Tercer dia

VESPRES

En què hom torna a parlar amb l’Abat, Guillem té algunes idees espaterrants per desxifrar l’enigma del laberint i se’n surt de la manera més raonable. Després hom menja pastisset de formatge

L’Abat ens esperava amb un posat ombrívol i amoïnat. Tenia un paper a la mà.

—Acabo de rebre una carta de l’Abat de Conques —va dir—. Em comunica el nom de la persona a la qual Joan ha confiat el comandament dels soldats francesos i la protecció de la legació. No és pas un home d’armes ni un home de la cort, i formarà al mateix temps part de la legació.

—Estrany connubi de virtuts diverses —va dir Guillem neguitós—. Qui deu ser?

—Bernat Gui, o Bernat Guidoni, com voldreu dir-ne.

Guillem va esclafir un crit en la seva llengua, que ni l’Abat ni jo no vam entendre, i potser va ser millor així, perquè la paraula que va dir tenia un dring obscè.

—No m’agrada —va afegir tot d’una—. Bernat ha estat anys i panys martell d’heretges a la regió de Tolosa i ha escrit una Practica officii inquisitionis hereticae pravitatis¹³² per a ús de tots aquells qui hagin de perseguir i esvair valdesos, begards, terciaris, fraticelli i dolcinians.

—Ja ho sé. Conec el llibre, que és d’una doctrina admirable.

—D’una doctrina admirable —reconegué Guillem—. Serveix devotament Joan, que aquests darrers anys li ha encomanat moltes missions a Flandes i aquí a Itàlia. I ni tan sols quan el van nomenar bisbe de Galítzia no va posar mai el peu a la seva diòcesi, sinó que va continuar dedicant-se a la seva activitat inquisitorial. Ara em pensava que s’havia retirat al bisbat de Lodève; però, a la traça, Joan el torna a posar en servei precisament aquí, a la Itàlia septentrional. ¿Per què justament Bernat i per què al capdavant d’un escamot armat…?

—Hi ha una resposta —va dir l’Abat— que confirma totes les temences que us expressava ahir. Sabeu ben bé —tot i que no ho vulgueu admetre— que les tesis sobre la pobresa del Crist i de l’església defensades pel capítol de Perusa, excepte per l’escreix d’arguments teològics, són les mateixes que abonen molts moviments herètics, per bé que d’una manera molt menys prudent i amb un capteniment molt menys ortodox. No cal escarrassar-se per demostrar que les tesis de Michele de Cesena, que l’emperador ha fet seves, són les mateixes que les d’Ubertino i Angelo Clareno. I fins aquí les dues legacions estaran d’acord. Però Gui podria arribar més lluny, i és prou traçut per fer-ho: provarà de sostenir que les tesis de Perusa són les mateixes que les dels fraticelli, o dels pseudo-apòstols. Hi esteu d’acord?

—¿Dieu que les coses són així o que Bernat Gui dirà que són així?

—Posem que dic que ell ho dirà —va concedir cautelosament l’Abat.

—També jo hi estic d’acord. Però això era de preveure. Vull dir que ja era sabut que hauríem arribat a això sense que calgués la presència de Bernat. A tot estirar, Bernat ho farà més bé que tots aquells curials de pacotilla, i caldrà gastar més subtilesa per heure-se-les amb ell.

—Sí —va dir l’Abat—, però aquí ens trobem acarats amb la qüestió que es va plantejar ahir. Si d’avui a demà no trobem el culpable de dos o tres crims, hauré de permetre que Bernat vigili els afers de l’abadia. No podré pas amagar a un home investit dels poders amb què comptarà Bernat (per acord mutu entre nosaltres, ep!) que aquí a l’abadia han passat, estan passant encara, fets inexplicables. Altrament, tan bon punt ell ho descobrís, tan bon punt (cosa que Déu no faci) s’esdevingués un altre fet misteriós, tindria tot el dret del món a denunciar que l’havien traït…

—És cert —murmurà Guillem, amoïnat—. No hi ha res a fer-hi. Caldrà que parem esment a vigilar Bernat, que anirà a la percaça de l’assassí misteriós. Potser hi sortirem guanyant, ja que Bernat, enquimerat a cercar l’assassí, no estarà disponible per intervenir en la discussió.

