XXXI

Aprés que la gentilíssima dona fou partida d’aquest món, romangué tota la susdita ciutat quasi viuda i despullada de tota dignitat, i per ço jo, encar llagrimejant en eixa desolada ciutat, escriguí als prínceps de la terra^[47] quelcom de la seva condició, prenent aquell començament de Jeremies: «Quomodo sedet sola civitas». I açò dic per a què ningú es meravelli que jo ho hagi citat abans quasi com entrada de la nova matèria que aprés ve. I si algú volgués retraure’m que no escric aquí les paraules que segueixen a aquelles citades, excuso-me’n, perquè la meva intenció ha estada des el principi de no escriure altrament que en vulgar, d’on, com sia que les paraules que segueixen a aquelles que són citades siguin totes llatines, seria fora de la meva intenció si jo les escrigués; i semblant intenció sé que hagué aquest amic meu, al qual açò escric, ço és, que jo li escrigués solament en vulgar.