XXII

Aprés d’açò, passats no gaires dies (com plagué al gloriós Senyor, el qual no negà a per a si la mort), aquell que era estat genitor de tanta meravella, quanta era aquella nobilíssima Beatriu, d’aquesta vida eixint se n’anà a la glòria eternal verament. D’on, com que aital departiment sia dolorós a aquells que romanen i són estats amics d’aquell que se’n va, i cap amistat tan íntima sia, com eixa de bon pare a bon fill i de bon fill a bon pare, i aquesta dona fos en altíssim grau de bondat, i el seu pare (si com per molts es creu, i ver és) fos bo en alt grau, manifest és que aquesta dona fou amargament plena de dolor. I com sia que, segons la usança de la susdita ciutat, dones amb dones i homes amb homes s’adunin per aital tristesa, moltes dones s’adunaren allí, on aquesta Beatriu plorava pietosament; i així veient algunes dones retornant de veure-la, les sentí dir com aquesta gentilíssima es lamentava. I entre llurs paraules sentí com deien: «Cert, ella plora talment que qui la mirés deuria morir de pietat». Llavors passaren aquestes dones; i jo romanguí en tanta tristor, que qualque llàgrima banyava el meu rostre: per ço que jo l’amagava posant-me moltes voltes les mans als ulls. I si no fos que jo esperava encara sentir quelcom d’ella (car jo era en lloc on passaven la major part de les dones, que d’ella es departien), ja me n’hauria ocultat incontinent quan les llàgrimes m’havien sorprès. I, restant per ço en el mateix lloc, més dones encar passaren prop de mi, les quals anaven enraonant i dient entre elles eixes paraules: «Quina deu ésser mai de la vida joiosa, de nosaltres, que havem sentit parlar aquesta dona tan pietosament?». Aprés aquestes en passaren d’altres, que venien dient: «Aquest que ací està plora ni més ni menys com si l’hagués vista, com nosaltres». Altres també deien de mi: «Mira aquest que no sembla ell mateix: talment és esdevingut». I així passant aquestes dones, sentí paraules d’ella i de mi d’aquesta faisó que dita resta. Per ço jo aprés, pensant, proposí dir paraules, car dignament tenia ocasió de dir-les, en les quals conclogués tot açò que oït havia d’aquestes dones. I com volenter les hagués interrogades, si açò no m’hagués estat causa de reprensió, prenguí l’assumpte com si jo les hagués interrogades i elles m’haguessin respost. I fiu dos sonets: en el primer dels quals suplic en la forma com desitjava suplicar; en l’altre dic llur resposta, recollint ço que oí d’elles, com m’ho haguessen dit, responent-me. I el primer comença: «Vosaltres que porteu…»; el segon: «Ets tu aquell…».

Aquest sonet es divideix en dues parts. En la primera clamo i demano a aquestes dones si vénen d’ella, dient-les que jo ho crec, perquè tornen embellides. En la segona les prego que em parlin d’ella; i la segona comença ací: «I si d’aital pietat».

Aquest sonet té quatre parts, segons que quatre maneres de parlar hagueren entre elles les dones a les que responc. I com sia que més amunt són prou explicades, no em curo de narrar l’explicació de les parts, i així les distingiré solament. La segona comença ací: «I per qui plores tu?»; la terça: «Oh! Deixa’ns plànyer»; la quarta: «Tan clara la pietat».