—Bernat, enquimerat a cercar l’assassí, serà una espina clavada al flanc de la meva autoritat, recordeu-ho. Aquest afer tèrbol m’obliga per primera vegada a cedir una part del poder que tinc dins aquest clos, i això és un fet nou no solament en la història d’aquesta abadia, sinó en la història del mateix orde cluniacenc. Faré els impossibles per evitar-ho. I la primera cosa que caldria fer fóra negar hostalatge a les legacions.

—Prego vivament vostra sublimitat de reflexionar sobre aquesta greu decisió —va dir Guillem—. Teniu a les mans una carta de l’emperador que us invita calorosament a…

—Sé el lligam que tinc amb l’emperador —va dir bruscament l’Abat—, i vós també el sabeu. I, en conseqüència, sabeu que, a despit d’això, no puc afluixar. Però tot això és molt lleig. ¿On és Berengario, què se n’ha fet, què està fent a hores d’ara?

—No sóc sinó un frare que ha menat durant molt de temps enquestes inquisitorials. Prou sabeu que la veritat no es troba d’avui per demà. Al capdavall, quins poders m’heu concedit? ¿Que puc entrar a la biblioteca? ¿Puc fer totes les preguntes que vulgui a l’empara de la vostra autoritat?

—No veig quina relació hi pot haver entre els crims i la biblioteca —va dir l’Abat, en to colèric.

—Adelmo era miniaturista, Venanci traductor, Berengario ajudant de bibliotecari… —va explicar pacientment Guillem.

—En aquest sentit hi ha seixanta monjos que tenen relació amb la biblioteca, de la mateixa manera que tenen relació amb l’església. ¿Per què no investigueu, doncs, a l’església? Vós, fra Guillem, esteu menant una enquesta per mandat meu dins els límits en què us he pregat de menar-la. D’altra banda, dins el clos d’aquests murs, jo sóc l’únic amo després de Déu i per gràcia d’ell. I ho continuaré sent davant Bernat. D’altra banda —afegí en un to més mansuet— encara ningú no ha dit que Bernat vingui aquí per participar en l’encontre. L’Abat de Conques m’escriu dient-me que ve a Itàlia de passada cap al sud. M’arriba a dir que el papa ha pregat al cardenal Bertrando del Poggetto que vingui aquí des de Bolonya per posar-se al capdavant de la legació pontifícia. Potser Bernat ve aquí per trobar-se amb el cardenal…

—Això seria pitjor, vist des d’una perspectiva més àmplia. Bertrando és el martell dels heretges a la Itàlia central. Aquest encontre entre dos campions de la lluita antiherètica pot anunciar una ofensiva més àmplia arreu del país, per tal d’acabar implicant-hi tot el moviment franciscà…

—D’això, n’informarem de seguida l’emperador —va dir l’Abat—, però en aquest cas el perill no fóra immediat. Vigilarem. Adéu.

Guillem va restar silenciós uns moments mentre l’Abat s’allunyava. En acabat, em va dir.

—Sobretot, Adso, no ens esverem. Les coses no es resolen en un tres i no res quan cal acumular tantes petites experiències individuals. Jo tornaré al taller, perquè sense les ulleres no solament no podré llegir el manuscrit, sinó que no valdrà la pena que tomem aquesta nit a la biblioteca. Tu vés a veure si pots tenir clarícies de Berengario.

