PRÒLEG

Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament i seria obligació del monjo fidel repetir cada dia amb una humilitat salmodiant l’únic esdeveniment immutable del qual es pot afirmar la certitud incontrovertible. Però videmus nunc per speculum et in aenigmate⁹ i la veritat, abans de mostrar-se cara a cara, es manifesta per fragments (ah, que il·legibles!) barrejada amb l’error del món, de manera que ens cal lletrejar-ne els signacles fidels fins i tot allà on ens apareixen obscurs i gairebé entreteixits d’una voluntat abocada del tot al mal.

Cap a la darreria de la meva vida de pecador, mentre, blancs els cabells, m’envelleixo com el món, tot esperant de perdre’m en l’avenc sense fons de la divinitat silenciosa i deserta, participant de la llum inefable de les intel·ligències angèliques, retingut encara el meu cos feixugós i malalt en aquesta cel·la de l’estimat monestir de Melk, em disposo a deixar testimoniatge, sobre aquest vell pergamí, dels esdeveniments prodigiosos i espaventables que em va tocar de presenciar en la meva joventut, repetint verbatim¹⁰ tot el que vaig veure i vaig sentir, sense arriscar-me a treure’n l’entrellat, com si deixés als qui vindran després (si no arriba abans l’Anticrist) signes de signes, per tal que, damunt d’aquests, es pugui exercitar la pregària del desxiframent.

Que el Senyor m’atorgui la gràcia de ser testimoni fidel dels esdeveniments que tingueren lloc a l’abadia el nom de la qual és just i pietós posar ara en silenci, a les acaballes de l’any del Senyor 1327, en què l’emperador Ludovic entrà a Itàlia per tal de restaurar la dignitat del sacre imperi romà, seguint els designis de l’Altíssim i per esvair l’usurpador infame, simoníac i heresiarca que a Avinyó sollà el nom sant de l’apòstol (em refereixo a l’ànima pecadora de Jacques de Cahors, que els impius veneren com a Joan XXII).

Potser, per comprendre més bé els esdeveniments en què em vaig trobar involucrat, caldria que recordés el que estava passant aquell tombant de segle, tal com llavors ho vaig capir, vivint-ho, i tal com ara ho recordo, enriquit amb d’altres històries que me n’han explicat després, sempre que la meva memòria estigui en condicions de reprendre el fil de tants i tan envitricollats esdeveniments.

A la primeria del segle el papa Climent V havia traslladat la seu apostòlica a Avinyó i havia abandonat Roma a les ambicions dels senyors locals. I, gradualment, la ciutat santíssima de la cristiandat es va anar transformant en un circ, o en un bordell, esquinçada per les lluites entre els seus patricis; s’anomenava república i no ho era, víctima de les bandes armades, sotmesa a violències i saqueigs. Clergues que s’havien sostret al braç secular comandaven escamots de malfactors que rampinyaven amb l’espasa a la mà, o prevaricaven i organitzaven tràfecs deshonestos. ¿Com impedir que el Caput Mundi¹¹ tornés a ser, amb tota justícia, el nord de qui volgués cenyir-se la corona del sacre imperi romà i restaurar la dignitat d’aquell domini temporal que havia pertangut als cèsars?

Vet aquí que, l’any 1314, cinc prínceps alemanys van elegir a Frankfurt Ludovic de Baviera com a cap suprem de l’imperi. Però, el mateix dia, a l’altra riba del Main, el comte palatí del Rin i l’arquebisbe de Colònia van elegir per a la mateixa dignitat Frederic d’Àustria Dos emperadors per a una sola seu i un sol papa per a dues: una situació que, efectivament, va ser causa de convulsions greus…

Dos anys després fou elegit a Avinyó el nou papa, Jacques de Cahors, de setanta-dos anys d’edat, que prengué el nom de Joan XXII. Déu faci que cap més pontífex no adopti un nom tan odiat pels homes dreturers! Francès i devot del rei de França (els homes d’aquella terra corrompuda tendeixen tothora a afavorir els interessos de la seva gent i són incapaços de considerar el món sencer com llur pàtria espiritual), havia donat suport a Felip el Bell contra els cavallers templers, que el rei havia acusat (crec que injustament) de delictes infames per tal d’usurpar-los els béns, amb la complicitat d’aquell clergue renegat. Mentrestant havia entrat en aquella conxorxa Robert de Nàpols, el qual, a fi de mantenir el domini de la península italiana, va convèncer el papa que no reconegués cap dels dos emperadors alemanys i va restar, així, com a capità general de l’estat de l’església.

