Quart dia

TERÇA

En què Adso passa turments d’amor; més tard arriba Guillem amb el text de Venanci, que roman indesxifrable després i tot d’haver estat desxifrat

En realitat, després de la meva trobada pecaminosa amb la noia, els altres esdeveniments terribles m’havien fet gairebé oblidar aquell episodi i, d’altra banda, tan bon punt em vaig haver confessat amb fra Guillem, la meva ànima s’havia desempallegat del remordiment que havia sentit en desvetllar-me després de la meva caiguda culpable, de tal manera que em va semblar que havia passat al frare, amb les meves paraules, el mateix pes que aquestes significaven. ¿Per a què serveix, la purificació de la confessió, sinó per descarregar el pes del pecat, i del remordiment que comporta, en el si mateix de Nostre Senyor, i perquè l’ànima retrobi una lleugeresa aèria i s’oblidi del cos martiritzat per la iniquitat? Però no m’havia alliberat del tot. Ara que passejava sota el sol fred i somort d’aquell matí d’hivern, envoltat pel tràfec d’homes i animals, començava a recordar els esdeveniments viscuts d’una manera ben diferent. Com si de tot el que havia passat no en quedés el penediment i les paraules consoladores de la purificació penitencial, ans només imatges de cossos i membres humans. Per la meva ment sobreexcitada ballava el fantasma de Berengario, botit d’aigua, i tenia esgarrifances de fàstic i de pietat. Després, com per fugir d’aquell lèmur, la meva ment cercava d’altres imatges, encara vívides dins el receptacle de la memòria, i no em podia estar de veure, amb una claredat enlluernadora per als meus ulls (per als ulls de l’ànima, però també, diguéssim, per als meus ulls carnals), la imatge de la noia, bella i terrible com un exèrcit aparellat en ordre de combat.

M’he compromès (vell amanuense d’un text no escrit mai fins ara però que durant llargs decennis ha parlat dins la meva ment) a ser cronista fidel, i no solament per amor de la veritat, i per desig (d’altra banda, digníssim) d’adoctrinar els meus lectors futurs, sinó també per alliberar la meva memòria marcida i cansada de visions que l’han sotjada al llarg de tota la vida I, per tant, ho haig de dir tot, amb decència però sense vergonya. I em cal dir, a hores d’ara, amb lletres ben clares, el que llavors vaig pensar i vaig estar a punt d’amagar-me a mi mateix, tot passejant per l’altiplà, arrencant a córrer de tant en tant per poder atribuir al moviment del cos els batecs sobtats del meu cor, aturant-me a admirar la feina dels camperols i fent veure que em distreia contemplant-la, aspirant l’aire fred a ple pulmó, com fa aquell qui beu vi per oblidar la temença o el dolor.

Va ser debades. Pensava en la noia. La meva carn havia oblidat el plaer, intens, pecaminós i passatger (cosa vil) que m’havia donat la unió amb ella; però la meva ànima no havia oblidat el seu rostre, i no reeixia a considerar pervers aquell record, sinó que bategava com si en aquella faç resplendissin totes les dolceses de la creació.