En aquell moment ens va sortir al pas Nicola de Morimondo, que ens duia notícies de mal averany. Mentre provava de bisellar aquella lent en què Guillem havia posat tantes esperances, se li havia trencat. I una altra, que hauria pogut substituir aquella, s’havia esberlat quan provava d’encastar-la a la muntura. Nicola va assenyalar el cel, tot desconsolat. Era l’hora de vespres i davallava la fosca. Aquell dia ja no podrien treballar més. Un altre dia perdut, va dir amargament Guillem, reprimint la temptació (com em va confessar després) d’engrapar pel coll el vidrier maldestre, el qual, d’altra banda, ja se sentia prou humiliat.

El vam deixar sumit en la seva humiliació i vam anar a cercar clarícies de Berengario. Naturalment, ningú no l’havia trobat.

Ens feia l’efecte de trobar-nos en un punt mort. Vam fer una passejadeta pel claustre, sense saber què fer. Al cap de poc vaig observar que Guillem mirava enlaire tot capficat, com si no hi veiés. S’acabava de treure de l’hàbit un ram d’aquelles herbes que li havia vist collir unes setmanes abans i les mastegava com si li procuressin una mena d’excitació calmosa. Semblava absent, però de tant en tant se li encenien els ulls com si dins la buidor de la seva ment se li hagués il·luminat una idea nova; després es tornava a enfonsar en el seu embotornament singular i actiu. De cop i volta va dir:

—És clar, es podria…

—Què? —vaig preguntar.

—Estava buscant la manera d’orientar-nos dins el laberint. No és pas senzill per fer, però seria eficaç… Fet i fet, la sortida és a la torrassa de llevant, això ja ho sabem. Imagina’t ara que tinguéssim una màquina que ens senyalés el punt en què s’escau el nord. ¿Què passaria?

—Que, com és lògic, n’hi hauria prou de tombar a la dreta per enfilar cap a llevant. O n’hi hauria prou de caminar en direcció contrària per saber que anàvem cap a la torrassa de migjorn. Però, per bé que admetéssim que existís una màgia semblant, el laberint és precisament un laberint i, tan bon punt enfiléssim cap a llevant, ensopegaríem amb una paret que ens privaria de tirar de dret avall, i tornaríem a estar perduts… —vaig remarcar.

—Sí, però la màquina que et dic indicaria sempre la direcció del nord, encara que haguéssim canviat de ruta, i en qualsevol punt ens diria on hem de fer cap.

—Fóra meravellós. Però caldria tenir aquesta màquina, i hauria de ser capaç de reconèixer el nord de nit i en un lloc tancat, sense poder veure el sol ni els estels… I no crec que ni el vostre Bacon posseís una màquina semblant! —vaig riure.

—Doncs vas errat —va dir Guillem—, perquè s’ha construït una màquina així i alguns navegants l’han feta servir. No ha de menester el sol ni els estels, perquè conté una pedra meravellosa, igual com la que hem vist a l’hospital de Severino, la que atreu el ferro. I l’han estudiada Bacon i un mag picard, Pierre de Maricourt, que en descriu els múltiples usos.

—I vós sabríeu construir-la?

—No és gaire difícil. La pedra es pot fer servir per fabricar moltes coses meravelloses. Per exemple, una màquina que es mogui perpètuament sense cap força externa, però la troballa més senzilla és la que va descriure un àrab, Baylek al Qabayaki. Agafes un got ple d’aigua i hi fiques un suro en què has clavat una agulla de ferro. Després passes la pedra magnètica damunt la superfície de l’aigua, amb un moviment circular, fins que l’agulla adquireix les mateixes propietats de la pedra. I en aquell moment l’agulla —però el mateix hauria passat amb la pedra si hagués pogut moure’s al voltant d’un pern— es posa amb la punta en direcció nord, i si tu et mous amb el got, apunta sempre cap a tramuntana. Excuso dir-te que, si has assenyalat sobre el caire del got, en relació amb el nord, les posicions del migjorn, de l’aquiló, etcètera, sabràs tothora com t’has de moure per la biblioteca per arribar a la torrassa de llevant.

