XVIII

Com per causa del meu aspecte moltes persones haguessen comprès el secret del meu cor, un jorn certes dones, les quals s’eren aplegades, delitant-se l’una en la companyia de l’altra, coneixien bé el meu cor, perquè cascuna d’elles era estada testimoni de moltes de mes torbacions. I jo, passant prop d’elles, com per la fortuna menat, fui cridat per una d’aquestes gentils dones; i aquella que m’havia cridat era dona de molt graciós parlar. Així que quan jo em trobí davant d’elles i vegí bé que la meva gentilíssima dona no era entre aquestes, reasserenant-me les saludí, i demaní en què complaure-les pogués. Les dones eren moltes, entre les quals n’hi havia algunes que se’n reien entre elles. Altres hi havia que m’esguardaven esperant ço que jo diria. Altres hi havia que parlaven entre elles, de les quals una, girant els ulls vers mi, i cridant-me pel meu nom, digué aquestes paraules: «A quin fi ames tu aquesta dona, ja que tu no pots la seva presència sostenir? Diga-ho, que en veritat el fi d’aital amor cal que sia novíssim».

I aprés que m’hagué dites eixes paraules, no solament ella, ans totes les altres començaren a esperar en mos ulls la meva resposta. Llavors els diguí aquestes paraules: «Senyores meves, el fi del meu amor fou un temps la salutació d’aquesta dona, la qual potser suposeu quina sia, i en allò consistia la beatitud, que era fi de tots els meus desitjos. Però, puix que li plagué negar-me’l, el meu senyor Amor, per sa mercè, ha posada tota la meva beatitud en allò que no pot menys d’arribar-me». Llavors aquestes dones començaren a parlar entre elles; i així com veiem caure l’aigua barrejada amb bella neu, així em semblava sentir llurs paraules barrejades amb sospirs. I aprés que hagueren una estona parlat entre elles, em digué aquella dona que m’havia de primer parlat aquestes paraules: «Nosaltres te preguem que digues on està aquesta tua beatitud». I jo, responent-li, li diguí així: «En aquelles paraules que lloen la meva dona». I ella respongué: «Si tu diguesses ver amb aquelles paraules que tu has dites notificant la teva condició, hauries obrat amb altra intenció».^[25] Per ço jo, pensant en eixes paraules, quasi avergonyint-me departí’m d’elles, i venia dient entre mi mateix: «Puix que hi ha tanta beatitud en les paraules que lloen la meva dona, per què altre parlar és estat el meu?». I per ço proposí de prendre sempre més per matèria del meu parlar ço que fos lloança d’aquesta gentilíssima; i pensant molt en açò, semblava’m haver presa massa alta matèria per a mi. Així és que no gosava començar; i així restí alguns dies amb desig de dir i amb por de començar.