Segon dia

COMPLETES

En què hom entra a l’Edifici, hom descobreix un visitant misteriós, hom troba un missatge secret amb signes de nigromant, i desapareix, tot just trobat, un llibre que després serà cercat al llarg de molts més capítols, i, finalment, ço que no serà pas la darrera maltempsada, hom perpetra el furt de les precioses lents de Guillem

El sopar va ser trist i silenciós. Havien passat poc més de dotze hores des del descobriment del cadàver de Venanci. Tothom mirava d’esquitllentes el seu lloc buit a la taula. Quan va ser l’hora de completes la comitiva que s’avià cap al cor semblava un seguici fúnebre. Vam participar en l’ofici drets a la nau, amb un ull posat a la tercera capella. Hi havia poca llum, i quan vam veure Malaquies que sorgia de la fosca per anar a ocupar el seu banc no vam saber esbrinar d’on havia sortit. Per si de cas, vam romandre a l’ombra de la nau lateral, a fi que ningú no s’adonés que ens quedàvem allà acabat l’ofici. Al meu escapulari duia el llum que havia sostret de la cuina durant el sopar. L’encendríem després amb la flama del gran trespeus de bronze que cremava tota la nit. Tenia un ble nou i força oli. Tindríem llum per a molta estona.

Em trobava massa esverat pel que anàvem a fer i no podia seguir atentament el ritu, que es va acabar sense jo quasi adonar-me’n. Els monjos s’acalaren les caputxes sobre la cara i sortiren a pleret en rengle per anar a les cel·les. L’església va quedar deserta, il·luminada per les lluors del trespeus.

—Som-hi! —va dir Guillem—. Posem fil a l’agulla.

Ens acostàrem a la tercera capella. La base de l’altar semblava talment una ossera, un seguit de calaveres amb les conques buides i profundes intimidaven qualsevol persona que les veiés, admirablement esculpides, apilades sobre un munt de tíbies. Guillem va repetir en veu baixa les paraules que havia sentit a dir a Alinardo (la quarta calavera a l’esquerra, enfonsa-li els ulls). Va introduir els dits dins les òrbites d’aquell rostre descarnat i tot d’una vam sentir un grinyol rogallós. L’altar es va moure, girant sobre una frontissa amagada, i deixà entrellucar un esvoranc fosc. Vam fer-hi llum aixecant la llàntia i vam veure uns esglaons humits. Vam decidir de baixar, després de discutir breument si deixaríem tancat o no el passadís. Val més que no, va dir Guillem, perquè no sabíem si en acabat podríem tornar a obrir l’entrada. I, pel que fa al perill de ser descoberts, si arribava algú en aquella hora per manipular el mateix mecanisme, volia dir que ja sabia com fer-s’ho per entrar, i no l’hauria pas deturat el fet de trobar-lo tancat.

Vam baixar cosa de deu esglaons i vam penetrar en un corredor a banda i banda del qual s’obrien uns nínxols horitzontals, com els que, temps a venir, em vagaria de veure en moltes catacumbes. Però era la primera vegada que entrava en una ossera i vaig passar molta esgarrifança. Els ossos dels monjos, els havien anat apilant allà al llarg dels segles, desenterrats, i els havien amuntegats dins els nínxols sense tractar de recompondre la figura dels cossos. Però alguns nínxols no contenien sinó ossets, d’altres només calaveres, agençades acuradament ben bé fent piràmide, de manera que no s’esllavissés la pila, i era un espectacle veritablement espaordidor, especialment pel joc de llums i ombres que feia la llàntia al nostre pas. Vaig veure un nínxol on només hi havia mans, un gavadal de mans, ara irremeiablement entrellaçades, en un embull de dits morts. Vaig esclafir un crit, en aquell indret de mort, i vaig tenir per uns moments la impressió que allà hi havia alguna cosa viva, un xisclet i un moviment ràpid dins l’ombra.

—Rates —va dir Guillem, per apaivagar-me.

—Què hi fan, aquí?

