Tercer dia

SEXTA

En què Adso rep les confidències de Salvatore, que no es poden encabir en unes quantes paraules, però que li inspiren moltes reflexions feixugoses

Tot menjant, vaig veure en un racó Salvatore, que, a la traça, ja havia fet les paus amb el cuiner i s’empassava engrescadament un pastís de carn d’ovella. Endrapava com si no hagués menjat mai de la vida, sense deixar-se una engruna, i semblava que donés gràcies a Déu per algun esdeveniment extraordinari.

Em va fer l’ullet i em va dir, en el seu parlar estrafolari, que menjava per tots els anys que havia fet dejuni. Li vaig demanar que s’expliqués. Em va parlar d’una minyonia punyent passada en un llogarret de mal aire, en què plovia a bots i barrals, i els camps es corsecaven, i tot era infestat de miasmes mortífers. Pel que vaig entendre, hi va haver inundacions any rere any, els solcs dels camps es van esvanir, i amb un almud de llavors feies un sextari,¹³⁰ i, després, el sextari es reduïa a no res. Els senyors també feien cara esblaimada, com els pobres, tot i que, com observà Salvatore, morien més pobres que senyors, potser —comentà amb un somriure— perquè n’hi havia més… Un sextari costava quinze sous, un almud seixanta sous, els predicadors anunciaven la fi dels temps, però els pares i els avis de Salvatore recordaven que altres vegades havia passat el mateix, de manera que van arribar a la conclusió que els temps sempre estaven per acabar-se. I així, quan s’hagueren menjat totes les carronyes dels ocells i tots els animals immunds que pogueren trobar, va córrer la brama que algú del poble començava a desenterrar els morts. Salvatore explicava amb grans escarafalls, com un histrió, el que acostumaven a fer aquells «homes dolentíssims» que cavaven amb els dits el terra dels cementiris, l’endemà d’algun enterrament «Nyam!» deia, i clavava queixalada al seu pastís d’ovella; però, en la seva expressió, jo hi veia la ganyota del desesperat que es menjava un cadàver. I després, no contents de cavar en terra consagrada, alguns, més perduts que els altres, s’amagaven al bosc, com bandolers, es posaven a l’aguait dels caminants i els assaltaven. «Zas!», deia Salvatore, el ganivet al coll i «nyam!». I els més perduts de tots enllepolien els nens amb un ou o una poma i se’ls menjaven; això sí, precisà Salvatore, tot seriós, abans els coïen. Va explicar el cas d’un home que va arribar al poble venent carn cuita per pocs sous i la gent no se’n sabia avenir, d’aquell cop de sort, fins que el capellà va dir que es tractava de carn humana, i l’home fou esquarterat per una multitud enfurida. Però aquella nit mateixa algú del poble va anar a cavar la fossa del mort i es menjà la carn del caníbal, i, quan el van descobrir, el condemnaren a mort a ell també.

Però Salvatore em va explicar més coses encara. Amb mots escapçats, obligant-me a recordar el poc que sabia de provençal i dels dialectes italians, em va explicar la història de la seva fuga del poble nadiu, el seu vagareig pel món. I, en el seu relat, vaig reconèixer moltes persones que ja havia conegut o trobat pel camí, i moltes més que vaig conèixer després i que reconec ara, de manera que no sé si ara, a tants anys de distància, li atribueixo aventures i delictes que eren d’altres, que vaig conèixer abans que a ell o després i que ara, en la meva ment fatigada, s’esmussen i afaiçonen una sola imatge, precisament en virtut de la força de la imaginació, que, conjuminant el record de l’or amb el record de la muntanya, sap compondre la idea d’una muntanya d’or.

Durant el viatge Guillem m’havia parlat sovint dels simples, terme amb el qual alguns dels seus germans designaven no solament el poble, sinó ensems les persones incultes. Una expressió que em va semblar molt genèrica, perquè a les ciutats italianes havia trobat mercaders i menestrals que no eren clergues però tampoc no eren incultes, encara que els seus coneixements es transmetien en llengua vulgar. I, per exemple, alguns dels tirans que governaven llavors la península eren ignorants en ciència teològica i mèdica, i en lògica, i en llatí, però certament no eren simples ni gent necessitada. Per això crec que fins i tot el meu mestre, quan parlava dels simples, feia servir un concepte més aviat simple. Però, sens dubte. Salvatore era un simple, venia d’una terra castigada, de segles, per la fretura i per la prepotència dels senyors feudals. Era un simple però no era un neci. Aspirava a un món diferent, que, per l’època que fugí de cals seus pares, segons el que em va dir, era semblant al país de Xauxa, en què els arbres regalimessin de mel i produïssin formatges i xoriços flairosos.

