Quart dia

DESPRÉS DE COMPLETES

En què hom torna a visitar el laberint, hom arriba al llindar del finis Africae, però hom no hi pot entrar perquè no sap què és el primer i el setè dels quatre, i finalment Adso té una recaiguda, d’altra banda força docta, en la seva malaltia d’amor

La visita a la biblioteca ens va tenir moltes hores enfeinats. En teoria, l’escorcoll que havíem de fer era fàcil, però avançar a la claror de la llàntia, llegir les inscripcions, marcar en el mapa els passos i les parets cegues, enregistrar les inicials, fer els diferents recorreguts que ens permetia el joc d’obertures i camins barrats va ser una cosa prou llarga i enutjosa.

Feia força fred. No era una nit ventosa i no se sentien aquells xiulets aguts que ens havien impressionat la primera nit, però per les troneres entrava un aire humit i glaçat. Ens havíem posat guants de llana per poder tocar els llibres sense que les mans ens quedessin balbes. Però eren precisament d’aquells que es feien servir per escriure a l’hivern, amb les puntes dels dits en l’aire, i de tant en tant ens calia atansar les mans al foc, o posar-les sota l’escapulari, o picar de mans, alhora que fèiem saltirons per treure’ns la fredor.

Per aquesta raó no ho vam fer tot d’una revolada. Ens aturàvem a furetejar entre els armaria, i ara que Guillem —que s’havia calat les ulleres noves— es podia entretenir a llegir els llibres, a cada títol que descobria feia un crit d’alegria, ja fos perquè coneixia l’obra, o perquè hi anava al darrere de feia temps, o perquè no l’havia sentit anomenar mai, i això l’excitava i l’encuriosia. Ras i curt: cada llibre li era com un animal fabulós trobat en terra inconeguda. I, mentre fullejava un manuscrit, m’ordenava de cercar-ne d’altres.

—Guaita el que hi ha en aquell armari!

I jo, barbotejant i traginant volums, recitava els títols: «Historia anglorum, de Beda… I, també, de Beda, De aedificatione templi, De tabernaculo, De temporibus et computo et chronica et circuli Dionysi, Ortographia, De ratione metrorum. Vita Sancti Cuthberti, Ars metrica…»¹⁷³.

—És clar, hi ha totes les obres del Venerable… I mira’t aquests! De rhetorica cognatione, Locorum rhetoricorum distinctio,¹⁷⁴ i tots aquests gramàtics, Priscià, Honorat, Donat, Màxim, Victori, Eutiques, Focas, Asper… És curiós, em pensava que aquí hi hauria autors de l’Ànglia… Mirem més avall…

—Hisperica… famina. Què és?

—Un poema hibèrnic. Escolta:

Jo no en copsava el sentit, però Guillem llegia fent rodar els mots a la boca de manera que semblava que se sentis la remor de les onades i de l’escuma del mar.

—I aquest? És Aldhelm de Malmesbury, escolteu aquest passatge: Primitus pantorum procerum poematorum pio potissimum paternoque presertim privilegio panegiricum poemataque passim prosatori sub polo promulgatas…¹⁷⁶ Tots els mots comencen amb la mateixa lletra!

—Tots els homes de les meves illes tenen un punt de bojos —deia Guillem tot cofoi—. Mirem a l’altre armari.

—Virgili.

—Què ho fa, que sigui aquí? Què de Virgili? Les Geòrgiques?

—No. Epítomes. No ho havia sentit anomenar mai.

—Però no és Maró! És Virgili de Tolosa, el rètor, sis segles després del naixement de Nostre Senyor. Tenia anomenada de ser un gran savi…

—Aquí diu que les arts són poema, rhetoria, grama, leporia, dialecta, geometria… Però en quina llengua parla?

—En llatí, però en un llatí de la seva collita, que li semblava més bonic. Llegeix això; diu que l’astronomia estudia els signes del zodíac, que són mon, man, tonte, piron, dameth, perfellea, belgalic, margaleth, lutamiron, taminon i raphalut.

—Era boig?

—No ho sé, no era de les meves illes. Escolta això altre, diu que hi ha dotze maneres d’anomenar el foc, ignis, coquihabin (quia incocta coquendi habet dictionem), ardo, calax ex calore, fragon ex fragore flammae, rusin de rubore, fumaton, ustrax de urendo, vitius quia pene mortua membra suo vivificat, siluleus, quod de silice siliat, unde et silex non recte dicitur‚ nisi ex qua scintilla silit. Et aeneon, de Aenea deo, qui in eo habitat, sive a quo elementis flatus fertur.¹⁷⁷

—Però no hi ha ningú que parli així!

—Per sort. Però eren temps en els quals, per oblidar el món dolent, els gramàtics es delectaven amb problemes abstrusos. M’han dit que en aquella època, els rètors Gabundus i Terentius es van estar discutint quinze dies i quinze nits sobre el vocatiu d’ego, i van arribar a les armes.

