Primer dia

DESPRÉS DE NONA

En què hom visita l’scriptorium i hom coneix força estudiosos, copistes i rubricants, així com un vell cec que espera l’Anticrist

Mentre pujàvem vaig veure que el meu mestre observava les finestres que il·luminaven l’escala. M’estava tornant potser tan perspicaç com ell, perquè em vaig adonar de seguida que llur disposició feia molt difícil d’arribar-hi. D’altra banda, tampoc les finestres que donaven al refectori (les úniques del primer pis que s’obrien sobre el precipici) no semblaven gaire còmodes, atès que, sota d’elles, no hi havia mobles de cap mena.

Arribats al capdamunt de l’escala vam entrar, a través de la torrassa de llevant, a l’scriptorium, davant el qual no em vaig poder estar de fer un crit d’admiració. El segon pis no estava migpartit com el de sota i s’oferia al meu esguard en tota la seva immensitat esbarjosa. Les voltes, corbes i no gaire enlairades (menys que les d’una església, però més que les de qualsevol sala capitular que mai hagués vist), sostingudes per sòlides pilastres, tancaven un espai amarat d’una llum bellíssima, perquè a cada una de les parets més grans hi havia tres finestres enormes, i cinc finestres més petites a les parets exteriors de cada torrassa. Vuit finestres altes i estretes permetien que entrés també la llum pel pou interior octagonal.

L’abundor de finestres alegrava la sala amb una claror contínua i difusa, encara que fos una tarda d’hivern. Els vitralls no eren de colors com els de les esglésies, i els ploms subjectaven requadres de vidre incolor, perquè la llum entrés amb tota la puresa possible, no modulada per l’art humà, i perquè complís així la seva funció d’il·luminar el treball de lectura i d’escriptura. D’altres vegades i en d’altres llocs vaig veure molts scriptoria, però cap en el qual refulgís tan lluminosament, en els raigs de llum física que irisaven l’espai, el mateix principi espiritual que encarna la llum, la claritas,⁴⁹ font de tota bellesa i de tota saviesa, atribut indestriable d’aquella harmonia que la sala manifestava. Perquè hi ha tres coses que concorren a crear bellesa: en primer lloc, la integritat o la perfecció, i per això considerem lletges les coses incompletes; després, la proporció deguda, o sigui la consonància; i, finalment, la claredat i la llum, i, així, anomenem belles les coses de colors nítids. I, així, com que la visió de la bellesa comporta la pau i per al nostre deler és la mateixa cosa aquietar-se en la pau, en el bé o en la bellesa, em vaig sentir amarat d’una consolació gran i vaig pensar com fóra de plaent treballar en aquell indret.

Tal com em va aparèixer sota els ulls, en aquella hora de la tarda, em va semblar un joiós obrador de saviesa. Més tard, a Saint-Gall vaig veure un scriptorium de proporcions semblants, separat de la biblioteca (en altres llocs els monjos treballaven a la mateixa sala on es guardaven els llibres), però amb una distribució no tan bella com aquesta. Els antiquaris, els copistes, els rubricants i els estudiosos seien cadascú a la seva taula, una sota cada finestra. I, com que hi havia quaranta finestres (un nombre verament perfecte, a causa de la duplicació del quadràgon, com si els deu manaments haguessin estat magnificats per les quatre virtuts cardinals), quaranta monjos haurien pogut treballar a l’uníson, encara que en aquell moment només n’hi hagués una trentena. Severino ens va explicar que els monjos que treballaven a l’scriptorium estaven dispensats dels oficis de terça, sexta i nona per no haver d’interrompre la feina durant les hores de claror, i no aturaven llur activitat sinó a entrada de fosc, per a l’ofici de vespres.

