Segon dia

NIT

En què, a l’últim, hom entra al laberint, hom té visions estranyes i, com acostuma a passar, hom s’hi perd

Vam pujar de bell nou a l’scriptorium, aquest cop per l’escala de llevant, que donava pas també al pis prohibit, tenint el llum enlaire al davant nostre. Jo pensava en el que havia explicat Alinardo del laberint i m’esperava coses esgarrifoses.

Tan bon punt vam posar el peu en el lloc on no hauríem hagut d’entrar mai, em va sorprendre de trobar-me en una sala de set costats, no gaire ampla, sense finestres, que, com la resta del pis, feia fortor de resclosit i de floridura. Res d’escruixidor, doncs.

La sala, com he dit, tenia set parets, però només en quatre d’aquestes s’obria, entre dues columnetes encastades al mur, un pas bastant ample, coronat d’un arc de mig punt. Al llarg de les parets cegues hi havia adossats uns armaris enormes, atapeïts de llibres ben aconduïts. Els armaris tenien una etiqueta amb un número i així mateix cada lleixa; eren, sens dubte, els mateixos números que havíem observat en el catàleg. Enmig de la sala hi havia una taula, també carregada de llibres. Damunt d’aquests s’estenia una capa bastant lleugera de pols, que donava entenent que, els llibres, els espolsaven amb una certa freqüència. Tampoc a terra no es veien senyals de brutícia. Damunt l’arc d’una de les portes, hi havia un gran rètol, pintat a la paret, que deia; Apocalypsis Iesu Christi.¹⁰⁹ Tot i que els caràcters eren antics, no semblava pas que estigués esblanqueït. Després vam observar, també a les altres estances, que aquests rètols eren gravats en la pedra, bastant profundament, i que les clivelles les havien farcides amb pintura, tal com es fa per pintar frescos a les esglésies.

Vam travessar una de les obertures. Ens vam trobar en una altra cambra on hi havia una finestra que en comptes de vidres tenia lloses d’alabastre, amb dues parets plenes i un arc, del mateix tipus d’aquell pel qual acabàvem de passar, que donava a una altra estança que presentava així mateix dues parets plenes, en una de les quals hi havia una finestra, i una altra porta que s’obria davant nostre. A les dues estances hi havia sengles rètols de formes semblants a la d’aquell que havíem vist a la primeria, però amb inscripcions diferents. El primer deia: Super thronos viginti quatuor,¹¹⁰ i en el segon es llegia; Nomen illi mors.¹¹¹ Això de banda, encara que les dues estances eren més petites que aquella per on havíem entrat a la biblioteca (de fet, aquella era heptagonal i aquestes dues rectangulars), el mobiliari era el mateix: armaris amb llibres i una taula al mig.

Vam passar a la tercera estança. Aquí no hi havia ni llibres ni rètol. Sota la finestra es veia un altar de pedra. Hi havia tres portes; una era aquella per on havíem entrat, l’altra donava a la sala heptagonal ja visitada i la tercera ens va obrir pas a una nova estança, no pas dissemblant de les altres, excepte pel rètol, que deia; Obscuratus est sol et aer.¹¹² D’aquí es passava a una nova estança, presidida per una inscripció que deia Facta est grando et ignis;¹¹³ en ella no hi havia cap més porta, o sigui que, arribats allà, no es podia avançar, i calia girar cua.

—Raonem —va dir Guillem—. Cinc sales quadrangulars o vagament trapezoïdals, amb una finestra cadascuna, que giren al voltant d’una sala heptagonal sense finestres, on desemboca l’escala. Em sembla elemental. Som a la torrassa de llevant; cada torrassa presenta, de fora estant, cinc finestres i cinc costats. Els números encaixen. La sala buida és la que mira cap a llevant, com el cor de l’església, i a trenc d’alba la claror del sol il·lumina l’altar, cosa que em sembla justa i piadosa. L’única idea garneua em sembla aquesta de les lloses d’alabastre. De dies filtren una llum bella, però de nits no deixen traslluir ni els raigs de la lluna. No és, doncs, cap gran laberint. Ara vejam cap on donen les altres dues portes de la sala heptagonal. Em penso que ens orientarem fàcilment.

