XII

Ara, tornant a l’assumpte, dic que, aprés que la meva beatitud em fou negada, em sobtà tan gran dolor, que, apartant-me de la gent, en solitari lloc aní a banyar la terra d’amarguíssimes llàgrimes, i aprés que un poc em sentí allejat d’aquests plors entrí en la meva cambra, restant allí on podia plànyer sense ésser oït. I aquí clamant misericòrdia a la dona de la cortesia i dient: «Amor, ajuda el teu fidel», m’adormí llagrimejant com un noiet apallissat. S’escaigué, quasi en el mig del meu soli, que em semblava veure en la meva cambra, assegut prop de mi, un jove vestit de blanquíssim ropatge, i molt consirós, a jutjar pel seu aspecte, ell m’esguardava allí on jo jeia. I, havent-me esguardat algun temps, semblava’m que sospirant em cridés i digués eixes paraules: «Fili mi, tempus est ut prætermittantur simulata nostra»^[19]. Llavors em semblava que jo el conegués, perquè m’anomenava com assats vegades en els meus somnis m’havia ja anomenat.

I, esguardant-lo, em semblava que plorés pietosament i esperés de mi qualque paraula, i per ço jo, asserenant-me, comencí a parlar així amb ell: «Senyor de la noblesa, per què plores?». I ell em digué eixes paraules: «Ego tanquam centrum circuli, cui simili modo se habent circumferentiæ partes; tu autem non sic»^[20]. Llavors, pensant en ses paraules, em semblà que m’havia parlat molt obscur, talment que jo, esforçant-me a parlar, li diguí eixes paraules: «Què és açò, Senyor, que tu em parles amb tanta obscuritat?». I ell em digué en llengua vulgar: «No em demanis res més que ço que útil te sia». I per ço comencí amb ell a enraonar de la salutació que em fou negada; i li’n demaní la causa. Per açò d’eixa manera ell em respongué: «Aquella nostra Beatriu oí de certes persones, de tu enraonant, que la dona aquella que jo t’anomení pel camí dels sospirs rebia de tu qualque ofensa. I per ço aquesta gentilíssima, la qual és contrària de totes les ofenses, no es dignà saludar la teva persona, tement no fos danyosa. I com que verament sia conegut d’ella quelcom del teu secret per antiga costum, vull que tu digues certes paraules en rima en les quals tu manifestis la força que jo tinc sobre tu per ella i com tu fores seu ben tost des ta infantesa. I d’açò invoca testimoni al qui ho sap;^[21] i li pregaràs que tot açò ho diga a ella; i jo que só aquell, volenter li’n parlaré; i amb açò sabrà ella la teva voluntat, la qual sabent coneixerà les paraules dels enganyats. Aquestes paraules fes que siguen quasi un medi per a no parlar-li directament, ço que no és digne; i no les enviïs a part alguna on poguessin ser oïdes d’ella sense mi, ans fes-les anar ornades de suau harmonia, en la qual jo hi seré totes les voltes que siguen menester». I dites eixes paraules desaparegué, i el meu somni fou romput. I jo, remembrant, trobí que aquesta visió m’era apareguda a la nona hora del dia, i ans que jo sortís de la meva cambra proposí fer una balada, en la qual complís ço que el meu Senyor m’havia imposat, i fiu eixa balada:

Aquesta balada es divideix en tres parts. En la primera li dic on ha d’anar, i la conforto per a què vaja més segura, i dic en companyia de qui pot posar-se, si vol segura anar i sense cap perill; en la segona dic ço que cal fer-li entendre; en la terça li dono llicència per a anar-se’n quan vulgui, recomanant son departiment en els braços de la fortuna. La segona part comença ací: «Amb so dolcíssim»; la terça ací: «Gentil balada». Podria qualsevol oposar-se contra mi i dir que no sap a què ve el parlar jo en segona persona, perquè la balada no és altra cosa que les paraules que jo dic. Per açò diré que aquest dubte el crec resoldre i aclarir en parts encara més dubtoses d’aquest llibre; i llavors ho comprendrà qui dubti i qui vulgui objectar-me.