IV

D’aquesta visió en avant comença mon esperit natural a ser contrariat en ses operacions, car l’ànima era tota absorta en el pensament d’aquella gentilíssima; jo esdevinguí doncs en poc de temps de tan flaca i dèbil condició que a molts amics meus condolia el meu aspecte, i molts plens de curiositat curaven de saber de mi ço que jo volia del tot amagar d’altri. I jo, adonant-me de les malèvoles preguntes que em feien, per voluntat d’Amor, el qual em manava segons el consell de la raó, els responia que Amor era qui així m’havia governat. Culpava a Amor, perquè jo portava al visatge tants dels seus signes, que açò no podia amagar-se. I quan em demanaven: «Per què t’ha emmalaltit així aquest Amor?», jo somrient els esguardava i res els deia llavors.