Els llocs més ben il·luminats eren reservats als antiquaris, als miniaturistes més experts, als rubricants i als copistes. En cada taula hi havia tot allò que calia per il·lustrar i copiar: corns de tinta, plomes fines que alguns monjos estaven esmolant amb un ganivet prim, pedra tosca per allisar els pergamins, regles per traçar les ratlles abans d’escriure. Al costat de cada escrivent, o al capdamunt del pla inclinat de cada taula, hi havia un faristol sobre el qual dipositaven el còdex que havien de copiar, amb la pàgina coberta amb màscares que enquadraven la ratlla que estaven transcrivint en aquell moment. Alguns tenien tintes daurades i d’altres colors. D’altres es limitaven a llegir llibres o a transcriure apunts en llurs quaderns o tauletes personals.

Però no vaig tenir temps d’observar el seu treball, perquè ens va sortir al pas el bibliotecari, que ja sabíem que era Malaquies de Hildesheim. Tot i que tractava d’estrafer una expressió de benvinguda, no vaig poder dissimular una esgarrifança davant aquella fesomia singular. Era alt, però extremadament magre, i els seus membres eren grossos i mancats de gràcia. Com que caminava a gambades embolcallat en l’hàbit negre de l’orde, hi havia en la seva planta quelcom d’intranquil·litzador. La caputxa —com que venia de fora, encara la duia aixecada— ombrejava la lividesa de la seva fesomia i donava un toc trist als seus ulls, grossos i melangiosos. Traspuaven en la seva fesomia vestigis de moltes passions que la voluntat havia disciplinat però que semblaven haver immobilitzat aquells trets que abans havien animat. Hi predominaven la severitat i la melangia i els ulls eren d’una intensitat tal que amb una sola mirada penetraven el cor del seu interlocutor i li llegien els pensaments secrets, de tal manera que aquest amb prou feines podia resistir l’escorcoll i no se sentia temptat de trobar de nou aquella mirada.

El bibliotecari ens va presentar molts dels monjos que treballaven en aquell moment. Malaquies ens va anar explicant la tasca que feia cadascun d’ells i vaig quedar corprès de la profunda devoció al saber i a l’estudi de la paraula divina que tots plegats manifestaven. Així és com vaig conèixer Venanci de Salvemec, traductor del grec i de l’àrab, devot d’aquell Aristòtil que fou certament el més savi de tots els homes; Benci d’Uppsala, un jove monjo escandinau que estudiava retòrica; Berengario d’Arundel, l’ajudant del bibliotecari; Aymaro d’Alessandria, que copiava obres manllevades per la biblioteca per pocs mesos, i un seguit de miniaturistes de diversos països, com Patrici de Cloncmacnois, Rabano de Toledo, Magnus de Iona i Waldo de Hereford.

L’enumeració podria continuar i no hi ha res més meravellós que l’enumeració, instrument d’admirables hipotiposis. Però haig de tornar al fil de les nostres discussions, de les quals van sorgir moltes indicacions útils per comprendre el neguit subtil que bategava entre els monjos, i un no sé què d’inexpressat que planava damunt totes les seves paraules.

El meu mestre va començar a enraonar amb Malaquies lloant la bellesa i la laboriositat que palesava l’scriptorium i li va demanar clarícies sobre la marxa de les tasques que s’hi duien a terme, perquè, va dir molt prudentment, a tot arreu havia sentit a parlar d’aquella biblioteca i hauria volgut examinar-ne molts dels llibres. Malaquies li va explicar el que ja havia dit l’Abat, que el monjo demanava al bibliotecari l’obra a consultar i que aquest l’anava a cercar a la biblioteca, al pis de dalt, sempre que la requesta fos justa i pia. Guillem va preguntar com es podia saber el nom dels libres que es guardaven en els armaris de dalt i Malaquies li va mostrar, subjecte amb una cadeneta d’or a la seva taula, un còdex voluminós amb unes llistes atapeïdes.