El meu mestre s’equivocava: els constructors de la biblioteca havien estat més traçuts que no ens pensàvem. No sabria explicar ben bé el que va passar, però, tan bon punt vam deixar la torrassa, l’ordre de les sales es va fer més confús. Algunes tenien dues portes, d’altres tres. Totes tenien una finestra, fins i tot aquelles que enfilàvem a partir d’una altra sala amb finestra amb la intenció d’aviar-nos cap a dins de l’Edifici. Totes tenien el mateix tipus d’armaris i de taules, i els volums, aconduïts en bell ordre, semblaven tots iguals i no ens ajudaven gaire a identificar l’emplaçament d’un cop d’ull. Vam provar d’orientar-nos pels rètols. Vam travessar una sala presidida per la inscripció In diebus illis¹¹⁴ i, al cap de fer uns quants tombs, ens hi vam trobar de nou. Però recordàvem que la porta que hi havia davant de la finestra donava pas a una sala amb la inscripció Primogenitus mortuorum,¹¹⁵ i, en canvi, ara ens trobàvem en una altra cambra que deia de nou Apocalypsis lesu Christi, i que no era la sala heptagonal d’on havíem arrencat. Aquest fet ens va fer pensar que potser es repetien els mateixos rètols en sales diverses. Vam trobar dues sales contigües en què es repetia la inscripció Apocalypsis i, tot seguit, una altra amb el rètol Cecidit de coelo stella magna.¹¹⁶

No hi havia cap mena de dubte sobre l’origen de les frases inscrites: es tractava de versets de l’Apocalipsi de Joan, però no quedava clar ni per què eren pintades a les parets ni amb quina lògica eren distribuïdes. Va augmentar la nostra confusió el fet que alguns rètols, no gaires, eren pintats en vermell i no pas en negre.

En un moment donat ens vam trobar a la sala heptagonal d’origen (que era més fàcil de reconèixer perquè hi moria l’escala), i d’allà vam enfilar cap a la dreta mirant de passar en línia recta d’una sala a l’altra. Vam travessar tres sales i en acabat ens vam trobar davant d’una paret cega. L’únic pas que quedava menava a una nova sala proveïda d’una sola porta; vam sortir per aquí i, després de recórrer quatre sales més, vam ensopegar de nou amb una paret. Vam recular a la sala anterior, que tenia dues sortides, i vam enfilar per la que havíem deixat de banda, vam passar a una nova sala i ens vam trobar de nou a la sala heptagonal.

—Com es deia la darrera sala on hem girat cua? —va preguntar Guillem.

Vaig fer un esforç de memòria;

—Equus albus.¹¹⁷

—Doncs tornem-hi. —I ens va ser fàcil. Des d’allà, si hom volia fer camí enrere, havia de passar a la sala anomenada Gratia vobis et pax,¹¹⁸ i allà, a la dreta, ens vam pensar trobar un camí que no ens feia recular. Efectivament, vam trobar encara In diebus illis i Primogenitus mortuorum (eren les mateixes sales que havíem vist suara?), però a l’últim vam passar a una estança que ens va semblar encara inèdita: Tertia pars terrae combusta est.¹¹⁹ Però en aquell punt havíem perdut l’esma i no hauríem sabut localitzar la torrassa de llevant.

Plantant el llum al meu davant em vaig aviar cap a les sales següents. Un gegant de complexió amenaçadora, de cos ondulat i fluid com el d’un fantasma, em va sortir al pas.

—Un dimoni! —vaig cridar i poc se’n va faltar que no em caigués el llum, mentre em tombava d’una esgarrapada i m’arrecerava entre els braços de Guillem. Em va agafar la llàntia de les mans, em va fer enllà i tirà endavant amb una decisió que em va semblar sublim. Ell també va llambregar alguna cosa, perquè es va aturar en sec. En acabat va reprendre camí i aixecà la llàntia. Va esclafir el riure.

—Veritablement enginyós. Un mirall!

—Un mirall?

—Sí, ardit guerrer. Fa un moment t’has llançat amb aquella embranzida contra un enemic de debò, a l’scriptorium, i ara t’espantes davant la teva imatge. Un mirall que et torna la teva imatge engrandida i desfigurada.

