XXVI
Aquesta gentilíssima dona, de la qual es tracta en les precedents paraules, vingué en tanta gràcia de la gent, que, quan pel carrer passava, les persones corrien per a veure-la, d’on admirable joia em corprenia. I quan ella era prop d’algú, tanta honestedat venia en el cor d’aquest, que ell no gosava alçar els ulls, ni respondre al seu salut; i d’açò molts, com experts, em podrien testimoniar a qui no ho cregués. Ella, coronada i vestida d’humilitat, caminava, cap vanitat mostrant d’açò que veia i oïa. Deien molts, aprés que era passada: «Aquesta no és fembra, ans és un dels més bells àngels del cel». I altres deien: «Aquesta és una meravella: que beneit sia el Senyor que tan meravellosament sap obrar». Jo dic que ella es mostrava tan gentil i tan plena de totes les belleses, que aquells que l’admiraven endevinaven en ells una dolçor honesta i suau, tant que dir no ho sabien; i ningú hi havia que la pogués mirar, que no li calgués a l’instant sospirar. Aquestes i més admirables coses d’ella procedien admirablement i virtuosa. D’on jo, pensant en açò, volent reprendre l’estil de les seves lloes, proposí dir paraules en les quals donés a comprendre les seves admirables i excel·lents influencies; per a què no solament aquells que la podien sensiblement veure, ans els altres sabessen d’ella açò que les paraules no poden fer comprendre. Llavors diguí eix sonet:
Tan honesta i gentil ensems està
ma dona quan a un altre ella saluda,
que trement tota llengua degué muda,
i els ulls, torbats, ni gosen a mirar.
Ella avança, sentint-se arreu lloar,
benignament i humil, de tots volguda,
i sembla com si fos cosa vinguda
de cel al món per a un portent mostrar.
I mostra’s tan plaent a qui la mira,
que pels ulls al cor dóna aital dolçor,
que no pot pas comprendre qui no ho vegi.
I apar que en els seus llavis aletegi
un esperit suau i ple d’amor,
que va duent a l’ànima: sospira.
Aquest sonet és tan fàcil d’entendre per allò que narrat és abans, que no ha menester cap divisió.