Sisè dia

TERÇA

En què Adso, tot escoltant el «Dies irae»²⁰⁶, té un somni o una visió, com es vulgui

Guillem s’acomiadà de Nicola i pujà a l’scriptorium. A hores d’ara ja havia vist prou el tresor i vaig decidir d’anar a l’església a pregar per l’ànima de Malaquies. No me l’havia estimat mai gaire, aquell home; em feia por, i no em vull pas amagar del fet que, durant molt de temps, l’havia cregut culpable de tots els crims. Ara m’havia adonat que potser era un pobre home, aclaparat de passions insatisfetes, vas de terrissa entre vasos de ferro, esquerp per esmaperdut, silenciós i evasiu perquè era conscient que no tenia res a dir. Tenia certs remordiments per causa seva i vaig pensar que pregant pel seu destí sobrenatural reeixiria a apaivagar el meu sentiment de culpa.

Ara l’església era amarada d’una claror lleu i somorta, dominada per la despulla d’aquell infeliç, habitada pel xiuxiueig uniforme dels monjos, que recitaven l’ofici de morts.

Al monestir de Melk havia assistit manta vegada al traspàs d’un germà. Era una avinentesa no diré pas plaent però d’una gran serenor, regulada per la quietud i per un sentit difús de justícia. Entràvem per tongades a la cel·la del moribund i el conhortàvem amb paraules dolces, i cadascú pensava, cor endins, que feliç no devia ser el moribund, perquè estava per coronar una vida virtuosa i al cap de poc s’incorporaria al cor dels àngels, en el gaudi etern. I part d’aquesta serenor, la flaire d’aquesta santa enveja, s’encomanava al moribund, que, al capdavall, arribava a la mort serè. Que diferents no havien estat les morts d’aquells darrers dies! Finalment havia pogut veure de prop com moria una víctima dels escorpins diabòlics del finis Africae, i, sens dubte, així havien mort Venanci i Berengario, cercant conhort en l’aigua, el rostre corsecat com el de Malaquies…

Vaig seure al fons de l’església, arrupit per combatre el fred. Vaig sentir una mica d’escalfor i vaig moure els llavis per unir-me al cor dels germans orants. Els seguia gairebé sense adonar-me del que deien els meus llavis, fent capcinades i amb els ulls que se m’aclucaven. Va passar molta estona, i em penso que em vaig endormiscar i em vaig despertar almenys tres o quatre vegades. Després el cor entonà el Dies irae… Aquella salmòdia m’abaltí com un narcòtic. Em vaig adormir del tot. O potser, en comptes d’abaltir-me, podria dir que vaig caure exhaust en un embotornament agitat, replegat sobre mi mateix, com una criatura reclosa encara al ventre de la mare. I, enmig d’aquella boira de l’ànima, com si em trobés en una regió que no fos d’aquest món, vaig tenir una visió o un somni, segons es vulgui.

Per una escala estreta entrava en un passadís subterrani, com si entrés a la cripta del tresor, però, al cap de l’estona de baixar, arribava en una cripta més esbarjosa, que eren les cuines de l’Edifici. Eren les cuines, sens dubte, però allà no solament hi havia forns i tupins al foc, sinó també manxes i martells, com si s’hi haguessin instal·lat també els ferrers de Nicola Tot plegat era un guspireig vermell d’estufes i calderes i cassoles bullents que llançaven fum mentre pujaven a la superfície líquida bombolles escumejants, que s’obrien sobtadament amb un espetec sord i continu. Els cuiners brandaven astos, mentre els novicis, que s’havien citat allà, saltironejaven per atrapar els pollastres i tot l’aviram enforquillat en aquells ferros roents. Però, allà a la vora, els ferrers martellejaven amb tal braó que eixordaven l’aire, i saltaven núvols d’espumes de les encluses, que es barrejaven amb les que escopien els dos forns.

