers elles. I quan em veieren començaren a dir: «Aquest sembla mort», i a dir entre elles: «Procurem confortar-lo». Per ço que moltes paraules em deien per a confortar-me, i llavors em demanaven de què jo havia hagut paor. D’aquí que jo essent un quant conhortat, i havent reconegut el fals imaginar, els respongui: «Jo vos diré açò que he hagut». Llavors, començant des el principi, fins a la fi, els diguí açò que vist havia, callant el nom d’aquella gentilíssima. Jo, aprés, sanat d’aquesta malaltia, proposí dir paraules d’açò que m’era arribat, car em semblava que fos amorosa cosa de sentir. I així en fiu aquesta cançó:
Dona pietosa, encar d’edat molt tendra,
ornada assats d’humanes gentileses,
era allí on jo la Mort sovint clamava.[34]
I veient els meus ulls omplerts d’angoixa,
sentint-me divagar amb paraules vanes,
de sobte esclatà en plors amb greu paüra;
i altres dones llavors, que s’adonaren
de mi, per eixa que aprop meu gemia,
partir d’allí la feren,
i aproparen-se a mi per fer-se entendre.
«No dorm pas», deia l’una;
i l’altra: «Perquè tant te desconhortes?».
Llavors fugí ma estranya fantasia,
i el nom clamava de la dona mia.
Era la meva veu tan dolorosa
i rogallosa dels meus plors i angunia,
que el nom sols en mon cor poguí comprendre;
i amb la mirada trista i vergonyosa
que en el meu lànguid rostre resplendia
féu-me vers elles girar el cap Amor.
I tal era de veure el meu color,
que feia enraonar de mort als altres:
«Confort ben prest donem-li!»,
l’una a l’altra pregava dolçament.
També anaven dient:
«Que és ço que veus, que així perds el coratge?».
I quan un poc més confortat jo fui,
jo diguí: «Dones, dir-vos-ho ara vui».[35]
Mentre pensava jo en ma feble vida
i veia com és curta sa durada,
plorà Amor en mon cor, on ell demora;
i l’ànima em restà tan esglaiada,
que sospirant al pensament em deia:
«Bé convindrà que un jorn madona mora».
I sobtà’m un esglai tan gran alhora,
que jo cloguí mos ulls que havia fits,
i anaven defallits
tots els esperits meus bo i divagant.
I aprés imaginant,
de veritat i coneixença fora,
rostres de dona turmentats jo veia,
que «Moriràs també!» quiscuna em deia.
Aprés he vistes ben paoroses coses
durant aquest deliri que em féu presa;
i trobar-me em semblà no sé en quin lloc,
veure dones córrer escabellades,
una plorant, una altra exhalant queixes,
que de tristesa espurnejaven foc.
Aprés em semblà veure a poc a poc
torbar-se el sol i eixir pel cel estrelles,
i plorar ell amb elles,
caure els aucells tot voleiant per l’aire,
tremir tota la terra;
i un hom m’aparegué, pàl·lid i magre,
dient-me: «Què fas? No saps la gran novella?
Ta dona és morta ja, que fou tan bella».
Aixecava mos ulls banyats de llàgrimes
i veia (de manà semblaven pluja),
els àngels que tornaven a la glòria;
i un nuvolet[36] a llur davant jo veia,
seguint el qual cantaven tots: «Hosanna»,
i si altri haguessen dit vos ho diria.
I em deia Amor: «Res més vull amagar-te,
vine a veure com jau la nostra dona».
I el meu enganyós somni
em conduí ma dona morta a veure;
i quan l’haguí assolida,
veia dones que en vels l’amortallaven;
i humiltat en si havia tan suau,
que semblava digués: «Jo sóc en pau».
Tan humil pel dolor jo devenia
de tan gran humiltat veient-la ornada,
que deia: «Oh Mort, jo et crec ara ben dolça
aprés que tu ets estada ja en ma dona,
i pietat no desdeny d’haver-me hauries.
Mira quant desitjós avui arribo
d’ésser dels teus, que a ver parlar te’m semblo.
Vine, que el cor te crida».
I me n’anava aprés, finit el dol;
i quan estava sol
deia, tot esguardant envers la glòria:
«Feliç, ànima bella, qui et pot veure!».
I em vinguéreu llavors del somni a treure.
Aquesta cançó té dues parts. En la primera dic, parlant a indefinida persona, com jo fui desvetllat d’un somni per certes dones, i com prometí contar-les-ho. En la segona dic com jo parlí amb elles. La segona comença ací: «Mentre pensava». La primera part es divideix en dues. En la primera dic ço que certes dones, i sobre tot una sola, digueren i feren a causa del meu somni, abans que jo retornés al ver coneixement; en la segona dic ço que aquestes dones em digueren, aprés que sortí d’aquest deliri; i comença ací: «Era la meva veu». Aprés, quan dic: «Mentre pensava», dic com jo els contí aquest somni meu; i d’això en faig dues parts. En la primera descric per ordre aquest somni; en la segona, dient a quin moment em cridaren, les remercio tàcitament; i aquesta part comença ací: «I em vinguéreu».