—I això altre, escolteu… —havia agafat un llibre meravellosament miniat amb laberints vegetals, dels filets dels quals sortien simis i serps—. Escolteu quins mots: cantamen, collamen, gongelamen, stemiamen, plasmamen, sonerus, alboreus, gaudifluus, glaucicomus…

—Les meves illes —va repetir Guillem, entendrit—. No siguis sever amb aquells monjos de la Hibèrnia llunyana; potser, si existeix aquesta abadia, si parlem encara avui de sacre imperi romà, ho devem a ells. En aquell temps la resta d’Europa no era sinó un pilot de runa… Un bon dia van declarar nuls els baptismes impartits per alguns sacerdots de les Gàl·lies perquè hi batejaven in nomine patris et filiae,¹⁷⁸ i no era perquè practiquessin una nova heretgia i creguessin que Jesús era dona, sinó perquè ja no sabien llatí.

—Com Salvatore?

—Si fa no fa Els pirates de l’extrem nord baixaven riu avall per saquejar Roma. Els temples pagans queien en ruïnes i els cristians encara no existien. I només van ser els monjos d’Hibèrnia que, en els seus monestirs, van escriure i van llegir, van llegir i van escriure, i van miniar, i després van pujar en unes barquetes fetes de pells d’animals i van navegar fins en aquestes terres i les van evangelitzar com si fóssiu infidels, ho comprens? Tu has estat a Bobbio: doncs va ser un d’aquells monjos, sant Colombà, que el va fundar. Deixa’ls estar, doncs, si s’empescaven un llatí nou, si a Europa ja ningú no sabia l’antic. Sant Brandà va arribar a les illes Afortunades, i va vorejar les costes de l’infern, on va veure Judes encadenat, i un bon dia va arribar en una illa i, quan va desembarcar-hi, es va adonar que era un monstre marí. Eren bojos, és clar —repetí, tot cofoi.

—Llurs imatges són… no puc creure el que veuen els meus ulls! I quants colors! —vaig dir, embadalit.

—En una terra que té pocs colors, una mica de blau i força verd. Però no hem vingut aquí a parlar dels monjos hibernians. El que vull saber és per què són aquí amb els anglis i amb gramàtics d’altres països. Mira el teu mapa, on devem ser?

—A les estances de la torrassa de ponent. També he copiat les inscripcions. Per tant, sortint de la cambra cega s’entra a la sala heptagonal, i hi ha un sol pas que condueix a una sola cambra de la torrassa, on la lletra en vermell és una H. Després es passa de cambra en cambra fent el volt de la torrassa i es torna a la cambra cega. La successió de les lletres dóna… teniu raó! HIBERNI!

—HIBÈRNIA, si de la cambra cega tornes a l’heptagonal, que, com les altres tres, té la A d’Apocalipsi. Per això aquí hi ha les obres dels autors de l’últim Thule, i també els gramàtics i els rètors, perquè els qui van ordenar la biblioteca van pensar que un gramàtic ha d’estar amb els gramàtics hibernians, encara que siguin de Tolosa. És un criteri. Ja veus que comencem a treure’n l’entrellat.

—Però a les cambres de la torrassa de llevant per on hem entrat hem llegit FONS… Què vol dir?

—Llegeix bé el teu mapa, continua llegint les lletres de les sales que segueixen per ordre d’accés.

—FONS ADAEU…

—No, Fons Adae, la U és la segona cambra cega de llevant, me’n recordo, potser forma part d’una altra seqüència. ¿I què hem trobat al Fons Adae, és a dir, al paradís terrenal? (recorda que allà hi ha l’estança amb l’altar que dóna cap a sol ixent).

—Hi havia moltes bíblies, i comentaris sobre la bíblia, tot eren llibres sagrats.

—Ja ho veus, doncs; la paraula de Déu en correspondència amb el paradís terrenal, que, com tothom diu, es troba cap a la banda de llevant, en un indret llunyà. I aquí, a ponent, hi ha Hibèrnia.

—¿O sigui que el traçat de la biblioteca reprodueix el mapamundi?

—Probablement. I els llibres hi són aconduïts segons els països d’origen, o segons el lloc de naixença de llurs autors o, com en aquest cas, segons el lloc on haurien hagut de néixer. Els bibliotecaris han pensat que Virgili el gramàtic va néixer per error a Tolosa i hauria hagut de néixer a les illes occidentals. Han esmenat els errors de la natura.

Vam tirar endavant. Vam passar per un seguit de sales atapeïdes d’Apocalipsis esplèndids, i una d’aquestes era l’estança en què havia tingut aquelles visions. Fins i tot vam tornar a veure el llum, i Guillem es va afanyar a apagar-lo, escopint damunt les cendres. Per si de cas vam travessar aquella sala a corre-cuita, però encara vaig poder recordar el bellíssim Apocalipsi multicolor amb la mulier amicta sole i el drac. Vam reconstruir la successió d’aquestes sales a partir de la darrera on vam entrar, que tenia com a inicial una Y en vermell. Llegint a l’inrevés vam desxifrar el mot YSPANIA, però l’última A era la mateixa lletra final d’HIBÈRNIA. Senyal, va dir Guillem, que quedaven sales en què es guardaven obres de caràcter mixt.

