Cinquè dia

PRIMA

En què té lloc una discussió fraterna sobre la pobresa de Jesús

Amb el cor trasbalsat per mil angoixes, després de l’escena d’aquella nit, em vaig llevar, el matí del cinquè dia, que ja tocaven a prima, quan Guillem em va sacsejar amb rudesa per avisar-me que era imminent la reunió de les dues legacions. Vaig mirar finestra enllà, des de la cel·la, i no vaig veure res. La boira del dia abans s’havia transformat en un mantell blanc que embolcallava tot l’altiplà.

Tan bon punt vaig sortir vaig veure l’abadia com no l’havia vista mai; només algunes de les construccions principals, l’església, l’Edifici i la sala capitular, eren albiradores de lluny, ni que fos de manera imprecisa, ombres entre les ombres, però la resta de les construccions només es podien destriar a uns passos. Semblava que les formes de les coses i dels animals sorgissin sobtadament del no-res; les persones semblaven brollar d’enmig de la boira, grises com fantasmes i després, de mica en mica, s’anaven tornant destriables amb gran dificultat.

Nat com sóc en països nòrdics, ja estava fet a aquell element, que en d’altres moments m’hauria fet recordar amb tendresa l’altiplà i el castell del meu país nadiu. Però aquell matí em va semblar trobar una afinitat dolorosa entre les condicions de l’aire i les condicions de la meva ànima, i la impressió de tristor amb què m’havia llevat es féu més punyent a mesura que m’atansava a la sala capitular.

A uns passos de la construcció vaig veure Bernat Gui, que s’acomiadava d’algú altre que d’antuvi no vaig reconèixer. Després, quan el vaig tenir de costat, vaig adonar-me que es tractava de Malaquies. Donava llambregades tot al voltant com aquell que no vol ser sorprès cometent un delicte: però ja he dit que l’expressió d’aquest home era per naturalesa la de qui amaga, o mira d’amagar, un secret inconfessable.

No em va reconèixer i s’allunyà. Picat per la curiositat, vaig seguir Bernat i el vaig veure que fullejava uns folis que potser li havia fet a mans Malaquies. Al llindar de la sala capitular, va cridar amb un gest el cap dels arquers, que es trobava per aquells voltants, i li digué uns mots a cau d’orella. Després va entrar, i jo el vaig seguir.

Era el primer cop que posava els peus en aquell indret, que, vist de fora, era de dimensions reduïdes i sobri de formes; em vaig adonar que havia estat reconstruït recentment damunt les restes d’una primitiva església abacial, destruïda potser en part per un incendi.

En entrar es passava sota un portal fet segons la moda nova, amb un arc ogival, sense decoracions i coronat per una rosassa. Però, a l’interior, hom trobava un atri, reconstruït sobre les restes d’un antic nàrtex. Al davant hi havia una altre portal, amb l’arc segons la moda antiga, que tenia un timpà de mitja lluna admirablement esculpit. Devia ser el portal de l’església desapareguda.