Guillem entaforà les mans en la bossa que penjava de l’hàbit a l’alçada del pit i en tragué un objecte que ja li havia vist agafar i posar-se a la cara, durant el viatge. Era una forqueta, feta de tal manera que es pogués calar sobre el nas d’una persona (o, més ben dit, sobre el seu nas, tan prominent i aguilenc) com el genet damunt del cavall o l’ocell sobre la lleixa. I, a banda i banda da la forqueta, a l’alçada dels ulls, s’obrien dos cèrcols ovalats de metall, que subjectaven dues ametlles de vidre gruixudes com culs de got. Guillem es calava aquell estri sobre els ulls preferentment per llegir i deia que hi veia més bé que no amb qualsevol instrument de què la natura li hagués fet do, més que no li ho consentia la seva edat avançada, especialment a l’hora que la llum s’esmorteïa. En canvi, no li feien pas falta per veure-hi de lluny, que encara tenia l’ull penetrant, sinó únicament de prop. Amb allò podia llegir manuscrits de lletra petitíssima, que jo mateix amb prou feines si podia desxifrar. M’havia explicat que, quan l’home ultrapassava la meitat de la vida, encara que sempre hagués tingut molt bona vista, l’ull s’enduria i la pupil·la perdia flexibilitat, talment que molts savis morien en certa manera per a la lectura i l’escriptura a partir de la cinquantena Una adversitat greu per a uns homes que haurien pogut donar el bo i millor de llur intel·ligència molts anys més. Calia, doncs, lloar el Senyor pel fet que algú hagués descobert i fabricat aquell estri. I m’ho deia per abonar les idees del seu Roger Bacon, que afirmava que una de les finalitats de la saviesa és prolongar la vida humana.

Els altres monjos es van mirar Guillem tots encuriosits, però no li van gosar preguntar res. Vaig capir que era la primera vegada que un instrument semblant traspassava el llindar d’un indret com aquell, consagrat amb tant de zel i tant d’orgull a la lectura i l’escriptura. I em vaig gloriejar d’acompanyar un home que duia quelcom amb què esbalair d’altres homes famosos arreu del món per llur saviesa.

Amb aquell objecte plantat als ulls. Guillem es va acotar a mirar les llistes inscrites al còdex. També jo vaig mirar i vam descobrir títols de llibres desconeguts i d’altres de molta anomenada, que posseïa la biblioteca.

—De pentagono Salomonis, Ars loquendi et intelligendi in lingua hebraica, De rebus metallicis de Roger de Hereford, Algebra d’Al Kuwarizmi, traduïda al llatí per Robert Anglico, les Púniques de Sili Itàlic, les Gesta francorunt, De laudibus sanctae crucis de Rabano Mauro, i Flavii Claudii Giordani de aetate mundi et hominis reservatis singulis litteris per singulos libros ab A usque ad Z⁵⁰ —va llegir el meu mestre—. Obres excel·lents. Però, en quin ordre són enregistrades? —Va citar d’un text que jo no coneixia, però que sens dubte era familiar a Malaquies—: «Habeat Librarius et registum omnium librorum ordinatum secundum facultates et auctores, reponeatque eos separatim et ordinate cum signaturis per scripturam applicatis»⁵¹. ¿Com us ho feu per saber on teniu cada llibre?

Malaquies li mostrà les anotacions que hi havia al costat de cada títol. Vaig llegir iii, IV gradus, V in prima graecorum⁵²; ii, V gradus, VII in tertia anglorum⁵³, etc. Vaig deduir que el primer número indicava la situació del llibre a la prestatgeria o gradus, que s’assenyalava amb el segon número, mentre que el tercer número precisava l’armari, i vaig descobrir que les altres expressions designaven una cambra o un passadís de la biblioteca, i vaig gosar demanar més clarícies sobre aquestes darreres distinctiones. Malaquies em va mirar severament:

—Potser no sabeu, o no us en recordeu, que l’accés a la biblioteca nomes és permès al bibliotecari. Per tant, és just i suficient que només el bibliotecari sàpiga desxifrar aquestes coses.

—Però en quin ordre són enregistrats els llibres d’aquesta llista? —preguntà Guillem—. No pas per temes, em sembla.

No al·ludia a l’ordre per autors que segueix la mateixa successió de les lletres de l’alfabet, perquè aquest és un sistema que només he vist utilitzar aquests darrers anys, i que aleshores es feia servir poc.

—Els orígens de la biblioteca remunten a les tenebres de l’antigor —va dir Malaquies— i els llibres són enregistrats segons l’ordre d’adquisició, de donació o d’ingrés al nostre recinte.

