XXV

Podria aquí dubtar tota persona que meresqués d’ésser aclarida en sos dubtes, i dubtar podria d’açò que jo dic d’amor, com si fos una cosa per si, i no solament substància intel·ligent, ans com si fos substància corporal. La qual cosa, segons veritat, és falsa; car Amor no és per si com substància, ans és un accident en substància. I que jo parli d’ell com si fos cos, i encara com si fos home, es mostra per tres coses que jo dic d’ell. Dic que el vegí venir de lluny; i com sia que venir signifiqui moviment local (i localment mòbil per si, segons el Filòsof^[40], sia solament cos), clarament apar que jo suposi Amor ésser cos. Dic encar d’ell que reia, i àdhuc més, que parlava; les quals coses semblen ésser pròpies de l’home, i especialment l’ésser risible, i per ço apar que jo el suposi ésser home. Per aital cosa aclarir, ço que convé al present, cal des d’ara comprendre que antigament no hi havia trobadors d’amor en llengua vulgar, ans eren trobadors d’amor certs poetes de llengua llatina; entre nosaltres, vull dir, encara que potser entre altra gent esdevingués, com en Grècia, que no els vulgars, ans els literats poetes d’eixes coses tractessin. I no gaires anys són passats que aparegueren per primer cop aquests poetes vulgars; i que compondre en rima en vulgar tant se valgui com compondre en vers en llatí, segons alguna proporció. I és signe que sia de poquet temps ha, que si volem cercar en llengua d’oc i en llengua de sí, nosaltres no trobarem res escrit abans el present temps per cent cinquanta anys.^[41] I la causa per la qual uns quants insults haguessen fama de saber rimar, és que quasi foren els primers que rimaren en llengua de sí. I el primer que començà a rimar com poeta vulgar s’hi resolgué pel desig de fer comprendre les seves paraules a una dona a la qual era difícil entendre els versos llatins. I açò va contra aquells que rimen sobre altra matèria fora de l’amorosa; com sia que aital manera de parlar fos des del principi trobat per a tractar d’amor. I per ço, com als poetes sia concedida major llicència de parlar que als prosaics escriptors i aquests escriptors de rima no siguin altres que poetes vulgars, digne és i raonívol que a ells sia major llicència largida^[42] de parlar que als altres escriptors vulgars; d’on, si alguna figura o color retòric és concedit als poetes, concedit ho és als rimadors. Doncs si veiem que els poetes han parlat de les coses inanimades com si haguessen seny i raó i fetes les han parlar ensems, i no solament coses veres, ans coses no veres, ço és, que han dit de coses que no són que parlen i que molts accidents parlen, com si fossen substàncies i homes, just és a l’escriptor de rima fer el semblant, no sense raó alguna, més amb raó, la qual aprés sia possible d’explanar en prosa. Que els poetes havien així parlat, com dit resta, apar per Virgili; el qual diu que Juno, ço és, una deessa enemiga dels Troians, parlà a Èol, senyor dels vents, en eix lloc de l’Eneida: «Æole, namque tibi», etc., i que aquest senyor li respongué; «Tuus, o regina, quid optes», etc. Per boca d’aquest mateix poeta parla la que no és animada a la cosa animada, en el terç llibre de l’Eneida, allí: «Dardanidæ duri», etc. Per boca de Lucà parla la cosa animada a la cosa inanimada, allí: «Multum, Roma, tamen debes civilibus armis». Per boca d’Horaci parla l’home a sa ciència mateixa, com si fos altra persona; i no solament són paraules d’Horaci, més ho diu quasi interpretant al bon Homer, en la seva Ars poetica: «Dic mihi, Musa, virum», etc. Per boca d’Ovidi parla Amor, com si fos persona humana, en el principi del llibre Remei d’Amor, quan diu: «Bella mihi, video, bella parantur, ait». I per tot açò pot ésser aclarit qui dubta en alguna part d’aquest meu llibret. I per a què amb ço que he dit no es prengui massa llibertat qualque persona vulgar, dic que ni els poetes parlen així sense raó, ni aquells que rimen deuen així parlar, no havent alguna raó d’allò que diuen; car gran vergonya seria per aquell que rimés així sots vestit de figura o de color retòric, i aprés demanat no sabés despullar ses paraules d’aital vestit, en guisa que haguessen vera significació. I aquest meu primer amic i jo en coneixem força d’aquells que rimen tan estultament.