Tercer dia

NONA

En què Guillem parla a Adso del gran riu herètic, de la funció dels simples dins l’església, dels seus dubtes sobre la cognoscibilitat de les lleis generals i, gairebé incidentalment, li explica com ha desxifrat els signes nigromàntics deixats per Venanci

Vaig trobar Guillem a la ferreria, treballant amb Nicola, tots dos bastant enquimerats amb la seva feina. Havien distribuït damunt la taula tot de discos de vidre minúsculs, que potser ja eren a punt de ser inserits dins els junts d’un vitrall, i, amb els estris adients, n’havien reduït alguns al gruix volgut. Guillem se’ls emprovava plantant-se’ls davant dels ulls. Mentrestant, Nicola donava instruccions als ferrers perquè fabriquessin la forqueta en què caldria encastar després els vidres adequats.

Guillem rondinava tot irritat perquè fins aquell moment les lents que li agradaven més eren de color maragda i, segons ell deia, no volia veure els pergamins com si fossin prats. Nicola es va allunyar per vigilar els ferrers. Mentre traginava els seus discos de vidre, li vaig explicar la meva conversa amb Salvatore.

—Aquest home ha passat per experiències diverses —va dir—. Potser ha estat amb els dolcinians. Aquesta abadia és ben bé un microcosmos; quan tindrem aquí els legats del papa Joan farem el tutiplè.

—Mestre —li vaig dir—, jo ja no entenc res.

—De què, Adso?

—Primer, de les diferències entre els grups herètics. Però, això, ja us ho preguntaré després. Ara em preocupa el problema mateix de la diferència. M’ha fet l’efecte que, tot parlant amb Ubertino, heu provat de demostrar-li que tots són iguals, els sants i els heretges. I, en canvi, quan parlàveu amb l’Abat, maldàveu per explicar-li la diferència entre un heretge i un altre heretge, i entre els heretges i els ortodoxos. Es a dir, retrèieu a Ubertino que considerés diversos aquells qui, fet i fet, eren iguals, i a l’Abat que considerés iguals aquells qui, fet i fet, eren diversos.

Guillem deixà un moment les ulleres damunt la taula.

—Benvolgut Adso —va dir—: mirem d’establir distincions, i distingim, doncs, en els termes de les escoles de París. Doncs bé, diuen allà, tots els homes tenen una mateixa forma substancial. O vaig errat?

—Certament —vaig dir, orgullós del meu saber—. Són animals, però racionals, i el tret que els distingeix és llur capacitat de riure.

—Molt bé. Però Tomàs és diferent de Bonaventura, i Tomàs és gras, tot i que Bonaventura és prim, i fins i tot podria ser que Uguccione fos dolent i que Francesc fos bo, o que Aldemar fos flegmàtic i Agilulf fos biliós. O no?

—Indubtablement.

—Aleshores, això vol dir que hi ha identitat, en homes diversos, pel que fa a llur forma substancial, i diversitat pel que fa als accidents, és a dir, pel que fa a llurs terminacions superficials.

—Això tanca de cop.

—I, aleshores, quan dic a Ubertino que la mateixa natura humana, en la complexitat de les seves operacions, és capdavantera tant de l’amor del bé com de l’amor del mal, tracto de convèncer Ubertino de la identitat de la natura humana. Quan després dic a l’Abat que hi ha diferència entre un càtar i un valdès, insisteixo en la varietat de llurs accidents. I hi insisteixo perquè es pot escaure que cremin un valdès tot atribuint-li els accidents d’un càtar i viceversa. I quan es crema un home es crema la seva substància individual i es redueix a pur no-res allò que era un acte concret d’existir, bo per si mateix, almenys als ulls de Déu, que li mantenia l’ésser. Et sembla una bona raó per insistir en les diferències?

—Sí, mestre —vaig respondre entusiasmat—. Ara he comprès per què parleu així, i aprecio la vostra bona filosofia!

—No és pas la meva —va dir Guillem—, i no sé ni si és la bona. Però l’important és que ho hagis comprès. Vejam ara la teva segona pregunta.

—És que —vaig dir— em penso que no serveixo per a res. No reïxo a escatir la diferència accidental entre els valdesos, els càtars, els pobres de Lió, els humiliats, els beguins, els terciaris, els llombards, els joaquimites, els patarins, els apostòlics, els pobres de Llombardia, els arnaldistes, els guillemites, els seguidors del lliure esperit i els luciferins. Com m’ho haig de fer?