Em va agafar de la mà i em va menar fins a la paret de la banda oposada a l’entrada de la sala. En una fulla de vidre ondulada, ara que la llàntia la il·luminava de més a prop, vaig veure reflectides les nostres imatges, grotescament desfigurades, que variaven de forma i d’alçada segons que ens hi atanséssim o ens n’allunyéssim.

—T’hauries de llegir algun tractat d’òptica —va dir Guillem, enriolat—, com ho han fet, de segur, els fundadors de la biblioteca. Els millors són els dels àrabs. Alhazen va compondre un tractat De aspectibus¹²⁰ en el qual va parlar de la força dels miralls amb demostracions geomètriques precises. Alguns miralls, segons com tinguin afaiçonada la superfície, poden engrandir les coses més menudes (les meves ulleres no són sinó això), d’altres fan aparèixer les imatges a l’inrevés, o obliqües, o mostren dos objectes en comptes d’un, o quatre en comptes de dos. D’altres, encara, com aquest, fan un gegant d’un nan o un nan d’un gegant.

—Senyor Jesús! —vaig dir—. Són, doncs, aquestes les visions que alguns diuen haver tingut a la biblioteca?

—Potser sí. És una idea enginyosa de debò. —Va llegir el rètol de la paret, que s’esqueia a sobre del mirall: Super thronos viginti quatuor—. Ja ho hem trobat, però era una sala sense mirall. A més a més, aquesta no té finestres ni és heptagonal. On som? —Va donar una ullada al voltant i es va atansar a un armari—. Adso, sense aquests beneïts oculi ad legendum no puc destriar el que hi ha escrit en aquests llibres. Llegeix-me algun títol.

Vaig agafar un llibre a l’atzar:

—Mestre, no és escrit!

—Com? Bé veig que és escrit, què hi llegeixes?

—No llegeixo. No són pas lletres de l’alfabet, i no és grec, ho reconeixeria. Semblen cucs, serps, cagallons de mosca…

—Ah, és àrab. N’hi ha d’altres així?

—Sí, alguns. Però aquí n’hi ha un en llatí, si Déu vol. Al… Al Kwarizmi, Tabulae.

—Les taules astronòmiques d’Al Kuwarizmi, traduïdes per Adelard de Bath! Obra raríssima! Endavant.

—Isa ibn Ali, De oculis,¹²¹ Alkindi, De radiis stellatis…¹²²

—Ara mira per la taula.

Vaig obrir un gros volum que hi havia sobre la taula. De bestiis.¹²³ Vaig ensopegar amb una pàgina delicadament miniada en què hi havia representat un unicorn bellíssim.

—Una feina traçuda —va comentar Guillem, que destriava bé les imatges—. I aquell?

Vaig llegir:

—Liber monstrorum de diversis generibus.¹²⁴ També té imatges boniques, però em semblen més antigues.

Guillem hi va acotar el cap:

—Miniat per monjos irlandesos, fa almenys cinc segles. En canvi, el llibre de l’unicorn és molt més recent, sembla fet a l’estil dels francesos.

Vaig quedar esbalaït, un cop més, per la saviesa del meu mestre. Vam entrar a la sala següent i, a través d’aquesta i de les quatre que hi havia a continuació, totes agençades amb finestres i atapeïdes de llibres escrits en llengües inconegudes, entre els quals hi havia alguns textos sobre ciències ocultes, vam arribar fins a una paret que ens obligà a girar cua, perquè les cinc darreres sales no tenien comunicació sinó entre elles mateixes.

—Atesa la inclinació dels murs, devem ser al pentàgon d’una altra torrassa —va dir Guillem—, però no és la sala heptagonal central, potser anem errats.

—Però, i les finestres? —vaig dir—. Què ho fa que hi hagi tantes finestres? És impossible que totes les sales donin al defora.

—T’ha passat per malla el pou central. Moltes de les finestres que hem vist donen a l’octàgon del pou. Si fos de dia, la diferència de llum ens indicaria quines són les finestres exteriors i quines les interiors amb relació al sol. Però de nits no s’observa cap diferència. Tornem enrere.

Vam tornar a la sala del mirall i vam tombar cap a la tercera porta, per la qual ens semblava que no havíem passat encara. Vam veure un rengle de tres o quatre sales que s’obria davant nostre, i a la del final vam entrellucar una claror.

—Hi ha algú? —vaig exclamar amb veu escanyada.