No sabia si em trobava a l’infern o en un paradís com el que hauria concebut Salvatore, entre regalims de sucs i batecs de xoriços. Però no em va donar temps de preguntar-me on era, perquè tot d’homenets, de nans de cap gros i forma de cassola van entrar de trascantó i, arrossegant-me amb llur embranzida, m’empenyeren fins al llindar del refectori i m’hi feren entrar.

La sala era engalanada per a una festa. Grans tapissos i estendards penjaven de les parets, però les imatges que els adornaven no eren les habituals, que evoquen la pietat dels fidels o les glòries dels reis. Més aviat semblaven inspirades en els marginalia d’Adelmo i, de les seves imatges, reproduïen les menys esborronadores i les més bufonesques; llebres que ballaven al voltant del pal de cucanya, rius poblats de peixos que saltaven espontàniament dins la paella, sostinguda per simis disfressats de bisbes-cuiners, monstres de ventre botit que ballaven al volt d’olles fumejants.

Al mig de la taula hi havia l’Abat, abillat de festa, amb un hàbit balder de porpra brodada, empunyant la seva forquilla com un ceptre. Al costat seu, Jorge bevia d’una gran gerra de vi, i el cellerer, vestit com Bernat Gui, llegia virtuosament en un llibre de forma d’escorpí les vides dels sants i passatges de l’evangeli, però eren relats que mostraven Jesús recordant a l’apòstol, en to faceciós, que era una pedra i que damunt d’aquella pedra desvergonyida que rodolava pel pla fundaria la seva església, o el relat de sant Jeroni, que comentava la bíblia dient que Déu volia despullar els darreres de Jerusalem. I, a cada frase del cellerer, Jorge reia ventant un cop de puny a la taula i cridant: «Tu seràs el proper Abat, ventre de Déu!», això mateix deia. Déu em perdoni.

Obeint un senyal festiu de l’Abat, va entrar la processó de les verges. Era un rengle llustrós de femelles ricament abillades, enmig de les quals vaig destriar, de primer, la meva mare, però després em vaig adonar del meu error, perquè es tractava certament de la noia terrible com un exèrcit en ordre de combat. Sinó que duia al cap una corona de perles blanques, en dos enfilalls, i, a banda i banda de la cara, li davallaven dues cascades més de perles, i es barrejaven amb dos enfilalls de perles que li penjaven del pit, i de cada perla penjava un diamant gros com una pruna. A més a més, de cada orella baixava un enfilall de perles blaves que s’acoblaven formant un gorjal a la base del coll, que era blanc i esvelt com una torre del Líban. El mantell era de color de porpra, i duia a la mà una copa d’or entacada de diamants, la qual vaig saber, no sé com, que contenia un ungüent mortal robat un dia a Severino. Seguien aquesta dona, bella com l’aurora, altres figures femenines, l’una abillada amb un mantell blanc brodat, sobre un vestit fosc adornat amb una doble estola d’or fistonada de flors boscanes; la segona tenia un mantell de domàs groc sobre un vestit rosa pàl·lid constel·lat de fulles verdes i amb dos grans requadres brodats en forma de laberint grisenc; i la tercera tenia el mantell vermell i el vestit de color de maragda entreteixit d’animalets vermells, i duia a les mans una estola brodada i blanca; no vaig parar esment en els vestits de les altres perquè tractava d’esbrinar qui podien ser les que acompanyaven la noia, que ara semblava la Verge Maria; i, com si cadascuna portés als dits, o li sortís de la boca, una targeta amb una inscripció, em vaig assabentar que es deien Rut, Sara, Susanna i altres noms de dona de la sagrada escriptura.

En aquell moment l’Abat cridà:

—Entreu, fills de puta!