—Oh, pobre Adso! —va riure Guillem, ventant-me un toc afectuós al clatell—. No en tens cap culpa! Veuràs, és com si durant els dos darrers segles haguessin bufat sobre el nostre món glopades d’impaciència, d’esperança i de desesperança alhora… Però no, aquesta analogia no és pas bona. Pensa en un riu, dens i majestuós, que s’escola al llarg de milles i més milles entre grans terraplens, i saps on és el riu, on són els terraplens i on és la terra ferma. Fins a un cert punt el riu, per cansament, perquè ha recorregut massa temps i massa espai, perquè s’atansa al mar, que anul·la dins seu tots els rius, ja no sap el que és. Esdevé el seu propi delta. Potser li queda el braç central, però d’aquest n’arrenquen molts, en totes les direccions, i alguns tomen a confluir entre ells, i ja no se sap què és l’origen de què, i potser no saps què és encara riu i què és ja mar…

—Si he copsat la vostra al·legoria, el riu és la ciutat de Déu, o el regne dels justos, que s’està atansant al mil·lenni, i enmig d’aquella incertitud ja no es pot contenir més, neixen profetes falsos i profetes vers, i tot s’aiguabarreja en la gran plana en què s’esdevindrà l’Harmagedon…

—No pensava en això. Però també és cert que entre nosaltres, els franciscans, sempre alena la idea d’una terça edat i de l’adveniment del regne de l’Esperit Sant. No, més aviat mirava de fer-te entendre com el cos de l’església, que ha estat al llarg dels segles el cos de tota la societat, el poble de Déu, s’ha tornat massa ric, i massa dens, i arrossega en la seva correntia les escòries de tots els països que ha travessat, i ha perdut la seva puresa pròpia. Els braços del delta són, si ho vols, temptatives que fa el riu per abocar-se en el mar al més aviat possible, és a dir, el moment de la purificació. Però la meva al·legoria era imperfecta, només servia per explicar-te que els braços de l’heretgia, quan el riu es desferma i sobreïx, són molt nombrosos, i es confonen entre ells. Pots completar la meva pèssima al·legoria amb la imatge d’un que malda per redreçar a pes de braços els marges del riu, però no se’n surt. I alguns braços del delta queden colgats, alguns són tornats al riu mitjançant canals artificials, d’altres, encara, s’esmunyen sense entrebancs, perquè no es pot contenir tot i és bo que el riu perdi una part de la seva aigua si vol mantenir el seu curs, si vol que la seva llera sigui albiradora.

—Cada vegada ho entenc menys.

—Jo també. No serveixo per parlar parabòlicament. No pensis més en aquesta història del riu. Mira d’entendre, més aviat, que molts dels moviments que has esmentat van néixer fa dos-cents anys i ja han mort, i que d’altres, en canvi, són recents…

—Però quan es parla d’heretges, se’ls designa tots alhora.

—És veritat, però aquesta és una de les maneres com es difon l’heretgia, i una de les maneres com es destrueix…

—Continuo sense entendre-us.

—Déu meu, i que és difícil! Està bé. Imaginat que ets un reformador dels costums i que aplegues una colla de companys i us n’aneu a viure en la pobresa, al cim d’una muntanya I que, al cap de poc, molts et vénen al darrere, de les terres més llunyanes, i et prenen per un profeta, o un nou apòstol, i et segueixen. Et segueixen per tu, pel que dius?

—No ho sé, m’imagino que sí. Per què, si no?

—Perquè han sentit de boca dels seus pares històries d’altres reformadors i llegendes sobre comunitats més o menys perfectes, i es pensen que tot és u.

—Així, doncs, cada moviment hereta els fills de l’altre.