M’adonava, d’una manera confusa i negant-me gairebé a mi mateix la veritat de tot el que sentia, que aquella pobra, bruta, impúdica criatura que es venia (qui sap amb quina perversa constància) a d’altres pecadors, aquella filla d’Eva que, feblíssima com totes les seves germanes, havia comerciat tantes vegades amb la seva carn, era tanmateix una cosa esplèndida i meravellosa. El meu intel·lecte sabia que era font de pecat, el meu apetit sensitiu la veia com un receptacle de totes les gràcies. Fa de mal dir el que jo sentia. Podria intentar de dir que, atrapat dins la xarxa del pecat, desitjava, culpablement, veure-la aparèixer en qualsevol moment, i gairebé sotjava els moviments dels camperols per veure si, del racó d’una borda, de la foscor d’una quadra, apareixia aquella figura que m’havia seduït. Però no diria la veritat o, més ben dit, tractaria d’entelar la veritat per atenuar-ne la força i l’evidència. Perquè la veritat és que jo «veia» la noia, la veia en les branques de l’arbre despullat que brandaven remoroses quan algun pardal enfredorit volava a arrecerar-s’hi; la veia en els ulls de les vedelles que sortien de la quadra i la sentia en el bel dels bens que em topava en les meves vagaries. Era com si tota la creació em parlés d’ella i desitjava, certament, tornar-la a veure, però estava disposat, tanmateix, a acceptar la idea de no veure-la mai més i de no unir-m’hi mai més, per poder-me amarar del gaudi que m’omplia aquell matí i per tenir-la sempre a prop encara que estigués lluny de mi per tota l’eternitat. Era, ara que tracto d’entendre-ho, com si tot l’univers, que és com un llibre escrit pel dit de Déu, en el qual tot ens parla de la bondat immensa del seu creador, en el qual tota criatura és com escriptura i mirall de la vida i de la mort, en el qual la rosa més humil es fa glossa del nostre camí terrenal, tot, fet i fet, no em parlés sinó del rostre que amb prou feines havia entrellucat enmig de les ombres flairoses de la cuina. M’abandonava a aquestes fantasies perquè em deia (o, més ben dit, no em deia, perquè en aquell moment no formulava pensaments traduïbles en paraules) que si el món sencer està destinat a parlar-me del poder, la bondat i la saviesa del creador, i si aquell matí el món sencer em parlava de la noia que (per més que fos pecadora) era també un capítol del gran llibre de la creació, un verset del gran salm cantat pel cosmos, em deia (ho dic ara) que si això passava no podia ser que no formés part d’un gran projecte teofànic que regeix l’univers, a la manera d’una lira, miracle de consonància i d’harmonia. Com embriagat, gaudia de la presència d’ella en les coses que veia i, desitjant-la en elles, em sadollava veient-les. I, tanmateix, sentia un punt de dolor, perquè al mateix temps sofria d’una absència, tot i que m’embadalia amb els fantasmes d’una presència. Però fa de mal explicar tot aquest misteri de contradiccions, ço que és senyal que l’ànima humana és bastant frèvola i no segueix mai en línia recta els camins de la raó divina, que ha bastit el món com un sil·logisme perfecte, sinó que, d’aquest sil·logisme, en manlleva només proposicions aïllades, sovint inconnexes, i d’aquí ve la nostra tirada a caure en les il·lusions del maligne. ¿Era una il·lusió del maligne la que aquell matí em trasbalsava de soca-rel? Avui penso que sí, perquè era novici, però penso que el sentiment humà que em feia trontollar no era dolent en si, sinó únicament en relació amb el meu estat. Perquè, per si mateix, era el sentiment que empeny l’home cap a una dona per tal que ell s’uneixi a ella, com ho vol l’apòstol dels gentils, i perquè tots dos siguin carn d’una sola carn, i procreïn junts nous éssers humans i s’ajudin mútuament en la joventut i en la vellesa. Sinó que l’apòstol va parlar així per als qui cercaven un remei a la concupiscència i per a aquell qui no es vol cremar, tot recordant, però, que és molt preferible l’estat de castedat, al qual jo, com a monjo, m’havia consagrat. Aquell matí patia, doncs, d’una cosa que era un mal per a mi, però que per a d’altres potser era un bé, i un bé dolcíssim, i per això ara entenc que el meu trasbals no era fruit de la perversitat dels meus pensaments, en si dignes i plaents, sinó de la perversitat de la relació entre els meus pensaments i els vots que havia pronunciat. I‚per tant, feia mal fet de gaudir d’una cosa bona en un cert sentit però dolenta en l’altre, i el meu error consistia a voler conciliar amb l’apetit natural els dictats de l’ànima racional. Ara sé que patia del contrast entre l’apetit intel·lectual, en el qual s’hauria hagut de manifestar l’imperi de la voluntat, i l’apetit sensitiu, subjecte de les passions humanes. Efectivament, actus appetitus sensitivi in quantum habent transmutationem corporalem annexam, passiones dicuntur, non autem actus voluntatis.¹⁶¹ I el meu acte apetitiu anava acompanyat, precisament, d’un tremolor de tot el cos, d’un impuls físic de cridar i d’agitar-me. El doctor angèlic diu que les passions en si no són dolentes, sempre que les moderi la voluntat guiada per l’ànima racional. Però la meva ànima racional es trobava aquell matí botida per la fatiga, la qual posava brida a l’apetit irascible, que cerca el bé i el mal en tant que objectius de conquesta, però no pas l’apetit concupiscent, que cerca el bé i el mal en tant que coneguts. Com a justificació de la meva lleugeresa irresponsable d’aleshores diré avui, amb paraules del doctor angèlic, que indubtablement estava rapit d’amor, que és passió i llei còsmica, perquè també la gravetat dels cossos és amor natural. I aquesta passió m’havia seduït naturalment, perquè en aquesta passió appetitus tendit in appetibile realiter consequendum ut sit ibi finis motus.¹⁶² Raó per la qual naturalment amor facit quod ipsae res quae amantur, amanti aliquo modo uniantur et amor est magis cognitivus quan cognitio.¹⁶³ Efectivament, ara jo veia la noia millor que no l’havia vista la nit abans, i la comprenia intus et in cute¹⁶⁴ perquè en ella em comprenia a mi mateix i en mi a ella mateixa Ara em pregunto si allò que sentia era l’amor d’amistat, en què el semblant estima el semblant i només vol el bé de l’altre, o amor de concupiscència, en el qual hom vol el bé propi i qui n’està mancat només vol allò que el completi. I crec que l’amor d’aquella nit va ser amor de concupiscència, perquè volia de la noia una cosa que no havia tingut mai, mentre aquell matí jo no volia res de la noia, ans només volia el seu bé, i desitjava veure-la alliberada de la cruel necessitat que l’obligava a donar-se per un mos de pa, i que fos feliç, i no volia demanar-li res més sinó tan sols continuar pensant en ella i veient-la en les ovelles, en els bous, en els arbres, a la claror serena que embolcallava de joia el clos de l’abadia.