—Deuen ser difícils de trobar-remarcà Guillem.

—N’hi ha prou que el bibliotecari se’ls conegui de memòria i sàpiga la data d’arribada de cada llibre. Pel que fa als altres monjos, es poden refiar de la memòria d’aquell. —I semblava que parlés d’una altra persona. Vaig comprendre que es referia a la funció que en aquells moments, indigne d’ell, exercia, però que havien exercit cent monjos més, ara desapareguts, que s’havien transmès al saber dels uns als altres.

—Ho he comprès —va dir Guillem—, Si jo busqués alguna cosa, sense saber-ne res, sobre el pentàgon de Salomó, em sabríeu indicar si teniu el llibre el títol del qual acabo de llegir i podríeu detallar-ne la situació al pis de dalt?

—Si realment haguéssiu d’aprendre alguna cosa sobre el pentàgon de Salomó —va dir Malaquies—. Però aquest és un llibre per al qual, abans de donar-vos-el, hauria de demanar consell a l’Abat.

—He sabut que un dels vostres millors miniaturistes —va dir aleshores Guillem— ha desaparegut fa poc. L’Abat m’ha parlat molt de la seva art. Podria veure els còdexs que il·lustrava?

—Adelmo d’Ótranto —va dir Malaquies mirant-se Guillem amb malfiança— treballava només amb marginalia, a causa de la seva edat jovençana. Tenia una imaginació molt viva i, amb coses conegudes, sabia compondre coses desconegudes i sorprenents, com si acoblés un cos humà amb l’occípit d’un cavall. Però allà teniu els seus llibres. Encara ningú no ha tocat la seva taula.

Ens vam acostar delerosos al lloc on havia treballat Adelmo, on hi havia encara els fulls, ricament guarnits, d’un saltiri⁵⁴. Eren folia de vellum⁵⁵ finíssim —el rei dels pergamins— i el darrer encara era enganxat a la taula Un cop fregat amb pedra tosca i estovat amb guix, l’havien allisat amb la plana i, entre els minúsculs forats que havien obert a banda i banda amb un estilet afuat, s’havien traçat totes les ratlles que havien de guiar la mà de l’artista La primera meitat ja era coberta d’escriptura i el monjo havia començat a esbossar les figures als marges. Els altres folis ja eren acabats i, en mirar-los, Guillem i jo no vam poder ofegar un crit d’admiració. Es tractava d’un saltiri en els marges del qual es perfilava un món que era capgirat respecte a aquell al qual teníem habituats els sentits. Com si, al llindar d’un discurs que per definició és el discurs de la veritat, es descabdellés, estretament lligat a ell, a través d’al·lusions prodigioses in aenigmate, un discurs fal·laç sobre un món posat de cap per avall, en què els gossos fugen de la llebre i els cérvols cacen el lleó. Caparrons amb grapes d’ocell, animals amb mans humanes al llom, testes peludes de les quals sorgien peus, dracs zebrats, quadrúpedes de coll de serp que feia un embull de nusos inextricables, simis amb banyes de cérvol, sirenes amb forma d’ocell amb el dors cobert d’ales membranoses, homes sense braços amb d’altres cossos humans que els apuntaven a l’esquena a tall de gep, i figures amb la boca dentada al ventre, humans amb cap de cavall i cavalls amb cames humanes, peixos amb ales d’ocell i ocells amb cua de peix, monstres d’un sol cos i dos caps o d’un sol cap i dos cossos, vaques amb cua de gall i ales de papallona, dones amb el cap escamat com el dors d’un peix, quimeres bicèfales entortolligades amb libèl·lules de musell de sargantana, centaures, dracs, elefants, mantícores, bèsties de peus immensos ajaçades damunt branques d’arbre, grius de la cua dels quals sortia un arquer a punt per a l’escomesa, criatures diabòliques de coll inacabable, corrues d’animals antropomorfs i de nans zoomorfs anaven acompanyats, de vegades en una mateixa pàgina, d’escenes de la vida camperola en què vaig veure representada amb una vivesa tan esbalaïdora que semblava que les figures fossin vives, tota la vida del camp, llauradors, collidors de fruita, recol·lectors, filadores, sembradors, al costat de guineus i fagines armades amb ballestes que escalaven les muralles d’una ciutat defensada per simis. Aquí una lletra inicial anava confegint una L, però engendrava, a la part de sota, un drac; allà una V que començava el mot «verba» produïa com a verticil natural del seu tronc una serp de mil espires que a llur volt engendraven d’altres serps com pàmpols i corimbes.