—Certament, perquè hi acudeixen majorment els simples, que no tenen subtilesa doctrinal. Però els moviments de reforma dels costums neixen en indrets diferents i de maneres diferents, i amb doctrines diferents. Per exemple, es confonen sovint els càtars amb els valdesos. Però hi ha molta diferència entre els uns i els altres. Els valdesos predicaven una reforma dels costums dins l’església, els càtars predicaven una església diferent, una visió diferent de Déu i de la moral. Els càtars pensaven que el món era dividit entre forces contràries del bé i del mal, i van constituir una església dins la qual es distingien els perfectes dels simples creients, i tenien llurs sagraments i llurs ritus; van constituir una jerarquia molt rígida, gairebé tant com la de la nostra santa mare església, i no es van proposar en cap moment la destrucció de tota forma de poder. Això t’explica per què van abraçar aquest moviment els poderosos, els grans propietaris, els feudataris. I no es proposaven de reformar el món perquè consideraven que l’oposició entre el bé i el mal no es podrà resoldre mai. En canvi, els valdesos (i, juntament amb ells, els arnaldistes i els pobres de Llombardia) volien bastir un món diferent damunt un ideal de pobresa: per això acollïen els desheretats i vivien en comunitat del treball de les seves mans. Els càtars rebutjaven els sagraments de l’església i els valdesos no; aquests només rebutjaven la confessió auricular.

—Però, aleshores, ¿per què els confonen i per què se’n parla com si fossin la mateixa mala herba?

Ja t’ho he dit: allò que els fa viure és allò mateix que els fa morir. Creixen a còpia d’incorporar simples que vénen estimulats pel fibló d’altres moviments i que creuen que es tracta del mateix corrent de rebel·lió i d’esperança; i són destruïts pels inquisidors, que atribueixen als uns els errors dels altres, i, si els seguidors d’un moviment han comès un crim, aquest crim serà imputat a tots els seguidors de tots els moviments. Els inquisidors s’equivoquen segons la raó, perquè barregen doctrines contraposades; tenen raó, en la mesura que els altres s’equivoquen, perquè quan neix un moviment, per exemple, d’arnaldistes, en una ciutat, hi convergeixen els qui haurien estat o havien estat càtars o valdesos en un altre lloc. Els apòstols de fra Dolcino predicaven la destrucció física dels clergues i dels senyors i van fer molts actes de violència; els valdesos són contraris a la violència, i també els fraticelli. Però estic segur que, en l’època de fra Dolcino, van coincidir en el seu grup molts que ja havien seguit la predicació dels fraticelli o dels valdesos. Els simples no poden triar llur heretgia, s’arrapen als passavolants que van a predicar a la seva terra, pels pobles i les places. És amb això que juguen llurs enemics. La traça del predicador consisteix a presentar als ulls del poble una sola heretgia, que potser encoratja al mateix temps el rebuig del plaer sexual i la comunió dels cossos: perquè així mostra els heretges com un garbuix únic de contradiccions diabòliques que ofenen el sentit comú.

—Llavors, ¿no hi ha relació entre ells i només per un ardit del dimoni pot caure a les mans dels càtars un simple que hauria volgut ser joaquimita o viceversa?

—Això tampoc no és veritat. Mirem de començar de cap i de nou, Adso. T’asseguro que tracto d’explicar-te una cosa la veritat de la qual ni jo mateix no crec posseir. Em penso que l’error rau en el fet de creure que primer ve l’heretgia i després els simples que s’hi aboquen (i s’hi damnen). En reealitat, primer ve la condició dels simples i després l’heretgia.

—I com és això?

—Tu tens clara la constitució del poble de Déu. Un gran ramat, ovelles bones i males ovelles, vigilades per uns mastins, els guerrers, ço és, el poder temporal, l’emperador i els senyors, sota el guiatge dels pastors, els clergues, els intèrprets de la paraula divina. La imatge és clara.

—Però no és vertadera. Els pastors lluiten amb els gossos perquè els uns volen tenir els drets dels altres.

—És cert, i és justament per això que queda desdibuixat el caràcter del ramat. Atrafegats a esquarterar-se els uns als altres, perden de vista la cura del ramat. N’hi ha una part que en queda fora.

—Com voleu dir fora?

—Sí, al marge. Pagesos que no són pagesos perquè no tenen terra o perquè la que tenen no dóna recapte per alimentar-los. Ciutadans que no són ciutadans perquè no pertanyen a cap gremi ni a cap corporació, que són poble menut i es troben a la mercè de qualsevol. ¿Has vist mai al camp colles de leprosos?

—Sí, una vegada en vaig veure una de cent. Deformes, amb la carn esblanqueïda que se’ls engrunava, caminant amb crosses, les parpelles botides, ells ulls ensangonats, no parlaven ni cridaven: xisclaven com rates.

—Per al poble cristià, aquests són els altres, els qui són al marge del ramat. El ramat els odia i ells odien el ramat. Ens voldrien tots morts, tots leprosos com ells.

