II

Nou vegades ja, aprés el meu naixement, havia tornat el cel de la llum^[2] quasi a un mateix punt, amb son propi girament, quan als meus ulls aparegué per primera volta la gloriosa dona del meu pensament, la qual fou anomenada de molts Beatriu, i altres no sabien que així s’anomenés. Ella era ja en eixa vida prou de temps estada per a què ensems el cel estel·lat es fos mogut vers la part d’orient una de les dotze parts d’un grau,^[3] talment que quasi des el principi dels seus nou anys fou quan m’aparegué, i jo la vegí quasi a la fi dels meus nou anys. Ella m’aparegué vestida de nobilíssim color, humil i honest, tot sagnós, cenyida i ornada a la guisa que a la seva joveníssima edat convenia. En aquell punt dic verament que l’esperit de la vida, el qual habita en la secretíssima cambra del cor, comença a tremir tan fortament que el seu tremolor apareixia horriblement fins en les més petites venes, i tremint digué eixes paraules: «Ecce deus fortior me qui veniens dominabitur mihi»^[4]. En aquell punt l’esperit animal, el qual habita en l’alta cambra,^[5] en la qual tots els esperits sensitius porten llurs percepcions, començà a molt meravellar-se, i parlant especialment a l’esperit de la vista digué aquestes paraules: «Apparuit jam beatitudo vestra»^[6]. En aquell punt, l’esperit natural, el qual habita en aquella part on se subministra el nodriment nostre,^[7] començà a plànyer, i planyent-se digué eixes paraules: «Heu miser!, quia frequenter impeditus ero deinceps»^[8]. De llavors en avant dic que Amor senyorejà l’ànima meva, la qual fou tan prest a ell disposada i començà a prendre sobre mi tanta seguretat i tanta senyoria, per la virtut que li donava la meva imaginació, que m’obligava a fer completament tot el seu voler. Ell em manava moltes vegades que cerqués per veure aquest àngel infant: per açò que en la meva infantesa moltes vegades aní cercant-la; i veia-la de tan noble i lloable captinença, que, certament, d’ella es podien dir aquelles paraules del poeta Homer: «Ella no sembla filla d’hom mortal, sinó de Déu». I escaigué que la seva imatge, la qual contínuament amb mi estava, encara que fos enginy d’Amor per a senyorejar-me, era, amb tot, de tan noble virtut, que cap vegada sofrí que Amor em regís sense el fidel consell de la raó en aquelles coses, i allí on aital consell fos útil a escoltar.

Però com açò de dominar les passions i els actes de tan extrema joventut apar exagerat parlar, me n’aniré d’açò; i passant per sobre moltes coses, les quals es podrien traure de l’exemple on naixen aquestes, vindré a aquelles paraules, les quals són escrites en la meva memòria sota majors paràgrafs.