Al costat del saltiri hi havia un llibre exquisit, acabat de poc evidentment, increïblement petit, que hauríeu pogut encabir en el palmell de la mà. D’escriptura menuda, les miniatures dels marges eren gairebé invisibles a primer cop d’ull i calia acostar-hi molt els ulls per apreciar-les en tota llur bellesa (i hom es demanava amb quin instrument sobrehumà les havia traçades el miniaturista per obtenir un efecte de tanta vivor en un espai tan reduït). Els marges del llibre eren entacats de figures minúscules que naixien, com per generació espontània, de les volutes en què acabaven aquelles lletres de traç exquisit; sirenes marines, cérvols en fuita, quimeres, torsos humans sense braços que sobreeixien com llimacs del cos mateix dels versets. En un punt determinat, quasi just després dels tres «Sanctus, Sanctus, Sanctus» que es repetien en tres línies diferents, vaig veure tres figures d’animals amb caps humans, dues de les quals es recargolaven l’una cap amunt i l’altra cap avall per unir-se en un bes que no hauria vacil·lat a qualificar d’impúdic si no hagués estat convençut que un pregon significat espiritual, tot i que no hi era palès, justificava certament la reproducció d’aquelles imatges en aquell punt.

Vaig repassar aquelles pàgines a mig camí entre l’admiració muda i el riure, perquè les figures provocaven inevitablement la hilaritat, per bé que fossin comentaris de pàgines santes. Fra Guillem, que les examinava amb un somriure, va observar:

—Babewyn, així els anomenen a les meves illes.

—Babouins, com en diuen a les Gàl·lies —digué Malaquies—. I, efectivament, Adelmo ha après la seva art al vostre país, encara que després vagi estudiar també a França. Babuïns, és a dir, simis de l’Àfrica. Figures d’un món capgirat, en què les cases sorgeixen de la punta d’una agulla i la terra està plantada damunt del cel.

Vaig recordar uns versos que havia sentit en el vernacle de la meva terra i no em vaig saber estar de recitar-los:

I Malaquies continuà, citant el mateix text:

—Benvolgut Adso —reprengué el bibliotecari—, aquestes imatges ens parlen, efectivament, d’aquella contrada on s’arriba cavalcant una oca blava, on es troben esparvers que pesquen peixos en un rierol, óssos que empaiten falcons dalt del cel, crancs que volen amb els coloms i tres gegants atrapats en un parany amb un gall que els venta cops de bec.

Un somriure esblaimat li encengué els llavis. Aleshores els altres monjos, que havien seguit la conversa amb una certa timidesa, esclafiren el riure ben de cor, com si haguessin esperat el permís del bibliotecari. Aquest prengué de nou un posat de mala ganya, mentre els altres continuaven xalant-se; lloant la destresa del pobre Adelmo i assenyalant-se mútuament les figures més inversemblants. I fou llavors que tothom s’enriolava que vam sentir una veu darrere nostre, solemne i severa.

—Verba vana aut risui apta non loqui.⁵⁸

Ens tombàrem. El qui havia parlat era un monjo vinclat pel pes dels anys, blanc com la neu, no solament de cabells, sinó de cara i de pupil·les. Vaig comprendre que era cec. Encara tenia la veu majestuosa i les mans i els braços cepats, tot i tenir el cos encongit pel pes de l’edat. Ens fitava com si ens estigués veient i tothora, llavors i després, el vaig veure parlar i bellugar-se com si no hagués perdut el do de la vista. En canvi, pel to de veu hauríeu dit que no li restava sinó el do de la profecia.