Les escultures del timpà eren tan belles com les de l’església actual, però menys inquietants. També aquí, el timpà era coronat per un Crist assegut; però, al seu costat, en diferents actituds i amb objectes diferents a les mans, hi havia els dotze apòstols, que havien rebut d’ell el manament d’anar pel món i evangelitzar la gent. Damunt el cap del Crist, en un arc dividit en dotze plafons, i sota els peus del Crist, en una processó ininterrompuda de figures, eren representats els pobles del món, destinats a rebre la bona nova Per la seva vestimenta vaig reconèixer els jueus, els capadocis, els àrabs, els indis, els frigis, els bizantins, els armenis, els escites, els romans. Però, barrejats amb ells, en trenta medallons disposats en arc sobre l’arc dels dotze plafons, hi havia els habitants dels mons inconeguts, dels quals només ens parlen a penes el Fisiòleg i els relats incerts dels viatgers. Molts d’ells m’eren desconeguts; d’altres, els vaig identificar: per exemple, els bruts amb sis dits per mà, els faunes que neixen dels cucs que es formen entre l’escorça i la fusta dels arbres; les sirenes amb la cua escamosa, que sedueixen els mariners; els etíops de cos tot negre, que es defensen de la xardor del sol foradant balmes subterrànies; els onocentaures, amb cos d’home del melic en amunt i d’ase en la resta; els ciclops, amb un sol ull, gran com un escut; Escil·la, amb el cap i el pit de noia, el ventre de lloba i la cua de dofí; els homes peluts de l’índia que viuen als aiguamolls i al riu Epigmàride; els cinocèfals, que no poden dir quatre mots seguits sense interrompre’s per bordar; els esquípodes, que corren rabents damunt d’una sola cama i que quan es volen protegir del sol s’estassen i despleguen llur peu enorme a tall d’ombrel·la; els astòmates de Grècia, que no tenen boca, respiren pel nas i es nodreixen només de l’aire; les dones barbudes d’Armènia; els pigmeus; els epistigis, que alguns anomenen esblaimats, que neixen sense testa, tenen la boca al ventre i els ulls a les espatlles; les dones monstruoses del Mar Roig, de dotze peus d’alçada, amb cabells que els arriben fins als turmells, una cua bovina al capdavall de l’esquena i unglots de camell; i els que tenen la planta dels peus girada enrere, talment que qui els encalça seguint-los les petjades arriba sempre al lloc de procedència i mai al lloc de destinació; i, encara, els homes amb tres caps; els d’ulls llampeguejants com llànties; i els monstres de l’illa de Circe, amb cos d’home i clatell de diversos animals…

En aquell portal hi havia esculpits aquests prodigis i més. Però no n’hi havia cap que provoqués neguit, perquè no eren allà per significar els mals d’aquesta terra o els turments de l’infern, sinó per donar testimoniança que la bona nova havia arribat a totes les terres conegudes i s’estava estenent a les terres inconegudes; per això el portal era prometença joiosa de concòrdia, d’unitat assolida en la paraula del Crist, d’ecumene esclatant.

Bon averany, em vaig dir, per a l’encontre que s’ha de tenir enllà d’aquest llindar, en què homes que han esdevingut enemics per interpretacions contraposades de l’evangeli es trobaran potser avui per resoldre les seves picabaralles. I em vaig dir que era un pecador miserable, jo que patia pel meu destret personal, quan estaven a punt d’acomplir-se uns fets de tanta importància per a la història de la cristiandat. Vaig comparar la poquesa de les meves penes amb la prometença grandiosa de pau i serenor estampada en la pedra del timpà. Vaig demanar perdó a Déu per la meva frevolesa i, més asserenat, vaig travessar el llindar.

Tan bon punt vaig entrar vaig veure aplegats tots els membres de les dues legacions, asseguts els uns davant dels altres en un seguit d’escons agençats en forma d’hemicicle, amb una taula al mig, on seien l’Abat i el cardenal Bertrando.

Guillem, el qual vaig seguir per prendre notes, em va situar a la part dels framenors, on hi havia Michele i els seus, juntament amb d’altres franciscans de la cort d’Avinyó: perquè aquella reunió no havia de semblar un duel entre italians i francesos, sinó una disputa entre partidaris de la regla franciscana i llurs crítics, units tots plegats per una fidelitat sana i catòlica a la cort pontifícia.

Amb Michele de Cesena hi havia fra Arnau d’Aquitània, fra Hug de Newcastle i fra Guillem Alnwick, que havien participat en el capítol de Perusa, i també el bisbe de Caffa i Berengario Talloni, Bonagrazia de Bèrgam i altres framenors de la cort avinyonesa. A la banda oposada seien Llorenç Decoalcone, batxiller d’Avinyó, el bisbe de Pàdua i Jean d’Anneaux, doctor en teologia a París. Al costat de Bernat Gui, silenciós i capficat, hi havia el dominicà Jean de Baune, que a Itàlia anomenaven Giovanni Dalbena Aquest, em va dir Guillem, havia estat anys enrere inquisidor a Narbona, on havia processat molts begards i terciaris; però, com que havia acusat d’herètica justament una proposició relativa a la pobresa del Crist, s’havia alçat contra ell Berengario Talloni, lector al convent d’aquella ciutat, el qual havia apel·lat al papa. Aleshores Joan es trobava indecís en aquesta matèria, i els havia convocats tots dos a la cort per discutir. Però no van arribar a cap conclusió. Tant és així que al cap de poc els franciscans van adoptar la posició que ja he expressat, en el capítol de Perusa. Finalment, pel cantó dels avinyonesos, n’hi havia uns quants més, entre ells el bisbe d’Alborea.