I llavors entrà al refectori una altra corrua de personatges sagrats, que vaig reconèixer de seguida, austerament i esplèndidament abillats, i, enmig de la processó, n’hi havia un d’assegut al tron, que era Nostre Senyor, però, al mateix temps. Adam, vestit amb un mantell de porpra fermat a les espatlles amb una gran diadema vermella i blanca de robins i perles, i que portava al cap una corona semblant a la de la donzella, i a la mà una copa més gran, plena de sang de porcs. D’altres personatges santíssims, que després esmentaré, cap d’ells desconegut per a mi, li feien rotllo, juntament amb un escamot d’arquers del rei de França, vestits de verd o de vermell, amb un escut de color de maragda amb el monograma del Crist. El cap d’aquella tropa s’acostà a retre homenatge a l’Abat, allargant-li la copa i dient «Sao ko kelle terre per kelle fine ke ki kontene, trenta anni le possette parte sancti Benedicti»²⁰⁷. I l’Abat li féu aquesta contesta: «Age primum et septimum de quatuor» i tothom entonà: «In finibus Africae, amen». A continuació, tots sederunt.

Dissoltes així les dues colles oposades, obeint una ordre de l’Abat, Salomó començà a parar taula, Jaume i Andreu portaren una bala de fenc. Adam es plantà al mig, Eva s’ajaçà sobre una fulla, Caïm entrà traginant una arada, Abel entrà amb una galleda per munyir Brunello, Noè entrà triomfalment remant dalt de l’arca, Abraham s’assegué sota un arbre, Isaac s’ajaçà damunt l’altar d’or de l’església, Moisès s’arrupí dalt d’un penyal, Daniel comparegué dalt d’una llotja fúnebre, de bracet de Malaquies, Tobies s’estirà sobre un llit, Josep es llançà sobre un almud. Benjamí s’estirà sobre un sac i, a més a més, però en aquest punt la visió es feia borrosa, David es posà dret dalt d’un turó, Joan a terra, Faraó a la sorra (naturalment, em vaig dir, però per què?), Llàtzer, entaulat, Jesús al caire d’un pou, Zaqueu dalt de les branques d’un arbre. Mateu sobre un escambell, Raab damunt l’estopa, Rut damunt la palla, Tecla sobre l’ampit de la finestra (per fora apareixia la cara esblaimada d’Adelmo, que li advertia que també podia caure avall, avall del cingle), Susanna a l’hort, Judes enmig de les tombes, Pere a la càtedra, Jaume en una xarxa, Elies dalt d’una sella, Raquel damunt d’un farcell. I l’apòstol Pau, deixada l’espasa, s’escoltava Esaú, que rondinava, mentre Job gemegava enmig de la femta i corrien a ajudar-lo Rebeca, amb una túnica, Judit amb una flassada, Agar amb una mortalla, i alguns novicis portaven un gran perol fumejant, del qual saltava Venanci de Salvemec, tot encès, i començava a repartir botifarrons de porc.

El refectori s’anava omplint de gent i tothom endrapava de valent: Jonàs portava carbasses, Isaïes llegums, Ezequiel móres, Zaqueu flors de sicòmor. Adam llimones, Daniel tramussos, Faraó pebrots, Caïm cards, Eva figues, Raquel pomes, Ananies prunes grosses com diamants, Lia cebes, Aaró olives, Josep un ou, Noè raïm, Simeó pinyols de préssec, mentre Jesús cantava el Dies irae i amania alegrement totes aquelles menges amb vinagre que espremia d’una petita esponja que havia arrencat de la punta de la llança d’un dels arquers del rei de França.

—Fills meus, ovelletes meves —va dir llavors l’Abat, ara embriac—, no podeu pas sopar vestits així com captaires, veniu, veniu.

I tustava el primer i el setè dels quatre, que sorgien, deformes com espectres, del fons del mirall, el mirall s’esmicolava i escampava, al llarg del laberint, vestits multicolors amb pedres incrustades, tots bruts i esparracats. I Zaqueu agafà un vestit blanc, Abraham un de color de pardal, Lot un de color de sofre, Jonàs un de blavenc. Tecla un de vermellenc, Daniel un de lleoní, Joan un d’irisat, Adam un de pells, Judes un que era fet amb denaris d’argent, Raab un d’escarlata, Eva un de color d’arbre del bé i del mal, i els uns el prenien jaspiat, els altres de color d’espart, l’altre morat i l’altre blau marí, l’un el prenia de color d’arbre i l’altre de color de porpra, o bé ferruginós i negre i de color de jacint i de color de foc i sofre, i Jesús gallejava amb una túnica de color de colom i, tot rient, acusava Judes de no saber fer platxèria amb alegria santa.