Estalonat per aquesta esperança, com si es negués a admetre que aquest món és una vall de llàgrimes, en el qual (com m’han ensenyat) fins i tot la injustícia ha estat prevista per mantenir l’equilibri de les coses, per la providència, els designis de la qual sovint ens escapen. Salvatore viatjà per diferents països, des del seu Monferrato nadiu cap a la Ligúria, i després cap a la Provença i fins a les terres del rei de França.

Salvatore voltà pel món pidolant, furtant, fingint-se malalt, posant-se temporalment al servei d’algun senyor, i després se’n tomà al bosc i al camí ral. Pel que em va explicar, el vaig associar amb aquelles bandes de rodamons que, temps a venir, els anys següents, vaig veure rodar per Europa: falsos monjos, tocacampanes, tramposos, belitres, perdularis i esparracats, leprosos i esguerrats, caminants, rodamons, joglars, clergues apàtrides, estudiants passavolants, tafurs, prestidigitadors, mercenaris invàlids, jueus errívols, antics captius dels infidels amb la ment orada, folls, fugitius, desterrats, malfactors amb les orelles escapçades, sodomites, i, entre ells, artesans ambulants, teixidors, calderers, cadiraires, esmolets, empalladors, paletes, brivalls de tota mena, tafurs, poca-penes, brètols, bergants, maules, morts de gana, estafes, saltimbanquis, pòtols, truans, i canonges i capellans simoníacs, i gent que vivia de la ingenuïtat d’altri, falsificadors de butlles i segells papals, venedors d’indulgències, falsos paralítics que s’estassaven a les portes de les esglésies, trànsfugues dels convents, venedors de relíquies, perdonadors, endevins i quiromants, nigromants, curanderos, falsos mendicants i fornicadors de tota casta, corruptors de monges i de noies amb enganys i violència, simuladors d’hidropesia, epilèpsia, hemorroides, gota, falsos nafrats, simuladors de demència malenconiosa. N’hi havia que s’aplicaven emplastres al cos per fingir nafres inguaribles, d’altres que s’omplien la boca d’una substància de color de sang per simular esputs de tísic, bergantells que simulaven invalidesa d’algun dels seus membres, portaven bastó sense necessitat i simulaven el mal de Sant Pau, la sarna, els bubons, tumors, i s’hi aplicaven benes, tintura de safrà, que portaven ferros a les mans i el cap embenat, que entraven a les esglésies escampant una alenada pudent i es deixaven caure de cop i volta enmig de les places, esputant bava i amb els ulls en blanc, traient pel nas sang feta de suc de móres i vermelló, per arrencar un mos de pa o quatre rals a la gent atemorida que recordava l’exhortació dels sants pares a donar almoina: comparteix el teu pa amb l’afamat, porta a casa teva el qui no té sostre, visitem el Crist, acollim el Crist, vestim el Crist perquè, així com l’aigua purga el foc, així l’almoina purga els nostres pecats.

Fins i tot després de l’època en què tingueren lloc els fets que estic reportant, al llarg del curs del Danubi n’he vistos molts i encara en veig molts, d’aquests tocacampanes que tenien, com els dimonis, els seus noms i les seves subdivisions: acapons, lotori, protometges, pauperes verecundi, morghigeri, affamiglioli, crociarii, alacerbats, reliquiaris, enfarinats, falpatori, iucchi, spectini, cochini, apezents i atarantats, acconi i admiracti, mutuators, atremants, cagnabaldi, falsibordons, acadents, alacrimants i affarfants.