—Són aquí de passada, com nosaltres, perquè l’ossera mena a l’Edifici i, per tant, a la cuina. I als llibres de la biblioteca, tan abellidors. ¿Veus ara per què Malaquies fa un posat tan bròfec? El seu ofici l’obliga a passar per aquí dues vegades el dia, al vespre i al matí. Ell sí que no té de què riure.

—Però per què l’evangeli no diu mai que el Crist rigués? —vaig preguntar, no gaire convençut—. ¿Es cert el que diu Jorge?

—Molts s’han demanat si el Crist va riure. Aquesta qüestió no m’interessa gaire. Crec que no va riure mai, perquè, omniscient com havia de ser el fill de Déu, sabia el que faríem nosaltres, els cristians. Però ja hem arribat!

Efectivament, gràcies a Déu, el corredor s’havia acabat, i començava un altre tram d’escala, travessat el qual no ens va caldre sinó pitjar una porta de fusta dura reforçada amb ferro, i ens vam trobar darrere la llar de foc de la cuina, just sota l’escala de cargol que pujava a l’scriptorium. Tot pujant, ens va semblar sentir una remor a dalt.

Vam romandre un moment en silenci i després vaig dir:

—No pot ser. No ha entrat ningú abans que nosaltres…

—Sempre que aquesta sigui l’única via d’accés a l’Edifici. Segles enrere, això era una roca, i deu haver-hi més entrades secretes que no ens pensem. Pugem a poc a poc. Però no tenim gaire opció. Si apaguem el llum, no sabrem per on anem; si el tenim encès, donarem l’alarma a qui sigui que hi hagi a dalt. L’única esperança és que, si hi ha algú, tingui més por que nosaltres.

Vam arribar a l’scriptorium, on vam entrar per la torrassa de migjorn. La taula de Venanci es trobava just al cantó oposat. Tot caminant, no il·luminàvem gaire més que un pany de paret, perquè la sala era massa gran. Vam confiar que no hi hagués ningú al celobert que veiés la lluor que es filtrava de les finestres. La taula semblava ordenada, però Guillem s’acotà de sobte, començà a escorcollar els fulls de la prestatgeria i va fer una exclamació d’enuig.

—Que hi falta res? —vaig preguntar.

—Avui he vist aquí dos llibres; un era en grec. És aquest el que falta, precisament. Algú l’ha agafat a corre-cuita, perquè li ha caigut un pergamí a terra.

—Però la taula era vigilada…

—Certament. Potser algú l’ha rampinyat ara mateix. Potser encara és aquí. —Es va girar cap a les ombres i la seva veu va retrunyir entre les columnes—: Si ets aquí, vés amb compte! —Em va semblar una bona idea, com ja ho havia dit Guillem, val més que aquell qui ens fa por tingui més por que nosaltres.

Guillem va plantar damunt la taula el full que havia trobat a terra i va acotar-hi el cap. Em va demanar que li fes llum. Vaig atansar-li la llàntia i vaig veure una pàgina que era mig en blanc i mig coberta d’uns caràcters minúsculs que amb prou feines vaig reconèixer.

—És grec? —vaig preguntar.

—Sí, però no ho entenc gaire. —Es va treure les lents de l’hàbit i se les va calar al nas i es va acotar encara més.

—És grec, escrit en lletra molt menuda i desordenada. Fa de mal llegir, amb ulleres i tot; necessito més llum. Acosta’t…

Havia pres el full i el tenia al davant. Jo, nèciament, en comptes de plantar-me-li al darrere aixecant el llum per damunt del seu cap, me li vaig posar al davant. Em va demanar que li fes costat i, al moment de desplaçar-me, vaig tocar amb la flama el dors del full. Guillem em rebutjà d’una empenta i em va dir si li volia cremar el manuscrit. Tot seguit, es va exclamar. Vaig veure clarament que a la part superior de la plana apareixien uns signes imprecisos d’un color groc fosc. Guillem em va dir que li passés el llum i el va brandar per darrera el full, amb la flama quasi a frec de la superfície del pergamí, fent per manera d’escalfar-lo sense tocar-lo. De mica en mica, com si una mà invisible estigués escrivint «Mane, Tekel, Fares»¹⁰⁶, vaig veure aparèixer sobre el dors blanc, un a un, a mesura que Guillem brandava el llum, mentre els torterols de fum que brollaven del vèrtex de la flama ennegrien el manuscrit, uns traços que no s’assemblaven als de cap alfabet altre que el dels nigromants.