Ara sé que la causa de l’amor és el bé, i el bé es defineix per coneixement, i hom no pot estimar sinó allò que ha copsat com un bé, mentre jo, aquella noia, l’havia copsada com a bé de l’apetit irascible, certament, però com a mal de la voluntat. Però, si aleshores jo era víctima de tants i tants moviments contraris de l’ànim, és perquè el que sentia era semblant a l’amor més sant tal com el descriuen els doctors: la qual cosa em produïa l’èxtasi, en el qual l’amant i l’amat volen la mateixa cosa (i, per una misteriosa il·luminació, en aquell moment jo sabia que la noia, onsevulla que fos, volia les mateixes coses que jo), i això em feia sentir gelosia, però no pas de la dolenta, que Sant Pau condemna en la primera epístola als corintis, que és principium contentionis¹⁶⁵ i no admet consortium in amato,¹⁶⁶ sinó aquella de què parla Dionís en Els Noms Divins, en què diu que fins i tot Déu està gelós propter multum amorem quem habet ad existentia¹⁶⁷ (i jo estimava la noia precisament perquè ella existia, i estava content, no pas gelós, de la seva existència). Estava gelós de la manera que, pel doctor angèlic, la gelosia és motus in amatum,¹⁶⁸ gelosia d’amistat que indueix a moure’s contra tot allò que perjudica l’estimat (i en aquell moment jo no pensava sinó a alliberar la noia del poder d’aquell qui estava comprant la seva carn sollant-la amb les seves passions nefastes).

Ara sé, com diu el doctor, que l’amor pot ferir l’amant quan és excessiu. I el meu era excessiu. He provat d’explicar el que sentia aleshores, no intento justificar per res el que sentia. Parlo del que van ser les meves ardors pecaminoses de joventut. Eren un mal, però la veritat m’obliga a dir que aleshores les vaig veure com a extremament bones. Valgui això per alliçonar els qui, com jo, caiguin en les xarxes de la temptació. Avui, ja vell‚ sabria mil maneres de fugir d’aitals seduccions (i em pregunto fins a quin punt n’haig d’estar orgullós, atès que estic fora de l’abast de les temptacions del dimoni meridià; però sotmès a d’altres, de manera que em pregunto si el que estic fent ara no és aquiescència culpable envers la passió terrenal de l’evocació, temptativa barroera d’arrecerar-me del flux del temps i de la mort).