Era com un fang que rajava pels camins del nostre món, i entre ells s’esquitllaven predicadors de bona fe, heretges a la percaça de noves víctimes, agitadors que atiaven la discòrdia. Va ser precisament el papa Joan, sempre obsedit per la por als moviments del simples que prediquessin i practiquessin la pobresa, qui va fulminar els predicadors mendicants, que, segons ell deia, atreien els curiosos brandant estendards pintats amb figures virolades, predicaven i arrencaven diners amb amenaces. ¿Tenia raó el papa simoníac i corrupte quan equiparava els frares mendicants que predicaven la pobresa amb aquestes bandes de desheretats i rapinyadors? En aquell temps, després d’haver recorregut part de la península italiana, jo ja no tenia les idees gaire clares: havia sentit a parlar dels frares d’Altopascio, que, tot predicant, pronunciaven amenaces d’excomunió i prometien indulgències, absolien els culpables de rapinyes i fratricidis, d’homicidis i perjuri a canvi de diners comptants, proclamaven que en llur hospital es deien cada dia fins a cent misses, per a les quals recaptaven donatius, i que amb llurs béns dotaven dues-centes noies pobres. També havia sentit a parlar de fra Pau el Coix, que, ermità al bosc de Rieti, s’ufanava d’haver rebut directament de l’Esperit Sant la revelació que l’acte carnal no era pecat: així seduïa les seves víctimes, que anomenava germanes i obligava a despullar-se i a ser fuetejades i a fer cinc genuflexions a terra, abans d’oferir les seves víctimes a Déu i exigir-los el que ell en deia el bes de la pau. Però, era veritat? ¿I quin vincle hi havia entre aquests ermitans que es deien il·luminats i els frares de la vida pobra, que recorrien els camins de la península fent veritable penitència i eren mirats amb odi pels bisbes i els clergues els vicis i les rapinyes dels quals fustigaven?

El relat de Salvatore, quan es barrejava amb coses que jo ja sabia, no permetia d’establir aquestes diferències: tot semblava igual a tot. De vegades el veia com un d’aquells pidolaires esguerrats de Turena, dels quals parla la faula, que, quan van ser a prop del cadàver miraculós de sant Martí, van fugir per por que el sant no els guarís i els estronqués així la font de llurs guanys, però el sant, despietat, els va concedir aquella gràcia abans no van ser fora i va castigar llur maldat restituint-los l’ús dels seus membres. D’altres vegades, en canvi, la fesomia felina del monjo s’il·luminava amb una claror dolcíssima quan m’explicava que, vivint enmig d’aquelles bandes, havia escoltat la paraula d’uns predicadors franciscans, també fugitius, i havia comprès que la vida pobra i vagarívola que fas no s’havia de prendre com una fatalitat cega, sinó com un gest joiós de donació, i havia entrat a formar part de sectes i grups penitencials els noms dels quals estrafeia i les doctrines dels quals definia d’una manera bastant grollera. En vaig treure la conclusió que s’havia aplegat amb patarins i valdesos, i potser també amb càtars, arnaldistes i humiliats, i que, tot vagarejant pel món, havia passat d’un grup a un altre, assumint de grat la seva condició errívola com a missió i fent pel Senyor allò que fins llavors havia fet pel seu ventre.

Però, com i fins quan? Pel que vaig entendre, vora trenta anys abans s’havia incorporat a un convent de framenors a Toscana, on havia adoptat l’hàbit de sant Francesc, sense rebre els ordes. Allà, segons em sembla, va aprendre la mica de llatí que parlava, barrejat amb els parlars de tots els llocs on, pobre apàtrida, havia fet estada, i amb els de tots els companys de vagaries que havia conegut, des dels mercenaris de les meves terres fins als bogomils dàlmates. Allà s’havia lliurat a la vida de penitència, segons deia (penitenciàgite, em repetia amb els ulls encesos, i vaig tornar a sentir la fórmula que tant havia encuriosit Guillem), però, a la traça, també els framenors que l’envoltaven tenien les idees confuses, perquè, en una ocasió, enfellonits amb el canonge d’una església propera, acusat de rapinyes i altres malvestats, li assaltaren la casa i el feren rodolar escales avall, fins que el pecador va morir, i, tot seguit, saquejaren l’església. Arran d’això el bisbe va enviar un escamot d’homes armats, els frares es van dispersar i Salvatore va passar una bona temporada vagant per Itàlia amb una banda de fraticelli, o de framenors mendicants, sense cap llei ni disciplina.