—Fantàstic! —va dir Guillem—. Cada cop més interessant! —Va donar una llambregada tot al voltant—: Però valdrà més que no deixem aquest descobriment a mercè de les insídies del nostre hoste misteriós, si encara és aquí…

Es va llevar les ulleres i les deixà damunt la taula. Després va enrotllar amb cura el pergamí i el va encabir dins l’hàbit. Atuït encara per aquell seguit d’esdeveniments si més no miraculosos, estava per demanar-li més clarícies, quan un soroll sobtat i sec ens va eixorivir. Venia del peu de l’escala de llevant, que menava a la biblioteca.

—EI nostre home és allà, agafa’l! —cridà Guillem, i vam arrencar en aquella direcció, ell més cuitós, jo més lent, perquè portava el llum. Vaig sentir un patac com el d’un que s’entrebanca i cau, m’hi vaig afuar, i vaig trobar Guillem al peu de l’escala que observava un volum feixuc de cobertes reforçades amb xinxes metàl·liques. En aquell mateix moment vam sentir un altre soroll procedent del punt d’on havíem vingut.

—Beneit que sóc! —va cridar Guillem—. De pressa, cap a la taula de Venanci!

Vaig comprendre que algú, amagat a l’ombra rere nostre, havia llançat el volum per tal d’allunyar-nos.

Un cop més Guillem em va avançar i va arribar fins a la taula. Tot seguint-lo, vaig destriar entre les columnes una ombra que fugia enfilant l’escala de la torrassa de ponent.

Arborat de foc guerrer, vaig deixar el llum a les mans de Guillem i em vaig aviar a ulls clucs cap a l’escala per on havia baixat el fugitiu. En aquell moment em sentia com un soldat del Crist en lluita contra totes les legions infernals i m’abrandava el desig d’engrapar el desconegut per fer-lo a mans del meu mestre. Em vaig esmunyir gairebé a rodolons escala de cargol avall tot entrebancant-me amb els plecs del meu hàbit (juro que aquell va ser l’únic moment de la meva vida en què m’ha recat d’haver entrat en un orde monàstic!), però tot d’una, en un pensament, em va venir la idea reconfortant que el meu adversari es devia trobar tan engavanyat com jo. I, a més a més, si havia furtat el llibre, devia anar amb les mans carregades. Vaig entrar a la cuina gairebé d’una embranzida, per darrere el forn de pa i, a la claror somorta de la nit estrellada que il·luminava l’atri esbarjós, vaig albirar l’ombra que encalçava, que enfilava la porta del refectori i la rebatia al seu darrere. M’hi vaig llançar, vaig bregar uns segons per obrir-la, vaig entrar, vaig guaitar al voltant i no hi havia ningú. La porta exterior encara era barrada. Em vaig tombar. Ombra i silenci. Vaig veure una lluïssor a la cuina i em vaig arrambar a la paret. Al llindar de pas entre les dues sales va aparèixer una figura il·luminada per una llàntia Vaig cridar. Era Guillem.

—No hi ha ningú? Ja m’ho pensava. Aquest no ha sortit per cap porta. No ha enfilat pel passadís de l’ossera?

—No, ha sortit per aquí, però no sé pas per on!

—T’ho he dit, hi ha d’altres dreceres, no val la pena que les busquem. Potser a hores d’ara el nostre home està sortint a fora ben lluny d’aquí. Amb les meves ulleres.

—Les vostres ulleres?

—Tanmateix. El nostre amic no m’ha pas pogut prendre el manuscrit, però amb una gran presència d’esperit, tot passant per la taula, m’ha agafat les ulleres.

—I per què?

—Perquè no és un enze. M’ha sentit parlar d’aquestes notes, s’ha adonat que eren importants, s’ha pensat que sense les ulleres no estaria en condicions de desxifrar-les i sap del cert que no m’arriscaré a ensenyar-les a ningú. Fet i fet, ara és com si no les tingués.

—Però, com sabia que teníeu aquestes ulleres?

