PREFACI

És cèlebre i universalment conegut el retrat del Dant fet per Giotto, on se’l veu «pintat com sobre el buit, amb un senzill llorer coronant sa testa; és a dir, la immortalitat de la pena i del dolor i la victòria sobre ells, immortal també; una figura essencialment tràgica: la figura d’un home en estat de perpetual protesta, en batalla sens treva i per tota la vida contra el món; afecció tota convertida en indignació; indignació implacable, lenta, igual, silenciosa com la d’un déu». Aquest retrat del Giotto, que ha inspirat aquestes incisives i ardents impressions al cèlebre Carlyle, no és pas el que ens donarà a conèixer al Dant de La Vida Nova. Aquell és el cap llegendari del Dant, aquella és la mirada de l’explorador de les regions del Més enllà, és aquesta testa divina, tresor de l’humanitat, en quina forma immortal ha pres cos la creació més ardida que mai hagi sortit de cervell humà.

El Dant de La Vida Nova és un jove…, què dic…!, és un infant, fondament enamorat des dels nou anys, estranyament seriós i pensador per la seva tendra edat, fugint del bullici i contant amb veu infantil i accent entendridor tota una divina història: la història de Beatriu, d’un àngel baixat a la terra i d’un cor enlluernat i estàtic davant de la ràpida visió, niu d’amargor i de llàgrimes tantost la veu retornar a sa alta pàtria «fugint la terra, indigna de cosa tan gentil», segons frase del Dant.

La llavor de La Divina Comèdia ja hi és, a La Vida Nova. La Divina Comèdia és la lògica continuació de La Vida Nova. Tota la vida intima del Dant és el camí espiritual que el porta cap a Beatriu, realitat i símbol ensems; camí començat a la terra des de la primera salutació de Beatriu, que revelà al Dant el lligam misteriós teixit entre ambdós pel destí, continuat al través de l’Infern i el Purgatori i acabat en Beatriu retrobada al Paradís, davant de la qual el Dant sent reviure son amor de nou anys amb una revifalla tan sorprenent, que, quan arriba a la presència de Beatriu, perd de vista l’altura a la qual ha arribat de son poema per a recordar solament son primer amor i per a parlar-ne amb l’accent ingenu d’un infant. Així es desenrotlla i es lliga pels dos caps aquesta immensa cadena, aquesta immensa òrbita seguida pel viatger de l’altre món.

Doncs bé: aquesta meravella fusió del real amb l’ideal, aquesta identificació de l’Art i de la Vida, aquest poder de transformar l’individual en universal i de saber veure el més sublim, és a dir, «el gran secret», com diu Goethe, al fons de la cosa més insignificant; aquest simbolisme, en fi, natural i no volgut, necessari i no convencional, que resulta de l’obra del geni, han sigut negats una vegada més en el que es refereix al Dant.

Totes les ramificacions de la nova escola d’interpretació dantesca arrenquen de les doctrines del comentarista Biscioni, qui, recollint una opinió perduda de Filelfo, pretengué que la Beatriu del Dant no era una dona real, és a dir, la filla de Folco Portinari, el veí del Dant, com fins llavors s’havia generalment cregut seguint la biografia del Dant escrita per en Bocacci, quasi contemporani d’ell, que dóna notícia detallada dels seus amors amb Beatriu.

Les principals conclusions de Biscioni sobre La Vida Nova poden reduir-se a les següents: La Vida Nova és un tractat d’amor merament intel·lectual, sense barreja d’amor profà, és a dir, essent-ne exclosa tota especie d’història real. L’objecte de l’amor del Dant és la Saviesa, a la qual ell posà el nom de Beatriu; i moltes altres afirmacions totes per l’estil, és a dir, reduint sempre el valor real de les paraules a les exigències de son càndid partit pres de l’al·legoria de la saviesa.

