XXXII
Aprés que els meus ulls hagueren per un quant temps llagrimejat, i tan fatigats eren que jo no podia desfogar la meva tristesa, pensí voler desfogar-la amb qualques paraules doloroses; i per ço proposí fer una cançó en la qual, plorant, raonés d’ella, per la qual tant dolor s’era fet destructor de l’ànima mia; i comencí llavors: «Els ulls, dolent-se del turment», etc.
Per a què aquesta cançó sembli romandre més viuda aprés de finida, la dividiré abans que jo l’escriguí; i així ho faré d’aquí en avant. Jo dic que aquesta desventurada cançó té tres parts. La primera és proemi; en la segona enraono d’ella; en la terça parlo a la cançó pietosament. La segona comença ací: «És anada Beatriu»; la terça ací: «Pietosa cançó meva». La primera es divideix en tres: en la primera dic perquè em resolc a parlar; en la segona dic a qui vull parlar; en la terça dic de qui vull parlar. La segona comença ací: «I perquè me’n record»; la terça ací: «I tot parlant aprés». Aprés, quan dic: «És anada Beatriu», enraono d’ella i d’açò en faig dues parts. Primerament dic la causa per la qual fou partida; aprés dic com altres planyen son departiment i comença aquesta part ací: «De sa bella persona». Aquesta part es divideix en tres. En la primera dic qui no la plora; en la segona dic qui la plora; en la terça dic la meva condició. La segona comença ací: «Però greu tristesa»; la terça: «Crudel angoixa». Aprés, quan dic: «Pietosa cançó meva», parlo a aquesta meva cançó, designant-li a quines dones deu anar i que amb elles s’estiga.
Els ulls, dolent-se del turment del cor,
han soferta de llàgrimes greu febre,
talment que per vençuts des d’ara es donen.
Ara, si en mon dolor vull desfogar-me,
que a poc a poc cap a la Mort em mena,
cal-me sempre parlar exhalant queixes.
I perquè me’n record que moltes voltes
de ma dona parlí, mentre vivia,
volenter, gentils dones, amb vosaltres,
no vull parlar-ne amb altres
sinó amb tot cor gentil que en dona sia;
i tot parlant, aprés, os diré d’ella
que ja és anada al cel sobtadament
i deixà Amor vora al meu cor gement.
És anada Beatriu al cel més alt,
als regnes on els àngels en pau viuen,
i amb ells està; i us ha deixades, dones.
Estremituts, no obstant, no us l’arrencaren
de fred ni de calor, com passa a un altri;
ans fou tan solament sa gran bondat.
Car la pura claror de sa humiltat
penetrà fins al cel amb tal virtut
que féu meravellar al Senyor Altíssim,
talment que li vingué desig dolcíssim
de cridar-la a l’eterna beatitud;
i a Ell des d’ací baix ascendir féu-la;
perquè veia que aquesta terra vil
no era digna de cosa tan gentil.
De sa bella persona ja és partida,
plena de gràcia l’ànima gentil,
que ja està gloriosa en son lloc digne.
Qui no la plany quan d’ella s’enraona
té el cor de pedra tan malvatge i vil,
que en ell no pot entrar esperit benigne.
En vil cor prou enginy no pot haver-hi
que imaginar quelcom sobre ella pugui,
i per ço no li ve desig de llàgrimes;
prô greu tristesa en té i mortal angoixa
de sospirar i de tants plors morir-se,
i de conhort son ànima despulla,
qui algun cop pensa com tan gran bellesa
tan aviat ens fou pel Senyor presa.
Crudel angoixa els forts sospirs em donen,
quan la meva memòria, a la ment trista,
aquella que ha ferit mon cor, remembra;
i pensant en la mort moltes vegades,
un suau desig me’n ve tan inefable,
que les colors del rostre me trasmuda.
Quan ben absort em té ma pensa trista,
per tot arreu m’assalta tan greu pena,
que el dolor que jo sento me retorna;
i tal devinc llavores,
que la vergonya, de les gents m’allunya.
Aprés, plorant tot sol, en ma complanta,
Beatriu jo clam, i dic: «Ara ja ets morta!».
I mentre jo la clam, açò em conforta.
Plorar de dol i sospirar d’angoixa
m’oprimeixen el cor per on sol vagi,
talment que a qui em veiés pietat faria.
I ço que estada n’és la vida meva,
aprés que al ditxós regne anà ma dona,
llengua no hi ha que dir-ho sapigués;
i per ço, oh dones!, anc que jo ho volgués,
ço que jo só, tampoc dir-vos sabria,
tant em dóna a sofrir la dura vida;
la que és tan envilida,
que tothom, «T’abandon» ja apar que em digui,
quan em veuen la faç tan esmortida.
Prô, ço que sia ho veu ma dona cara,
i jo d’ella mercè n’esper encara.
Pietosa cançó meva, plorant vés-te’n,
i troba les donzelles i les dones
a qui tes germanetes[48]
abans portar solien dolça joia;
oh tu, la filla del dolor!, fes via
i les faràs, plorosa, companyia.