—Home! A part del fet que ahir en vam parlar amb el mestre vidrier, aquest matí a l’scriptorium me les he posades per remenar els papers de Venanci. Hi ha, doncs, moltes persones que poden saber fins a quin punt és valuós aquest objecte. I, efectivament, encara podria llegir un manuscrit normal, però no pas aquest —i desenrotllà de nou el pergamí misteriós— en què la part escrita en grec és d’una escriptura massa menuda i la part superior és massa confusa…

Em va mostrar els signes misteriosos que havien aparegut com per art d’encanteri a l’escalf de la flama:

—Venanci volia amagar un secret important i ha fet servir una d’aquelles tintes que escriuen sense deixar rastre i reapareixen amb la calor. O potser ha fet servir suc de llimona. Però, com que no sé quina substància ha fet servir i els signes es poden tornar a esvair, de pressa, tu que tens els ulls bons, copia’ls de seguida de la manera més fidel possible i, si pot ser, un pensament més grossos.

I, talment, ho vaig fer, sense saber gaire el que copiava. Es tractava de quatre o cinc línies el tirat de les quals semblava obra d’art de fetilleria, i només en transcric els primers signes, per donar al lector una idea de l’enigma que teníem al davant dels ulls.

Quan vaig haver acabat, Guillem s’ho va mirar, bo i sense ulleres, posant-se la meva tauleta bastant lluny dels ulls.

—Certament, és un alfabet secret que caldrà desxifrar —va dir—. Els signes són mal traçats, i potser tu els has copiats pitjor, però es tracta, sens dubte, d’un alfabet zodiacal. ¿Ho veus? A la primera ratlla tenim… —Va allunyar encara més el full, mig aclucà els ulls en un esforç de concentració i digué—: Sagitari, Sol, Mercuri, Escorpí…

—I què volen dir?

—Si Venanci hagués estat un ingenu, hauria fet servir l’alfabet zodiacal més comú: A igual a Sol, B igual a Júpiter… Aleshores la primera ratlla es llegiria… prova de transcriure: RAIQASVL… —Es va interrompre—. No no vol dir res, i Venanci no era cap ingenu. Va reformular l’alfabet ajudant-se d’una altra clau. L’hauré de descobrir.

—És possible? —vaig preguntar embadalit.

—Sí, si es tenen coneixements de la saviesa dels àrabs. Els millors tractats de criptografia són obra de savis infidels, i a Oxford em va vagar de fer-me’n llegir algun. Bacon tenia raó de dir que la conquesta del saber passa a través del coneixement de les llengües. Abu Bakr Ahmad ben Ali ben Washiyya an-Nabati va escriure segles ha un Llibre del deler frenètic del devot per aprendre els enigmes de les escriptures antigues i va exposar moltes regles per compondre i desxifrar alfabets misteriosos, escaients per a pràctiques d’encantament però també per a la correspondència entre els exèrcits, o entre un rei i els seus ambaixadors. He vist d’altres llibres àrabs en què es detallen tot un seguit d’artificis bastant enginyosos. Per exemple, pots substituir una lletra per una altra, pots escriure una paraula a l’inrevés, pots posar les lletres en ordre invers, però prenent-ne una si i l’altra no, i, tornant a començar des del principi, pots substituir les lletres per signes zodiacals, com en aquest cas, però atribuint a les lletres ocultes llur valor numèric, i, en acabat, convertir els números en d’altres lletres…

—I quin d’aquests sistemes deu haver fet servir Venanci?

—Caldria provar-los tots, i d’altres encara. Però la primera regla per desxifrar un missatge és endevinar el que vol dir.

—Però llavors ja no cal desxifrar-lo! —vaig riure.

—No ho deia en aquest sentit. Vull dir que es poden formular hipòtesis sobre quins podrien ser els primers mots del missatge, i després comprovar si la regla que se n’infereix és vàlida per a la resta de l’escrit. Per exemple, aquí Venanci ha apuntat la clau per entrar al finís Africae. Si provo de pensar que el missatge parla d’això, vet aquí que de sobte un ritme m’il·lumina… Prova de mirar els tres primers mots, no tinguis en compte les lletres, para esment només en el nombre dels signes… IIIIIIII IIIII IIIIIII… Ara prova de dividir cada bloc en síl·labes de, com a mínim, dos signes cadascuna, i recita en veu alta: ta-ta-ta, ta-ta, ta-ta-ta… ¿No et fa pas pensar en res?

