Sisè dia

LAUDES

En què hom elegeix nou cellerer, però no pas nou bibliotecari

Ja era l’hora de laudes? Era abans o després? A partir d’aquell moment vaig perdre la noció del temps. Potser van passar hores, potser no tant, mentre dipositaven el cos de Malaquies a l’església damunt d’un cadafal i els germans hi feien rotllo al voltant. L’Abat donava instruccions per a les exèquies, que tindrien lloc aviat. Va cridar Benci i Nicola de Morimondo. En menys d’un dia, va dir, l’abadia s’havia vist privada del bibliotecari i del cellerer.

—Tu —va dir a Nicola— assumiràs les funcions de Remigio. Coneixes bé molts dels treballs de l’abadia. Posa algú a càrrec de la ferreria en substitució teva i, avui, dóna recapte a les necessitats immediates de la cuina i del refectori. Estàs dispensat dels oficis. Vés-te’n. —Després, a Benci—: Ahir al vespre mateix, vas ser nomenat ajudant de Malaquies. Ocupa’t d’obrir l’scriptorium i vigila que ningú no pugi sol a la biblioteca.

Benci observà tímidament que encara no l’havien iniciat en els secrets d’aquell lloc. L’Abat se’l va mirar severament.

—Ningú no ha dit que hagi de ser així. Tu vigila que el treball no s’aturi i que es visqui com a pregària pels germans morts… i per aquells que moriran encara. Cadascú treballarà amb els llibres que ja li han lliurat. Qui vulgui podrà consultar el catàleg. Res més. Estàs dispensat de vespres perquè, en aquella hora, ho tancaràs tot.

—I com sortiré? —preguntà Benci.

—Tens raó, jo tancaré les portes de baix havent sopat. Vés-te’n.

Va sortir amb ells, evitant Guillem, que volia parlar amb ell. Al cor quedava un petit grup format per Alinardo, Pacifico de Tívoli, Aymaro d’Alessandria i Pietro de Sant’Albano. Aymaro reia entre les dents:

—Donem gràcies al Senyor —va dir—. Un cop mort l’alemany, hi havia el perill que ens toqués un nou bibliotecari encara més bàrbar.

—Qui creieu que nomenaran per ocupar el seu lloc? —preguntà Guillem.

Pietro de Sant’Albano somrigué d’una manera enigmàtica:

—Després de tot el que ha passat aquests dies, el problema ja no és el bibliotecari, sinó l’Abat…

—Calla —li va dir Pacifico. I Alinardo, sempre amb aquella mirada absorta—: Faran una altra injustícia… com en la meva època. Cal aturar-los.

—Qui? —preguntà Guillem. Pacifico l’agafà pel braç en to confidencial i l’acompanyà cap a la porta, allunyant-se del vell.

—Alinardo… tu ho saps, l’estimem molt, representa per a nosaltres l’antiga tradició i els dies millors de l’abadia… Però de vegades parla sense saber el que diu. Tots estem molt preocupats pel nou bibliotecari. Haurà de ser digne, i madur, i savi… Vet-ho aquí.

—Haurà de conèixer el grec? —preguntà Guillem.

—I l’àrab, així ho vol la tradició, així ho exigeix el seu ofici. Però entre nosaltres n’hi ha molts que tenen aquests dons. Jo, modestament, i Pietro, i Aymaro…

—Benci sap grec.

—Benci és massa jove. No sé pas per què Malaquies el va elegir ajudant seu, però…

—Adelmo sabia grec?

—Em penso que no. Més ben dit, segur que no.

—Però Venanci sí que en sabia I Berengario. Està bé, gràcies.

Vam sortir per anar a fer un mos a la cuina.

—Per què volíeu saber qui coneixia el grec?

—Perquè tots aquells qui moren amb els dits negres saben grec. Per tant, és bastant enraonat esperar que el pròxim mort figura en el grup dels qui saben grec. Inclòs jo mateix. Tu et salves.

—¿I què en penseu, de les darreres paraules de Malaquies?

—Les has sentides. Els escorpins. La cinquena trompeta anuncia, entre altres coses, l’aparició de les llagostes, que torturaran els homes amb un fibló semblant al de l’escorpí, ja ho saps. I Malaquies ens ha fet saber que algú li ho havia predit.

—La sisena trompeta —vaig dir— anuncia cavalls amb cap de lleó i de la seva boca surt foc, fum i sofre, muntats per homes coberts de cuirasses de foc, jacint i sofre.

—Massa coses. Però el pròxim crim es podria perpetrar prop de les cavallerisses. Caldrà tenir-hi l’ull a sobre. I preparem-nos per al setè toc de trompeta. Encara falten dues persones, doncs. Qui són els candidats més probables? Si l’objectiu és el secret del finis Africae, aquells qui el coneguin. Que jo sàpiga, només l’Abat el sap. Llevat que la trama sigui d’una altra mena. Ja ho has sentit no fa gaire, hi ha una conspiració per deposar l’Abat, però Alinardo ha parlat en plural…

—Caldrà que avisem l’Abat? —vaig dir.

—De què? Que el volen matar! No en tinc proves convincents. Jo actuo com si l’assassí raonés igual com jo. Però, ¿i si obeís un altre designi? I, sobretot, si no fos un assassí?

—Què voleu dir?

—No ho sé ben bé. Però, tal com t’ho he dit, cal imaginar tots els ordres possibles, i tots els desordres.