Aquesta és una de les interpretacions que han format escola; però una altra interpretació més moderna i més ardida és la del cèlebre dantòfil Rossetti, pare del famós pintor-poeta anglès. En el seu temps tot el fantàstic edifici aixecat per Biscioni començava a enrunar-se a una sola observació que li féu Dionisi, a saber, que si l’enamorada del Dant era una al·legoria, al·legories també havien d’ésser totes les dels poetes contemporanis seus, que parlant d’amor usaven igualment un místic i platònic llenguatge. Llavors en Rossetti sortí ardidament a apuntalar la falsa construcció d’en Biscioni en un llibre titulat De l’esperit anti-papal que produí la Reforma. En ell, partint de la base de la interpretació al·legòrica i responent a aquella observació, vol establir l’opinió que tant Beatriu com Giovanna, Selvaggia, Laura, Fiammetta, etc., no eren res més que una personificació de la potestat imperial invocada pel Dant, en Cavalcanti, en Cino, el Petrarca, en Bocacci i tots els altres del partit gibel·lí, com senyora i redemptora d’Itàlia. «Tenien els gibelins», diu en Rossetti en son llibre, «un llenguatge convencional, comú a tots llurs més distingits personatges, per medi del qual, fingint parlar d’una cosa, en parlaven d’una altra i així aconseguien tenir una comunicació mai interrompuda en mig de tots els disturbis i persecucions». Segons aquest patois, el gibel·linisme es deia Vida i el güelfisme Mort; per això el Dant digué Vida Nova, referint-se al nou curs de sa vida política.

I, conforme al plan d’aquest enginyós trencaclosques, va interpretant passatges sencers de La Vida Nova i de La Divina Comèdia, on no fa més que substituir les paraules que s’hi llegeixen per les peces del seu complicat mosaic.

La principal circumstància que als comentadors ha fet sospitar l’existència d’una al·legoria al fons del personatge de Beatriu és l’haver escrit el Dant immediatament després de La Vida Nova un tractat filosòfic titulat El Convit, on clara i explícitament personifica la Filosofia en una bellíssima dona a la qual endreça sonets i cançons, que per consegüent deuen entendre’s simbòlicament; i d’açò dedueixen els comentadors l’existència de l’al·legoria en La Vida Nova; però jo no sé veure la lògica d’aquesta deducció. Si, com veiem, el Dant mateix confessa explícitament en El Convit que la seva estimada no és cap dona, sinó la Filosofia, no fóra lògic que semblant confessió l’hagués feta, en La Vida Nova, si hagués tingut la mateixa intenció? I, no obstant, no hi trobem ni la més mínima insinuació d’aquesta especie; a més a més de la qual cosa, si les dones de La Vida Nova i d’El Convit fossin una mateixa, no sé veure la raó per què el Dant anomena a l’una Beatriu i a l’altra ni tan sols li posà nom, reduint-se només a declarar que és personificació de la Filosofia.

Però, fora de tot això, no cal més que el lector imparcial es fixi en la multitud de detalls insignificants de la vida quotidiana que el Dant retreu en el seu llibre per a convèncer-se que no es tracta de cap al·legoria intencionada. Conta que quan Beatriu li aparegué per primer cop ell tenia nou anys (i ara dieu-me francament si el Dant podia dir que en aquesta edat se li aparegués la Filosofia); conta que la trobava en l’església, pels carrers; que volent ocultar aquest amor als ulls de la gent es fingí enamorat d’altres; conta, en fi, que Beatriu morí, i senyala precisament la data (9 Juny 1290). És que, segons els nous comentadors, això vol dir la mort de la Filosofia en el segle XIII, època precisament de més vida per a l’Escolàstica?

Més lògic, en Rossetti, observant la mateixa manera de pensar i parlar en tots els poetes eròtics d’aquell temps, afirma que totes les per ell suposades dones dels poetes eren una mateixa personificació del poder imperial invocat pels gibelins. Però dels seus jeroglífics, acròstics, logogrifs, trencaclosques, etc., no vull fer-ne menció ni crítica detallada, no perquè no valgui la pena i tampoc perquè no vulgui reconèixer, per altra part, el valor dels lluminosos comentaris d’en Rossetti quan oblida el seu sistema artificiós i reprèn la via de la simplicitat, sinó perquè, a més de no donar-nos cap prova documentada sobre l’autenticitat d’aquell suposat llenguatge figurat dels gibelins, la suposició que el Dant s’entretingués en semblants puerilitats destrueix totalment l’idea de gran poeta que d’ell tenim; sí: un poeta d’aquells que no deixen prendre forma en el seu cervell a cap idea que no hagi sortit abans roja i candent de la fornal vital del cor. Negar aquest origen pregon i misteriós a tota la meravellosa florida de ses obres és negar el poeta. La Vida Nova, interpretada com una dissimulada història d’intrigues polítiques, sens el més petit interès, manca de noblesa i plena de covardia, està separada per un pregon abisme de la mateixa obra llegida com la història divina d’uns amors puríssims infantils, de joies inefables i de llàgrimes amargues, de misterioses aspiracions i mortals defalliments, tot contat amb un llenguatge de sospirs, escrit encara baix la fonda impressió dels íntims esdeveniments, és a dir, presa aquesta obra com el fons real d’aquell cor jove, d’aquell gran cor que com cràter encès el veiem en La Vida Nova enviant les primeres vagues però potents flamarades d’un amor sobrehumà a aquell front potent que l’havia de transfigurar més tard en la gran visió de La Divina Comèdia.