El 1322 Ludovic de Baviera vencia el seu rival Frederic. Com que encara desconfiava més d’un sol emperador que de dos, Joan excomunicà el vencedor, el qual, al seu tom, va denunciar el papa com a heretge. Val a dir que, aquell mateix any, s’havia reunit el capítol dels frares franciscans a Perusa i llur general, Michele de Cesena, a instàncies dels «espirituals» (dels quals em vagarà de parlar més endavant) havia proclamat com a dogma de fe la pobresa del Crist, el qual, si havia posseït res amb els seus apòstols, només ho havia tingut com a usus facti.¹² Digna resolució, encaminada a protegir la virtut i la puresa de l’orde, però que va desplaure bastant al papa, que potser hi va endevinar un principi susceptible de fer perillar les mateixes pretensions que ell tenia, com a cap de l’església, de refusar a l’imperi el dret d’elegir bisbes, a canvi del dret del sant soli de coronar l’emperador. Ja fossin aquestes o unes altres les raons que l’empenyien, Joan va condemnar, el 1323, les propostes dels franciscans per la decretal Cum inter nonnullos.¹³

M’imagino que fou llavors que Ludovic veié en els franciscans, ara enemics del papa, aliats poderosos seus. Tot afirmant la pobresa del Crist, reforçaven les idees dels teòlegs imperials, és a dir, de Marsilio de Pàdua i de Jean de Jandun. I, finalment, pocs mesos abans dels fets que estic explicant, Ludovic, que havia arribat a un acord amb Frederic, el vençut, entrava a Itàlia, era coronat a Milà, plantava cara als Visconti, que, tanmateix, l’havien acollit amb benvolença, assetjava Pisa, nomenava Castruccio vicari imperial, duc de Luca i de Pistoia (i crec que va fer mal fet perquè no he conegut mai un home més cruel, llevat potser d’Uguccione della Faggiola) i ara es disposava a entrar a Roma, cridat per Sciarra Colonna, senyor del lloc.

Aquesta era la situació quan jo —novici benedictí del monestir de Melk— vaig ser sostret a la quietud del claustre pel meu pare, que combatia al costat de Ludovic, entre els barons del qual ocupava un lloc preeminent, i que va judicar assenyat de portar-me amb ell perquè conegués les meravelles d’Itàlia i fos present a Roma al moment de la coronació de l’emperador. Però el setge de Pisa i els seus deures militars van distreure-li l’atenció i jo ho vaig aprofitar per divagar, un xic per ociositat i un xic per ganes d’aprendre, per les ciutats de Toscana. Els meus pares van pensar que aquella vida lliure i irregular que jo duia no esqueia a un adolescent cridat a la vida contemplativa. I, a proposta de Marsilio, que em duia llei, van decidir que acompanyés fra Guillem de Baskerville, un savi franciscà que era a punt d’iniciar una missió que l’havia de portar a visitar ciutats famoses i abadies de l’antigor. Així, vaig esdevenir alhora el seu escrivent i el seu deixeble. I no me’n vaig haver de penedir, perquè, vora d’ell, vaig ser testimoni d’esdeveniments dignes de ser reportats, com ara ho estic fent, per a record dels qui vindran.