—Quina cosa més meravellosa! —vaig exclamar—. Però, ¿per què l’agulla apunta sempre cap al nord? Ja he vist que la pedra atreu el ferro, i suposo que una quantitat immensa de ferro deu atreure la pedra. Però aleshores… aleshores, en direcció a l’estrella polar, al límits extrems del globus, hi deu haver grans mines de ferro!

—Efectivament, algú ho ha insinuat. L’agulla no apunta, però, exactament, en la direcció de l’estrella nàutica, sinó cap al punt de convergència dels meridians celestes. Això és senyal que, com s’ha dit, «hic lapis gerit in se similitudinem coeli»¹³³, i els pols de l’imant reben llur inclinació dels pols del cel i no pas dels de la terra. Vet aquí un bon exemple del moviment imprès a distància i no pas per causalitat material directa: un problema del qual s’està ocupant el meu amic Jean de Jandun quan l’emperador no li demana que enfonsi Avinyó dins les entranyes de la terra…

—Llavors anem a agafar la pedra de Severino, un got, aigua i un suro —vaig dir tot excitat.

—A poc a poc —va dir Guillem—. No sé pas per què, però no he vist mai cap màquina que, tot i ser perfecta en la descripció dels filòsofs, després sigui perfecta pel que fa al seu funcionament mecànic. Mentrestant, la falç d’un pagès, que cap filòsof no ha descrit, funciona com cal… Em fa por que, si ens posem a voltar pel laberint amb una llàntia en una mà i un got ple d’aigua a l’altra… Espera, tinc una altra idea. La màquina assenyalaria el nord encara que fóssim fora del laberint, oi?

—Sí, però aleshores no ens faria cap servei, perquè tindríem el sol i les estrelles… —vaig dir.

—Ja ho sé, ja ho sé. Però si la màquina funciona, ja sigui a fora ja sigui a dins, per què no pot passar el mateix amb el nostre cap?

—El nostre cap? És clar que també funciona a fora, i de fora estant sabem a bastament quina és l’orientació de l’Edifici! Però és quan hi som dins que no entenem res!

—Això mateix. Però, ara, deixa estar la màquina. El fet de pensar en la màquina m’ha fet pensar en les lleis naturals i en les lleis del nostre pensament. Vet aquí el nucli de la qüestió: ens cal trobar, de fora estant, una manera de descriure l’Edifici tal com és per dins…

—Com?

—Deixa’m pensar, no deu ser tan difícil…

—I el mètode que dèieu ahir? ¿No volíeu recórrer el laberint fent-hi senyals amb carbó?

—No —va dir—; com més hi penso menys em convenç. Potser no sóc capaç de recordar ben bé la regla, o potser per caminar per un laberint cal tenir una bona Ariadna que t’esperi a la porta aguantant el cabdell. Però no n’hi ha, de fils tan llargs. I, encara que n’hi hagués, això voldria dir (sovint les faules diuen la veritat) que només es pot sortir del laberint amb l’ajut de fora. D’on les lleis de fora són iguals que les lleis de dins. Ja ho tenim, Adso, farem servir les ciències matemàtiques. Només en les ciències matemàtiques, com diu Averrois, s’identifiquen les coses que nosaltres coneixem amb les que es coneixen d’una manera absoluta.

—Llavors reconeixeu que admeteu l’existència de coneixements universals.

—Els coneixements matemàtics són proposicions bastides pel nostre intel·lecte de manera que funcionin sempre com a veritables, o perquè són innates o perquè les matemàtiques es van inventar abans que les altres ciències. I la biblioteca ha estat bastida per una ment humana que pensava de manera matemàtica, perquè sense matemàtiques no pots fer laberints. Es tracta, doncs, de confrontar les nostres proposicions matemàtiques amb les proposicions del constructor, i, d’aquesta confrontació, pot eixir-ne ciència, perquè és ciència de termes sobre termes. En qualsevol cas, no m’arrosseguis a discussions metafísiques. Què dimoni t’ha agafat avui? Tu que tens els ulls bons, agafa un pergamí, una tauleta, alguna cosa per fer-hi signes, i un estilet… ah, molt bé, ja ho tens, estimat Adso. Anem a fer un tomb al voltant de l’Edifici, abans no es faci fosc del tot.