I, per últim, jo diré a aquests novells comentadors rossettians: Interpreteu la primera obra del gran mestre de la manera que us plagui; doneu-li la significació més ultraterrena i més extraordinària: amb tots els vostres artificis no aconseguireu aixecar al Dant un dit més de la gran altura on es troba si interpretem sa primera obra en el sentit absolutament literal. Doncs, què! Penseu que qualsevol pot, d’un amor real de la infantesa, concebre’n una Divina Comèdia? Diuen que és una cosa mesquina aquest amor d’infant per a un home tan gran. Concedim-ho, que és molt concedir. No són les coses més grans les que neixen de la més humil? Gota a gota es forma el riu, i els fets més vulgars són la primera matèria de les grans concepcions del geni. Deixin, doncs, llur tasca, que només fa que enxiquir i convertir en mesquins xaraders les grans figures que exalten l’humanitat, i que escoltin llur fulminant condemna de boca del gran Carlyle, que, pressentint l’arribada d’aquests comentadors que necessiten microscopis o telescopis per a veure les realitats que tenim a la plena llum del sol, exclama: «Algun crític futur que haurà totalment deixat de pensar com el Dant podrà creure tot això una mera al·legoria (parla de La Divina Comèdia), potser una ociosa al·legoria. Tot el Cristianisme, tal com el Dant i l’Edat Mitjana el concebien, hi és simbolitzat. Simbolitzat; i, no obstant, amb quina sincera veritat d’intenció!, quant inconscient de tota simbolització! El crític futur, qualsevol que pugui ésser son nou pensament, que opini que l’obra del Dant ha estat tota concertada com una al·legoria, cometrà un trist disbarat».

Beatriu, doncs, és realitat i símbol ensems; però símbol natural, no convencional, com són símbols tots els sers, i de més fonda significació quant més amunt estiguin en la jerarquia de la Natura.

Qui hagués pogut tenir el màgic domini que de nostra llengua posseïa Verdaguer per a fer una traducció ideal de l’obra del Dant! Però, ja que això no és possible, Déu faci que les meves mans hagin estat prou encertades en la delicada transformació d’aquesta hermosa obra; i que el llegidor la trobi escaient amb el catalanesc ropatge, havent perdut el menys possible de la gràcia i majestat amb les que la coneixem rumbejant la seva expressiva, elegant i harmoniosa llengua italiana.

La circumstància que m’ha facilitat molt la traducció fidel i quasi literal que he procurat fer ha estat la portentosa semblança que amb el nostre català clàssic té l’antiga llengua italiana. Aquesta i només que aquesta ha estat la causa que m’ha mogut a traduir en vers totes les cançons de l’obra, excepte dues, i a més conservar la forma de sonet en la traducció de tots els que s’hi troben. Només em caldrà dir, per a fer veure d’un cop aquesta semblança, que he trobat sonets en els quals no he hagut de variar més que un parell de rimes, és a dir, que totes les altres dotze paraules rimades també resulten en català rimades segons el mateix ordre i disposició de les rimes de l’original. Qui em negarà que aquesta feliç circumstància ajuda al traductor a fer una traducció ideal i perfecta en el possible?

I el mateix diré dels versos, i això prova una semblança no etimològica, sinó sintàctica: rara és la vegada que en un sonet o en una cançó hagi hagut de truncar el contingut d’un vers prolongant la seva expressió en el camp del vers següent. I, referent a la prosa, em bastarà dir que he preferit caure algun cop en alguns italianismes que he trobat justificats en algunes traduccions catalanes medievals d’obres italianes, que no fer una traducció lliure i capritxosa quan no n’hi havia cap necessitat; i, per últim, que he posat en ma traducció una incansable sol·licitud en fer català culte i elegant, a tal extrem que m’exposo a què em qualifiquin d’arcaic i amanerat. Però jo crec que aquests que això em podran criticar no hauran assaborit els refinaments d’expressió, ni admirat el noble caient de la parla catalana en llavis d’un Ausiàs March o un Ramon Llull; i per això em limitaré a signar-los amb gest mut aquestes pures fonts, que ragen sempre immaculades, esperant que vingui a purificar-se de totes les grolleries i expressions gruixudes la llengua que es vol fer passar per hereva del bell catalanesc.