Va obrir la sessió Abbone, que va considerar escaient de resumir els fets més recents. Recordà que l’any del Senyor 1322 el capítol general dels framenors, reunit a Perusa sota el guiatge de Michele de Cesena, havia establert, després d’una deliberació conscienciosa i acurada, que el Crist, per donar exemple de vida perfecta, i els apòstols, per seguir les seves ensenyances, no havien posseït res en comú, ja fos a títol de propietat o de senyoria, i que aquesta veritat era matèria de fe sana i catòlica, com es deduïa de diverses citacions de llibres canònics. Per la qual cosa, era meritòria i santa la renúncia a la propietat de qualsevol bé, i a aquesta regla de santedat s’havien atingut els primers fundadors de l’església militant. Que a aquesta veritat s’havia atingut l’any 1312 el concili de Vienne i que el papa Joan mateix, el 1317, en la constitució sobre l’estat dels framenors que comença dient Quorundam exigit,¹⁸⁹ havia comentat que les resolucions d’aquell concili eren santament concebudes, lúcides, sòlides i madures. D’aquí que el capítol de Perusa, considerant que allò que amb sana doctrina la seu apostòlica havia aprovat tothora, sempre s’havia de tenir per acceptat, i que calia no allunyar-se’n sota cap concepte, no havia fet sinó tornar a segellar aquella decisió conciliar, amb la firma de mestres en sagrada teologia com fra Guillem d’Anglaterra, fra Enric d’Alemanya, fra Arnau d’Aquitània, provincials i ministres: i, així mateix, amb el segell de fra Nicolau, ministre de França, fra Guillem Bloc, batxiller, del ministre general i de quatre ministres provincials, fra Tomàs de Bolonya, fra Pietro de la província de Sant Francesc, fra Fernando de Castello i fra Simone de Turonia Però, afegí Abbone, l’any següent el papa va promulgar la decretal Ad conditorem canonum, contra la qual va apel·lar fra Bonagrazia de Bèrgam, que la judicava contrària als interessos del seu orde. Aleshores el papa va arrencar la decretal de les portes de l’església major d’Avinyó, on era exposada, i la va esmenar en uns quants punts. Però en realitat la va endurir més, i n’és la prova el fet que, com a conseqüència immediata, fra Bonagrazia va estar un any empresonat. I no hi havia dubte possible sobre la severitat del pontífex, perquè aquell mateix any va promulgar la ja famosa Cum inter nonnullos, que condemnà definitivament les tesis del capítol de Perusa.

En aquell moment prengué la paraula el cardenal Bertrando, interrompent polidament Abbone, i va dir que calia recordar que, per embullar la troca i amb gran enuig del pontífex, l’any 1324, Ludovic el Bavarès havia fet pública la declaració de Sachsenhausen, en què, sense cap raó de pes, feia seves les tesis de Perusa (i no s’entenia gaire, observà Bertrando amb un lleu somrís, per què l’emperador proclamava tan encesament una pobresa que ell no practicava gens), posant-se en contra del senyor papa, anomenant-lo inimicus pacis¹⁹⁰ i acusant-lo de voler suscitar escàndols i discòrdies i tractant-lo, finalment, d’heretge i, fins i tot, d’heresiarca.

—No ben bé —tractà d’interposar-se Abbone.

—En substància sí —respongué eixutament Bertrando.

I afegí que, precisament per rebatre aquella intervenció inoportuna de l’emperador, el senyor papa s’havia vist obligat a promulgar la decretal Quia quorundam,¹⁹¹ i que, finalment, havia instat severament Michele de Cesena a presentar-se davant seu. Michele s’havia excusat d’anar-hi al·legant que estava malalt, fet del qual ningú no dubtava, i havia enviat en lloc seu fra Giovanni Fidanza i fra Modest Custodi de Perusa. Però es va escaure, va dir el cardenal, que els güelfs de Perusa van informar el papa que, lluny d’estar malalt, fra Michele tenia contactes amb Ludovic de Baviera. I, fos com fos, ja que les coses havien anat així, ara fra Michele feia bona cara i estava serè, i, per tant, l’esperaven a Avinyó. D’altra banda, valia més, i així ho admetia el cardenal, estudiar primer, com ara s’estava fent, davant d’homes prudents de cada bàndol, allò que Michele diria després al papa, atès que era el propòsit de tothom no enasprir les coses i arranjar fraternalment una diatriba que no tenia raó de ser entre un pare amorós i els seus fills devots, que fins llavors només s’havia enverinat per la intervenció d’homes del segle, per bé que fossin emperadors o vicaris, els quals no tenien res a fer en les qüestions de la santa mare església.