—L’home que veieu, venerable d’edat i de saviesa —digué Malaquies a Guillem tot assenyalant-li el nouvingut—, és Jorge de Burgos. És el més vell del monestir, després d’Alinardo de Grottaferrata. És a ell a qui molts dels monjos confien la càrrega de llurs pecats en el secret de la confessió. —Es tombà cap al vell i digué—: Aquell que teniu al davant és fra Guillem de Baskerville, el nostre hoste.

—Espero que no us hàgiu ofès per les meves paraules —digué el vell sobtadament—. He sentit unes persones que reien de coses còmiques i els he recordat un dels principis de la nostra regla. I, com diu el salmista, si el monjo s’ha d’abstenir dels discursos bons en virtut del vot de silenci, amb més raó ha de bandejar els discursos dolents. I, igual com hi ha discursos dolents, hi ha imatges dolentes. Són aquelles que diuen mentida sobre la forma de la creació i mostren el món a l’inrevés del que ha de ser, ha estat sempre i sempre més serà pels segles dels segles fins a la consumació dels temps. Però vós veniu d’un altre orde, on em diuen que es mira indulgentment fins l’esbargiment més inoportú. —Feia al·lusió a la brama que corria sobre les excentricitats de sant Francesc d’Assís o potser també sobre les excentricitats atribuïdes als fraticelli i als espirituals de tota llei, que eren els rebrots més recents i més amoïnosos de l’orde franciscà. Però fra Gruillem va fer veure que no copsava aquell entretoc.

—Les imatges marginals sovint provoquen el somriure, però amb fins edificants —respongué—. Igual com en els sermons, per afuar la imaginació de les multituds pietoses, convé inserir-hi exemples sovint faceciosos, així també el discurs de les imatges ha de consentir aquestes nugae⁵⁹. Per a cada virtut i per a cada pecat hi ha un exemple tret dels bestiaris, i els animals esdevenen una figura del món humà.

—Oh, sí! —comentà burleta el vell, però sense somriure—. Qualsevol imatge és bona per encoratjar la virtut, per tal que l’obra mestra de la creació, posada de capgirell esdevingui objecte de facècia. I així la paraula de Déu es manifesta a través de l’ase que toca la lira, l’òliba que llaura amb l’escut, els bous que es junyeixen tots sols a l’arada, els rius que remunten el corrent, el mar que crema, el llop que esdevé ermità! Caceu la llebre amb bous, feu ensenyar gramàtica als mussols, que els gossos mosseguin les puces, que els cecs mirin els muts i que els muts demanin pa, que la formiga faci pasturar el vedell, que volin els pollastres rostits, que els pans es facin dalt la teulada, que els papagais donin lliçons de retòrica, que les gallines fecundin els galls, poseu el carro davant dels bous, feu dormir el gos al llit i que tothom camini de cap per avall! Què volen totes aquestes nugae? Un món capgirat i oposat al que Déu ha establert, sota el pretext d’ensenyar els preceptes divins!

—Però l’Areopagita ensenya —digué humilment Guillem— que Déu només pot ser nomenat a través de les coses més deformes. I Hugue de Saint-Victor ens recordava que com més la similitud es fa dissemblant més se’ns revela la veritat sota el vel de figures esgarrifoses i indecents, menys es delecta la imaginació en el plaer carnal i és obligada a copsar els misteris que s’amaguen sota la turpitud de les imatges…

