VII
La dona amb la qual jo havia tant de temps amagada ma voluntat es veié forçada a departir de la susdita ciutat per anar a país llunyà; per ço que jo, quasi mancat de la bella defensa que m’era presa, assats[16] me’n desconhortí, com jo no ho hauria abans cregut. I pensant que, si del seu departiment jo no en parlava un poc dolorosament, tothom se n’adonaria més prest del meu encobriment, proposí fer qualque complanta en un sonet, que transcriuré, ja que la meva dona fou immediat motiu de certes paraules, que en el sonet es troben, com apar a qui ho comprèn. I llavors escriguí eix sonet[17]:
Oh vosaltres que per la via d’Amor passeu, repareu i mireu si hi ha cap dolor com el meu, i us prec tan sols que vulgueu oir-me; i aprés imagineu si jo sóc hostatge i clau de tot turment.
Amor, no ja per la meva poca bondat, ans per sa noblesa, em posà en vida tan dolça i suau, que jo em sentia dir al meu darrere moltes vegades: «Ves per quina dignitat té aquest tan noble el cor!».
Ara he perduda tota ma ardidesa que em venia de l’amorós tresor: per ço tot indecís romanç talment, que de parlar me’n vénen dubtes.
I així volent fer com aquells que per vergonya amaguen llur desventura, per fora mostro alegria i dintre del meu cor em consumesc i plor.
Aquest sonet té dues parts principals. En la primera em proposo invocar els fidels d’Amor amb aquelles paraules de Jeremies profeta: «O vos omnes, qui transitis per viam, attendite et videte si est dolor sicut dolor meus»: i pregar qui em vulgui oir. En la segona conto on Amor m’havia posat, amb una intenció que les extremes parts del sonet no mostren; i dic ço que jo he perdut, la segona part comença ací: «Amor, no ja».