Aleshores me’n vaig salvar gairebé per un instint miraculós. La noia se m’apareixia en la naturalesa i en les obres humanes que m’envoltaven. De manera que, per una feliç intuïció de l’ànima, vaig tractar de submergir-me en la contemplació acurada d’aquelles obres. Vaig observar les tasques dels vaquers, que treien els bous de l’establia, dels porquers, que peixaven els marrans, dels pastors, que atiaven els gossos perquè apleguessin el ramat, dels camperols, que portaven espelta i mill als molins i en sortien amb sacs plens de bona farina. Em vaig abocar a la contemplació de la natura, tractant d’oblidar els meus pensaments i de mirar els éssers tal com ens apareixen, i d’abandonar-me joiosament a llur visió.

Que n’era, de bell, l’espectacle de la natura encara no tocada per la saviesa, sovint perversa, de l’home!

Vaig veure l’anyell, el nom del qual és gairebé una reconeixença de la seva puresa i la seva bondat. Efectivament, el nom agnus deriva del fet que aquest animal agnoscit, reconeix la seva mare, i destria la seva veu enmig del ramat, mentre la mare, entre tants anyells de la mateixa forma i del mateix bel, sempre reconeix, exclusivament, el seu fill, i l’alimenta. Vaig veure l’ovella, el nom de la qual és ovis, ab oblatione, perquè des dels primers temps va servir per als sacrificis rituals; l’ovella, que, com té per costum quan ve l’hivern, cerca l’herba adeleradament i s’atipa de farratge abans el glaç no cremi les pastures. I els ramats, els vigilaven els gossos o cans, nom aquest últim que deriva de canor a causa del seu lladruc. Animal perfecte entre els altres, amb dots superiors d’agudesa, el gos reconeix el seu amo, es pot ensinistrar per caçar feres als boscos, pot protegir els ramats contra el llop, o vigilar la casa i els fills del seu amo, i, de vegades, mor defensant-los. El rei Garamant, capturat pels seus enemics, va poder tornar a la seva pàtria mercès a la intervenció d’una canilla de dos-cents gossos que es van obrir pas enmig de les tropes enemigues; el gos de Jasó Lici, després de la mort de l’amo, es va negar a continuar menjant fins que va morir d’inanició; el del rei Lisímac es va llançar a la foguera del seu amo per morir amb ell. El gos té el poder de cicatritzar les ferides llepant-les amb la llengua, i la llengua dels seus cadells pot guarir lesions intestinals. Per naturalesa, acostuma a fer servir dos cops el mateix menjar, després d’haver-lo vomitat. Sobrietat que és símbol de perfecció d’esperit, així com el poder taumatúrgic de la seva llengua és símbol de la purificació dels pecats obtinguda a través de la confessió i la penitència. Però que el gos es torni a empassar el que ha vomitat també és senyal que, després de la confessió, hom torna als mateixos pecats d’abans, i aquesta moralitat em va fer bastant de servei aquell matí per amonestar el meu cor, mentre m’embadalia amb les meravelles de la natura.

Vet aquí que els meus passos em van portar a l’establia dels bous, que estaven sortint en ramat, guiats pels bovers. Tot seguit em van aparèixer com allò que eren, símbols d’amistat i bondat, perquè cada bou, quan treballa, es tomba per cercar el seu company d’arada, i, si s’escau que en aquell moment és absent, el crida amb bramuls afectuosos. Els bous aprenen, tots obedients, a tornar sols a l’establia quan plou, i quan s’aixopluguen a la grípia estiren el cap sense parar per mirar a fora, no fos cas que hagués passat la maltempsada, delerosos com estan de tornar a la feina. I amb els bous sortien en aquell moment els vedellons, els quals, mascles o femelles, treuen el nom del mot viriditas, o també de virgo, perquè a aquesta edat encara són frescos, jovençans i castos, i em vaig dir que havia fet mal fet de veure en els seus moviments graciosos una imatge de la noia no casta En aquestes coses vaig pensar, reconciliat amb el món i amb mi mateix, tot observant el treball platxeriós de l’hora matinal. I no vaig pensar més en la noia o, més ben dit, vaig maldar per transformar l’ardor que sentia per ella en un sentiment de joia interior i de quietud devota.