—Conec aquest argument! I reconec avergonyit que ha estat l’argument cabdal del nostre orde, quan els abats cluniacencs s’esbatussaven amb els cistercens. Però sant Bernat tenia raó: de mica en mica l’home que representa monstres i prodigis de la naturalesa per manifestar les coses de Déu per speculum et in aenigmate va tenint una tirada a la naturalesa mateixa de les monstruositats que crea i s’hi delecta, en elles i per elles, i ve que, a l’últim, ja no és capaç de veure-hi sinó a través d’elles. En teniu prou de mirar, vós que encara hi veieu, els capitells del nostre claustre —i assenyalà amb la mà un punt situat finestres enllà, cap a l’església—, davant els ulls dels monjos concentrats en la meditació, ¿qué signifiquen aquelles monstruositats ridícules, aquelles belleses deformes i aquelles belles deformitats? I aquells simis sòrdids? I aquells lleons, aquells centaures, aquells éssers semihumans, amb la boca al ventre, amb un sol peu i les orelles punxegudes? Aquells tigres jaspiats, aquells guerrers en peu de combat, aquells caçadors que toquen el corn, i aquella escampadissa de cossos amb una única testa i de testes amb un sol cos? Quadrúpedes amb cua de serp, i peixos amb cap de quadrúpede, i aquí un animal que, per davant, sembla un cavall i, per darrere, un boc, i allà un cavallí amb banyes, i així, és clar, al monjo li plau més de llegir els marbres que no pas els manuscrits, i admirar les obres de l’home que meditar sobre les lleis de Déu. Vergonya pel desig dels vostres ulls i pels vostres somriures!

El vell s’aturà tot panteixant. I em vaig admirar de la memòria viva amb què, orb de tants anys, recordava encara les imatges aberrants de què ens parlava. Tant és així que vaig sospitar que aquestes l’havien captivat en gran manera quan les havia vistes, ja que les sabia descriure amb aquella passió. Però m’ha escaigut sovint de trobar les representacions més seductores del pecat justament en les pàgines d’aquells homes de virtut incorruptible que en condemnaven l’afalac i els efectes. És un senyal que, aquests homes, els abranda un foc tan intens de testimoniatge de la veritat que no vacil·len, per amor de Déu, a adjudicar al mal totes les seduccions de què es guarneix, per prevenir millor els homes sobre els recursos que fa servir el maligne per encaterinar-los. I tanmateix les paraules de Jorge em van suscitar un gran deler de veure els tigres i els simis del claustre, que encara no m’havia llegut d’admirar. Però Jorge tallà el curs de les meves cabòries i va continuar parlant, menys excitadament:

—Nostre Senyor no ha hagut de menester tantes nicieses per indicar-nos el Camí dreturer. No hi ha res en les seves paràboles que mogui al riure o a la temença. En canvi, Adelmo, de la mort del qual ara us planyeu, es delectava talment en les monstruositats que pintava en miniatures, que havia perdut de vista aquelles coses últimes de què havien de ser figura material. I va recórrer tots, dic tots —la seva veu esdevingué solemne i amenaçadora—, els camins de la monstruositat. Déu, doncs, sap castigar.

Un silenci feixuc davallà sobre els presents. Venanci de Salvemec gosà trencar-lo.

—Venerable Jorge —digué—, la vostra virtut us torna injust. Dos dies abans de la mort d’Adelmo vau presenciar un docte debat que es descabdellà aquí, a l’scriptorium. Adelmo ftisava perquè la seva art, tot i que consentís de fer representacions extravagants i fantàstiques, no deixés de tenir com a punt de referència la glòria de Déu, instrument de coneixença de les coses celestes. Fra Guillem citava suara l’Areopagita, a propòsit de la coneixença per la deformitat. I aquell dia Adelmo va citar una altíssima autoritat, la del doctor d’Aquino, quan va dir que escau que les coses divines siguin exposades més aviat en figures de cossos vils que no pas en figures de cossos nobles. En primer lloc, perquè així l’ànima humana s’allibera de l’error més fàcilment; és evident, en efecte, que, a les coses divines, no els poden ser atribuïdes certes propietats, cosa que seria més dubtosa si aquestes fossin indicades amb figures de nobles coses corpòries. En segon lloc, perquè aquesta forma de representació s’adiu més amb la coneixença que tenim de Déu en aquesta terra; de fet, se’ns manifesta més en allò que no és que no pas en allò que és, i per això les similituds de les coses que s’allunyen més de Déu ens menen a una opinió més exacta d’ell, per tal que sapiguem així que ell està per damunt d’allò que diem i pensem. I, en tercer lloc, perquè així es poden ocultar més bé les coses de Déu a les persones indignes. Fet i fet, aquell dia es tractava d’escatir de quina manera es pot descobrir la veritat a través d’expressions sorprenents, subtils i enigmàtiques. I jo li vaig recordar que en l’obra del gran Aristòtil havia trobat paraules força clares en aquest respecte.