Aleshores intervingué Abbone, que va dir que, tot i que era home d’església i abat d’un orde al qual tant devia l’església (es va aixecar un murmuri de respecte i de deferència a banda i banda de l’hemicicle), no considerava que l’emperador hagués de romandre aliè a aquelles qüestions, per les moltes raons que esmentaria després Guillem de Baskerville. De tota manera, va afegir Abbone, era just que la primera part del debat tingués lloc entre els enviats pontificis i els representants d’aquells fills de sant Francesc que, pel fet mateix d’haver intervingut en aquell encontre, es mostraven fills devotíssims del pontífex. I, per tant, convidava fra Michele, o algú que parlés en nom seu, a exposar els criteris que pensava defensar a Avinyó.

Michele va dir que, amb gran joia i emoció per part seva, es trobava entre ells aquell matí Ubertino de Casale, al qual el mateix pontífex havia demanat una relació fundada sobre la qüestió de la pobresa. I precisament Ubertino podria resumir, amb la lucidesa, l’erudició i la fe apassionada que tothom li reconeixia, els punts cabdals del que ara eren, definitivament, les idees de l’orde franciscà.

Ubertino es posà dret i, tan bon punt començà a parlar, vaig comprendre per què havia suscitat tant d’entusiasme no sols com a predicador, sinó com a home de cort. Apassionat en el gest, persuasiu en la veu, fascinant en el somriure, clar i conseqüent en el raonament, va subjugar l’auditori tota l’estona que durà el seu parlament. Va començar amb una disquisició molt docta sobre les raons que abonaven les tesis de Perusa. Va dir que, primer que res, calia reconèixer que el Crist i els seus apòstols van tenir una doble condició, perquè foren prelats de l’església del nou testament i, com a tals, van tenir propietats, pel que fa a l’autoritat de dispensar i repartir béns, per donar als pobres i als ministres de l’església, com és escrit en el capítol quart dels Actes dels Apòstols, i això ningú no ho discuteix. Però, secundàriament, cal considerar el Crist i els apòstols persones singulars, fonament de tota perfecció religiosa i menyspreadors perfectes del món. I en aquest respecte hi ha dues maneres de posseir, l’una de les quals és civil i mundana, i les lleis imperials la defineixen amb les paraules in bonis nostris,¹⁹² perquè s’anomenen nostres aquells béns dels quals tenim la custòdia i que, quan ens els prenen, tenim dret a reclamar. Per aquest motiu, una cosa és defensar mundanament i civilment el bé propi contra aquell qui ens el vol prendre, apel·lant al jutge imperial (i dir que el Crist i els apòstols van posseir béns d’aquesta manera és fer una afirmació herètica) perquè, com diu Mateu en el Capítol V, a aquell qui vulgui pledejar amb tu en un judici i prendre’t la túnica, deixa-li també el mantell, i així mateix parla Lluc en el Capítol VI, i, amb aquestes paraules, el Crist rebutja qualsevol domini i senyoria i imposa als seus apòstols aquest mateix manament; vegeu, a més a més, Mateu, Capítol XXIV, en què Pere diu al Senyor que per seguir-lo ho han deixat tot; però hi ha una altra manera de posseir les coses temporals, que és en raó de la comuna caritat fraterna, i així és com el Crist i els seus van posseir béns per raó natural, la qual raó alguns anomenen jus poli, és a dir, raó del cel, fonamentada en la naturalesa, que, sense ordenació humana, s’ajusta a la raó dreturera; mentre que el jus fori és potestat que depèn d’estipulacions humanes. Abans de la primera divisió de les coses, aquestes, quant al domini, foren com són ara les coses que no pertanyen a ningú i s’atorguen al qui les ocupa i foren en un cert sentit comunes a tots els homes; en canvi, no fou sinó després del pecat que els nostres progenitors es començaren a repartir la propietat de les coses i a partir d’aleshores començaren els dominis mundans tals com els coneixem avui. Però el Crist i els apòstols van posseir les coses de la primera manera, talment que van posseir la roba i els pans i els peixos i, com diu Pau en la primera a Timoteu, tenim els aliments, i tenim un sostre, i estem contents. Per això, aquestes coses, el Crist i els seus les tingueren no pas com a possessió, sinó en ús, sens perjudici de llur absoluta pobresa Això ja ho havia reconegut el papa Nicolau II en la decretal Exiit qui seminat.¹⁹³