Em vaig dir que el món era bo i admirable. Que la bondat de Déu es manifesta també a través de les bèsties més horribles, com diu Honori Augustodunienc. És cert que hi ha serps tan grosses que devoren els cérvols i travessen els oceans, hi ha la bèstia cenocroca, amb cos d’ase, banyes de cabra dels Alps, pit i gola de lleó, peu de cavall, però clivellat com el del bou, un tall a la boca que li arriba fins a les orelles, la veu gairebé humana i un únic os, molt sòlid, en comptes de dents. I hi ha la bèstia mantícora, amb cara d’home, tres rengles de dents, el cos de lleó, la cua d’escorpí, els ulls glaucs, color de sang i veu semblant al xiulet de es serps, àvida de carn humana. I hi ha monstres amb vuit dits per peu, i morro de llop, ungles ganxudes, pell d’ovella i lladruc de gos, que en fer-se vells no es tornen blancs, sinó negres, i viuen molts anys més que nosaltres. I hi ha criatures amb ulls a les espatlles i amb dos forats al pit en comptes de nas, perquè no tenen cap, i encara d’altres que viuen a la vora del Ganges i només s’alimenten de la flaire d’una certa mena de poma, i, quan se n’allunyen, moren. Però també totes aquestes bèsties immundes canten, en llur varietat, lloances al Creador i la seva saviesa, com el gos, el bou, l’ovella, el be i el llop cerver. Que n’és, de gran, em vaig dir aleshores, repetint les paraules de Vincent de Beauvais, la bellesa més humil del nostre món, i que n’és, de plaent, als ulls de la raó d’observar acuradament no sols les maneres i els nombres i els ordres de les coses, tan harmoniosament establerts arreu de l’univers, sinó també el pas de les èpoques, que s’escolen inestroncablement a través de successions i caigudes, segellades per la mort impresa en tota cosa nada. Pecador com sóc, amb l’ànima reclosa encara, per poc temps, a la presó de la carn, llavors em va venir una abrivada de tendresa espiritual envers el creador i la regla que regeix aquest món, i vaig admirar amb veneració joiosa la grandesa i l’equilibri de la creació.

En aquesta bona disposició d’esperit em va trobar el meu mestre quan, endut pels meus passos i sense adonar-me’n, després d’haver fet el tomb de l’abadia quasi sencer, em vaig trobar en el punt en què ens havíem acomiadat dues hores abans. Allà hi havia Guillem, i el que em va dir em va distreure dels meus pensaments i em va capficar de nou en els misteris tenebrosos de l’abadia.

Guillem semblava força content. Tenia a les mans el full de Venanci, que finalment havia reeixit a desxifrar. Vam anar cap a la seva cel·la, lluny d’orelles indiscretes, i em va traduir el que havia llegit. Després de la frase escrita en alfabet zodiacal (secretum finis Africae manus supra idolum age primum et septimum de quatuor), el text grec deia el que segueix:

No res més. Massa poc, a parer meu, gairebé res. Semblaven els desvaris d’un dement, i així ho vaig dir a Guillem.

—Potser sí. I la meva traducció ho fa semblar encara més dement. Sé el grec d’una manera bastant aproximada. Tanmateix, suposant que Venanci fos boig, o que fos boig l’autor del llibre, això no ens explicaria per què tantes persones s’han donat ànsia, primer per amagar el llibre, després per recuperar-lo…

—Però les coses que hi ha escrites aquí, ¿procedeixen del llibre misteriós?