I, en aquest moment, Jorge, que s’havia tret els vitra ad legendum, encengué una bardissa ardent amb llenya que havia portat Sara, havia arreplegat Jeftè, havia descarregat Isaac i havia tallat Josep, i, mentre Jacob obria el pou i Daniel seia vora el llac, els servents portaren aigua, Noè vi, Agar un bot, Abraham un vedell que Raab va estacar en un pal mentre Jesús aguantava la corda i Elies li lligava les potes. Després, Absalom el penjà del pèl, Pere parà l’espasa, Caïm el matà, Herodes vessà la seva sang, Sem llançà les seves entranyes i els seus excrements, Jacob posà l’oli, Molessadó la sal, Antíoc el posà al foc. Rebeca el cuinà i Eva el va tastar primer que ningú i li va fer mal, però Adam li deia que no s’hi amoïnés i picava les espatlles a Severino, que aconsellava d’afegir-hi herbes aromàtiques. Després Jesús tallà el pa i repartí peixos, i Jacob cridava perquè Esaú se li havia menjat totes les llenties, Isaac s’estava cruspint un cabrit al forn i Jonàs una balena bullida, i Jesús va fer dejú quaranta dies i quaranta nits.

En l’endemig, tothom entrava i sortia portant peces de caça saboroses de totes les formes i colors, i a sant Benjamí sempre li tocaven les parts més grosses i a Maria les parts millors, alhora que Marta es planyia d’haver de rentar sempre els plats. Després tallaren el vedell, que, mentrestant, s’havia tornat molt gros, i Joan es va quedar el cap, Absalom el clatell, Aaró la llengua, Samsó la mandíbula, Pere l’orella, Holofernes la testa, Lia el cul, Saül el coll, Jonàs el ventre, Tobies el fel, Eva la costella, Maria la mamella, Elisabet la vulva, Moisès la cua. Lot les cames i Ezequiel els ossos. Mentrestant Jesús es cruspia un ase, sant Francesc un llop, Abel una ovella, Eva una morena, el Baptista una llagosta, Faraó un pop (naturalment, em vaig dir, però ¿per què?) i David menjava cantàrides i es llançava sobre la donzella nigra sed formosa²⁰⁸ mentre Samsó clavava queixalada al llom d’un lleó i Tecla fugia udolant, empaitada per una aranya negra i peluda.

Era evident que tothom estava borratxo, i l’un relliscava damunt del vi, l’altre queia dins la cassola i només li sobresortien les cames encreuades com dos pals, i Jesús tenia tots els dits negres i fullejava un llibre dient preneu i mengeu-ne, aquests són els enigmes de Sinfosi, inclòs el del peix que és fill de Déu i salvador vostre. I tothom a beure, Jesús vi ranci, Joan vi màrsic. Faraó vi de Sorrento (per què?), Moisès vi gadità, Isaac vi cretenc, Aaró vi adriá. Zaqueu vi arbusti, Tecla vi cremat, Joan vi albà, Abel vi campanès, Maria vi signí, Raquel vi florentí.