Vam fer una llarga volta És a dir, vam examinar de lluny la torrassa de llevant, la de migjorn i la de ponent, i els murs que s’hi interposaven. La resta donava sobre l’espadat, però no en vam fer esment, perquè, per raons de simetria, no devia ser gaire diferent d’allò que vèiem.

I allò que vam veure, observà Guillem mentre em feia prendre notes exactes damunt la meva tauleta, era que cada pany de mur tenia dues finestres i cada torrassa cinc.

—Ara raona —em va dir el meu mestre—. Cadascuna de les cambres que hem vist tenia una finestra…

—Llevat de les que tenen set costats —vaig dir.

—És ben natural, són les que hi ha al mig de cada torre.

—Llevat, també d’algunes que vam trobar que no tenien finestres i no eren heptagonals.

—No hi pensis. Primer trobem la regla, després mirarem de justificar les excepcions. Tindrem, doncs, cinc cambres que donen a fora per cada torre i dues cambres per cada pany de mur, cadascuna amb una finestra. Però, si d’una cambra amb finestra vas cap a dins de l’Edifici, et trobes una altra sala amb finestra. Vol dir que es tracta de finestres interiors. Ara; ¿quina forma té el pou interior, tal com es veu des de la cuina i des de l’scriptorium?

—Octagonal —vaig dir.

—Perfecte. I a cada costat de l’octàgon pot haver-hi ben bé dues finestres. Això vol dir que per cada costat de l’octàgon hi ha dues sales interiors. Es així mateix?

—Si, però i les sales sense finestra?

—N’hi ha vuit en total. De fet, la sala interior de cada torrassa, de set costats, té cinc parets que donen a cadascuna de les cinc sales de cada torrassa. Amb què limiten les altres parets? No pas amb una sala situada al llarg dels murs forans, perquè es veurien les finestres, ni amb una sala posada al llarg de l’octàgon, per les mateixes raons, i perquè llavors serien unes sales exageradament allargassades. Prova de fer un croquis del que pot ser la biblioteca vista de dalt. Pots veure que, en correspondència amb cada torre, hi ha d’haver dues sales que limiten amb la sala heptagonal i donen a les dues sales que limiten amb el pou octagonal interior…

Vaig provar de traçar el croquis que el meu mestre em demanava i vaig esclafir un crit de triomf.

—Ja ho sabem tot! Deixeu-me comptar… La biblioteca té cinquanta-sis sales, quatre de les quals són heptagonals i cinquanta-dues més o menys quadrades i, d’aquestes, vuit són sense finestres, vint-i-vuit donen a fora i setze a dins!

—I les quatre torrasses tenen cadascuna cinc sales de quatre costats i una de set… La biblioteca està construïda segons una harmonia celestial a la qual es poden atribuir diversos i admirables significats…

—Un descobriment esclatant —vaig dir—; però, llavors, per què és tan difícil d’orientar-s’hi?

—Perquè allò que no respon a cap llei matemàtica és la disposició dels passos. Algunes sales donen accés a unes altres, algunes a una de sola, i cal demanar-se si no hi ha sales que no donen accés a cap. Si tens en compte aquest element i, a més a més, la manca de llum i la manca d’indicis donats per la posició del sol (i afegeixes a tot això les visions i els miralls), podràs entendre que el laberint desorienti qualsevol persona que el vulgui recórrer, ja afeixugada per un sentiment de culpa. D’altra banda, pensa com ens vam desesperar ahir a la nit quan vèiem que no trobàvem el camí. S’arriba al màxim de la confusió amb el màxim d’ordre: em sembla un càlcul sublim. Els constructors de la biblioteca eren uns grans mestres.

