XLII

Aprés enviaren dues dones gentils a pregar-me que els trametés algunes d’aquestes paraules meves rimades. Considerant, doncs, llur noblesa, proposí fer una cosa nova per a trametre-la amb aquelles, per a què més honorablement complís llurs precs. I diguí llavors un sonet, el qual narra el meu estat, i envií a elles el precedent sonet, acompanyat d’un altre que comença: «Veniu a oir», etc. El sonet que jo fiu llavors és: «Ultra l’esfera», etc.

Aquest sonet té cinc parts. En la primera dic allí on va el meu pensament, anomenant-lo amb el nom d’un efecte seu; en la segona dic perquè va per amunt, i qui el fa així pujar; en la terça dic açò que veu, açò és, una dona glorificada, i l’anomeno llavors «Esperit pelegrí», car espiritualment va per amunt, i així com pelegrí el qual és fora de la seva Pàtria; en la quarta dic tal com ell la veu, açò és, en qualitat aital que jo no la puc comprendre; és a dir, que el meu pensament s’eleva en eixa qualitat fins a un grau tan alt que el meu enteniment no ho pot comprendre: com sia que el nostre enteniment sia respecte a aquelles beneites ànimes, com nostre dèbil ull respecte al Sol; i açò ho diu el filòsof Aristòtil en el segon llibre de la Metafísica. En la quinta dic que encara que jo no pugui veure fins on em porta el pensament, ço és, fins a la seva admirable essència, al menys sé que estic pensant en la dona mia, perquè jo sento molt sovint el seu nom en el meu pensament; i cap a la fi d’aquesta quinta part dic: «Amigues meves» per a donar a entendre que són dones aquells amb qui parlo. La segona part comença: «Intel·ligència nova»; la terça: «Quan ha arribat»; la quarta: «Veu-la talment»; la quinta: «Que parla». Encara es podria més subtilment dividir i fer-se més comprensible; però es pot passar amb aquesta divisió, i per açò no em cur de dividir-lo més.