—Sí, recordo una història del rei Marc, que havia de condemnar la bella Isolda i estava per aviar-la a les brases, i van venir els leprosos i van dir que la foguera era poc càstig i que n’hi havia un altre de pitjor. I li van cridar «Dóna’ns Isolda, que sigui nostra, la malaltia abranda els nostres desigs, dóna-la als teus leprosos, mira, els nostres parracs se’ns arrapen a les nafres que traspuen. Ella, que, vora teu, s’engalanava amb riques teles folrades d’ermini i amb joies, quan veurà la cort dels leprosos, quan haurà d’entrar als nostres enfonys a jeure amb nosaltres, llavors reconeixerà el seu pecat i enyorarà aquest esplèndid foc d’arç!».

—Veig que, per ser un novici de sant Benet, tens unes lectures bastant curioses —va dir, mofeta, Guillem, i jo em vaig enrojolar, perquè sabia que un novici no ha de llegir novel·les d’amor, però entre nosaltres, jovencells com érem, prou que en corrien pel monestir de Melk, i en llegíem de nits, a la claror d’una espelma—. Però tant se val —reprengué Guillem—. Has entès el que et volia dir. Els leprosos bandejats voldrien arrossegar tothom a llur ruïna. I es tornaran més dolents com més els bandejaràs, i, com més els representaràs com una cort de lèmurs que volen la teva ruïna, oimés seran bandejats. Sant Francesc va comprendre això, i la primera opció que va fer va ser d’anar a viure amb els leprosos. No es canvia el poble de Déu si no s’hi reintegren els marginats.

—Però vós parlàveu d’uns altres bandejats: no són els leprosos els qui formen els moviments herètics.

—El ramat és com una sèrie de cercles concèntrics, que van de les més remotes llunyanies del ramat fins a la perifèria immediata. Els leprosos són signe de bandejament en general. Sant Francesc ho havia comprès. No solament volia ajudar els leprosos; llavors la seva acció s’hauria reduït a un acte de caritat ben pobre i impotent. Volia significar una altra cosa T’han parlat del sermó als ocells?

—Sí, he sentit aquesta història bellíssima i he admirat el sant que gaudia de la companyia d’aquestes tendres criatures de Déu —vaig dir, abrandat de fervor.

—Bé, doncs t’han explicat una història errada, és a dir, la història que l’orde està reconstruint avui. Quan Francesc va parlar al poble de la ciutat i als seus magistrats i va veure que no l’entenien, va sortir cap al cementiri i es va posar a predicar als corbs i a les garses, als esparvers, als ocells rapinyadors que es menjaven els cadàvers.

—Quina cosa més escruixidora! —vaig dir—. Llavors, no eren ocells bons!

—Eren ocells rapinyadors, ocells bandejats, com els leprosos. Francesc devia pensar en aquell verset de l’Apocalipsi que diu: vaig veure un àngel dret al sol, que va cridar amb veu forta dient a tots els ocells que volaven pel mig del cel: «Veniu, aplegueu-vos per al gran àpat de Déu, per menjar carn de reis, de tribuns i d’herois, carn de cavalls i dels seus cavallers, carn de tota mena de gent, lliures i esclaus, petits i grans!».

—O sigui que Francesc volia incitar els bandejats a la revolta?

—No, això va ser obra més aviat de Dolcino i els seus. Francesc volia incorporar al poble de Déu els bandejats, amatents a la revolta. Però no hi va reeixir, i t’ho dic amb molta amargor. Per reintegrar-hi els bandejats calia que actués dins l’església, per actuar dins l’església li calia obtenir el reconeixement de la seva regla, de la qual sortiria un orde, i un orde com el que en va sortir recompondria la figura del cercle, al marge del qual hi ha els bandejats. Així podràs entendre la raó de ser d’aquestes bandes de fraticelli i de joaquimites, que tornen a aplegar a llur voltant els bandejats.

—Però no parlàvem de Francesc, sinó de fins a quin punt l’heretgia és producte dels simples i dels bandejats.