—Si hi ha algú, ja ha vist la nostra llàntia —va dir Guillem, tot tapant la flama amb la mà. Vam restar immòbils un minut o dos. La claror continuava oscil·lant lleugerament, però sense prendre força ni esmorteir-se.

—Potser només és una llàntia —va dir Guillem— d’aquelles que deixen perquè els monjos es pensin que les ànimes dels morts ronden per la biblioteca. Però cal que ho esbrinem. Tu queda’t aquí tapant el llum, jo aniré cap allà cautelosament.

Avergonyit encara pel trist paper que havia fet davant del mirall, em vaig voler rehabilitar davant Guillem:

—No, ja hi aniré jo —vaig dir—, quedeu-vos aquí. Caminaré a poc a poc, sóc més petit i més lleuger. Així que vegi que no hi ha perill, us cridaré.

I així ho vaig fer. Vaig recórrer tres sales caminant arran de la paret, rabent com un gat (o com un novici que pugés a la cuina a robar formatge del rebost, tasca en la qual excel·lia a Melk). Vaig arribar fins al llindar de la sala d’on venia la claror, bastant somorta, vorejant la paret i, amagat a redós de la columna de mà dreta, vaig pegar llambregada a la sala. No hi havia ningú. Sobre la taula hi havia una mena de llàntia que fumejava gairebé esmorteïda No era pas un llum com el nostre, sinó que semblava més aviat un encenser descobert. No feia flama, sinó un caliu somort. Vaig fer el cor fort i vaig entrar-hi. Damunt la taula, vora l’encenser, hi havia obert un llibre de colors cridaners. M’hi vaig acostar i vaig veure quatre franges de diferents colors, groc, cinabri, turquesa i terra cremada. S’hi destriava una bèstia de figura esgarrifosa, un gran drac amb deu caps i una cua que espolsava al seu darrere les estrelles del cel i les llançava sobre la terra I, tot d’una, vaig veure que el drac es multiplicava, i les escates de la seva pell feien una troca d’escates rutilants que saltaven del full i em voleiaven al voltant del cap. Vaig fer una reculada i vaig veure que el sostre de la sala s’aclofava i davallava damunt meu, després vaig sentir una cosa com el xiulet de mil serps, però no era esborronador, sinó gairebé seductor, i aparegué una dona embolcallada de llum que va atansar la seva cara a la meva i m’abocà una alenada. La vaig allunyar estenent els braços i em va semblar que les meves mans tocaven els llibres de l’armari del davant o que aquests esdevenien desmesuradament grossos. Ja no sabia on em trobava, on era la terra i on era el cel. Al bell mig de la sala vaig veure Berengario, que em fitava amb un somriure odiós, que traspuava luxúria. Em vaig tapar la cara amb les mans, i les meves mans em van semblar les potes d’un calàpet, viscoses i palmades. Vaig cridar, em penso, vaig sentir un tast acidós a la boca i em vaig submergir dins una fosca infinita, que semblava esbadellar-se més i més sota els meus peus, i em vaig esmorteir.

Em vaig desvetllar al cap d’un temps que em va semblar segles, sentint uns cops que em retrunyien dins el cap. Estava estenallat a terra i Guillem em ventava bufetades a les galtes. Ja no em trobava en aquella sala i els meus ulls van ensopegar amb una inscripció que deia Requiescant a laboribus suis.¹²⁵

—Apa, Adso —em deia Guillem en veu baixa—. No ha estat res…

—Les coses… —vaig dir, desvariejant encara—. Allà, la bèstia…

—No hi ha cap bèstia. T’he trobat que desvariejaves al peu d’una taula sobre la qual hi havia un bonic apocalipsi mossàrab obert per la pàgina de la mulier amicta sole¹²⁶ davant del drac. Però per l’olor m’he adonat que havies respirat alguna cosa dolenta i t’he emmenat de seguida. A mi també em fa mal el cap.

—Però què he vist?

—No has vist pas res. El que hi ha és que allà estaven cremant unes substàncies que fan tenir visions; és cosa dels àrabs. Potser és el mateix que el Vell de la Muntanya feia flairar als seus assassins abans d’aviar-los a complir llurs missions.¹²⁷ Amb això ja hem explicat el misteri de les visions. Algú posa herbes màgiques durant la nit per convèncer els visitants extemporanis que la biblioteca és protegida per presències diabòliques. Fet i fet, què has sentit?

