Primer dia

PRIMA

En què hom arriba al peu de l’abadia i Guillem dóna prova d’una gran perspicàcia

Era un matí delitós de la darreria de novembre. Aquella nit havia nevat una mica i el terra era cobert d’un mantell fresc que no feia més de tres dits de gruix. A les fosques, just després de laudes, havíem oït missa en un llogarret de la vall. Després, a sol ixent, ens vam posar en camí cap a les muntanyes.

Mentre grimpàvem pel corriol abrupte que s’enfilava fent giragonses rost amunt, vaig albirar l’abadia. No em van impressionar les muralles que l’envoltaven, semblants a d’altres que havia vist arreu del mon cristià, sinó la mola d’allò que després vaig saber que era l’Edifici. Era una construcció octagonal que de lluny semblava un tetràgon (figura perfectíssima que expressa la solidesa i la inexpugnabilitat de la Ciutat de Déu), els flancs meridionals de la qual s’alçaven sobre l’altiplà de l’abadia, mentre que els septentrionals semblaven eixir del faldar mateix de la muntanya, en el qual s’encastaven com un espadat. Vull dir que en alguns punts, de baix estant, semblava que la roca s’allargués fins al cel, sense canvi de color ni de matèria, i esdevingués fins a un cert punt frontissa i torrassa (obra de gegants que estiguessin molt familiaritzats amb la terra i amb el cel). Tres ordres de finestres predicaven el ritme trinitari de l’elevació, de tal manera que allò que era físicament quadrat a la terra era espiritualment triangular en el cel. En atansar-s’hi hom s’adonava que la forma quadrangular engendrava, en cadascun dels angles, una torrassa heptagonal, cinc dels costats de la qual es projectaven a l’exterior; o sigui que quatre dels vuit costats de l’octàgon major engendraven quatre heptàgons menors que de fora estant es manifestaven com a pentàgons. Admirable harmonia de tants nombres sants, cadascun dels quals revelava un sentit espiritual subtilíssim. Vuit, el nombre de la perfecció de qualsevol tetràgon; quatre, el nombre dels evangelis; set, el nombre dels dons de l’Esperit Sant. Per la mola, i per la forma, l’Edifici em va fer el mateix efecte que em va causar més tard Castel Ursino o Castel del Monte, al sud de la península italiana, però pel seu emplaçament inaccessible era més impressionant que aquells i feia basarda al viatger que s’hi atansés a poc a poc. I encara sort que era un matí claríssim d’hivern i no vaig veure la construcció amb l’aparença que té els dies de tempesta.

No diré, però, que m’inspirés sentiments delitosos. Vaig sentir basarda i un neguit subtil. Déu sap que no eren fantasmes de la meva ànima immadura i que interpretava correctament averanys inequívocs que hi havia gravats en la pedra des del dia que els gegants l’afaiçonaren, i abans que la voluntat il·lusa dels monjos la gosés consagrar a la custòdia de la paraula divina.

Mentre els nostres muls enfilaven els darrers revolts de la muntanya, allà on el camí principal es ramificava en tres, formant dos corriols laterals, el meu mestre s’aturà una estona, mirant a banda i banda del camí, mirant el mateix camí i per damunt del camí, on els pins de fulles sempre verdes formaven ça i lla un cobert natural, blanc de neu.

—Una abadia rica —va dir—. A l’Abat li agrada fer bona planta en ocasions públiques.

Avesat com estava a sentir-li les afirmacions més singulars, no li vaig fer cap pregunta. També perquè, al cap de poc, vam sentir veus i, en un revolt del camí, va aparèixer una colla esvalotada de monjos i servents. En veure’ns, un d’ells ens va sortir al pas molt respectuosament.

—Benvingut, senyor —va dir—. No us estranyeu pas si ja suposem qui sou, perquè ja ens han anunciat la vostra visita Sóc Remigio de Varagine, el cellerer del monestir. I si vós sou, com m’ho penso, Guillem de Baskerville, caldrà avisar l’Abat. Tu! —va ordenar a un de la colla, tombant-se-li— puja a avisar que el nostre visitant és a punt d’entrar al recinte!

—Us en regracio, senyor cellerer —respongué cordialment el meu mestre—, i encara aprecio més la vostra gentilesa, ja que per saludar-me heu interromput la percaça. Però no tingueu por, el cavall ha passat per aquí i ha enfilat el camí de la dreta. No podrà pas anar gaire lluny perquè, un cop arribi al femer, s’haurà d’aturar. És massa intel·ligent per llançar-se rost avall…

—Quan l’heu vist? —preguntà el cellerer.

—No l’hem pas vist, oi, Adso? —va dir Guillem girant-se cap a mi amb un posat rialler—. Però, si cerqueu Brunello, l’animal no pot ser sinó allà on us he dit.

El cellerer vacil·là. Va mirar Guillem, després va mirar el camí i va preguntar.