—Sens dubte són coses escrites per Venanci. Ja ho veus tu mateix, no es tracta de cap pergamí antic. Deuen ser apunts que va prendre tot llegint el llibre; si no, Venanci no ho hauria pas escrit en grec. Es evident que ha copiat, resumint-les, frases que va trobar en el llibre sostret al finis Africae. El va portar a l’scriptorium i el va començar a llegir, i va prendre nota de tot el que va trobar digne d’esment. Després va passar quelcom. O es va trobar malament, o va sentir pujar algú. Aleshores va tornar a deixar el llibre, amb els apunts, sota la seva taula, amb la intenció, probablement, de reprendre la lectura l’endemà al vespre. Sigui com sigui, només podrem reconstruir la naturalesa del llibre misteriós a partir d’aquest full, i només escatint la naturalesa del llibre podrem inferir la naturalesa de l’homicida. Perquè, en qualsevol crim comès per posseir un objecte, la naturalesa de l’objecte ens hauria de donar una idea, per més esblaimada que fos, de la naturalesa de l’assassí. Si hom mata per un grapat d’or, l’assassí deu ser una persona àvida; quan hom mata per un llibre, l’assassí deu ser una persona delerosa de guardar-se per a ell els secrets d’aquell llibre. Cal, doncs, saber què diu el llibre que nosaltres no tenim.

—I vós estareu en condicions, amb aquestes poques ratlles, d’escatir de quin llibre es tracta?

—Benvolgut Adso, aquestes paraules semblen d’un text sagrat, i el seu significat va més enllà de la lletra. Aquest matí, quan les llegia, després de parlar amb el cellerer, m’ha xocat el fet que també aquí es faci al·lusió als simples i als pagesos, com a portadors d’una veritat diferent de la dels savis. El cellerer ha donat entenent que alguna estranya complicitat el lligava a Malaquies. ¿I si Malaquies hagués amagat algun perillós text herètic que Remigio li havia confiat? Aleshores Venanci hauria llegit i notat alguna instrucció misteriosa relativa a una comunitat d’homes rústics i vils revoltats contra tot i contra tothom. Però…

—Però…?

—Però hi ha dos fets que afebleixen aquesta meva hipòtesi. L’un és que Venanci no semblava interessat per aquestes qüestions: era un traductor de textos grecs, no pas un predicador d’heretgies… L’altre és que frases com la de les figueres, la de la pedra o la de les cigales no es poden explicar per aquesta primera hipòtesi…

—Potser són enigmes amb una altra significació —vaig suggerir—. O potser teniu una altra hipòtesi?

—Sí, però encara és confusa. Tot llegint aquesta pàgina, m’ha fet l’efecte que ja havia llegit algunes d’aquestes paraules, i em tornen al cap frases gairebé idèntiques que he llegit en d’altres textos. Fins i tot em sembla que aquest full parla d’alguna cosa de què ja s’ha parlat aquests dies passats… Però no recordo què. Cal que hi rumiï. Potser hauré de llegir d’altres llibres.

—Com? Per saber el que diu un llibre n’heu de llegir d’altres?

—De vegades sí. Sovint els llibres parlen d’altres llibres. Sovint un llibre innocu és com una llavor, que florirà en un llibre perillós, o, a l’inrevés, és el fruit dolç d’una arrel amarga. Llegint Albert, potser no podries saber el que hauria pogut dir Tomàs? O llegint Tomàs no podries saber el que havia dit Averrois?

—És veritat —vaig dir admirat. Fins llavors havia pensat que tots els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. Ara m’adonava que sovint els llibres parlen de llibres, que és com si parlessin entre ells. A la llum d’aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l’escenari d’un murmuri llarg de segles, d’un diàleg imperceptible entre pergamí i pergamí, una cosa viva, un receptacle de poders indomables per una ment humana, tresor de secrets emanats de moltes ments, que havien sobreviscut a la mort d’aquells qui els havien produïts, o d’aquells qui els havien transmesos.

—Però llavors —vaig dir—, de què serveix amagar els llibres, si a partir dels llibres visibles hom pot remuntar als llibres amagats?

—A escala de segles, no serveix de res. A escala d’anys i de dies, sí que serveix d’alguna cosa. Fet i fet, ja ho veus, que ens trobem esmaperduts.

—Així que una biblioteca no és un instrument per distribuir la veritat, sinó per retardar-ne l’aparició? —vaig preguntar esbalaït.

—No sempre i no necessàriament. En aquest cas, sí.