XXXIII

Aprés que escrita fou eixa cançó, vingué a mi una persona, que, segons el grau de l’amistat, era per a mi l’amic immediat aprés el primer; i aquest fou de tan estreta sanguinitat amb aquesta gloriosa, que ningú més pròxim li era.^[49] I quan fou amb mi per a enraonar, em pregà que jo li digués alguna cosa per una dona que s’era morta; i simulava ses paraules, per a què semblés que parlava d’una altra, la qual era morta poc temps havia; d’on jo, adonant-me que aquest parlava sols d’aquella beneïda, diguí que faria ço que el seu prec em demanava. D’on jo, aprés pensant en açò, propòs fer un sonet en el qual em lamentés un quant i donar-lo a aquest amic meu, per a què semblés, que per a ell l’hagués fet. I diguí llavors: «Veniu a», etcètera.

Aquest sonet té dues parts. En la primera prego als fidels d’Amor que m’escoltin; en la segona parlo de la meva mísera condició. La segona comença ací: «Els quals desconsolats», etc.