Fos com fos, la zona anomenada YSPANIA ens va semblar poblada de còdexs de l’Apocalipsi, tots de factura bellíssima, que Guillem va dir que eren d’estil hispànic. Vam descobrir que la biblioteca estotjava potser la col·lecció més gran de còpies del llibre de l’apòstol de tota la cristiandat, i una quantitat immensa de comentaris sobre aquell text. Hi havia volums enormes dedicats a comentar l’Apocalipsi del Beat de Liébana, i el text era sempre si fa no fa el mateix, però vam trobar un esplet d’imatges variades i Guillem hi va reconèixer la referència a alguns dels qui ell considerava els millors miniaturistes del regne d’Astúries, Magius, Facundus i altres.

Fent aquestes observacions, i d’altres encara, vam arribar a la torrassa de migjorn, vora la qual ja havíem passat l’altra nit. L’estança S d’YSPANIA —sense finestres— donava a una estança E, i, tot fent el tomb de les cinc estances de la torrassa, vam arribar a l’última, que no tenia cap més sortida, on la inicial era una L vermella. Vam llegir a l’inrevés i vam confegir LEONES.

—Leones, meridió, segons el nostre mapa som a l’África, hic sunt leones.¹⁷⁹ I això explica per què hi hem trobat tants textos d’autors infidels.

—I n’hi ha més —vaig dir, tot escorcollant els armaris—. Cànon, d’Avicenna, i aquest còdex bellíssim en una cal·ligrafia que no conec…

—A jutjar per les decoracions, deu ser un Alcorà, però no sé àrab.

—L’Alcorà, la bíblia dels infidels, un llibre pervers…

—Un llibre que conté una saviesa diferent de la nostra. Però ja comprens per què l’han posat aquí, on hi ha els lleons, els monstres. Vet aquí per què vam trobar aquell llibre sobre les bèsties monstruoses, on vas veure també l’unicorn. Aquesta zona anomenada LEONES conté els llibres que, segons els constructors de la biblioteca, eren els llibres de la mentida. Què hi ha allà?

—Són en llatí, però traduïts de l’àrab. Ayyub al Ruhawi, un tractat sobre la hidrofòbia canina. I aquest és un llibre sobre els tresors. I aquest és el De aspectibus, d’Alhazen…

—Ja veus que entre els monstres i les mentides han encabit també obres científiques de les quals els cristians han d’aprendre tant. Així pensaven en l’època en què es va fundar la biblioteca…

—Però, ¿per què han posat entre les falsedats un llibre amb l’unicorn? —vaig preguntar.

—Evidentment, els fundadors de la biblioteca tenien idees estranyes. Devien pensar que aquest llibre que parla de bèsties fantàstiques que viuen en països llunyans formava part del repertori de mentides que van difondre els infidels.

—L’unicorn és una mentida? És un animal dolcíssim i altament simbòlic. Figura del Crist i de la castedat, només és possible de capturar-lo posant una verge al bosc, de manera que l’animal, quan ensumi la flaire castíssima, recolzi al cap a la seva falda i es faci agafar pels llaços dels caçadors.

—Així diuen, Adso. Però molts tendeixen a creure que és una faula dels pagans.

—Quina desil·lusió! —vaig dir—. M’hauria agradat trobar-me’n un pel bosc. Si no, quin encant tindria passejar pel bosc?

—Tampoc ningú no ha dit que no existeixi. Potser no és ben bé com el representen aquests llibres. Un viatger venecià va anar a terres molt llunyanes, gairebé a tocar del fons paradisíac de què ens parlen els mapes, i va veure-hi unicorns. Però els va trobar grollers i poc parençosos, negres i lletgíssims. Crec que va veure animals amb una banya al front. Probablement van ser els mateixos que ens van descriure fidelment els mestres de la saviesa antiga, que no és mai totalment errònia, als quals Déu va donar l’avinentesa de veure coses que nosaltres no hem vist mai. Posteriorment aquesta descripció, viatjant d’auctoritas ad auctoritas, la fantasia la va anar afaiçonant i va passar per transformacions successives, i els unicorns van esdevenir uns animals graciosos, blancs i mansuets. De manera, que si et diuen que, en un bosc, hi viu un unicorn, no hi vagis amb una donzella, perquè l’animal podria assemblar-se més al que va descriure el testimoni venecià que no pas al d’aquell llibre.

—Però, ¿què ho va fer que els mestres de la saviesa antiga vagin rebre de Déu la revelació de la veritable natura de l’unicorn?

—No en van tenir la revelació, sinó l’experiència. Van tenir la sort de néixer en països on vivien unicorns, o en èpoques en què els unicorns vivien en aquelles terres.