—Brunello? Com ho sabeu?

—I ca! —va dir Gillem—. És evident que esteu cercant Brunello, el cavall preferit de l’Abat, el millor corser de la vostra quadra, de pèl negre, de cinc peus d’alçada, cua distingida, unglot petit i rodó, d’un galop força regular, de cap petit, orelles primes i ulls grossos: ha anat cap a la dreta, us ho dic. Sigui com vulgui, afanyeu-vos.

El cellerer va tenir un moment de vacil·lació, va fer un senyal a la seva colla i s’avià rost avall pel corriol de la dreta, mentre els nostres muls reprenien la pujada. Jo estava a punt d’interrogar Guillem, esperonat per la curiositat, però ell em va indicar amb un gest que m’esperés: pocs minuts després vam sentir uns crits de joia i en un revolt del camí van tornar a aparèixer els monjos i els servents portant el cavall per la brida. Ens van passar a frec, bo i mirant-nos un xic esbalaïts, i es van avançar cap a l’abadia. Fins i tot em penso que Guillem va alentir una mica el pas de la seva muntura per permetre’ls d’explicar el que havia passat. Ja m’havia adonat que el meu mestre, home d’altíssima virtut en tot i per tot, feia concessions al vici de la vanitat quan es tractava de demostrar la seva sagacitat i, havent apreciat ja els seus dots de diplomàtic subtil, vaig comprendre que volia arribar al final del trajecte precedit d’una sòlida fama d’home savi.

—I ara digueu-me —vaig esclatar finalment—: com ho heu pogut saber?

—Estimat Adso —va fer el mestre—. Durant tot el viatge t’he ensenyat a reconèixer els signes a través dels quals el món ens parla com un gran llibre. Alain de Lille deia que

i pensava en la inexhaurible reserva de símbols amb la qual Déu, a través de les seves criatures, ens parla de la vida eterna. Però l’univers encara és més loquaç que no pensava Alain i no solament parla de les coses últimes (i en aquest cas sempre ho fa d’una manera obscura), sinó també de les properes, i en això és molt clar. Gairebé em fa vergonya de repetir-te el que hauries de saber. A l’encreuament, damunt la neu encara fresca, es dibuixaven molt clarament les petjades dels unglots d’un cavall, que enfilaven el camí de l’esquerra. Aquests signes, posats a una distància regular l’un de l’altre, indicaven que l’unglot era petit i rodó i que la galopada era força regular, d’on he pogut esbrinar la naturalesa del cavall i, així mateix, he deduït que no corria desenfrenadament com un cavall desbocat. Allà on els pins formaven una mena de cobert natural, algunes branques eren acabades de trencar, just a un alçada de cinc peus. Una de les mates de móra, allà on l’animal es deu haver tombat per enfilar el camí de la dreta, mentre s’espolsava sobergament la cua galana, encara conservava, entrellaçats amb les espines, aquells crins llargs i negríssims… No em diràs, tampoc, que no saps que aquell camí mena al femer, perquè, en pujar pel revolt de baix, hem vist el munt de deixalles que queien daltabaix i es dipositaven al peu de la torratxa oriental, embrutant la neu; i, tal com està configurada la cruïlla, el corriol no podia anar sinó en aquella direcció.

—Sí —vaig dir—. Però, i allò del cap petit, les orelles punxegudes, els ulls grossos…?

—No sé pas si els hi té, però els monjos n’estan convençuts. Isidor de Sevilla deia que la bellesa d’un cavall exigeix «ut sit exiguum caput et siccum prope pelle ossibus adhaerente, aures breves et argutae, oculi magni, nares patulae, erecta cervix, coma densa et cauda, ungularum soliditate fixa rotunditas»¹⁹. Si el cavall el pas del qual he col·legit no hagués estat el millor de la quadra, no ens podríem explicar que hagin sortit a la seva percaça no solament els mossos, sinó el mateix cellerer. I un monjo que considera excel·lent un cavall, més enllà de les formes naturals, no es pot estar de veure’l tal com l’hi han descrit les auctoritates, sobretot si —i aquí em va fer un somriure maliciós— és un savi benedictí…

—Està bé —vaig dir—. Però, per què Brunello?

—Que l’Esperit Sant et posi una mica més de sal a la clepsa, fill meu! —s’exclamà el mestre—. Quin altre nom li hauries donat si fins i tot el gran Buridan, que està a punt d’esdevenir rector a París, no va trobar cap nom més natural per designar un bell cavall?

Així era el meu mestre. No solament sabia llegir en el gran llibre de la natura, sinó també en la manera com els monjos llegien els llibres de l’escriptura, i pensaven a través d’ells. Uns dots que, com veurem, li farien bastant de servei els dies a venir. A més a més, la seva explicació em va semblar tan evident que la humiliació que sentia per no haver-la trobada jo mateix es va veure superada per l’orgull de ser-ne coparticipant i gairebé em vaig felicitar per la meva agudesa. Tal és la força de la veritat que, com el bé, es difon per si mateixa. I lloat sigui el sant nom de Nostre Senyor Jesucrist per aquesta bella revelació que vaig tenir.