—Efectivament, parlàvem dels bandejats del ramat de les ovelles. Al llarg dels segles, mentre el papa i l’emperador es destrossaven per disputes de poder, aquells han continuat vivint al marge, ells, els veritables leprosos, dels quals els leprosos no són sinó la figura agençada per Déu perquè nosaltres entenguéssim aquesta admirable paràbola i perquè dient «leprosos» entenguéssim «bandejats, pobres, simples, desheretats, desarrelats del camp, humiliats a les ciutats». No ho hem entès, el misteri de la lepra ha continuat obsedint-nos perquè no n’hem reconegut el caràcter de signe. Bandejats com eren del ramat, tots plegats s’han mostrat amatents a escoltar, o a predicar qualsevol cosa que, valent-se de la paraula del Crist, denunciés el capteniment dels gossos i dels pastors i prometés que algun dia els arribaria el càstig. Això, els poderosos ho han entès sempre. La reintegració dels bandejats comportava la reducció de llurs privilegis; per això els bandejats que prenien consciència de llur bandejament eren assenyalats com a heretges, independentment de llur doctrina. Pel que fa a aquests, encegats com estaven pel fet de llur bandejament, no els interessava, fet i fet, cap doctrina. Qualsevol és heretge, qualsevol és ortodox, no compta la fe que un moviment ofereix, sinó l’esperança que proposa. Totes les heretgies són estendard d’una realitat de bandejament. Si grates per sota de l’heretgia, hi trobaràs un leprós. Totes les batalles contra l’heretgia tenen aquest únic fi: que el leprós resti com a tal. Pel que fa als leprosos, ¿què els vols demanar? ¿Que destriïn el que hi ha de veritat i d’error en el dogma trinitari o en la definició de l’eucaristia? Va, Adso, aquests són jocs per a nosaltres, homes de doctrina! Els simples tenen d’altres problemes. I fixa’t que els resolen sempre erròniament. Per això esdevenen heretges.

—Però, per què alguns els donen suport?

—Perquè serveixen per fer-los el joc, que rarament té res a veure amb la fe, sinó, ben sovint, amb la conquesta del poder.

—¿És per això que l’església de Roma acusa d’heretges tots els seus adversaris?

—Certament. I és per això que reconeix com a ortodoxa aquella heretgia que pot sotmetre al seu control, o que ha d’acceptar perquè ha agafat massa força, i no fóra escaient de tenir-la per enemiga. Però no hi ha cap regla exacta, depèn dels homes, de les circumstàncies. I això també és vàlid per als senyors laics. Fa cinquanta anys el comú de Pàdua va emetre una ordenança per la qual hom condemnava qui matés un clergue a la multa d’un denari gros…

—Si això no és res!

—Exactament. Era una manera d’abrandar l’odi popular contra els clergues, la ciutat era en lluita contra el bisbe. Llavors pots entendre per què, temps ha, a Cremona, els partidaris de l’imperi van ajudar els càtars, no pas per raons de fe, sinó per posar en un trencacolls l’església de Roma. De vegades les magistratures de les ciutats fan costat als heretges perquè aquests tradueixen l’evangeli en llengua vulgar la llengua vulgar és ara la de les ciutats, el llatí és la llengua de Roma i dels monestirs. O també donen suport als valdesos perquè aquests afirmen que tothom, homes i dones, petits i grans, poden ensenyar a predicar, i l’obrer, que és deixeble, al cap de deu anys en cerca un altre per esdevenir el seu mestre…

—I així eliminen la diferència que fa insubstituïbles els clergues! Però, llavors, per què després s’escau que les mateixes magistratures ciutadanes es revoltin contra els heretges i donin mà forta a l’església per fer-los cremar?

—Perquè s’adonen que llur expansió posarà en crisi fins i tot els privilegis dels laics que parlen en llengua vulgar. Al concili de Laterà l’any 1179 (ja veus que són històries que es remunten a fa gairebé dos-cents anys) Walter Map ja advertia contra els perills que comportaria donar crèdit a aquells homes idiotes i illetrats que eren els valdesos. Va dir, si no ho recordo malament, que no tenen casa fixa, que volten pel món descalços sense posseir res, compartint-ho tot, seguint nus el Crist nu; ara comencen d’aquesta manera tan humil perquè són bandejats, però, si se’ls fa massa espai, acabaran bandejant tothom. Per això les ciutats van afavorir després els ordes mendicants i nosaltres els franciscans en particular, perquè permetíem d’establir una relació harmònica entre la necessitat de penitència i la vida ciutadana, entre l’església i els burgesos que vetllaven pels seus mercats…

—S’ha restablert, doncs, l’harmonia, entre amor a Déu i amor als afers?