—Però, llavors, ¿com podem confiar en la saviesa antiga, les traces de la qual vós encalceu sempre, si s’ha transmès a través de llibres mentiders que l’han interpretada amb tanta llibertat?

—Els llibres no han estat fets per creure-hi, sinó per ser examinats. Davant un llibre no ens hem pas de preguntar el que diu, sinó el que vol dir, que és una idea que van tenir molt clara els antics comentaristes de textos sagrats. L’unicorn, tal com en parlen aquests llibres, amaga una veritat moral, o al·legòrica, o anagògica, que continua sent vertadera, com ho continua essent la idea que la castedat és una virtut noble. Però, pel que fa a la veritat literal en què recolzen les altres tres, encara s’ha de veure de quina dada d’experiència originària neix la lletra. La lletra s’ha de discutir, encara que el sentit afegit continuï sent bo. Hi ha un llibre que diu que el diamant només es pot tallar amb sang de boc. El meu gran mestre Roger Bacon va dir que això no era cert, per la senzilla raó que ell havia provat de fer-ho i no se n’havia sortit. Però, si la relació entre diamant i sang de boc hagués tingut un sentit superior, aquest romandria intacte.

—O sigui que es poden dir veritats superiors mentint pel que fa a la lletra —vaig dir—. Tot i això, em continua sabent greu que l’unicorn no existeixi com a tal, o no hagi existit, o no pugui existir algun dia.

—No ens és permès de posar límits a l’omnipotència divina, i si Déu volgués podrien existir fins i tot els unicorns. Però, consola’t, existeixen en aquests llibres, els quals, encara que no parlin de l’ésser real, parlen de l’ésser possible.

—Però, llavors, ¿cal llegir els llibres sense recórrer a la fe, que és una virtut teologal?

—Queden dues virtuts teologals més. L’esperança que el possible sigui. I la caritat envers el qui ha cregut de bona fe que el possible fos.

—Però, ¿de què us serveix l’unicorn si el vostre intel·lecte no hi creu?

—Em serveix com m’han servit les petjades de Venanci damunt la neu, arrossegat fins al cossi dels porcs. L’unicorn dels llibres és com una empremta Si hi ha l’empremta, deu haver-hi hagut alguna cosa de la qual és empremta.

—Però diferent de l’empremta, voleu dir.

—Exactament. No sempre una empremta té la mateixa forma que el cos que l’ha impresa i no sempre neix de la pressió d’un cos. De vegades reprodueix la impressió que un cos ha deixat en la nostra ment, és empremta d’una idea La idea és signe de les coses, i la imatge és signe de la idea, signe d’un signe. Però a partir de la imatge puc reconstruir, si no el cos, la idea que un altre en tenia.

—I amb això en teniu prou?

—No, perquè la vera ciència no s’ha d’acontentar amb les idees, que són precisament signes, sinó que ha de retrobar les coses en llur veritat singular. Per tant, a mi em plauria de poder remuntar d’aquesta empremta d’una empremta fins a l’unicorn individu que hi ha al començament de la cadena. De la mateixa manera que em plauria remuntar dels signes imprecisos deixats per l’assassí de Venanci (signes que podrien apuntar cap a moltes persones) fins a un individu únic, el mateix assassí. Però no sempre és possible aconseguir això en poc temps i sense l’ajut d’altres signes.

—Però, llavors, ¿només em puc limitar a parlar sempre de quelcom que em parla de quelcom de diferent, i així successivament, però el quelcom final, el veritable, no hi és mai?

—Potser sí que hi és, l’unicorn individu. I no t’hi amoïnis; un dia o altre el trobaràs, per més negre i més lleig que sigui.

—Unicorns, lleons, autors àrabs i moros en general —vaig dir llavors—. Sens dubte aquesta és l’Àfrica de què parlaven els monjos.

—Sens dubte és aquesta. I si és aquesta haurem de trobar els poetes africans als quals al·ludia Pacifico de Tívoli.

Efectivament, reculant fins a l’estança L, vaig trobar en un armari una col·lecció de llibres de Florus, Frontó, Apuleu, Marcià Capella i Fulgenci.

—Per tant, aquí és on deia Berengario que caldria trobar l’explicació d’un cert secret —vaig dir.

—Gairebé aquí. Ell va fer servir l’expressió «finis Africae», i aquesta és l’expressió que va enutjar Malaquies en tanta de manera. El finis podria ser aquesta darrera estança, o bé… —va esclafir un crit—: Per les set esglésies de Clonmacnois! No has notat res?

—Què?

—Tornem enrere, a l’estança S d’on hem vingut!

Vam recular fins a la primera estança cega, on el verset deia: Super thronos viginti quatuor. Tenia quatre obertures. Una donava a l’estança Y, amb una finestra que s’obria sobre l’octàgon. L’altra donava a l’estança P, que continuava, al llarg de la paret forana, la seqüència YSPANIA. La que donava a la torrassa donava accés a l’estança E que acabàvem de travessar. Després hi havia una paret sense obertures i, finalment, una obertura que donava a una segona estança cega amb la inicial U. L’estança S era la del mirall, i sort que es trobava a la paret situada just a la meva dreta, perquè, si no, hauria tornat a tenir un ensurt.