Després va trobar recer vora Tolosa, on va viure una història estranya: era el temps en què s’abrandava escoltant històries de les grans gestes dels croats. S’escaigué que una generació de pastors i de gent humil s’aplegà un dia en un gran estol per travessar el mar i anar a combatre contra els enemics de la fe. Els anomenaren pastorets. De fet, el que volien era fugir d’aquella terra maleïda. Hi havia dos capitostos, que els van inspirar falses teories, un capellà que s’havia vist privat de la seva església a causa del seu capteniment i un monjo apòstata de l’orde de sant Benet. Havien trasbalsat el seny d’aquells miserables, que els seguien com un ramat, a grans estols, fins i tot nois de setze anys, contra la voluntat dels seus pares, portant només un sarró i un gaiato, sense diners, deixant abandonats els camps, i formaven una multitud immensa. Quan es van trobar junts, finalment lliures i amb una esperança vaga de terres promeses, van tenir una sensació d’embriaguesa. Quan entraren a la fortalesa de París per alliberar alguns dels seus companys que els senyors havien fet agafar, com que el prebost de la ciutat feia resistència, l’atacaren i el llançaren avall de l’escalinata del reducte i esbotzaren les portes de la presó. Després prengueren posicions al prat de Sant Germà. Ningú no va gosar plantar-los cara, i van sortir de París cap a Aquitània. I pel camí anaven matant tots els jueus que trobaven i els rapinyaven els béns…

—Per què els jueus? —vaig preguntar a Salvatore, que respongué—: I per què no?

I em va explicar que els predicadors els havien dit de tota la vida que els jueus eren els enemics de la cristiandat i acumulaven els béns que a ells els negaven. Li vaig preguntar si no era més exacte dir que, els béns, els acumulaven els senyors i els bisbes, a través dels delmes, i si, per tant, els pastorets no anaven errats d’enemic. Em va contestar que, quan els enemics de debò són massa forts, cal triar uns enemics més febles. Vaig barrinar que el nom de simples venia d’aquí. Només els poderosos tenen sempre clar on són els seus enemics veritables. Els senyors no volien que els pastorets fessin perillar els seus béns i per a ells va ser una gran sort que els capitostos dels pastorets insinuessin la idea que moltes de les riqueses es trobaven en mans dels jueus.

Li vaig preguntar qui havia ficat al cap d’aquella gent que calia atacar els jueus. Salvatore no se’n recordava. Crec que quan s’aplega una gentada tan gran esperonada per una promesa i exigint sobtadament alguna cosa, no se sap mai qui n’és el portaveu. Vaig pensar que els seus capitostos s’havien educat als convents i a les escoles episcopals, i parlaven el llenguatge dels senyors, tot i que el traduïen en termes que fossin entenedors per als pastors. I els pastors no sabien on era el papa, però sabien on eren els jueus. A l’últim van assetjar una torre altívola i poderosa del rei de França, on els jueus, esborronats, havien acudit en massa a trobar recer. I es defensaren amb coratge i braó, llançant tions i pedres. Però els pastorets van calar foc a la porta de la torre, encerclant els jueus amb un turment de foc i fum. I aquests, perduda l’esperança de salvar-se, van preferir matar-se que morir a mans dels incircumcisos, i van demanar a un d’ells, que semblava el més coratjós, que els matés a tall d’espasa. Ell va accedir-hi, i en va matar gairebé cinc-cents. Després va sortir de la torre amb els fills dels jueus i demanà als pastorets de ser batejat. Però aquests li van dir: ¿Tu, que has fet aquest carnatge entre els teus, vols ara salvar-te de la mort? I el van esquarterar, però van perdonar la vida als infants i els feren batejar. Després van fer cap a Carcassona i, pel camí, van perpetrar molts crims de sang. Aleshores el rei de França es va adonar que allò passava de mida i va ordenar que, a cada ciutat per on passessin, hom els plantés cara i que hom defensés els jueus com si fossin homes del rei…

¿Per què en aquell moment el rei es va mostrar tan complaent amb els jueus? Potser perquè va sospitar allò que els pastorets podrien arribar a fer en tot el regne i es va adonar que ja eren massa nombrosos. Aleshores s’entendrí amb els jueus, potser perquè els jueus eren útils al comerç del regne, o perquè calia exterminar els pastorets i donar raons als bons cristians per deplorar llurs crims. Però molts cristians no obeïren el rei, pensant que no era just defensar els jueus, que sempre havien estat enemics de la fe cristiana. I en moltes ciutats la gent del poble, que havien hagut de pagar usura als jueus, estaven cofois que els pastorets els castiguessin per llurs riqueses. Aleshores el rei va prohibir de donar ajut als pastorets, sota pena de mort. Aplegà un exèrcit nombrós i els atacà; molts van morir, d’altres van fugir i es van amagar als boscos, on van morir de fam. Foren exterminats en poc temps. I l’enviat del rei els capturà i els penjà per grups de vint o trenta dels arbres més alts, perquè la visió dels cadàvers servís d’exemple etern i ningú més no gosés fer trontollar la pau del regne.

