XXXVII
Escaigué aprés que onsevulga que aquesta dona em veiés, esdevenia d’una expressió pietosa i d’un color pàl·lid, quasi com d’amor; d’on moltes vegades em recordava de la meva nobilíssima dona, que amb un semblant color se’m mostrava. I, certament, moltes voltes, no podent llagrimejar ni desfogar la meva tristor, jo anava per a veure aquesta pietosa dona, la qual semblava que tragués les llàgrimes fora dels meus ulls per la seva presència. I per açò em vingué voluntat de dir paraules parlant a ella; i diguí aquest sonet, que comença: «Color d’amor», i que és clar sense dividir-lo, per sa precedent explicació:
Color d’amor i pietós semblant,
jamai ha pres tan admirablement
rostre de dona, mentre està veient
ulls entendrits o inconsolable plant
com el vostre, quan sempre que al davant
veieu mon rostre en pàl·lid llanguiment;
i per vós qualque cosa em ve a la ment,[51]
que apar que senti el cor quasi esclatant.
Els ulls plorosos mai jo puc haver
sense que a vós no esguardin molt sovint,
pel gran desig que senten de plorar,
i feu créixer talment el seu voler,
que de desig se senten consumint;
més, plorar davant vós no en saben ja.