XV
Aprés la meva transfiguració em sobtà un pensament fixe, el qual poc s’enfugia de mi: ans contínuament em reprenia, i tenia amb mi aquest enraonament: «Puix que tu esdevens de tan ridícul aspecte quan ets aprop d’aquesta dona, com doncs cerques per veure-la? I veus-aquí que si ella et demanés qualque cosa, què li respondries, suposant que tu haguessis lliure cadascuna de tes facultats en tot quant li responguessis?». I a aquest responia un altre humil pensament i deia: «Si jo no perdés les meves facultats i fos lliure talment que jo pogués respondre, li diria que tan tost com jo imagino la seva admirable bellesa, tan tost em sorprèn un desig de veure-la, el qual és de tanta virtut que mata i destrueix en la meva memòria ço que contra ell s’hi pogués aixecar; i per ço no em priven les passades passions de cercar la vista d’aquella». Per ço; mogut d’aitals pensaments, proposí’m dir certes paraules en les quals, excusant-me a ella de tal reprensió, posés també allò que m’esdevé aprop seu. I fiu aquest sonet:
Tot ço que passa en la ment meva mor
tantost de lluny us veig; més quan proper
sóc a vós, Amor sento, dolç tresor,
que em diu: «Fuig, si morir-te no et convé!».
El semblant mostra la color del cor,
que defallint, on pot, allí es sosté;
i amb el meu tremolor trement també
semblen cridar les pedres: «Mor, sí, mor!».
Pecat farà llavors el qui a ma vista
no dóna a ma pobre ànima conhort
mostrant-se amb mi una mica compassiu.
Pietat que amb vostre escarni destruïu,
la qual es cria en la mirada trista
dels ulls que desig senten de llur mort.
Aquest sonet es divideix en dues parts. En la primera dic la causa per la qual jo no em sé estar d’anar aprop d’aquesta dona; en la segona dic ço que m’esdevé per anar prop d’ella; i aquesta part comença ací: «I quan proper». I aquesta segona part es divideix encara en cinc més, segons cinc diverses narracions. En la primera dic allò que Amor, aconsellat per la raó, em diu quan li estic aprop; en la segona manifesto l’estat del cor per les senyals del rostre; en la tercera dic com ve a mancar-me tota seguretat; en la quarta dic que peca aquell que no mostra pietat de mi, perquè em seria d’algun conhort; en la darrera dic el per què els altres deurien haver pietat, açò és, per la pietosa mirada que prenen els meus ulls; la qual mirada pietosa és destruïda, açò és, no es manifesta als altres per l’escarni d’aquesta dona, l’exemple de la qual s’encomana als altres, que potser veurien aquesta pietat. La segona part comença ací: «El semblant mostra»; la terça: «I pel meu tremolor»; la quarta: «Pecat fa»; la quinta: «Per la pietat».