A Adam, ajaçat d’esquena, li gorgolava el ventre, i li rajava vi de la costella Noè maleïa en somnis Cam, Holofernes roncava sense adonar-se’n, Jonàs dormia com un soc, Pere vetllava fins al cant del gall i Jesús es desvetllà amb un ensurt en sentir Bernat Gui i Bertrando del Poggetto que parlaven de cremar la noia; i va cridar: pare meu, si és possible, que passi lluny de mi aquest calze! I l’un abocava mal, i l’altre bevia bé, l’un moria rient i l’altre reia morint, l’un portava el seu flascó i l’altre bevia d’un got que era el seu. Susanna cridava dient que no donaria mai el seu cos bell i blanc al cellerer i a Salvatore per un miserable cor de bou. Pilat es passejava pel refectori com una ànima en pena demanant aigua per a les mans, i fra Dolcino, amb la ploma del seu capell, li’n portava, després s’obria la túnica i, amb una rialla de mofa, ensenyava les parts pudendes vermelles de sang, mentre Caïm en feia befa i abraçava la bella Margherita de Trento; i Dolcino esclafia el plor i recolzava el cap sobre l’espatlla de Bernat Gui, anomenant-lo papa angèlic, Ubertino el consolava amb un arbre de la vida, Michele de Cesena amb una bossa d’or, les Maries el perfumaven amb ungüents i Adam el convencia que clavés queixalada a una poma acabada de collir.

I aleshores s’esbatanaren les voltes de l’Edifici i davallà del cel Roger Bacon damunt una màquina voladora, unico homine regente. Després David tocà la cítara, Salomé dansà amb els seus set vels, i, a cada vel que queia, retrunyia una de les set trompetes i mostrava un dels set segells, que només va quedar amicta sole. Tots deien que no s’havia vist mai una abadia tan platxeriosa i Berengario aixecava els vestits a tothom, a homes i dones, i els besava els darreres. I va començar la dansa, Jesús vestit de mestre, Joan de guardià, Pere de reciari, Nemrod de caçador, Judes de delator. Adam de jardiner, Eva de teixidora, Caïm de lladre, Abel de pastor, Jacob d’uixer, Zacaries de sacerdot, Antíoc de cuiner. Rebeca d’aigüer, Molessadó d’estúpid, Marta de serventa, Herodes de boig furiós, Tobies de metge, Josep de fuster, Noè d’embriac, Isaac de pagès, Job d’home trist, Daniel de jutge, Tamar de prostituta, Maria de mestressa que ordenava als servidors que portessin més vi perquè aquell eixelebrat del seu fill no volia transformar l’aigua.

Fou llavors que l’Abat s’enfurismà perquè, com deia, ell havia organitzat una festa ben lluïda i ningú no li donava res; i tothom començà a barallar-se per portar-li ofrenes i tresors, un toro, una ovella, un lleó, un camell, un cérvol, un vedell, una euga, un carro solar, el mentó de sant Eobà, la cua de santa Morimonda, l’úter de santa Arundalina, el clatell de santa Burgosina, cisellat com una copa als dotze anys, i una còpia del Pentagonum Salomonis. Però l’Abat començà a cridar que amb allò volien distreure-li l’atenció mentre saquejaven la cripta del tresor, on ara ens trobàvem tots, i que havien furtat un llibre preciosíssim que parlava dels escorpins i de les set trompetes, i cridava els arquers del rei de França perquè escorcollessin tots els sospitosos. I hom va trobar, per a vergonya de tothom, un brodat virolat a Agar, un segell d’or a Raquel, un mirall d’argent a la sina de Tecla, un sifó de begudes sota el braç de Benjamí, una flassada de seda entre la roba de Judit, una llança a les mans de Longino, i la dona d’un altre als braços d’Abimelec. Però el pitjor va passar quan trobaren un gall negre a la noia, negra i bellíssima com un gat del mateix color, i li digueren bruixa i pseudo-apòstol, de manera que tothom s’abraonà damunt d’ella per castigar-la. El Baptista la va decapitar, Abel la va degollar. Adam la va caçar, Nabucodonosor li escriví signes zodiacals a la sina amb una mà roent, Elies se l’emmenà en un carro de foc, Noè la submergí dins l’aigua, Lot la transformà en estàtua de sal, Susanna l’acusà de luxúria, Josep l’enganyà amb una altra, Ananies la va ficar dins una fornal, Samsó la va encadenar. Pau la va flagel·lar, Pere la crucificà de cap per avall, Esteve la lapidà, Llorenç la cremà a la graella, Bartomeu l’escorxà, Judes la denuncià, el cellerer la cremà, i Pere ho negava tot. Després tothom es llançà sobre aquell cos cobrint-lo d’excrements, tirant-li pets a la cara, orinant-se-li al cap, vomitant-li a la sina, arrencant-li els cabells, vergassejant-li l’esquena amb teies enceses. El cos de la donzella, tan bonic i tan dolç abans, ara s’estava descarnant, desfent-se en fragments que s’esbarriaven per les arquetes i els reliquiaris d’or i de cristall de la cripta. Més ben dit: no era pas el cos de la noia el que anava poblant la cripta, sinó els fragments de la cripta que, voleiant en remolí al seu voltant, anaven afaiçonant el cos de la noia, ara ja mineral, i després es descomponien i es dispersaven, pols sagrada de segments acumulats amb impietat forassenyada. Era com si un sol cos immens al llarg dels mil·lennis s’hagués anat dissolent en les partícules que el componien, i aquestes partícules envaïssin ara tota la cripta, més rutilant però bastant semblant a l’ossera dels monjos morts, i com si la forma substancial del cos mateix de l’home, obra mestra de la creació, s’hagués fragmentat en formes accidentals múltiples i diferents entre elles, i així hagués esdevingut imatge del seu contrari, forma ja no ideal, sinó terrenal, de pols i estelles pudents, capaces només de significar mort i destrucció…

