XXXVIII

Jo arribí a un tal punt per la vista d’aquesta dona, que els meus ulls començaren a delitar-se massa veient-la; d’on moltes voltes me’n penedia, i m’havia per molt vil i més voltes encara blasmava la vanitat dels meus ulls, i els deia en el meu pensament: «Vosaltres solíeu fer plorar a qui veia la vostra dolorosa condició, i ara sembla que vulgueu oblidar-ho per aquesta dona que us mira, i que no us mira sinó en quant li pesa la trista memòria de la gloriosa dona que soleu plorar; més, feu tot ço que podeu; que jo vos la remembraré molt sovint, maleits ulls; i mai, si no aprés la mort, s’haurien les vostres llàgrimes d’haver aturat». I quan entre mi mateix així havia parlat als meus ulls, també els sospirs m’assaltaven grandíssims i anguniosos. I per a què aquesta batalla, que amb mi jo havia, no romangués sabuda solament del míser que la sentia, proposí de fer un sonet, i d’explicar-hi aquesta horrible condició, i diguí aquest que comença: «Les llàgrimes», etc.

El sonet té dues parts. En la primera parlo als meus ulls com parlava el meu cor dintre mi mateix; en la segona desfaig algun dubte, manifestant qui és el que així parla; i aquesta part comença ací: «Així diu». Podria encara fer més divisions, però fóra debades, perquè és prou clar per les precedents paraules.