XXXVI
Aprés, per algun temps, com sia que jo fos en un lloc en el qual em recordava del passat temps, molt pensarós estava, i amb dolorosos pensaments talment que em feien exteriorment semblar d’un aspecte de terrible defalliment. Llavors jo, adonant-me del meu turment, alcí els ulls per a veure si altri em veia; i vegí una gentil dona jove i molt bella, la qual d’una finestra estant m’esguardava molt pietosament, segons ço que jo veia; així que tota la pietat semblava en ella congriada. Per ço, com sia que quan els mísers veuen altri haver d’ells compassió, més prest es mouen a plorar, quasi com havent d’ells mateixos pietat, jo sentí llavors els meus ulls que començaven a voler plorar; però, tement de no mostrar la meva pena, fugí del davant dels ulls d’aquesta gentil; i deia aprés entre mi mateix: «No pot ésser que en aquella pietosa dona no sia nobilíssim amor». I per ço proposí de dir un sonet en el qual jo li parlés i clogués en ell tot açò que narrat és en eix raonament. I perquè aquesta raó és assats manifesta no el dividiré.
Veieren els meus ulls quanta pietat
un jorn aparegué en vostra figura,
quan el gest esguardàveu i el posat
que em feia prendre ma crudel ventura.
I adoni’m que en la trista qualitat
llavors pensàveu de ma vida obscura,
i de mostra amb mos ulls tanta viltat
sobtà’m llavors dins del meu cor paüra.
Del davant vos fugí, que en eix instant
sentí’m pujar les llàgrimes del cor,
que havia somogut la vostra vista.
I aprés deia en la meva ànima trista:
«Deu viure en eixa dona aquell amor,
el mateix que em fa anar així plorant».