Mirant bé el mapa em vaig adonar de la singularitat d’aquella cambra. Com totes les altres estances cegues de les altres tres torrasses, hauria hagut de desembocar a la sala heptagonal central. Si no ho hagués fet, l’entrada a l’heptàgon hauria hagut de ser a l’estança cega adjacent, la U. Però, en canvi, aquesta, que comunicava amb una obertura amb una cambra T amb finestres sobre l’octàgon interior, i amb l’estança S, tenia les altres tres parets cobertes d’armaris, és a dir, contínues. Tot mirant al voltant vam descobrir allò que ara era evident, com també ho palesava el mapa per raons de lògica i de rigorosa simetria, aquella torrassa hauria de tenir la seva cambra heptagonal, però aquesta no hi era.

—No n’hi ha —vaig dir.

—No és que no hi sigui. Si no hi fos, les altres estances foren més grans, i, en canvi, són si fa no fa de les mateixes dimensions que les de les altres torrasses. Hi és, però és inaccessible.

—És tapiada?

—Probablement. Vet aquí el finis Africae, vet aquí l’indret per on rondaven els badocs que ara són morts. Es tapiada, però ningú no ha dit que no hi hagi un pas. Encara més, segurament hi és, i Venanci l’havia trobat, o Adelmo l’hi havia descrit, i Berengario a Adelmo. Tomem a llegir les seves notes.

Es va treure de l’hàbit la carta de Venanci i va rellegir «La mà sobre l’ídol opera sobre el primer i sobre el setè dels quatre».

Va mirar al seu voltant.

—És clar! L’idolum és la imatge del mirall! Venanci pensava en grec, i en aquella llengua, encara més que no pas en la nostra, eidolon és tant imatge com espectre, i el mirall ens torna la nostra imatge deformada, la que nosaltres mateixos, l’altra nit, vam confondre amb un espectre! Però ¿què deuen ser els quatre supra speculum? ¿Alguna cosa que hi ha sobre la superfície que reflecteix? Però aleshores ens hauríem de col·locar en un cert punt de mira des d’on poguéssim veure alguna cosa que es reflecteix en el mirall i que correspon a la descripció donada per Venanci…

Ens vam moure en totes direccions, però va ser debades. A més de les nostres imatges, el mirall ens tornava confusament els contorns de la resta de la sala, a penes il·luminada per la llàntia.

—Aleshores —meditava Guillem—, amb supra speculum podria voler dir més enllà del mirall… Això implicaria que primer arribéssim a l’altra banda, perquè aquest mirall, evidentment, és una porta…

El mirall era més alt que un home normal, era encastat a la paret amb un marc gruixut de roure. El vam tocar pertot arreu, vam provar d’esmunyir-hi els dits, les ungles entre el marc i la paret, però el mirall aguantava ferm com si formés part de la paret, pedra dins la pedra.

—I si no es troba més enllà podria ser super speculum —remugava Guillem, mentre s’aixecava de puntetes i alçava el braç, i deixava lliscar la mà pel caire superior del marc, i no hi trobava sinó pols.

—D’altra banda —meditava Guillem malenconiosament— encara que a darrera hi hagi una cambra, el llibre que cerquem i que d’altres han cercat ja no hi és, perquè se l’ha endut primer Venanci i després, qui sap on?, Berengario.

—Però potser Berengario l’ha tornat aquí.

—No, aquell vespre érem a la biblioteca, i tot dóna a entendre que ell va morir no gaire després de comès el furt, aquella nit mateix, als banys. Tant se val… Ara com ara ja hem esbrinat on és el finis Africae i tenim gairebé tots els elements per perfeccionar el mapa de la biblioteca. Has de reconèixer que molts dels misteris del laberint a hores d’ara s’han aclarit. Tots, diria jo, fora d’un. Crec que trauré més profit d’una segona lectura acurada del manuscrit de Venanci que de continuar l’escorcoll. Ja has vist que, el misteri del laberint, l’hem aclarit més bé de fora que de dins estant. Aquest vespre, davant les nostres imatges deformes, no en traurem l’entrellat, d’aquest problema. I, a més a més aquest llum s’està apagant. Vine, fem les indicacions que falten per enllestir el mapa.

