XIV

Aprés la batalla dels diversos pensaments esdevingué que aquesta gentilíssima vingué en un lloc on moltes dones gentils eren aplegades; al qual lloc jo fui conduit per una persona amiga que es creia donar-me un gran plaer, ja que em portava allí on tantes dones mostraven llur bellesa. D’on jo quasi no sabent a quina fi fos jo menat, i fiant en la persona, la qual conduit havia a un amic seu fins a l’extremitat de la vida,^[23] diguí: «Per què som vinguts fins aquestes dones?». Llavors aquell em digué: «Per a què siguin dignament servides». I el ver és que aplegades eren allí per a fer companyia a una gentil dona que esposada s’era aquell jorn; i per ço, segons la usança de la dita ciutat, convenia que li fessin companyia la primera volta que seia a taula. Així és que jo, creient-me fer el plaer d’aquest amic, proposí’m estar al servei de les dones en sa companyia. I acabat de fer el meu determini em semblà sentir un meravellós tremor que, començant en el meu pit cap a l’esquerrana part, s’estengué de sobte per totes les parts del meu cos. Llavors jo recordo que em recolzí dissimuladament en una pintura, la qual circumdava aquesta sala; i, tement que els altres es fossen adonats del meu tremolor, alcí els ulls, i mirant les dones vegí entre elles la gentilíssima Beatriu. Llavors foren tan torbats els meus esperits per la força que Amor prengué veient-se en tanta proximitat a la gentilíssima dona, que no em romangué en vida res, fora dels esperits de la vista; i encara aquests romangueren fora de llurs instruments, car Amor volia estar en llur nobilíssim lloc per a veure l’admirable dona; i encara que jo fos tot un altre que abans, molt em dolia d’aquests esperitets, que fort es lamentaven i deien: «Si aquest no ens llencés tan lluny del nostre lloc, podríem estar veient la meravella d’aquesta dona, així com estan els altres nostres iguals». Jo recordo que moltes d’eixes dones, adonant-se de la meva transfiguració, començaren a meravellar-se; i enraonant es reien de mi amb eixa gentilíssima; i d’açò adonant-se l’amic meu, de bona fe em prengué per la mà, i, traient-me fora de la vista d’aquestes dones, em demanà què tenia. Llavors, un poc reposat i retornats els meus esperits morts, i els desterrats revinguts a llurs possessions, diguí a eix amic meu eixes paraules: «Jo só tingut els peus en aquella part de la vida, més enllà de la qual no es pot anar amb intenció de retornar». I, departit d’ell, torní a la cambra de les llàgrimes, en la qual, plorant i avergonyint-me, entre mi deia: «Si aquesta dona sabés el meu estat, jo no crec que així es rigués de ma persona, ans crec que molta pietat li’n vindria». I en eixos plors estant proposí’m dir paraules en les quals, a ella parlant, signifiqués la causa de la meva transfiguració i digués que jo sé bé que ella no en té coneixença i que, si en tingués, jo crec que altrament pietat li vindria; i proposí’m dir-li, desitjant que mes paraules vinguessen per fortuna a sa notícia. I llavors diguí eix sonet:

Aquest sonet no el divideixo en parts perquè la divisió no es fa sinó per aclarir la significació de la cosa dividida; i com sia que per les més amunt explicades circumstàncies sia prou manifest, no ha menester de divisió. Ver és que entre les paraules on s’explica l’assumpte d’aquest sonet, se n’hi troben algunes de dubtoses; ço és, quan dic que Amor destrueix tots els meus esperits, i sols els de la vista resten amb vida, emperò fóra dels instruments llurs. I aquest dubte és impossible de resoldre per a qui no sia en el mateix grau fidel d’Amor; i per a aquells que ho són és manifest tot allò que resoldria les dubtoses paraules; i per això no vull aclarir aital dubte, car mes paraules foren inútils o bé sobreres.