D’una manera confusa, segons el que en recordava, li vaig fer cinc cèntims de la meva visió. Guillem va esclafir el riure.

—La meitat d’això que m’expliques són coses que afegeixes per arrodonir el que has vist en aquell llibre i l’altra meitat eren els teus desigs i les teves pors que parlaven. Vet aquí el que provoquen aquestes herbes. Demà caldrà que en parlem amb Severino; em penso que en sap més que no ens vol fer creure. Són herbes, només herbes, i no cal recórrer a aquelles potingues nigromàntiques de què ens parlava el vidrier. Herbes, miralls… Hi ha tot d’invents d’allò més aciençats per defensar aquest indret de saviesa prohibida. La ciència utilitzada no pas per il·luminar, sinó per amagar. No m’agrada. Una ment perversa té encomanada la defensa de la biblioteca. Però ha estat una nit feixuga, caldrà que sortim, per ara. Estàs trasbalsat i necessites aigua i aire fresc. No val la pena provar d’obrir aquestes finestres, massa enlairades, i que potser fa decennis que són tancades. Com els ha pogut passar pel cap que Adelmo es vagi llançar des d’aquí?

Sortir, va dir Guillem. Com si fos fàcil. Sabíem que la biblioteca només tenia una entrada, per la torrassa de llevant. Però on érem en aquell moment? Havíem perdut l’esma del tot. Mentre vagàvem temptejant el camí temorosos de no poder sortir mai més d’aquell lloc, jo fent tentines i amb rampells de vomitera, neguitós ell per causa meva, i enrabiat ensems amb ell mateix per la migradesa del seu saber, ens va venir, o, més ben dit, a Guillem li va venir, una idea per a l’endemà. Hauríem de tornar a la biblioteca —sempre que abans reeixíssim a sortir-ne— amb un tió encès o amb una altra substància capaç de deixar senyals a la paret.

—Només hi ha una manera de trobar la sortida del laberint —recità Guillem—. A cada nus nou, és a dir, a cada punt no visitat fins ara, hi traçarem un senyal per indicar el camí d’arribada. Quan veurem que, en algun dels camins del nus, ja hi ha senyals marcats, voldrà dir que per aquell nus ja hi hem passat, i traçarem un sol senyal en el camí d’arribada. Quan ens trobem que tots els passos possibles estan senyalats, caldrà que girem cua i refem el camí. Però, si encara queda un pas o dos sense senyalar, en triarem un qualsevol i hi traçarem dos senyals. Quan enfilem un pas que porti un sol senyal, n’hi posarem dos més, de manera que en tingui tres. Si, arribats a un nus, no enfilem mai aquells passos que portin tres senyals, arribarà un moment que no quedarà cap més pas per senyalar, cosa que voldrà dir que hem recorregut el laberint sencer.

—Com ho sabeu? Enteneu de laberints?

—No. Cito un text antic que vaig llegir una vegada.

—I seguint aquesta regla es pot sortir?

—Gairebé mai, que jo sàpiga. Però ho provarem, malgrat tot. I un dia d’aquests tindré ulleres i em vagarà de mirar-me els llibres més a fons. Allà on el recorregut de les inscripcions ens acaba d’embolicar, podria ser que el recorregut dels llibres ens donés una bona regla.

—Tindreu les ulleres? Com us ho fareu per recuperar-les?

—He dit que tindré unes ulleres. Me’n faré fer unes altres. Em fa l’efecte que el vidrier es deleix per tenir l’avinentesa de fer un experiment nou. Sempre que tingui les eines que li calen per bisellar el vidre. De vidres, en té un grapat a l’obrador.

Mentre fèiem tombs cercant el camí, tot d’una, al bell mig d’una sala, em vaig sentir una mà invisible que m’amoixava la cara, mentre un gemec, que no era humà ni era animal, ressonava en aquella cambra i en la del costat, com un espectre que vagaregés de sala en sala. Hauria hagut d’estar preparat per a les sorpreses de la biblioteca, però vaig tenir un ensurt i vaig fer un bot enrere. Guillem devia haver tingut una sensació semblant, perquè es fregava la galta, alhora que aixecava la llàntia i mirava al voltant.