—No me’n recordo pas —tallà secament Jorge—, sóc molt vell. No me’n recordo. Puc haver-me excedit en la meva severitat. Però ja és tard, me n’haig d’anar…

—És estrany que no us en recordeu —insistí Venanci—. Va ser una discussió aciençada i bellíssima, en què prengueren part també Benci i Berengario. Fet i fet, es tractava de saber si les metàfores, els jocs de paraules i els enigmes, que semblen talment fruit de la imaginació dels poetes per a llur pura delectança, no indueixen a especular sobre les coses d’una manera nova i sorprenent, i jo deia que aquesta és també una virtut que hom demana al savi… I també hi havia Malaquies…

—Si el venerable Jorge no se’n recorda, respecta la seva edat i la fatiga de la seva ment… d’altra banda sempre tan viva —comentà un dels monjos que intervenien en la discussió. Aquesta frase, l’havia pronunciada d’una manera tota agitada, almenys al començament, perquè el qui havia parlat, adonant-se que, a fi d’exhortar a respectar l’ancià, en realitat li havia descobert una feblesa, va alentir l’embranzida de les seves paraules per acabar gairebé amb un barboteig de disculpa. El qui havia parlat era Berengario d’Arundel, l’ajudant del bibliotecari. Era un jove de cara esblaimada, i observant-lo vaig recordar la definició que Ubertino havia fet d’Adelmo: els seus ulls semblaven els d’una dona lasciva. Intimidat per les mirades de tot el ròdol, que ara convergien damunt d’ell, estrenyia fort els dits de les mans com si volgués reprimir una tensió interna.

La reacció de Venanci fou singular. Es va mirar Berengario de tal manera que aquest acalà els ulls:

—Molt bé, germà —digué—, si la memòria és un do de Déu, també la capacitat de mentir pot ser una cosa molt digna i respectada Però la respecto en el vell germà amb qui parlava. En canvi, esperava de tu un record més viu del que va passar quan érem aquí amb el teu germà estimadíssim…

No podria pas dir si Venanci va fer dringar la paraula «estimadíssim». El cert és que vaig copsar una atmosfera de malestar entre els presents. Cadascú mirava a un lloc diferent i ningú no girava els ulls cap a Berengario, que es va enrojolar intensament. Intervingué de sobte Malaquies, amb autoritat:

—Veniu, fra Guillem —va dir—, us ensenyaré d’altres llibres força interessants.

La colla es va desfer. Vaig observar que Berengario clavava una mirada tota rancuniosa a Venanci i que aquest la hi tornava, amb desafiament mutu. I jo, en veure que el vell Jorge s’allunyava, empès per un sentit de reverència respectuosa, em vaig acotar i vaig besar-li la mà. L’ancià, en rebre el bes, em va posar la mà damunt el cap i em preguntà qui era. Quan li vaig dir el meu nom, se li va il·luminar la cara.

—Tens un nom gran i bellíssim —digué—. Saps qui va ser Adso de Montier-en-Der? —preguntà. Confesso que no ho sabia. Jorge afegí—: Va ser l’autor d’un llibre gran i terrible, el Libellus de Antichristo,⁶⁰ en el qual va predir coses que s’esdevindrien, però no va ser prou escoltat.

—El llibre fou escrit abans del mil·lenni —digué Guillem— i aquells fets no es van esdevenir…

—Per a aquell qui no té ulls per veure-hi —digué el cec—. Els camins de l’Anticrist són lents i tortuosos. Arriba quan menys hi comptem, i no pas perquè el càlcul de l’apòstol fos errat, sinó perquè no n’hem après l’art. —Va cridar, amb veu potent, girant els ulls cap a la sala, fent retrunyir les voltes de l’scriptorium—: Està venint! No perdéssiu pas els darrers dies rient de petits monstres de pell jaspiada i cua retorta! No malbarateu els set darrers dies!