XXXV

En aquell jorn, en el qual es complia l’any que aquesta dona era feta dels ciutadans de vida eterna, jo em trobava assegut en un lloc en el qual, recordant-me d’ella, dibuixava un àngel sobre mes tauletes; i mentre jo el dibuixava girí els ulls i vegí’m voltat d’homes als quals calia fer honor. I esguardaven allò que jo feia; i, segons em fou dit aprés, ells hi eren estats un quant temps abans que jo no me n’adonés. Quan els vegí m’alcí, i saludant els diguí: «Un altre era al present amb mi, i per ço distret estava». Partits aquests, retorní a la meva obra, ço és, dibuixar figures d’àngels; fent açò em vingué un pensament de dir paraules en rima, quasi per l’aniversari d’ella, i escriure a aquells que eren vinguts a mi. I diguí llavors aquest sonet, que comença: «Era llavors vinguda», el qual té dos començaments; i per ço el dividiré segons l’un i l’altre.

Dic que, segons el primer, aquest sonet té tres parts. En la primera dic que aquesta dona estava ja en la meva memòria; en la segona dic ço que Amor feia de mi; en la terça dic els efectes d’Amor. La segona comença ací: «Amor que»; la terça ací: «Plorant eixien». Aquesta part es divideix en dues. En l’una dic que tots els meus sospirs eixien parlant; en l’altre dic com alguns d’ells deien certes paraules diverses de les dels altres. La segona comença ací: «Però aquells». D’aquesta mateixa manera es divideix segons l’altre començament, salvat que en la primera part dic quan aquesta dona fou així vinguda a la meva ment; ço que no dic en l’altra.