Ja no podia retrobar els personatges del banquet, i els regals que havien portat, era com si tots els convidats al tiberi fossin ara a la cripta, cadascú modificat en el seu detritus, cadascú sinècdoque diàfana d’ell mateix, Raquel un os, Daniel una dent, Samsó una mandíbula, Jesús un parrac de túnica de porpra. Com si, a les acaballes de l’àpat, transformada la festa en la matança de la noia, aquest carnatge hagués esdevingut el carnatge universal, i ara en contemplés el resultat final, els cossos (què dic?, la totalitat del cos terrestre i sublunar d’aquells comensals afamats i assedegats) transformats en un únic cos mort, esquinçat i torturat com el cos de Dolcino després del suplici, transformat en un tresor immund i resplendent, estès en tota la seva superfície com la pell d’un animal escorxat i penjat, que conservés encara petrificats, juntament amb el cuir, les vísceres i tots els òrgans i els trets de la cara. La pell amb cadascun dels seus plecs, arrugues i cicatrius, amb els seus plans vellutats, els seus boscos dels pèls, de l’epidermis, del pit i de les parts pudendes, transformades en un domàs sumptuós, i les sines, les ungles, les durícies dels talons, els filaments de les pestanyes, la matèria aquosa dels ulls, la polpa dels llavis, l’espinada subtil, l’arquitectura dels ossos, tot reduït a farina sorrenca, per bé que res no hagués perdut la seva forma pròpia ni la disposició relativa, les cames buidades i flonges com calces, amb la carn disposada a banda i banda com una casulla, amb tots els arabescos vermells de les venes, la massa cisellada de les vísceres, el robí intens i mucós del cor, les dents, enfilall de nacre de perles idèntiques, amb la llengua, arracada rosa i blavenca, els dits arrenglerats com ciris, el segell del melic, en què es nuen els fils del tapís del ventre… Ara, a la cripta, pertot arreu em feia llengotes, em xiuxiuejava, m’invitava a la mort aquest macrocòs subdividit en arquetes i reliquiaris i reconstruït, tanmateix, en la seva totalitat vasta i desenraonada, i era el mateix cos que durant el sopar menjava i saltironejava obscenament i que ara, en canvi, m’apareixia immòbil en la intangibilitat de la seva ruïna sorda i cega. I Ubertino, aferrant-me pel braç, fins a clavar-me les ungles dins la carn, em xiuxiuejava «Ho veus?, és el mateix; allò que abans triomfava en la seva follia i que es delectava en el seu joc, ara és aquí, castigat i recompensat, deslliurat de la seducció de les passions, ert per sempre més, lliurat al glaç etern que el conservarà i el purificarà, escapolit de la corrupció a través del triomf de la corrupció, perquè ja no hi haurà res que pugui reduir a pols allò que ja és pols i substància mineral, mors est quies viatoris, finis est omnis laboris…».