Va alçar una mà, va examinar la flama, que semblava més abrandada, es va humitejar un dit i el va sostenir dret al davant.

—És clar! —va dir en acabat. I em va senyalar dos punts, en dues parets oposades, a l’alçada d’una persona. Allà s’obrien dues troneres estretes, i parant-hi la mà podíeu percebre un corrent d’aire fresc que venia de fora. Atansant-hi l’orella sentíeu un murmuri, com si s’hagués girat vent a l’exterior.

—La biblioteca devia tenir un sistema de ventilació —va dir Guillem—. Si no, l’ambient seria irrespirable, sobretot a l’estiu. A més a més, aquestes troneres deixen passar el grau just d’humitat perquè els pergamins no s’eixarreeixin. Però la llestesa dels fundadors no s’acaba aquí. Van situar les troneres en uns angles determinats, fent per manera que, les nits ventoses, les glopades d’aire que entren per aquests ventallons ensopeguin amb vents contraris i s’arremolinin al llarg de les diverses sales, fent aquest udol que acabem de sentir. Aquesta remor, més els miralls, les herbes i tot plegat, no fan sinó acréixer la basarda dels incauts que gosin entrar aquí, com nosaltres, sense conèixer bé el lloc. Nosaltres mateixos ens hem arribat a pensar que hi havia fantasmes que ens llançaven alenades a la cara. No ens n’hem adonat fins ara que s’ha girat vent. Vet aquí que hem resolt un altre misteri. Però, fet i fet, encara no sabem per on hem de sortir!

Amb aquestes enraonies anàvem voltant esmaperduts, sense parar esment a llegir-nos les inscripcions, que semblaven totes iguals. Vam anar a raure en una altra sala heptagonal, vam voltar per les estances properes, i no trobàvem la sortida. Vam girar cua, vam estar fent giragonses gairebé una hora sencera sense esperança d’orientar-nos. Va arribar un moment que Guillem va decidir de donar-se per vençut i va dir que ens ajacéssim a dormir en qualsevol sala fins que l’endemà vingués a trobar-nos Malaquies. Mentre ens planyíem pel final malastruc de la nostra bella missió, vam ensopegar sobtadament amb una cambra que empalmava amb l’escala. Vam donar fervorosament gràcies al Cel i vam baixar escales avall amb gran joia.

Un cop a la cuina, ens precipitàrem cap a la llar de foc, vam enfilar el passadís de l’ossera i juro que la ganyota mortuòria d’aquelles testes nues em va semblar el somriure de persones estimades. Vam tornar a l’església i vam sortir pel portal de tramuntana, i, a l’últim, vam seure joiosos damunt les lloses de pedra de les tombes. L’aire finíssim de la nit em va semblar un bàlsam diví. Ens voltava la celístia, i les visions de la biblioteca havien quedat enrere.

—Que n’és, de bell, el món, i que en són, de lletjos, els laberints! —vaig dir alleujat.

—Que en seria, de bell, el món, si hi hagués una regla que ens orientés pels laberints! —va respondre el meu mestre.

—Quina hora deu ser? —vaig preguntar.

—He perdut la noció del temps. Però valdrà més que el toc de matines ens trobi a les nostres cel·les.

Vorejàrem el costat esquerre de l’església, passàrem per davant del portal (em vaig girar per no haver de veure els ancians de l’Apocalipsi, super thronos viginti quatuor!) i travessàrem el claustre fins al recer dels pelegrins.

Al llindar hi havia l’Abat, que ens va mirar severament.

—Us he estat buscant tota la nit —va dir a Guillem—. No us he trobat a la cel·la, ni a l’església…

—Seguíem una pista… —va dir vagament Guillem, engavanyat. L’Abat se’l va mirar una bona estona i va dir amb una veu lenta i dura—: Us he buscat just després de completes. Berengario no era al cor.

—I ara! —va fer Guillem, tot enriolat. Era evident, doncs, que s’havia entaforat a l’scriptorium.

—No era al cor a l’hora de completes —va repetir l’Abat—. I no ha tornat a la seva cel·la. Estan a punt de tocar matines, ja veurem si surt. Altrament, vaticino una altra malastrugança.

Per matines, Berengario no hi era.