Vam recórrer altres sales, enregistrant sempre els nostres descobriments al mapa. Vam trobar estances dedicades exclusivament a textos de matemàtiques i astronomia, altres que contenien obres amb caràcters arameus que no coneixia cap de nosaltres dos, i altres amb alfabets encara més ignots, potser textos de l’Índia. Ens desplaçàvem entre dues seqüències imbricades que deien IUDAEA i AEGYPTUS. Ras i curt, per no ensopir el lector amb la crònica del nostre desxiframent, quan, a l’últim, vam haver enllestit el mapa, vam arribar a la conclusió que la biblioteca era formada i distribuïda a imatge de l’orbe terraqüi. Al nord vam trobar ANGLIA i GERMANI, que, seguint la paret de ponent, empalmaven amb GALLIA, per engendrar, al capdavall de l’extrem occidental, HIBERNIA i, cap a la paret meridional, ROMA (paradís dels clàssics llatins!) i YSPANIA. Després, a migjorn, venien LEONES, l’AEGYPTUS, que a la banda de llevant es convertien en IUDAEA i FONS ADAE. Entre llevant i tramuntana, al llarg de la paret, ACAIA, una bona sinècdoque, com va dir Guillem, per al·ludir a Grècia, i, efectivament, en aquelles quatre estances hi havia un gavadal de poetes i filòsofs de l’antiguitat pagana.

La manera de llegir era estranya; de vegades, s’avançava en una direcció única, de vegades es reculava, de vegades s’havia de fer un giravolt; sovint, com ja ho he dit, una lletra servia per confegir dos mots diferents (en aquests casos, la sala tenia un armari dedicat a un tema i un altre a l’altre). Però, sens dubte, no hi havia cap regla d’or en aquella distribució. Es tractava d’un pur artifici mnemotècnic que permetés al bibliotecari de trobar una obra. Dir que un llibre es trobava a quarta Acaiae significava que era a la quarta sala a comptar des d’aquella en què apareixia la A inicial, i, pel que fa a la manera d’identificar-la, se suposava que el bibliotecari se sabia de memòria el recorregut a fer, ja fos recte o circular. Per exemple, ACAIA es distribuïa en quatre estances disposades en forma de quadrat, la qual cosa vol dir que la primera A era també l’última, i això, d’altra banda, nosaltres ho havíem esbrinat en poc temps. De la mateixa manera que havíem descobert la clau del joc dels camins barrats. Per exemple, venint de llevant, no hi havia cap de les estances d’ACAIA que comuniqués amb les cambres següents; el laberint s’acabava allà i per arribar a la torrassa de tramuntana calia passar per les altres tres. Però, naturalment, els bibliotecaris, quan entraven per FONS, sabien prou bé que per anar, per exemple, a ANGLIA, havien de travessar AEGYPTUS, YSPANIA, GALLIA i GERMANI.

Amb aquestes i d’altres delitoses troballes va concloure la nostra profitosa exploració de la biblioteca. Però abans de dir que, tots cofois, ens vam disposar a sortir-ne (per esdevenir partícips d’altres esdeveniments que explicaré ben aviat), cal que faci una confessió al meu lector. Ja he dit que la nostra exploració es va descabdellar cercant, d’una banda, el desllorigador d’aquell indret misteriós, i de l’altra, aturant-nos a cada sala a mesura que anàvem identificant-les per l’emplaçament i el tema, per fullejar llibres de diversa mena, com si exploréssim un continent misteriós o un país inconegut. I, en general, aquesta exploració es va fer de comú acord, i Guillem i jo posàvem l’ull en els mateixos llibres, de manera que jo li feia observar els exemplars més curiosos i ell m’explicava tot de coses que jo no havia acabat d’entendre.

Però, en un moment donat, precisament quan recorríem les sales de la torrassa de migjorn, anomenades LEONES, el meu mestre es va aturar en una cambra plena d’obres àrabs amb curiosos dibuixos d’òptica. Com que aquell vespre teníem no una llàntia sinó dues, per tafaneria vaig passar a la cambra del costat, comprovant que el seny i la prudència dels legisladors de la biblioteca havien aplegat al llarg d’una de les parets llibres que indubtablement no es podien deixar a l’abast de qualsevol lector, perquè tractaven de diferents maneres diverses malalties del cos i l’esperit, que gairebé tots eren obra de savis infidels. I els ulls se me’n van anar cap a un llibre no gaire gros, ornat amb miniatures que (per sort!) no tenien gaire relació amb el tema, flors, circells, parelles d’animals, alguna herba medicinal: el títol era Speculum amoris,¹⁸⁰ de fra Màxim de Bolonya, i contenia citacions de moltes més obres, totes sobre la malaltia d’amor. Com el lector pot comprendre, no calia res més per desvetllar-me la curiositat malsana. Amb la simple lectura del títol n’hi va haver prou per encendre la meva ment, abaltida des d’aquell matí, i per tornar-la a abrandar amb la imatge de la noia.