—No, s’han bloquejat els moviments de renovellament espiritual, s’han endegat dintre els límits d’un orde reconegut pel papa. Però allò que hi bategava a sota no hi ha hagut manera d’endegar-ho; ha donat lloc, en part, als moviments dels flagel·lants, que no fan mal a ningú; les bandes armades com les de fra Dolcino, amb els ritus de fetilleria com els dels frares de Montefalco de què parlava Ubertino…

—Però qui tenia raó, qui té raó, qui va errat? —vaig preguntar esmaperdut.

—Cadascú tenia la seva raó, tothom ha anat errat.

—Però vós —vaig cridar gairebé amb un rampell de rebel·lió—, per què no preneu partit, per què no en dieu on és la veritat?

Guillem va callar uns moments i va alçar cap a la llum la lent que estava treballant. Després l’acalà damunt la taula i m’ensenyà, a través del vidre, una eina de treball:

—Guaita —em va dir—, què hi veus?

—L’eina, una mica més gran.

—Doncs vet-ho aquí; tot el que es pot fer és mirar millor.

—Però és sempre la mateixa eina!

—També el manuscrit de Venanci serà sempre el mateix manuscrit quan l’hauré pogut llegir mercès a aquesta lent. Però potser quan l’hauré llegit coneixeré més bé una part de la veritat. I potser podrem fer que la vida de l’abadia sigui millor.

—Però amb això no n’hi ha prou!

—Vull dir millor que no sembla, Adso. No és pas la primera volta que et parlo de Roger Bacon. Potser no ha estat l’home més savi de tots els temps, però a mi sempre m’ha fascinat l’esperança que alenava en el seu amor per la saviesa. Bacon creia en la força, en les necessitats, en les troballes espirituals dels simples. No hauria estat un bon franciscà si no hagués pensat que els pobres, els desheretats, els idiotes i els illetrats parlen sovint per boca de Nostre Senyor. Si els hagués pogut conèixer de prop, hauria parat més esment als fraticelli que no pas als provincials de l’orde. Els simples tenen alguna cosa més que els doctors, que sovint s’esgarrien a la percaça de lleis molt generals. Tenen la intuïció de l’individual. Però aquesta intuïció, per si sola, no és prou. Els simples perceben una veritat d’ells, potser més veritable que la dels doctors de l’església, però després la malmeten amb gestos irreflexius. Què cal fer? Donar la ciència als simples? Massa fàcil, o massa difícil. I quina ciència? La de la biblioteca d’Abbone? Els mestres franciscans s’han plantejat aquest problema. El gran Bonaventura deia que els savis han de projectar saviesa conceptual sobre la veritat que hi ha implícita en el actes dels simples…

—¿Com el capítol de Perusa i les doctes memòries d’Ubertino que transformen en decisions teològiques la reivindicació de la pobresa pels simples? —vaig dir.

—Sí, però ja has vist que això sempre arriba tard i, quan arriba, la veritat dels simples ja s’ha transformat en la veritat dels poderosos, que és millor per a l’emperador Ludovic que per a un frare de la vida pobra. ¿Com romandre a prop de l’experiència dels simples, mantenint, per dir-ho així, la seva virtut operativa, la seva capacitat d’obrar per a la transformació i el millorament de llur món? Vet aquí el problema que es va plantejar Bacon: «Quod enim laicali ruditate turgescit non habet effectum nisi fortuito —deia—. Sed opera sapientiae certa lege vallantur et in finem debitum efficaciter diriguntur»¹³¹. Que és tant com dir que també per a les coses pràctiques, com ara la mecànica, i l’agricultura o el govern d’una ciutat, cal una mena de teologia. Ell pensava que la nova ciència de la natura havia de ser la nova gran empresa dels doctes per coordinar, a través d’un coneixement diferent dels processos naturals, les necessitats elementals que constituïen també el cabal desordenat, però a la seva manera just i vertader, de les esperances dels simples. La nova ciència, la nova màgia natural. Sinó que per a Bacon havia de dirigir aquesta empresa l’església, i em penso que ho deia perquè en la seva època la comunitat dels clergues s’identificava amb la comunitat dels savis. Avui les coses ja no són així, neixen savis fora dels monestirs i de les catedrals, fins i tot fora de les universitats. Observa, per exemple, que, en el nostre país, el més gran filòsof del nostre segle no ha estat un monjo, sinó un apotecari. Parlo d’aquell florentí el poema del qual deus haver sentit anomenar, que jo no he llegit perquè no entenc la seva llengua vulgar i perquè no sé si m’agradaria, car discorre sobre coses molt llunyanes de la nostra experiència. Però ha escrit, em penso, les coses més sàvies que mai hàgim pogut llegir sobre la natura dels elements i de tot el cosmos i sobre la conducció dels estats. Així penso que, com que també jo i els meus amics considerem que per a la conducció de les coses humanes no pertoca a l’església sinó a l’assemblea del poble de dictar les lleis, de la mateixa manera, temps a venir, pertocarà a la comunitat dels savis de proposar aquesta teologia novíssima i humana que és filosofia natural i màgia positiva.

