NATURALMENT, UN MANUSCRIT
El 16 d’agost del 1968 em va caure a les mans un llibre degut a la ploma d’un tal abat Vallet, Le manuscrit de Dom Adson de Melk, traduit en français d’après l’édition de Dom. J. Mabillon (Aux Presses de l’Abbaye de la Source, Paris, 1984)1. El llibre, acompanyat d’indicacions històriques realment bastant minses, assegurava que era una còpia fidel d’un manuscrit del segle XIV, trobat al monestir de Melk pel gran erudit del XVII a qui tant es deu en el camp dels estudis sobre l’orde benedictí La docta troballa (per a mi la tercera en el temps) em va delectar mentre em trobava a Praga tot esperant una persona estimada. Sis dies després les tropes soviètiques envaïen la dissortada ciutat. Vaig arribar amb penes i treballs a la frontera austríaca a l’alçada de Linz i d’allà vaig enfilar cap a Viena, on em vaig trobar amb la persona que esperava i vam remuntar junts el Danubi.
En un clima mental d’una gran excitació vaig llegir, embadalit, la història espaventable d’Adso de Melk i m’hi vaig encantar de tal manera que la vaig traduir d’una revolada, en uns quants quaderns de format gran de la Papeterie Joseph Gibert, en els quals fa goig d’escriure amb una ploma suau. I, mentrestant, vam arribar a les envistes de Melk, on encara, a pic sobre un revolt del riu, s’alça el bellíssim Stift, restaurat diverses vegades al llarg dels segles. Com el lector es pot haver imaginat, a la biblioteca del monestir no vaig trobar cap traça del manuscrit d’Adso.
Abans d’arribar a Salzburg, una tràgica nit, en un hostalet vora el Mondsee, la relació amb la persona que m’acompanyava s’estroncà sobtadament i aquesta desaparegué ensems amb el llibre de l’abat Vallet que duia, no pas per malícia, sinó a causa de la manera desordenada i bròfega com s’havia acabat la nostra relació. Em van quedar així una colla de manuscrits redactats de puny i lletra meus i una gran buidor al cor.
Uns quants mesos després, a París, vaig decidir d’anar a fons en la meva recerca. De les poques clarícies que havia obtingut del llibre francès, em restava la citació de la font, excepcionalment detallada i precisa:
Vetera analecta, sive collectio veterum aliquot operum & opusculorum omnis generis, carminum, epistolarum, diplomaton, epitaphiorum, &c. Cum itinere germanico, adnotationibus aliquot disquisitionibus R.P.D. Joannis Mabillon, Presbiteri ac Monachi Ord. Sancti Benedicti e Congregatione S. Mauri —Nova Editio, cui accessere Mabilonii vita & aliquot opuscula, scilicet Dissertatio de Pane Eucharistico, Azymo et Fermentato, ad Eminentiss. Cardinalem Bona. Subjungitur opusculum Eldefonsi Hispaniensis Episcopi de eodem argumento. Et Eusebii Romani ad Theophilum Gallum epistola, De cultu sanctorum ignotorum. Parisiis, apud Levesque, ad Pontem S. Michaelis, MDCCXXI, cum privilegio Regis.2
Vaig trobar de seguida els Vetera Analecta a la biblioteca de Sainte Geneviève, però, amb gran sorpresa per part meva, l’edició localitzada discrepava de l’altra en dos punts: en primer lloc, per l’editor, que era Montalant, ad Ripam P.P. Augustinianorum (prope Pontem S. Michaelis)3 i, en segon lloc, per la data, posterior en dos anys. No cal dir que aquests analecta no contenien cap manuscrit d’Adso o Adson de Melk, sinó que formen, com tothom pot comprovar, un recull de textos d’extensió mitjana i breu, mentre la història transcrita per Vallet ocupava uns quants centenars de planes. Llavors vaig consultar medievalistes il·lustres, com l’estimat i inoblidable Étienne Gilson, però va quedar clar que els únics Vetera Analecta eren els que havia vist a Sainte Geneviève. Una visita a l’Abbaye de la Source, que es dreça a la rodalia de Passy, i una conversa amb l’amic de Dom Arne Lahnestedt em van convèncer, així mateix, que cap abat Vallet no havia publicat llibres a la impremta (d’altra banda inexistent) de l’abadia. És prou coneguda la descurança dels erudits francesos a l’hora de donar indicacions bibliogràfiques d’un cert rigor, però el cas ultrapassava els límits de qualsevol optimisme raonable. Em vaig començar a maliciar que el llibre que m’havia caigut a les mans era apòcrif. A hores d’ara ja era irrecuperable el mateix llibre de Vallet (o, si més no, no em veia amb cor d’anar-lo a reclamar a qui me l’havia pres). I no me’n quedaven sinó les notes que n’havia pres, de les quals jo mateix començava a dubtar.