Com que al llarg de tot el dia havia anat bandejant els pensaments matinals, tot dient-me que eren impropis d’un novici sa i equilibrat, i com que d’altra banda els esdeveniments d’aquell dia havien estat prou variats i intensos per distreure’m, els meus apetits s’havien apaivagat, de manera que a hores d’ara em creia alliberat d’allò que no havia estat sinó una frisança passatgera. Però va bastar la visió d’aquell llibre per fer-me dir «de te fabula narratur» i per descobrir que estava més malalt d’amor que no em pensava. Temps a venir vaig comprendre que, a còpia de llegir llibres de medicina, un hom sempre acaba convençut que pateix tots els mals que s’hi descriuen. Fou així que, precisament la lectura d’aquelles pàgines, fullejades a corre-cuita per por que Guillem no entrés en aquella sala i em preguntés amb quines sàvies cabòries m’atrafegava, em va convèncer que també jo era víctima d’aquella malaltia, els símptomes de la qual s’hi descrivien tan esplèndidament que, encara que d’una banda em preocupava trobar-me malalt (i en la companyia infal·lible de tantes auctoritates), de l’altra m’alegrava de veure pintada d’una manera tan viva la meva situació; i em vaig convèncer que, tot i que em trobés malalt, la meva malaltia era, per dir-ho així, normal, atès que tants d’altres n’havien sofert de la mateixa manera, i semblava que els autors citats m’haguessin pres per model per fer-ne la descripció.

Així em vaig emocionar llegint les pàgines d’Ibn Hazm, que defineix l’amor com una malaltia rebeca, que té l’antídot en si mateixa, de la qual el pacient no vol guarir i el malalt no té ganes de refer-se’n (i Déu sap fins a quin punt això és cert!). Vaig comprendre per què aquell matí m’havia excitat tant tot allò que veia, i és que sembla que l’amor entri pels ulls, com ho diu també Basili d’Ancira, i que —símptoma inconfusible— el qui pateix aquest mal manifesta una alegria excessiva, i al mateix temps vol allunyar-se’n i prefereix la solitud (com m’havia passat aquell matí), tot això acompanyat d’una frisança violenta i una confusió que priva de parlar… Em vaig espantar llegint que a l’amant sincer, si el priven de la visió de l’objecte estimat, li pervé un estat de corsecament que sovint l’obliga a allitar-se, i que de vegades el mal ataca el cervell, fa perdre el seny i desvariejar (val a dir que encara no havia arribat en aquell estat perquè m’havia dedicat prou eficientment a explorar la biblioteca). Però vaig llegir amb neguit que, si el mal s’agreuja, pot provocar la mort, i em vaig preguntar si el goig que em feia pensar en aquella noia justificava aquell sacrifici suprem del cos, al marge de qualsevol consideració dreturera sobre la salut de l’ànima.

A més a més, vaig trobar una altra citació de Basili, segons el qual «qui animam corpori per vitia conturbationesque commiscent, utrinque quod habet utile ad vitam necessarium demoliuntur, animamque lucidam ac nitidam carnalium voluptatum limo perturbant, et corporis munditiam atque nitorem hac ratione miscentes, inutile hoc ad vitae officia ostendunt»¹⁸¹. Situació extrema en la qual de debò no volia caure.

Em vaig assabentar també, per una frase de santa Hildegarda, que aquell humor malenconiós que havia sentit durant el dia, i que atribuïa al dolç sentiment de pena per l’absència de la noia, s’assembla perillosament al sentiment de qui s’allunya de l’estat harmònic i perfecte de l’home que és al paradís, i que aquesta malenconia «nigra et amara»¹⁸² és producte de l’alenada de la serp i de la suggestió del dimoni. Idea que també comparteixen autors infidels no menys savis, perquè vaig ensopegar amb unes ratlles atribuïdes a Abu Bakr-Muhammad Ibn Zaka-riyya ar-Razi, que, en un Liber continens,¹⁸³ identifica la melangia amorosa amb la licantropia, que fa que el pacient es captingui com un llop. La seva descripció em va estrènyer el cor: de primer, els amants apareixen amb un aspecte extern canviat, se’ls afebleix la vista, se’ls enfonsen els ulls i se’ls queden sense llàgrimes, la llengua s’eixarreeix de mica en mica i hi apareixen pústules, també el cos s’eixarreeix tot i pateixen set contínuament; arribats en aquest punt, es passen el dia ajaguts de bocaterrosa, i a la cara i als turmells els surten taques semblants a mossegades de gos, i, a l’últim, comencen a vagarejar de nits pels cementeris com llops.