—Una empresa ben bonica —vaig dir—, però és realment possible?

—Bacon hi creia.

—I vós?

—Jo també hi creia. Però per creure-hi caldrà que estiguem segurs que els simples tenen raó perquè compten amb la intuïció de l’individual, que és l’única bona. Però si la intuïció de l’individual és l’única bona, ¿com podrà la ciència arribar a recompondre les lleis universals a través de les quals, i mitjançant la interpretació de les quals, esdevé operativa?

—Això mateix, com podrà fer-ho? —vaig dir.

—Jo no ho sé. A Oxford ho he discutit molt amb el meu amic Guillem d’Occam, que a hores d’ara és a Avinyó. Em va sembrar l’ànim de dubtes. Perquè, si només és justa la intuïció de l’individual, el fet que causes del mateix gènere tinguin efectes del mateix gènere és una proposició difícil de demostrar. Un mateix cos pot ser fred o calent, dolç o amarg, humit o sec, en un lloc, i no ser-ho en un altre. ¿Com puc descobrir el lligam universal que ordena les coses si no puc moure un sol dit sense crear una infinitat d’ens nous, perquè amb aquest moviment canvien totes les relacions de posició entre el meu dit i tots els altres objectes? Les relacions són les maneres com la meva ment percep la relació entre ens singulars, però ¿quina garantia hi ha que aquesta manera sigui universal i estable?

—Però vós sabeu que a un cert gruix del vidre correspon una certa potència de visió, i si ara podeu fabricar ulleres iguals que les que heu perdut és perquè, això, ho sabeu. Altrament, ¿com podríeu fer-ho?

—Una resposta aguda, Adso. Efectivament, he formulat aquesta proposició, que a un mateix gruix ha de correspondre una mateixa potència de visió. L’he formulada perquè altres vegades he tingut intuïcions individuals de la mateixa mena. És ben cert, i és una cosa que coneix prou bé el qui experimenta amb les propietats curatives de les herbes, que tots els individus herbacis de la mateixa natura exerceixen efectes de la mateixa natura en pacients amb disposicions iguals, i per això l’experimentador formula la proposició que tota herba d’una mena determinada és bona per al qui té febre, o que qualsevol lent d’un tipus determinat augmenta en la mateixa proporció la visió de l’ull. La ciència de què parlava Bacon gira, indubtablement, entom d’aquestes proposicions. Fixa-t’hi, parlo de proposicions sobre les coses, no pas de coses. La ciència s’ocupa de les proposicions i els seus termes, i els termes indiquen coses singulars. Ho comprens, Adso? Jo haig de creure que la meva proposició funciona perquè m’ho ha dit l’experiència, però per creure-ho hauré de suposar que hi ha lleis universals i, tanmateix, no en puc parlar, perquè el mateix concepte de l’existència de lleis universals, i d’un ordre donat de les coses, implicaria que Déu en fos presoner, i Déu és una cosa tan absolutament lliure que, si volgués, amb un sol acte de la seva voluntat, el món seria d’una altra manera.

—Per tant, si ho he entès bé, feu, i sabeu per què feu, però no sabeu pas per què sabeu que sabeu el que feu.

Haig de dir amb orgull que Guillem em va mirar fascinat:

—Potser és així. De tota manera, això et farà entendre per què em sento tan insegur de la meva veritat, encara que hi cregui.

—Sou més místic que Ubertino! —vaig dir amb murrieria.