Però, per l’altre bàndol, s’aixecà Jean d’Anneaux i va dir que les tesis d’Ubertino li semblaven contràries a la recta raó i a la interpretació dreturera de les escriptures. Perquè amb els béns moridors, com ara el pa i el peix, no es pot parlar simplement de dret d’ús, i, de fet, en aquest cas no hi pot haver ús, sinó abús; tot allò que els creients posseïen en comú en l’església primitiva, com es dedueix dels Actes segon i tercer, ho tenien d’acord amb la mateixa mena de domini que detenien abans de la conversió; els apòstols, després de la davallada de l’Esperit Sant, posseïren finques a Judea; el vot de viure sense propietats no es fa extensiu a allò que és imprescindible a l’home per viure, i quan Pere va dir que ho havia deixat tot no volia dir que hagués renunciat a la propietat; Adam tingué domini i propietat de les coses; el servent que pren diners al seu amo no en fa, sens dubte, ús ni abús; les paraules de Exiit qui seminat, en què sempre es basen els framenors, i que estableixen que aquests només tenen l’ús d’allò que fan servir, sense tenir-ne el domini ni la propietat, només s’han de relacionar amb els béns que no s’exhaureixen amb l’ús, i, de fet, si l’Exiit inclogués els béns moridors, afirmaria una cosa impossible; l’ús de fet no es pot distingir del domini jurídic; tot dret humà d’acord amb el qual hom posseeix béns materials és contingut en les lleis dels reis; com a home mortal que fou, el Crist, des de l’instant de la seva concepció, va ser propietari de tots els béns terrenals i, com a Déu, va rebre del pare el domini universal de tot; va ser propietari de roba, d’aliments, de diners mercès a les contribucions i les ofrenes dels fidels, i si va ser pobre no és perquè no vagi tenir propietat, sinó perquè no en percebia els fruits, perquè el simple domini jurídic, separat de la recaptació dels interessos, no fa ric aquell qui el deté; i, a l’últim, encara que l’Exiit hagués dit una altra cosa, el pontífex romà, pel que fa a la fe i a les qüestions morals, pot revocar les resolucions dels seus predecessors i arribar a fer afirmacions contràries.

En aquell moment es posà dret fra Girolamo, bisbe de Caffa, arborat, amb la barba que li tremolava de la còlera, tot i que les seves paraules volien ser conciliadores. I va començar una argumentació que a mi em va semblar una mica confusa.

—El que voldria dir al sant pare, i jo mateix li ho diré, des d’ara ho sotmeto al seu criteri per al cas que ho vulgui esmenar, perquè crec sense cap mena de dubte que Joan és el vicari del Crist i, perquè vaig afirmar això, vaig ser captiu dels sarraïns. I començaré citant un fet que reporta un gran doctor, sobre la disputa que es va suscitar un dia entre uns monjos sobre qui era el pare de Melquisedec. Aleshores l’abat Copes, interpel·lat sobre això, es tustà el cap i digué: «Vés amb compte. Copes, perquè només cerques allò que Déu no t’ordena de cercar, i deixes de banda allò que t’ha ordenat». Vet aquí, com es dedueix palesament del meu exemple, que encara és més evident el fet que el Crist i la Mare de Déu benaurada i els apòstols no van posseir res ni en particular ni en comú que el fet que Jesús fou home i Déu al mateix temps; encara més: qui negués la primera evidència es veuria obligat a acabar negant la segona!