Vaig esvair els darrers dubtes que em quedaven sobre la gravetat del meu estat tot llegint unes citacions del gran Avicenna, que definien l’amor com un pensament fix de natura malenconiosa, que neix de pensar i repensar en el tirat, els gestos o els costums d’una persona del sexe oposat (amb quina vivaç fidelitat no havia descrit Avicenna el meu cas!): no neix com una malaltia, però esdevé malaltia quan, en no trobar satisfacció, es fa pensament obsessiu (¿per què, doncs, em sentia obsedit si, Déu em perdoni, havia satisfet a bastament el meu deler?, ¿o potser el que havia passat la nit abans no era satisfacció d’amor?; però, aleshores, com s’apaivaga aquest mal?) i porta com a conseqüència un moviment ininterromput de les parpelles, una alenada irregular, alternança de plors i rialles, batec desfermat del pols (i, certament, el pols se m’abrivava, i l’alè se m’escanyava tot llegint aquelles ratlles!). Avicenna aconsellava un mètode infal·lible que ja havia proposat Galè per esbrinar qui és la persona estimada: aferrar el canell del pacient i pronunciar molts noms de persones de l’altre sexe fins a escatir quin és el nom el so del qual dispara el ritme del pols; i jo em temia que no entrés sobtadament el meu mestre i m’estrenyés el braç i explorés el meu secret en el batec de les meves venes, cosa que m’hauria avergonyit en gran manera… Malauradament, el remei que proposava Avicenna era unir en matrimoni els dos amants, i el mal desapareixeria. No hi havia dubte que es tractava d’un infidel, ni que fos una persona avisada, perquè no tenia en compte la situació d’un novici benedictí, condemnat, en conseqüència, a no guarir-se mai —o, més ben dit, consagrat, per elecció seva, o per elecció meditada dels seus pares, a no caure mai malalt—. Per sort, Avicenna, tot i que no pensés en l’orde cluniacenc, considerava el cas d’aquells amants la unió dels quals era impossible, i aconsellava com a cura radical els banys calents (¿potser Berengario es volia guarir del seu mal d’amor per Adelmo mort?; però, ¿era possible patir mal d’amor per un ésser del mateix sexe o això no era sinó luxúria bestial?; i no era, potser, bestial la meva luxúria de la nit passada?; «sens dubte que no —em vaig dir de seguida—, era dolcíssima», i vaig rectificar tot d’una: «vas errat, Adso, allò va ser il·lusió del diable, era luxúria bestialíssima, i, si vas pecar de bestialitat, peques més ara que no te’n vols adonar!»). Però després vaig llegir que, sempre segons Avicenna, hi havia d’altres mitjans de curació: per exemple, demanar l’ajut de dones velles i expertes que es passin el temps bescantant la dona estimada —i sembla que les dones velles són més traçudes que els homes en aquesta comesa—. Potser era aquesta la solució, però de dones velles, a l’abadia, no en podia trobar (ni de joves, val a dir-ho) i, en conseqüència, em tocaria encomanar a un monjo jove la tasca de malparlar-me de la noia, però a qui? I, a més a més, ¿podia un monjo conèixer les dones tan bé com les coneixia una jaia xafardera? La darrera solució que proposava el sarraí era indecent de dalt a baix, perquè postulava que calia ajuntar l’amant infeliç amb moltes esclaves, cosa bastant inescaient per a un monjo. Fet i fet, em preguntava, ¿com pot un monjo jove guarir-se del mal d’amor, o no hi ha salvació per a ell? Potser hauria de recórrer a les herbes de Severino? De fet, vaig ensopegar amb un passatge d’Arnau de Vilanova, autor que ja havia sentit citar a Guillem amb un gran respecte, el qual atribuïa el mal d’amor a una abundor d’humors i de pneuma, que es dóna quan l’organisme humà es troba exposat a un excés d’humitat i de calor, perquè la sang (que produeix el semen generatiu), quan augmenta en excés, provoca un excés de semen, una «complexio venerea»¹⁸⁴, i un desig intens d’unió entre l’home i la dona. Hi ha una virtut estimativa situada a la part dorsal del ventricle mitjà de l’encèfal (què deu ser això?, em vaig preguntar), la funció de la qual és percebre les intentiones¹⁸⁵ no sensibles que hi ha en els objectes sensibles que els sentits capten, i, quan el desig de l’objecte percebut pels sentits es fa massa intens, la facultat estimativa n’és trasbalsada, i es nodreix només del fantasma de la persona estimada; aleshores es produeix una inflamació de tota l’ànima i el cos, amb alternances de tristor i de joia, perquè l’escalfor (que, en els moments de desesperació, s’endinsa en les parts més pregones del cos, i això fa que la pell es glaci) en els moments de joia puja a la superfície i abranda el rostre. La cura que proposava Arnau consistia a tractar de perdre la confiança i l’esperança d’unir-se amb l’objecte estimat, de manera que el pensament se n’allunyés.

Però llavors estic guarit, o en via de curació, em vaig dir, perquè tinc poques esperances, o cap, de reveure l’objecte dels meus pensaments, i, si el veia, de fer-li costat, i si li fes costat, de tornar-lo a posseir, i si el tornava a posseir, de retenir-lo al meu costat, ja fos pel meu estat monacal o pels deures que m’imposava el rang de la meva família… Estic salvat, em vaig dir, vaig cloure el llibre i em vaig asserenar, tot just quan Guillem entrava a la cambra. Vam reprendre el viatge a través del laberint, ara desxifrat (com he explicat abans), i per un moment em vaig desempallegar de la meva obsessió.

Com ja es veurà, la vaig retrobar al cap de poc, però en circumstàncies (ai las!) ben diferents.