Però, de cop i volta, entrà a la cripta Salvatore, llampeguejant com un dimoniot, i cridà; «Estúpid! ¿No veus que aquesta és la gran bèstia liotarda del llibre de Job? ¿De què tens por, missenyoret? Vet aquí el pastisset de formatge!». I tot d’una la cripta s’il·luminà de lluors vermellenques i tornava a ser la cuina, però, més aviat que no pas una cuina, era l’interior d’un gran ventre, mucós i viscós, i al mig una bèstia negra com un corb i amb mil mans, encadenada a una enorme graella, que allargava les potes per atrapar tots els qui tenia al voltant, i, així com el pagès que, assedegat, esprem el gra de raïm, així aquella bestiassa estrenyia les seves víctimes fins a esmicolar-les amb les mans, i a l’un li llevava les cames, a l’altre el cap, i després en feia un gran tiberi i rotava bafarades de foc més pudents que el sofre. Però, misteri prodigiosíssim, aquella escena ja no m’escruixia i jo mateix em feia creus de poder mirar-me amb familiaritat aquell «dimoni bo» (això em vaig pensar) que, fet i fet, no era sinó Salvatore, perquè a hores d’ara, del cos humà mortal, dels seus patiments i de la seva corrupció, ja ho sabia tot i ja no temia res. Efectivament, a la claror d’aquella flama, que ara m’era dolça i em donava acollença, vaig reveure tots els comensals d’aquell sopar, que ara havien tornat a llur figura primera i que cantaven proclamant que tot tornava a començar, i entre ells hi havia la noia, sencera i bellíssima, que em deia; «No és res, no és res, ja veuràs com després tornaré més bonica que abans, deixa’m anar uns moments a cremar-me a les brases, després ja ens tornarem a veure aquí dins!». I em mostrava, Déu me perdó, la seva vulva, i vaig entrar-hi i m’hi vaig trobar en una balma meravellosa, que semblava la vall encisera de l’edat de l’or, arrosada d’aigües i fruits i amb esplet de fruits i esponera d’arbres que fruitaven pastissos de formatge. I tothom regraciava l’Abat per aquella festa galana i li expressava afecte bonhomiós ventant-li empentes i guitzes, esquinçant-li la roba, rebatent-lo per terra, vergassejant-li la verga, mentre ell reia i pregava que paressin de fer-li pessigolles. I, muntant cavalls que llançaven núvols de sofre pels narius, entraren els frares de la vida pobra que duien bosses farcides d’or a la cintura, amb les quals convertien els llops en xais i els xais en llops i els coronaven emperadors amb el beneplàcit de l’assemblea del poble, que cantava lloances a la infinita omnipotència de Déu. «Ut cachinnis dissolvatur, torqueatur rictibus!»²⁰⁹, cridava Jesús brandant la corona d’espines. Entrà el papa Joan proferint dicteris contra tot aquell desgavell i dient: «A aquest pas, no sé pas on anirem a petar!». Però tothom li feia riota i, amb l’Abat al capdavant, van sortir amb els porcs a buscar tòfones al bosc. Jo estava per seguir-los, però en aquell moment vaig destriar Guillem en un racó, sortint del laberint, i duia a la mà l’imant que l’arrossegava rabent cap a septentrió. «No em deixéssiu pas, mestre!», vaig cridar. «Jo també vull veure què hi ha al finis Africae!». «Ja ho has vist!», em féu Guillem de lluny. I em vaig desvetllar, mentre a l’església sonaven les darreres paraules del cant de difunts:

Era un senyal que la meva visió, llampeguejant com totes les visions, per bé que havia durat més que un amén, no havia arribat a durar tant com un Dies irae.