Va parlar amb un aire triomfal, i vaig observar que Guillem alçava els ulls al cel. Em malicio que considerava que el sil·logisme de Girolamo era bastant defectuós, i jo no sabria contradir-lo, però encara em va semblar més defectuosa l’argumentació contrària que exposà indignat Jean de Baune, que va dir que tot aquell qui fa alguna afirmació sobre la pobresa del Crist afirma allò que es veu (o no es veu) per l’ull, mentre que, per definir la seva humanitat i la seva divinitat, cal que intervingui la fe, per la qual cosa no es poden comparar les dues proposicions. En la seva rèplica, Girolamo va ser més agut que l’adversari:

—Oh, no, benvolgut germà! —va dir—, em sembla que és exactament al contrari, perquè tots els evangelis declaren que el Crist era home i menjava i bevia i, mercès als seus miracles evidentíssims, també era Déu, i tot això és d’una evidència enlluernadora!

—També els mags i els endevins van fer miracles —va dir De Baune, amb suficiència.

—Sí —el rebaté Girolamo—, però per obra d’arts màgiques. I tu vols igualar els miracles del Crist a les arts màgiques? —L’assemblea mormolà indignada que no ho volia fer—. I, finalment —continuà Girolamo, que a hores d’ara se sentia a tocar de la victòria—, ¿el senyor cardenal Del Poggetto vol considerar herètica la creença en la pobresa del Crist, tot i que en aquesta proposició es fonamenta la regla d’un orde com el franciscà, els fills del qual no hi ha cap regne on no hagin anat a predicar i a vessar la seva sang, des del Marroc fins a l’Índia?

—Ànima santa de Pere Hispà —mormolà Guillem—, empara’ns.

—Germà estimadíssim —exclamà llavors De Baune fent una passa endavant—, parla, si vols, de la sang dels teus germans, però no oblidessis pas que aquest tribut l’han pagat també religiosos d’altres ordes…

—Amb tot el respecte degut al senyor cardenal —cridà Girolamo—, no hi ha cap dominicà que hagi mort mai a mans dels infidels, mentre que, només en la meva època, van ser martiritzats nou framenors!

Encès el rostre, s’alçà llavors el bisbe d’Alborea, que era dominicà:

—Puc demostrar que abans no arribessin a Tartària els framenors el papa Innocenci va enviar-hi tres dominicans!

—Ah, sí? —es mofà Girolamo—. Doncs jo sé que fa vuitanta anys que els framenors són a Tartària i que tenen quaranta esglésies arreu del país, mentre que els dominicans només tenen cinc centres a la costa i deuen ser quinze frares a tot estirar! No hi ha res més a dir-hi!

—I tant si hi ha! —cridà Alborea—, perquè aquests framenors que engendren terciaris com les gosses cadells, s’ho atribueixen tot, es gloriegen dels seus màrtirs i tenen esglésies magnífiques i paraments sumptuosos i compren i venen com els religiosos de tots els altres ordes!

—No, senyor meu, no —intervingué Girolamo—, no compren ni venen ells mateixos, sinó a través de procuradors de la seu apostòlica, i són aquests procuradors que detenen la possessió, mentre els framenors només gaudeixen de l’ús!

—De debò? —respongué Alborea—. ¿Quantes vegades has venut tu sense procuradors? Sé la història d’algunes finques que…

—Si ho he fet, he fet un error —interrompé afanyosament Girolamo—; no facis recaure en l’orde allò que pot haver estat una feblesa meva!

—Però, germans venerables —intervingué aleshores Abbone—, el nostre problema no és si són pobres o no els framenors, sinó si Nostre Senyor fou pobre…

—Doncs bé —tomà a intervenir Girolamo—, sobre aquesta qüestió tinc un argument que talla com l’espasa…

—Sant Francesc, empara els teus fills… —va dir Guillem, tot descoratjat.

—L’argument és —continuà Girolamo— que els orientals i els grecs, molt més familiaritzats que nosaltres amb la doctrina d’aquells sants pares, donen per segura la pobresa del Crist. I si aquells heretges i cismàtics sostenen tan clarament una veritat tan clara, ¿voldrem ser nosaltres més heretges que ells i negar-la? Aquests orientals, si ens sentissin alguns de nosaltres predicar contra aquesta veritat, ens lapidarien!