—Potser sí. Però, com veus, treballo amb coses de la natura. I, fins i tot en la recerca que estem duent a terme, no vull pas saber qui és bo o qui és dolent, sinó qui va ser a l’scriptorium ahir a la nit, qui va prendre les ulleres, qui va deixar sobre la neu les empremtes d’un cos que n’arrossega un altre, on és Berengario. Aquests són fets; després provaré de lligar-los entre ells, si és possible, perquè fa de mal dir quina causa va lligada amb quin efecte; n’hi hauria prou amb la intervenció d’un àngel per canviar-ho tot; per això no hi ha raó d’astorar-se si hom no pot demostrar que una cosa és la causa d’una altra Encara que calgui provar-ho sempre, com ho estic fent ara.

—És una vida difícil, la vostra —vaig dir.

—Però he trobat Brunello —va exclamar Guillem, al·ludint al cavall trobat dos dies abans.

—Llavors hi ha un ordre en el món! —vaig cridar triomfant.

—Llavors hi ha una mica més d’ordre en aquest meu pobre cap —respongué Guillem.

En aquell moment va entrar Nicola portant una forqueta gairebé acabada i ensenyant-la triomfalment.

Va venir un novici a informar-nos que l’Abat volia veure Guillem i que l’esperava al jardí. El meu mestre es veié obligat a ajornar els seus experiments i vam córrer cap al punt de la cita. Tot fent camí. Guillem es va picar el front, com si tot just li vingués al cap un detall que hagués oblidat.

—Per cert —va dir—, he desxifrat els signes cabalístics de Venanci.

—Tots? Quan?

—Tot dormint. Depèn del que vulguis dir amb «tots». He desxifrat els signes que van aparèixer a la llum de la llàntia, els que tu vas copiar. Per als apunts en grec, em caldrà esperar fins que tingui les ulleres noves.

—I doncs? Es tractava del secret del finis Africae?

—Sí, i la clau era prou fàcil. Venanci disposava dels dotze signes del Zodíac i de vuit signes per als cinc planetes, els dos lluminars i la terra. Vint signes en total. Suficients per poder-hi associar les lletres de l’alfabet llatí, atès que pots fer servir el mateix signe per representar el so de les dues inicials d’unum i velut. L’ordre de les lletres, ja el sabem. Quin podia ser l’ordre dels signes? He pensat en l’ordre dels cels, posant el quadrant zodiacal en la perifèria extrema. Per tant. Terra, Lluna, Mercuri, Venus, Sol, etcètera, i després, tot seguit, els signes zodiacals en llur successió tradicional, tal com els classifica Isidor de Sevilla, començant per Áries i pel solstici de primavera i acabant per Piscis. Ara; si proves d’aplicar aquesta clau, et trobaràs que el missatge de Venanci pren sentit.

Em va ensenyar el pergamí, damunt el qual havia transcrit el missatge en grosses lletres llatines: Secretum finis Africae manus supra idolum age primum et septimum de quatuor.

—Queda clar? —va preguntar.

—La mà damunt l’ídol opera sobre el primer i sobre el setè dels quatre… —vaig repetir brandant el cap—. No és pas gens clar!

—Ja ho sé. Primer que res caldria saber què volia dir Venanci amb idolum. Una imatge, un fantasma, una figura? I després, què deuen ser aquests quatre que tenen un primer i un setè? I què cal fer-ne? Moure’ls, pitjar-los, estirar-los?

—Llavors no sabem res i tornem a ser al punt de partença —vaig dir, decebut. Guillem s’aturà i em mirà amb un caient no gaire benèvol.

—Xiquet —va dir—, tens al davant un pobre franciscà que amb els seus coneixements modestos i amb la mica de traça que deu al poder infinit del Senyor ha reeixit en poques hores a desxifrar una escriptura secreta que el seu autor confiava que romandria hermètica als ulls de tothom excepte als seus… i tu, miserable bergantell illetrat, ¿et permets de dir que tomem a ser al punt de partença?

Em vaig excusar barroerament. Havia punyit la vanitat del meu mestre, bo i sabent com s’ufanava de la rapidesa i la solidesa de les seves deduccions. Guillem havia acomplert una obra admirable i no era culpa seva que el garneu de Venanci no solament hagués amagat les seves troballes sota el vel d’un obscur alfabet zodiacal, sinó que hagués elaborat, a més a més, un enigma indesxifrable.

—Tant se val, tant se val, no t’excusis —m’interrompé Guillem—. Fet i fet, ja tens raó, encara en sabem massa poc. Anem-nos-en.