Hi ha moments màgics, d’un gran cansament físic i una intensa excitació motriu, en els quals apareixen visions de persones conegudes en un temps passat («en me retraçant ces détails, j’en suis à me demander s’ils sont réels, ou bien si je les ai révés»4). Com ho vaig saber més endavant a través de la lectura del preciós llibret de l’Abbé de Bucquoy, també podem tenir visions de llibres que encara no s’han escrit.
Si no hagués passat res de nou, encara m’estaria interrogant sobre l’origen de la història d’Adso de Melk, però el cas és que, l’any 1970, a Buenos Aires, tafanejant els taulells d’una petita llibreteria de vell a Corrientes, no gaire lluny del més cèlebre Patio del Tango d’aquell carrer esbarjós, em va caure als dits la versió castellana d’un llibret de Milo Temesvar, De l’ús dels miralls en el joc d’escacs, que ja m’havia vagat de citar (de segona mà) en el meu Apocalíptics i integrats, amb referència a una obra seva més recent, Els venedors d’Apocalipsi. Es tractava de la traducció de l’original en llengua georgiana, ara introbable (Tbilisi, 1934), i vaig descobrir-hi, amb gran sorpresa, nombroses citacions del manuscrit d’Adso, per bé que la font no era ni Vallet ni Mabillon, sinó el pare Athanasius Kircher (però quina obra de les seves?). Posteriorment, un erudit —el nom del qual no crec oportú de revelar— em va assegurar (i citava els índexs de memòria) que el gran jesuïta no va parlar mai d’Adso de Melk Però tenia al davant les pàgines de Temesvar i els episodis a què feia referència eren absolutament anàlegs als del manuscrit traduït per Vallet (en particular, la descripció del laberint no deixava cap mena de dubte). Sigui el que sigui el que vagi escriure posteriorment Beniamino Placido,5 l’abat Vallet havia existit i també, amb la mateixa certitud, Adso de Melk.
De tot plegat vaig treure la conclusió que les memòries d’Adso semblaven participar justament de la naturalesa dels esdeveniments que narren: embolcallades amb tot un enfilall de misteris imprecisos, començant per l’autor i acabant per l’emplaçament mateix de l’abadia, sobre el qual Adso guarda un silenci tenaç, de manera que només les conjectures permeten de situar-la en una zona imprecisa, entre Pomposa i Conques, amb probabilitats raonables que el punt exacte fos al llarg de la carena dels Apenins, entre el Piemont, Ligúria i França (com aquell qui diu entre Lerici i Turbia). Pel que fa a l’època en què tenen lloc els esdeveniments que es descriuen, som a la darreria del 1327; en canvi és incert el moment en què l’autor escriu. Atès que afirma que fou novici l’any 1327 i que, quan escriu les seves memòries, es troba prop de la mort, podem presumir que el manuscrit fou redactat els darrers deu o vint anys del segle XIV.
Ben mirat, jo no tenia gaires raons per decidir-me a fer imprimir la meva versió italiana d’una obscura edició neogòtica francesa d’una edició llatina del segle XVII d’una obra escrita en llatí per un monjo alemany a les acaballes del XIV.