—Com ens ho farem per orientar-nos, doncs?

—A hores d’ara ja no és tan difícil. Amb el mapa que tu has traçat, i que, poc o molt, deu correspondre al plànol de la biblioteca, tan bon punt arribarem a la primera sala heptagonal, ens mourem de manera que trobarem de seguida una de les dues cambres cegues. Després, tombant sempre cap a la dreta, arribarem de nou a una torrassa, que no podrà ser sinó la de tramuntana, fins que tornarem a accedir a una cambra cega, que tocarà, per l’esquerra, la sala heptagonal, i per la dreta ens permetrà de fer un trajecte anàleg al que t’he dit suara, fins que arribarem a la torrassa de ponent.

—Sí, sempre que totes les cambres comuniquin amb d’altres cambres.

—Tanmateix. Però per això haurem de menester el teu mapa, per senyalar-hi les parets plenes, de manera que puguem saber quines desviacions anem fent. Però no serà gaire difícil.

—Estem segurs que rutllarà? —vaig preguntar, perplex, perquè tot plegat em semblava massa senzill.

—Rutllarà —respongué Guillem—. Omnes enim causae effectuum naturalium dantur per lineas, angulos et figuras. Aliter enim impossibile est scire propter quid in illis¹³⁴ —cità—. Són paraules d’un dels grans mestres d’Oxford. Encara no ho sabem tot, però. Hem après a no perdre’ns. Ara es tracta de saber si hi ha una regla que governa la distribució dels llibres en cada sala. I els versets de l’Apocalipsi ens diuen ben poca cosa, entre altres raons perquè n’hi ha molts que es repeteixen en sales diferents…

—Però, del llibre de l’apòstol, se n’haurien pogut treure molt més de cinquanta-sis versets!

—Indubtablement. Per tant, només hi ha uns quants versets que siguin bons. És estrany. Com si en tinguessin menys de cinquanta, trenta, vint… Oh, per les barbes de Merlí!

—De qui?

—Tant se val, és un mag del meu país… Han fet servir tants versets com les lletres de l’alfabet! És exacte! El text dels versets no compta per res, només compten les lletres inicials. Cada sala és senyalada amb una lletra de l’alfabet, i totes plegades componen un text que hem de descobrir!

—Com un carmen figuratiu¹³⁵, amb forma de creu o de peix!

—Si fa no fa, i probablement en l’època en què es va construir la biblioteca aquesta mena de carmina feia forrolla.

—Però, on comença el text?

—Amb un rètol més gran que els altres que hi ha a la sala heptagonal de la torrassa d’accés… o si no… Però no: amb les frases en vermell!

—Però n’hi ha tantes!

—Vol dir que hi deu haver molts textos, o moltes paraules. Ara tu copia millor el teu mapa i amplia’l, i, quan serem a la biblioteca, no solament hauràs de senyalar amb el teu estilet lleugerament les sales per on ja hem passat i la situació de les portes i les parets (i, així mateix, de les finestres), sinó que hauràs d’anotar també la lletra inicial del verset que presideix cada sala, fent per manera que les lletres vermelles surtin més grosses, com ho faria un bon miniaturista.

—Però, ¿com pot ser —vaig dir embadalit— que hàgiu reeixit a resoldre el misteri de la biblioteca mirant-vos-la de fora estant, i no el vau resoldre quan hi éreu dins?

—Així Déu coneix el món, perquè l’ha concebut en la seva ment, és a dir, de fora estant, abans no fos creat, mentre que nosaltres no en coneixem la regla perquè hi vivim dins i ja ens el trobem fet.

—Així, doncs, es poden conèixer les coses mirant-se-les de fora estant!

—Les coses de l’art, perquè en la nostra ment reconstruïm les operacions de l’artífex. Però no pas les coses de la natura, perquè no són obra de la nostra ment.