El fet curiós és que Salvatore em va explicar aquesta història com si es tractés d’una empresa ben virtuosa. Fet i fet, continuava convençut que la multitud dels pastorets s’havia mobilitzat per conquerir el sepulcre del Crist i alliberar-lo dels infidels, i no vaig trobar la manera de fer-li creure que aquesta conquesta bellíssima ja s’havia acomplert, en l’època de Pere l’Ermità i de sant Bernat, i sota el regne del rei sant Lluís de França. El cas és que, a Salvatore, no li va vagar d’anar a lluitar contra els infidels perquè va haver de fugir cames ajudeu-me de territori francès. Tornà a la regió de Novara, em va dir, però a partir d’aquest moment les dades que em fornia eren cada cop més imprecises. A l’últim va arribar a Casale, on es va fer acollir al convent dels framenors (em penso que va ser allà que va conèixer Remigio), en la mateixa època en què molts d’aquests, perseguits pel papa, canviaven d’hàbit i buscaven refugi en monestirs d’altres ordes, per escapar a les flames. Era el mateix que m’havia explicat Ubertino. Per la seva llarga experiència en tota mena de treballs manuals (que havia fet amb fins deshonestos quan vagarejava lliurement i amb fins sants quan rodava món per amor del Crist), el cellerer l’agafà de seguida com a ajudant. Vet aquí precisament per què feia tants anys que era en aquell lloc, poc interessat pels fastos de l’orde i molt enquimerat amb l’administració del magatzem i el rebost, lliure de menjar sense haver de robar i de lloar el Senyor sense que el cremessin.

Aquesta fou la història que em va anar explicant, entre queixalada i queixalada, i em vaig preguntar quina part del relat era inventada i quina part s’havia callat.

Me’l vaig mirar encuriosit, no pas per la singularitat de la seva experiència, sinó perquè, precisament, el que li havia passat em semblava un compendi excel·lent de molts esdeveniments i moviments que feien fascinant i incomprensible la Itàlia d’aquella època.

Què sortia d’aquell relat? La imatge d’un home de vida atzarosa, capaç de matar un consemblant sense adonar-se del seu crim. Però, encara que en aquell temps tota ofensa a la llei divina em semblés igual que qualsevol altra, ja començava a entendre alguns dels fenòmens de què sentia parlar, i comprenia que una cosa és el carnatge comès per una multitud, encesa amb un rapte quasi extàtic i confonent les lleis del dimoni amb les del Senyor, i una altra és el crim individual, perpetrat a sang freda, en silenci, amb astúcia. I no em semblava pas que Salvatore s’hagués pogut sollar amb un crim semblant.

D’altra banda, volia esbrinar alguna cosa sobre les insinuacions de l’Abat, i m’obsedia fra Dolcino, de qui no sabia gairebé res. Però semblava com si el seu fantasma embolcallés moltes de les converses sentides aquells dies.

Li vaig demanar a boca de canó:

—En els teus viatges, no t’has trobat mai amb fra Dolcino?

La reacció de Salvatore fou ben estranya. Els ulls, ja ben oberts, se li esbatanaren un xic més, se senyà diverses vegades i barbotejà unes quantes frases inconnexes, en un llenguatge que aquesta vegada no vaig entendre gens. Però ho vaig interpretar com una negativa. Fins llavors m’havia mirat de bon ull i m’havia tractat amb confiança, fins i tot amicalment. En aquell moment em va mirar gairebé amb odi. A continuació es va excusar amb qualsevol pretext i se’n va anar.

La curiositat em cremava. Qui era aquell frare que infonia terror a tot aquell qui el sentís anomenar? Vaig decidir que no podia resistir més estona aquell cuc. Em va llampegar pel cap una idea. Ubertino! Ell mateix havia pronunciat aquell nom, la primera nit que el vam trobar, ell se sabia fil per randa totes les peripècies, més clares o més fosques, dels frares, els fraticelli, i de tota la trepa de la mateixa corda, al llarg dels darrers anys. On el podria trobar ara? A l’església, sens dubte, absort en la pregària. I, talment, vaig fer-hi cap, aprofitant un moment de lleure.

No el vaig trobar, i no el trobaria fins aquell vespre. I, així, vaig quedar amb el cuc de la curiositat que em rosegava per dins, mentre s’esqueien d’altres fets que tot seguit reportaré.