—A mi no.

—Dones a mi si. Secretum finis Africae… Però, si és així, la primera lletra i la sisena de l’últim mot haurien de ser iguals, i tanmateix ho són, vet aquí dues vegades el símbol de la Terra. I la primera lletra del primer mot, la S, hauria de ser igual a la darrera lletra del segon mot i, efectivament, vet aquí repetit el signe de la Mare de Déu. Potser és aquesta la via bona. Però podria ser que només es tractés d’un seguit de coincidències. Cal trobar una regla de correspondència…

—Trobar-la on?

—Al cap. Inventar-la. I, en acabat, veure si és la bona. Però entre una prova i l’altra aquest joc em podria tenir enfeinat un dia sencer. No pas més, perquè —recorda-te’n— no hi ha cap escriptura secreta que no es pugui desxifrar amb un xic de paciència. Però ara se’ns pot fer tard i volem visitar la biblioteca. Oimés que, sense les ulleres, no arribaré a llegir mai la segona part del missatge, i tu no em pots ajudar perquè aquests signes, per als teus ulls…

—Graecum est, non legitur¹⁰⁷ —vaig rematar, humiliat.

—Això mateix, i ja veus que Bacon tenia raó. Estudia! Però no ens desesperem. Desem el pergamí i les teves notes i pugem a la biblioteca. Car, aquest vespre, ni deu legions infernals no podran aturar-nos.

Em vaig senyar.

—Però qui pot ser que se’ns ha avançat a venir aquí? Benci?

—Benci es delia per saber què hi havia entre els papers de Venanci, però no crec que es veiés amb cor de fer-nos una mala jugada com aquesta. Fet i fet, ens havia proposat una aliança i no semblava que tingués esma d’entrar de nit a l’Edifici.

—Qui, doncs? Berengario? O Malaquies?

—Berengario sí que em sembla capaç de fer coses d’aquest estil. Al capdavall, és corresponsable de la biblioteca, el rosega la recança d’haver-ne revelat algun secret, creia que Venanci havia arrambat amb aquell llibre i potser volia tornar-lo a lloc. Com que no va poder pujar, ara deu estar amagant el llibre en algun racó i el podrem enxampar in fraganti,¹⁰⁸ si Déu ens hi ajuda, quan provi de tornar-lo.

—Però també podria ser Malaquies, empès per les mateixes intencions.

—Més aviat em penso que no. Malaquies va tenir tot el temps del món per remenar la taula de Venanci quan es va quedar sol per tancar l’Edifici. Jo bé prou que ho sabia i no tenia manera d’evitar-ho. Ara sabem que no ho ha fet. I, ben mirat, no tenim motius per sospitar que Malaquies sabés que Venanci havia entrat a la biblioteca i havia rampinyat alguna cosa. Això, ho saben Berengario i Benci i ho sabem tu i jo. Podria ser que ho sabés Jorge arran de la confessió d’Adelmo, però és segur que ell no era l’home que s’abocava escales avall amb aquella embranzida…

—Llavors, o Berengario o Benci…

—I per què no Pacifico de Tívoli o algun altre dels monjos que hem vist avui aquí? O Nicola, el vidrier, que sap que tinc aquestes ulleres? O Salvatore, aquest personatge estrafolari que, com ens han dit, a les nits comença a vagarejar d’ací d’allà vés a saber per quins tràfecs? Cal que parem esment a no restringir el camp de les sospites només pel fet que les revelacions de Benci ens han aviat en una sola direcció. Potser Benci ens volia enredar.

—Però semblava sincer.

—Certament. Però recorda que la primera obligació d’un inquisidor és sospitar d’aquells qui et semblen sincers primer que de ningú.

—Una mala feina, la de l’inquisidor —vaig dir.

—Per això l’he deixada. Però ja veus que m’hi fan tornar. Va, som-hi, cap a la biblioteca!