—Però, en el cas de la biblioteca, n’hi ha prou, oi?

—Sí —va dir Guillem—, Però només en el cas de la biblioteca. Ara anem a descansar. Jo no puc fer res fins demà al matí quan tingui —així ho espero— les ulleres. Val més que dormim i que ens llevem d’hora Miraré de reflexionar.

—I el sopar?

—Ah, el sopar! Ja ha passat l’hora. Els monjos ja són a completes. Però potser encara és oberta la cuina. Vés a cercar alguna cosa.

—A robar?

—A demanar. A Salvatore, que ara és amic teu.

—Em robarà ell!

—Que potser ets el guardià del teu germà? —preguntà Guillem amb paraules de Caïm. Però vaig comprendre que feia broma i que volia dar entenent que Déu és gran i misericordiós. Així que em vaig posar a cercar Salvatore i el vaig trobar prop de les cavallerisses.

—Ben plantat —vaig dir, assenyalant Brunello, per encetar la conversa—. M’agradaria muntar-hi.

—No se puede. Abbonis est. Però no cal un bon cavall per córrer força… —Em va indicar un cavall cepat però poc parençós—: Aquest mateix sufficit… Vide illuc, tertius equi…

Em volia indicar el tercer cavall. Em va fer riure el seu llatí estrafolari.

—I què en faràs, d’aquest? —li vaig preguntar.

I em va explicar una història estranya. Va dir que qualsevol cavall, baldament fos la bèstia més xacrosa i més magra, se’l podia fer córrer tant com Brunello. Només cal barrejar amb la civada que si li dóna una herba que s’anomena satirion, ben picada, i untar-li les cuixes amb greix de cérvol. Després cal muntar-hi i, abans d’esperonar-lo, posar-li el musell de cara a llevant i dir-li tres vegades a cau d’orella i en veu baixa les paraules següents: «Gaspar, Melcior, Merquisard». El cavall arrencarà a córrer d’una esgarrapada i farà en un hora el camí que Brunello faria en vuit. I, si se li pengen del coll les dents d’un llop que el mateix cavall hagi mort en la seva cursa, l’animal no sentirà cap mena de fatiga.

Li vaig preguntar si ho havia provat. Em va dir, acostant-se’m tot circumspecte i xiuxiuejant-me a cau d’orella, enviant-me la seva alenada realment desplaent, que era molt difícil, perquè el satirion ara només el conreen els bisbes i els cavallers amics seus, que el fan servir per augmentar llur poder. Vaig tallar el seu discurs dient-li que aquell vespre el meu mestre volia llegir uns llibres a la cel·la i que volia menjar allà.

—Jo mateix me n’ocuparé —va dir. Faig pastisset de formatge.

—Com és?

—Facilis. Agafes el formatge que no sigui massa vell ni massa salat, i tallat a llenques o a quadradets o sicut t’agradi. Et postea hi poses una mica de mantega o de llard fresc à réchauffer sopra la brasia. I dins vamos a poner dues llenques di formatge, i quan et sembli que és tendre, zucharum et cannella supra positurum du bis. Et posa-ho tot seguit en tabula, que demana que te’l mengis calent calent.

—Vés a fer el pastisset de formatge —li vaig dir. I va sortir cap a la cuina, dient-me que l’esperés. Va arribar al cap de mitja hora amb un plat cobert d’un drap. Feia bona olor.

—Tene —em va dir, i em va allargar una llàntia grossa, plena d’oli.

—Per a què la vull? —vaig preguntar.

—Sais pas, moi —va dir en un to sorneguer—. Fileisch el teu magister vol ire en lloc fosc esta noche.

Evidentment, Salvatore sabia més coses que el que jo sospitava. No vaig investigar més i vaig portar el menjar a Guillem. Vam fer l’àpat i em vaig retirar a la meva cel·la. O, si res més no, ho vaig fer veure. Encara volia veure Ubertino i, d’esquitllentes, vaig entrar a l’església.