XXIX

«Quomodo sedet sola civitas plena populo!, facta est quasi vidua domina gentium»^[43]. Jo era encara en la proposició d’aquesta cançó, i finida era ja aquesta sobreescrita estança, quan el Senyor de la justícia cridà aquesta gentilíssima per a ser glorificada sota la senyera d’aquella Regina beneita Maria, qual nom fou en grandíssima reverència en les paraules d’aquesta Beatriu beata. I encara que potser escauria al present tractar un quant del seu departiment de nosaltres, no és ma intenció tractar-ne aquí, per tres raons: la primera és que açò no és del present propòsit, si volem mirar el proemi que precedeix aquest llibret; la segona és que, admès que fos del present propòsit, amb tot no seria suficient la meva ploma per a tractar, com caldria, d’açò; la terça és que, posat que fos l’una i l’altra cosa, no és convenívol tractar d’açò, car tractant-ne em caldria ésser lloador de mi mateix (la qual cosa és al capdavall blasmívola per a qui ho fa), i per açò deixo aital tractat a un altre glosador. No obstant açò, perquè moltes voltes el nombre del nou ha pres lloc entre les precedents paraules, d’on apar que sia no sense raó, i en sa partida aital nombre sembla que hagués molt lloc, cal aquí dir alguna cosa, car sembla al propòsit convenir-hi. Per açò diré primerament com hagué lloc en sa partida, i aprés en signaré alguna raó, perquè aquest nombre fou per a ella tan amic.