Primer que res, quin estil calia adoptar? Vaig resistir la temptació de seguir models italians d’aquella època perquè era totalment injustificada: no solament Adso escriu en llatí, sinó que tot el moviment del text fa palès que la seva cultura (o la cultura de l’abadia que l’influeix d’una manera tan òbvia) és molt més reculada en el temps; es tracta, indiscutiblement, d’una suma multisecular de coneixences i de tendències d’estil que lliguen amb la tradició llatina de la baixa edat mitjana. Adso pensa i escriu com un monjo que roman impermeable a la revolució de la llengua vulgar, vinculat als llibres de la biblioteca que descriu, format sobre textos patrístico-escolàstics, i la seva història (més enllà de les referències d’esdeveniments del segle XIV, els quals, tanmateix, Adso esmenta amb mil reticències, i sempre d’oïda) podria haver estat escrita, a jutjar per la llengua i per les citacions erudites, els segles XII o XIII.
D’altra banda, és indubtable que, en traduir al seu francès neogòtic el llatí d’Adso, Vallet hi havia introduït tot un seguit de llicències seves, no sempre purament estilístiques. Per exemple, els personatges parlen, en un moment determinat, de la virtut de les herbes, inspirant-se inequívocament en aquell llibre dels secrets atribuït a Albert Magne refet infinites vegades al llarg dels segles. És cert que Adso el coneixia, però el cas és que en cita fragments que reprodueixen massa literalment receptes de Paracels o que constitueixen interpolacions evidents d’una edició d’Albert que data, indiscutiblement, de l’època Tudor.6 D’altra banda, després vaig comprovar que, en l’època en què Vallet transcrivia (?) el manuscrit d’Adso, circulava per París una edició divuitesca del Grand i del Petit Albert,7 ara irremeiablement malejada. Tot i això, ¿com assegurar que el text en què es basaven Adso o els monjos dels quals anotava les dissertacions no continguessin escolis i apèndixs diversos enmig de les glosses i, fins i tot, anotacions que haurien pogut enriquir cultures posteriors?
Finalment, ¿havia de deixar en llatí els passatges que el mateix abat Vallet no va creure oportú de traduir, potser per fidelitat a l’època? No hi havia justificacions precises que abonessin això, sinó un sentit, potser mal entès, de fidelitat a la meva font… He eliminat el que era sobrer, però alguna cosa n’he deixat. I tinc por d’haver fet com els novel·listes dolents, que, quan fan entrar en escena un personatge francès, li fan dir «parbleu» i «la femme, ah! la femme!».
Ras i curt: els dubtes m’aclaparen. Ni tan sols sé per quina raó m’he decidit a fer el cor fort i presentar com si fos autèntic el manuscrit d’Adso de Melk. Diguem que és un gest d’enamorat. O, si es vol, una manera d’alliberar-me de moltes obsessions antigues.
Transcric sense encaparrar-me per l’actualitat. Pels anys en què vaig descobrir el text de l’abat Vallet, corria la creença que només es podia escriure impregnant-se del moment present i amb la finalitat de canviar el món. Al cap de més de deu anys, sempre és un consol per al lletraferit (restituït a la seva altíssima dignitat) poder escriure pel pur plaer de l’escriptura. I així, a hores d’ara, em sento lliure per explicar, pel simple gust de la fabulació, la història d’Adso de Melk, i és per a mi reconfortant el fet de trobar-la tan incommensurablement llunyana en el temps (ara que la vetlla de la raó ha esvaït tots els monstres que el seu son havia engendrat), tan gloriosament deslligada de la nostra època, tan intemporalment aliena a les nostres esperances i a les nostres certituds.
Perquè és una història de llibres, no pas de misèries quotidianes, i la seva lectura ens pot moure a repetir, amb el gran imitador de Kempis: «In omnibus requiem quaesivi, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro»8.
5 de gener del 1980