Aleshores jo no sabia què cercava fra Guillem i, ben mirat, no ho sé encara avui, i m’ensumo que no ho sabia ni ell, abrivat com estava només pel desig de la veritat i per la sospita —que sempre li vaig veure covar— que la veritat no era pas la que li apareixia en el moment present. I potser per aquells anys les inquietuds del segle el distreien dels seus estudis predilectes. Durant tot el viatge no vaig saber quina era la missió de Guillem, o, si res més no, ell no me’n va parlar. Més aviat va ser escoltant fragments de les seves converses amb els abats dels monestirs on fèiem estada que em vaig fer una idea del caire de la seva comesa. Però no el vaig capir plenament fins que no vam arribar al final del nostre viatge, com diré més endavant. Havíem enfilat cap al nord, però el nostre trajecte no seguia una línia recta, sinó que ens anàvem aturant en diverses abadies. Així, doncs, vam tombar cap a ponent, tot i que el punt final de l’itinerari era a llevant, seguint gairebé la línia de muntanyes que de Pisa porta en direcció als camins de Sant Jaume, i ens vam aturar en una terra que els esdeveniments paorosos que es van produir després em desaconsellen d’identificar més detalladament, els senyors de la qual eren, però, fidels a l’imperi, i on els abats del nostre orde s’oposaven, de comú acord, al papa herètic i corrupte. El viatge va durar dues setmanes, després de diverses vicissituds, i durant aquest temps vaig tenir l’avinentesa de conèixer (encara que mai prou, cada cop n’estic més convençut) el meu nou mestre.

En les pàgines que segueixen no em vull pas aturar a fer descripcions de persones —llevat dels casos en què l’expressió d’un rostre, o un gest, siguin signes d’un llenguatge mut, però eloqüent— perquè, com diu Boeci, no hi ha res més fugisser que la forma exterior, que s’emmusteeix i es transforma com les flors boscanes a l’entrada de la tardor. ¿Quin sentit tindria, doncs, dir de l’abat Abbone que tenia l’ull esquerp i les galtes pàl·lides, ara que tant ell com els qui l’envoltaven ja no són sinó pols i tenen de la pols aquella grisor de mort (només l’ànima, Déu ho faci, resplendeix amb un esclat de llum que no s’apagarà mai més)? Però sí que parlaré de Guillem, una vegada per totes, perquè d’ell em va colpir fins i tot la seva singular fesomia, i és propi dels joves dur llei a un home més vell i més savi, no solament per la fascinació de la paraula i l’agudesa de la ment, sinó també per la forma superficial del cos, que ens resulta molt estimada, com la figura d’un pare, del qual estudiem els gestos i àdhuc les expressions de desplaença i espiem el somriure, sense que cap ombra de luxúria enteli aquesta forma (potser l’única pura) d’amor corporal.

Els homes d’abans eren alts i parençosos (els d’ara són infants i nans), però aquest no és sinó un de tants fenòmens que fan palesa la dissort d’un món que es decandeix. Els joves ja no volen aprendre res, la ciència es troba en el declivi, el món sencer va de capgirell, els cecs menen d’altres cecs de dret cap a la timba, els ocells es llancen abans d’envolar-se, l’ase toca la lira, els bous ballen, Maria ja no estima la vida contemplativa i Marta ja no estima la vida activa, Lea és eixorca, Raquel s’ha tornat sensual, Cató freqüenta els bordells, Lucreci esdevé dona. Tot va foraviat. Donem gràcies a Déu que jo, en aquell temps, vagi adquirir la voluntat d’aprendre i el sentit del camí dreturer, que perdura encara que els viaranys siguin tortuosos.

L’aparença física de fra Guillem tenia, doncs, la virtut de cridar l’atenció de l’observador més distret. La seva alçada superava la d’un home normal i era tan prim que semblava més alt. Tenia l’ull agut i penetrant; el nas, esmolat i un xic aguilenc, li donava una expressió vigilant, llevat de certs moments de sopitesa que esmentaré més endavant. També el mentó palesava una voluntat ferma, tot i que la cara, llargaruda i tota plena de pigues —com tantes n’he vistes en persones nascudes entre Hibèmia i Northúmbria— podia expressar de vegades incertitud i perplexitat. Al cap del temps em vaig adonar que allò que semblava incertitud no era sinó curiositat, però d’antuvi desconeixia aquesta virtut seva, que considerava més aviat una passió de l’ànima concupiscent, de la qual no s’havia de nodrir l’ànima racional, que havia de tenir com a únic element la veritat, i aquesta (pensava jo) es reconeix de seguida.