—Però què dius? —es mofà Alborea—. ¿Per què no lapiden, doncs, els dominicans que prediquen precisament contra això?

—Els dominicans? Però allà no els he vistos mai!

Alborea, amb el rostre encès, observà que aquell fra Girolamo havia estat a Grècia potser quinze anys, mentre que ell hi havia estat des de la minyonia. Girolamo respongué que ell, el dominicà Alborea, potser també havia estat a Grècia, però fent-hi vida regalada en sumptuosos palaus episcopals, mentre que ell, franciscà, s’hi havia passat no pas quinze, sinó vint-i-dos anys, i havia predicat davant l’emperador a Constantinoble. Aleshores Alborea, mancat d’arguments, tractà de recórrer la distància que el separava dels framenors i manifestà a grans veus, amb unes paraules que no goso reproduir, la seva ferma intenció d’arrencar la barba al bisbe de Caffa, del qual posava en dubte la virilitat, el qual volia castigar seguint la lògica de la llei del talió fent servir aquella barba com a tralla.

Els altres framenors van cuitar a fer barrera per defensar llur germà, els avinyonesos van considerar oportú de donar mà forta al dominicà i se’n seguí (Senyor, ten pietat dels millors dels teus fills!) un aldarull que l’Abat i el cardenal assajaren d’apaivagar endebades. Enmig d’aquell desori, framenors i dominicans es feren penjaments summament greus, com si fossin cristians en lluita contra els sarraïns. Els únics que no es van moure del seu lloc van ser, d’una banda. Guillem, i, de l’altra, Bernat Gui. Guillem semblava trist i Bernat, alegre, suposant que es pogués anomenar alegre el somriure esblaimat que encongia els llavis de l’inquisidor.

—¿No hi ha arguments millors —vaig preguntar al meu mestre, mentre Alborea engrapava la barba del bisbe de Caffa—, per demostrar o negar la pobresa del Crist?

—Però tu pots afirmar totes dues coses, benvolgut Adso —va dir Guillem—, i no podràs determinar mai, en canvi, basant-te en els evangelis, si el Crist considerava com a propietat seva, ni fins a quin punt, la túnica que duia i que després potser llençava quan era usada I, si ho vols, la doctrina de Tomàs d’Aquino sobre la propietat és més audaç que la de nosaltres, els framenors. Nosaltres diem: no posseïm res, tot ho tenim en ús. Ell deia; considereu-vos posseïdors sempre que, si algú té fretura d’allò que vosaltres posseïu, li’n concediu l’ús, no pas per caritat, sinó per obligació. Però el que compta no és si el Crist fou pobre, sinó si l’església ha de ser pobra. I pobra no vol pas dir posseir un palau o no, sinó conservar o renunciar el dret de legislar sobre les coses terrenals.

—Vet aquí per què —vaig dir— l’emperador s’escolta tant el que diuen els framenors sobre la pobresa!

—Tanmateix. Els framenors juguen a favor de l’imperi contra el papa. Però per a Marsilio i per a mi el joc és doble, i voldríem que el joc de l’imperi ens fes el joc i servís la nostra idea del govern humà.

—Direu això quan us tocarà parlar?

—Si ho dic, compliré la meva missió, que era exposar les opinions dels teòlegs imperials. Però, al mateix temps, la meva missió fracassarà, perquè hauria de facilitar la celebració d’un segon encontre a Avinyó, i no crec que Joan accepti que jo hi vagi a dir aquestes coses.

—I llavors?

—I llavors estic agafat entre dues forces contràries, com un ase que no sap quin dels dos sacs de fenc ha de menjar. I els temps no estan madurs. Marsilio fantasieja sobre una transformació impossible en aquests moments, i Ludovic no és pas millor que els seus predecessors, tot i que de moment és l’únic baluard contra un miserable com Joan. Potser em caldrà parlar, llevat que abans comencin a matar-se entre ells. Sigui com sigui, pren notes, Adso, perquè almenys quedi testimoniança del que està passant avui.

—I Michele?

—Em temo que està perdent el temps. El cardenal sap que el papa no cerca una mediació, Bernat Gui sap que li tocarà fer fracassar l’encontre, i Michele sap que anirà a Avinyó sigui com sigui, perquè no vol que l’orde trenqui tots els ponts amb el papa I s’hi jugarà la vida.