Però no perdis el fil, o relat meu, car aquest monjo vell s’entreté massa en els marginalia. Digués més aviat que vam arribar al portal gran de l’abadia, i al llindar hi havia l’Abat, acompanyat de dos novicis que li sostenien un bací d’or ple d’aigua. I, quan vam haver descavalcat, va rentar les mans a Guillem i l’abraçà, besant-lo a la boca i donant-li la seva santa benvinguda, mentre el cellerer s’ocupava de mi.

—Gràcies, Abbone —va dir Guillem—. És per a mi una joia gran trepitjar el vostre monestir, la fama del qual s’ha escampat enllà d’aquestes muntanyes. Vinc com a pelegrí en el nom de Nostre Senyor i com a tal m’heu retut honors. Però també vinc en nom del nostre senyor en aquesta terra, com us ho dirà la lletra que us faig a mans, i també en nom seu us regracio per la vostra acollença.

L’Abat va agafar la lletra amb els segells imperials i va dir que, en qualsevol cas, la vinguda de Guillem havia anat precedida per d’altres missives dels seus germans de l’orde (ves si és difícil, em vaig dir a mi mateix amb un cert orgull, agafar per sorpresa un monjo benedictí); pregà al cellerer que ens acompanyés a les nostres estances, mentre els mossos ens prenien les muntures. L’Abat va prometre que ens visitaria més tard, quan haguéssim fet un mos, i vam entrar al gran recinte on hi havia els edificis de l’abadia, que s’estenien al llarg de la dolça plana que escapçava en una benigna fondalada —o altiplà— el cim de la muntanya.

De la distribució de l’abadia, em vagarà de parlar-ne més endavant, i amb més detall. Enllà de la portalada (que era l’única obertura de tota la muralla) s’estenia una avinguda arbrada que duia a l’església abacial. A mà esquerra d’aquesta avinguda hi havia una zona esbarjosa d’horts i, com ho vaig saber després, el jardí botànic, al voltant dels dos edificis, els banys, d’una banda, i l’hospital i la casa de l’herborista, de l’altra, que seguien la corba de la muralla. Al fons, a mà esquerra de l’església, es dreçava l’Edifici, separat de l’església per una esplanada coberta de tombes. El portal de tramuntana de l’església donava a la torrassa de migjorn de l’Edifici, que mostrava frontalment als ulls del visitant la torrassa de ponent, que després continuava cap a l’esquerra, s’arrapava a la muralla i es precipitava, amb les seves torres, cap a la timba, sobre la qual traspuntava la torrassa de tramuntana, albiradora de biaix. A mà dreta de l’església, hi havia algunes construccions redossades, i també al voltant del claustre: sens dubte el dormitori, la casa de l’Abat i la dels pelegrins, a la qual vam fer cap a través d’un jardí delitós. Al cantó dret, enllà d’una ampla esplanada, al llarg de la muralla de migjorn i continuant cap a llevant per darrere l’església, hi havia una sèrie d’habitacles destinats als servents, a les quadres, els molins, els trulls, els graners, els cellers i el que em va semblar que era la casa dels novicis. La regularitat del terreny, a penes ondulat, havia permès als antics constructors d’aquell lloc sagrat de respectar els preceptes relatius a l’orientació més escrupolosament que Honori Augustodunienc o Guillem Durando. Per la posició del sol en aquella hora del dia em vaig adonar que la portalada s’obria a ponent amb tota exactitud, de manera que el cor i l’altar donaven a llevant; i el sol de trenc d’alba desvetllava directament els monjos en el dormitori i els animals a les quadres. No he pas vist mai una abadia més bella i més prodigiosament ben orientada, tot i que després vaig conèixer Saint-Gall, Cluny, Fontenay i d’altres, potser més grans però no pas tan ben proporcionades. Aquesta excel·lia, però, per damunt de les altres, per la mola immensa de l’Edifici. Tot i que no era un expert en arquitectura, em vaig adonar de seguida que era molt més antic que les construccions que l’envoltaven, que potser l’havien concebut per a d’altres fins i que posteriorment hi havien afegit el conjunt abacial, però de tal manera que l’orientació de la construcció principal s’adeqüés a la de l’església, o viceversa. Perquè l’arquitectura és, de totes les arts, la que més ardidament prova de reproduir en el seu ritme l’ordre de l’univers, que els antics anomenaven kosmos, és a dir, ornat, ja que és com un gran animal damunt el qual resplendeix la perfecció i la proporció de tots els seus membres. I lloat sigui el Nostre Creador, que, com diu Agustí, ha fixat el nombre, el pes i la mesura de totes les coses.