Jovençà com era, la primera cosa que m’havia xocat d’ell eren uns flocs de cabells groguencs que li sortien per les orelles, i les celles atapeïdes i rosses. Devia tenir vora cinquanta primaveres i era, doncs, força vell, però bellugava el cos infatigable amb una destresa que a mi sovint em mancava. Quan li venia un rampell d’activitat, la seva energia semblava inexhaurible. Però de tant en tant, com si el seu esperit vital tingués quelcom de cranc, es recloïa en moments d’inèrcia i el vaig veure de vegades a la cel·la, ajaçat damunt la màrfega, pronunciant ara i adés algun monosíl·lab, sense contreure ni un múscul de la cara. En aquelles ocasions els ulls li agafaven una expressió buida i absent, i hauria sospitat que es trobava sota l’influx d’alguna substància vegetal capaç d’estimular visions si la temprança gran que governava la seva vida no m’hagués fet rebutjar aquest pensament. Val a dir, però, que en el curs del viatge s’havia aturat de vegades a l’entrada d’un prat o d’un bosc a collir alguna herba (em penso que sempre la mateixa), que mastegava amb un posat absort. Se’n guardava una part, que s’anava menjant en els moments de més tensió (prou que en vam tenir, d’aquests moments, a l’abadia!). Un cop que li vaig preguntar de què es tractava, em va dir somrient que un bon cristià de vegades pot aprendre coses dels mateixos infidels. I quan li vaig demanar que me’n deixés tastar, em va respondre que, com passa amb els discursos, també en el cas dels simples hi ha paidikoi, ephebikoi i gynaikeioi¹⁴ i d’altres encara, de manera que les herbes que són bones per a un vell franciscà no són bones per a un jove benedictí.

Durant el temps que vam estar junts no ens va vagar de fer una vida gaire regular, fins i tot a l’abadia passàvem nits de vetlla i l’endemà quèiem cruixits de fatiga durant el dia, i no participàvem regularment en els oficis sagrats. Rarament, però, durant el viatge va vetllar passada l’hora de completes i era de costums austers. Alguns cops, com va succeir a l’abadia, es passava el dia anant amunt i avall per l’hort, examinant les plantes com si fossin crisoprasis o maragdes, i el vaig veure voltar per la cripta del tresor mirant una arca entacada de maragdes i crisoprasis com si fos una mata d’estramoni. D’altres vegades es passava el dia sencer a la sala gran de la biblioteca fullejant manuscrits, no cercant-hi sinó el propi plaer (mentre, tot al voltant nostre, es multiplicaven els cadàvers de monjos paorosament assassinats). Un dia me’l vaig trobar passejant pel jardí sense cap finalitat aparent, com si no hagués de retre comptes a Déu de les seves obres. A l’orde m’havien ensenyat d’esmerçar el temps ben altrament, i així mateix li ho vaig dir. Ell em va respondre que la bellesa del cosmos no prové tan sols de la unitat dins la varietat, sinó també de la varietat dins la unitat. Em va semblar una resposta dictada per un empirisme groller, però després em vaig assabentar que els homes de la seva terra formulen sovint unes definicions de les coses en les quals la força il·luminadora de la raó no compta quasi gens.