Mentre així parlàvem —tanmateix no sé com ens podíem sentir l’un a l’altre—, la disputa havia arribat al punt culminant. Hi havien intervingut els arquers, obeint una indicació de Bernat Gui, per impedir que els dos bàndols arribessin a les mans. Però, com assetjadors i assetjats, a banda i banda dels murs d’un reducte, es llançaven rèpliques i improperis, que aquí reporto a l’atzar, sense reeixir a establir-ne la paternitat, ja que les frases no van ser pronunciades per torns, com hauria passat en una disputa esdevinguda a les meves terres, sinó a l’estil mediterrani, encavalcant-se l’una amb l’altra, com les onades d’una mar arborada.

—L’evangeli diu que el Crist tenia una bossa!

—Deixa estar les bosses, fins i tot les que pinteu en els crucifixos! ¿Com és, doncs, que Nostre Senyor, quan era a Jerusalem, tornava cada vespre a Betània?

—I si Nostre Senyor volia anar a dormir a Betània, ¿tu qui ets per judicar la seva decisió?

—No, vell cabró. Nostre Senyor tornava a Betània perquè no tenia diners per pagar-se un hostal a Jerusalem!

—Bonagrazia, aquí el cabró ets tu! I què menjava Nostre Senyor a Jerusalem?

—¿Diries, potser, que el cavall és propietari de la civada que li dóna l’amo?

—Fixa’t que compares el Crist amb un cavall…

—No, ets tu que compares el Crist amb un prelat simoníac de la teva cort, cabàs de femta!

—Ah, sí? ¿I quantes vegades la santa seu no ha hagut de pledejar per defensar els vostres béns?

—Els béns de l’església, no pas els nostres! Nosaltres els teníem en ús!

—En ús per cruspir-vos-els, per fer-ne esglésies esplendents amb estàtues d’or, hipòcrites, vehicles d’iniquitat, sepulcres emblanquinats, sentina de vicis! Sabeu prou bé que és la caritat, i no pas la pobresa, el principi de la vida perfecta!

—Això, ho va dir el golafre d’aquell Tomàs vostre!

—Para compte, impiu! Aquell que tu anomenes golafre és un sant de la santa església romana!

—Sant de les meves sandàlies, canonitzat per Joan per fer la guitza als franciscans! El vostre papa no pot fer sants, perquè és un heretge! Encara més, un heresiarca!

—Aquesta cançó, ja ens la sabem! És el que ha declarat aquell estaquirot de Baviera a Sachsenhausen, i Ubertino li va redactar el text!

—Vigila el que dius, marrà, fill de la prostituta de Babilònia i d’altres barjaules! Tu saps que aquell any no era amb l’emperador, sinó a Avinyó, al servei del cardenal Orsini, i el papa estava per nomenar-lo ambaixador a Aragó!

—Ja ho sé, ja sé que feia vot de pobresa a la taula del cardenal, com ara en fa a l’abadia més rica de la península! Ubertino, si tu no hi eres, qui va suggerir a Ludovic que fes servir els teus escrits?

—Quina culpa en tinc, jo, si Ludovic llegeix els meus escrits? Poc podria llegir els teus, que ets un ignorant!

—Jo un ignorant? ¿Que potser era gaire lletraferit el vostre Francesc, que enraonava amb les oques?

—Has dit blasfèmia!

—Ets tu que dius blasfèmies, fraticello del barrilet!

—Saps bé prou que no he fet mai res amb el barrilet!

—Sí que ho has fet amb els teus fraticelli, quan et colgaves al llit de Chiara de Montefalco!

—Que Déu et llampi! Jo era inquisidor llavors, i Chiara ja era morta en olor de santedat!

—Chiara moria en olor de santedat, però tu flairaves una altra olor quan contaves matines a les monges!

—Endavant, endavant, ja et colpirà la còlera de Déu, com colpirà el teu amo, que ha donat recer a dos heretges, com aquell ostrogot d’Eckhart i aquell nigromant anglès que anomeneu Branucerton!

—Germans venerables, germans venerables —cridaven el cardenal Bertrando i l’Abat.