XXXVI

Aprés, per algun temps, com sia que jo fos en un lloc en el qual em recordava del passat temps, molt pensarós estava, i amb dolorosos pensaments talment que em feien exteriorment semblar d’un aspecte de terrible defalliment. Llavors jo, adonant-me del meu turment, alcí els ulls per a veure si altri em veia; i vegí una gentil dona jove i molt bella, la qual d’una finestra estant m’esguardava molt pietosament, segons ço que jo veia; així que tota la pietat semblava en ella congriada. Per ço, com sia que quan els mísers veuen altri haver d’ells compassió, més prest es mouen a plorar, quasi com havent d’ells mateixos pietat, jo sentí llavors els meus ulls que començaven a voler plorar; però, tement de no mostrar la meva pena, fugí del davant dels ulls d’aquesta gentil; i deia aprés entre mi mateix: «No pot ésser que en aquella pietosa dona no sia nobilíssim amor». I per ço proposí de dir un sonet en el qual jo li parlés i clogués en ell tot açò que narrat és en eix raonament. I perquè aquesta raó és assats manifesta no el dividiré.