Durant el període que vam passar a l’abadia sempre li vaig veure les mans cobertes de la pols dels llibres, de l’or de les miniatures encara fresques i de substàncies groguenques que havia tocat a l’hospital de Severino. Diríeu que no podia pensar sinó amb les mans, cosa que llavors em semblava més aviat pròpia d’un mecànic (i m’havien ensenyat que el mecànic és moechus¹⁵ i comet adulteri en perjudici de la vida intel·lectual a la qual hauria d’estar unit en castíssimes noces): però, tot i que les seves mans toquessin coses molt frèvoles, com certs còdexs amb miniatures fresques, o pàgines atrotinades pel temps i fràgils com pa àzim, tenia, em sembla, una gran delicadesa de tacte, la mateixa que demostrava quan manipulava els seus ginys. Val a dir que aquest home curiós duia al damunt, en el seu sarró de viatge, uns instruments que mai no havia vist fins llavors, que ell definia com les seves màquines meravelloses. Les màquines, deia, són fruit de l’art, que és imitació de la natura, de la qual reprodueixen, no pas les formes, sinó la mateixa manera d’actuar. Així, em va explicar els prodigis del rellotge, l’astrolabi i l’imant. Però d’entrada em vaig maliciar que allò no fos art d’encantament i vaig fer veure que dormia durant certes nits serenes en què ell, amb l’ajut d’un triangle estrany, es posava a observar les estrelles. Els franciscans que havia conegut a Itàlia i al meu país eren homes senzills, sovint illetrats, i vaig quedar esbalaït de la seva saviesa. Però ell em va dir somrient que els franciscans de les seves illes eren d’una altra corda; «Roger Bacon, el qual jo venero com un mestre, ens ha ensenyat que el pla de Déu passarà un dia per la ciència de les màquines, que és màgia natural i santa. I un dia, per força de la natura, es podran fabricar instruments de navegació mercès als quals els vaixells navegaran unico homine regente,¹⁶ i molt més lleugeres que les que van empeses per la vela o els rems; i hi haurà carros “ut sine animali moveantur cum impetu inaestimabili, et instrumenta volandi et homo sedens in medio instrumenti revolvens aliquod ingenium per quod alae artificialiter compositae aerem verberent, ad modum avis volantis”¹⁷. I instruments petitíssims que aixecaran pesos infinits i vehicles que permetran de viatjar pel fons del mar».

Quan li vaig preguntar on hi havia màquines d’aquelles, em va dir que ja n’havien fabricades a l’antigor, i algunes fins i tot en el nostre temps: «Excepte l’instrument per volar, que no he vist ni sé de ningú que l’hagi mai vist, però conec un savi que l’ha inventat. I es poden fer ponts que travessin els rius sense necessitat de columnes ni cap més suport, i d’altres màquines inoïdes. No t’amoïnis pas perquè ara no existeixin, això no vol pas dir que no existiran. I et dic que Déu vol que existeixin, i ja existeixen en la seva ment, sense cap mena de dubte, encara que el meu amic d’Occam negui que les idees existeixin d’aquesta manera, i no pas perquè puguem decidir sobre la natura divina, sinó perquè no li podem posar cap límit». Aquesta no va ser l’única proposició contradictòria que li vaig sentir a dir però encara avui, que sóc vell i més savi que aleshores, no he comprès ben bé com podia tenir tanta confiança en el seu amic d’Occam i jurar alhora per les paraules de Bacon, com feia tot sovint. El cas és que aquells eren uns temps obscurs en què un home savi havia de pensar coses que es contradeien entre elles.

Potser he dit coses forassenyades sobre fra Guillem, com per recollir des de bell antuvi les impressions inconnexes que em va produir aleshores. Si vols saber qui va ser o què va fer, estimat lector, ho podràs esbrinar millor a través de l’estudi dels seus actes durant els dies que vam passar a l’abadia. No t’he promès una descripció exhaustiva, sinó un recull de fets (això sí) prodigiosos i terribles.

Així, coneixent el meu mestre dia rere dia, després de llargues hores esmerçades en llarguíssimes converses, el contingut de les quals aniré detallant a pleret, vam arribar al faldar de la muntanya en què es dreçava l’abadia I ja és hora que, com nosaltres vam fer llavors, el meu relat s’hi acosti, i tant de bo que la meva mà no tremoli ara que em decideixo a explicar el que va passar després.