Primer dia

COMPLETES

En què Guillem i Adso gaudeixen de l’abellidora hospitalitat de l’Abat i de l’enfurismada conversa de Jorge

El refectori era il·luminat amb grans atxes. Els monjos seien al llarg d’un rengle de taules, dominades per la taula de l’Abat, col·locada perpendicularment a ells al damunt d’una àmplia tarima. Al cantó oposat hi havia una trona, on ja s’havia instal·lat el monjo que faria la lectura durant el sopar. L’Abat ens esperava vora una fonteta amb un drap blanc per eixugar-se les mans després del rentat, seguint els consells antiquíssims de sant Pacomi.

L’Abat convidà Guillem a la seva taula i va dir que, per aquell vespre, com que jo també era un hoste nouvingut, gaudiria del mateix privilegi, encara que fos un novici benedictí. Els dies successius, va dir-me paternalment, podria entaular-me amb els monjos o, si el meu mestre m’encomanava algun encàrrec, fer cap a la cuina abans o després dels àpats, on els cuiners tindrien cura de mi.

Ara els monjos s’estaven drets davant les taules, immòbils, amb les caputxes acalades que els cobrien la cara i les mans sota l’escapulari. L’Abat s’atansà a la seva taula i pronuncià el Benedicite. El cantor entonà l’Edent pauperes,⁶⁵ des de dalt de la trona. L’Abat donà la seva benedicció i tothom s’assegué.

La regla del nostre fundador preveu uns àpats molt frugals, però deixa a les mans de l’Abat la possibilitat de decidir la quantitat de menjar que els monjos han de menester efectivament. D’altra banda, a hores d’ara, a les nostres abadies hom s’abandona més als plaers de la taula. No parlo pas d’aquelles abadies que, malauradament, s’han transformat en caus de golafres; però també aquelles que s’inspiren en criteris de penitència i virtut forneixen als monjos, consagrats quasi tothora a tasques feixugues de l’intel·lecte, una alimentació no pas primmirada, però sucosa. D’altra banda, la taula de l’Abat sempre té privilegis, en part perquè no és pas insòlit que hi seguin hostes de recapte, i les abadies es gloriegen dels productes de llurs terres i de llurs establies i de la traça de llurs cuiners.

L’àpat dels monjos es descabdellà en silenci, com de costum, i hom es comunicava amb el nostre alfabet habitual dels dits. Els novicis i els monjos més joves eren els primers a ser servits, tantost els plats destinats a tothom havien passat per la taula de l’Abat.

A la taula de l’Abat, ens acompanyaven Malaquies, el cellerer i dos monjos més vells, Jorge de Burgos, l’ancià cec que havia conegut a l’scriptorium, i el vellíssim Alinardo de Grottaferrata: gairebé centenari, coix i d’aspecte frèvol i —em va semblar— amb la ment absent. L’Abat ens va dir d’ell que, entrat de novici en aquella abadia, hi havia viscut sempre i recordava, si més no, vuitanta anys de diferents vicissituds. L’Abat ens va dir aquestes coses de baix en baix en començar l’àpat, perquè tot seguit s’atingué a l’ús del nostre orde i seguí la lectura en silenci. Però, com he dit, a la taula de l’Abat hom es prenia certes llibertats, i ens va vagar de fer elogis dels plats que ens van oferir, mentre l’Abat celebrava la qualitat del seu oli i del seu vi. Fins i tot una vegada, quan ens abocava el beure, ens recordà aquells passatges de la regla en què el sant fundador va observar que el vi, certament, no convé als monjos; però, com que no és possible de persuadir els monjos de la nostra època perquè no beguin, cal fer per manera que, almenys, no beguin fins a la sacietat, perquè el vi mou a l’apostasia fins i tot els savis, com ens ho recorda l’Eclesiàstic. Benet deia «en la nostra època» i es referia a la seva, ara llunyaníssima: imaginem-nos l’època en què preníem aquell sopar a l’abadia, després de tants anys de decadència dels costums (i no parlo pas de la meva època, en què escric això; sinó que aquí, a Melk, hom té més tirada a la cervesa!): ras i curt, hom va beure sense exagerar però assaborint el plaer.

Vam menjar carn a l’ast, porcs acabats d’escorxar, i em vaig adonar que per a les altres menges no gastaven greixos animals ni oli de colza, sinó oli d’oliva del bo, que venia de les terres abadals situades al peu de la muntanya, de cara a mar. L’Abat ens féu tastar el pollastre (reservat per a la seva taula) que havia vist preparar a la cuina. Vaig observar que, cosa bastant rara, disposava, també, d’una forqueta de metall, que per la forma em recordava les ulleres del meu mestre: home de noble extracció, el nostre amfitrió no es volia embrutar les mans amb les menges, i àdhuc ens va oferir el seu estri almenys per prendre la carn de la plata grossa i posar-la a les nostres escudelles. Jo vaig renunciar-hi, però em vaig fixar que Guillem acceptava de grat la invitació i feia servir amb desimboltura aquella eina de senyors, potser per no donar entenent a l’Abat que els franciscans eren persones d’escassa civilitat i d’extracció humil.

Engrescat com estava amb tots aquells plats saborosos (després d’uns quants dies de viatge en què havíem menjat com podíem), em vaig distreure del curs de la lectura que es descabdellava enmig de tanta devoció. Un gruny enèrgic d’assentiment de Jorge recaptà de nou la meva atenció, i em vaig adonar que havien arribat en aquell punt en què tocava llegir un capítol de la Regla. Em vaig explicar la raó de la satisfacció de Jorge després d’haver-lo escoltat aquella tarda. El lector deia, efectivament; «Imitem l’exemple del profeta que diu: ho he decidit, miraré per on camino per tal de no pecar amb la meva llengua, he posat un morrió a la meva boca, m’he tornat mut humiliant-me, m’he abstingut de parlar àdhuc de coses honestes. I, si en aquest passatge el profeta ens ensenya que de vegades, per amor del silenci, ens hauríem d’abstenir fins i tot de les paraules lícites, oimés ens haurem d’abstenir de les paraules il·lícites per evitar el càstig d’aquest pecat». I continuà: «Però les vulgaritats, les nicieses i les bufonades, les condemnem a cadena perpètua, en qualsevol lloc, i no permetem que el deixeble obri la boca per dir paraules d’aquesta mena».

—I que això valgui per als marginalia de què es parlava avui —no es va estar de comentar Jorge de baix en baix—. Joan Crisòstom ha dit que el Crist no va riure mai.

—Res de la seva natura humana no l’en privava —remarcà Guillem—, perquè el riure, com ensenyen els teòlegs, és propi de l’home.

—Forte potuit sed non legitur eo usus fuisse⁶⁶ —digué resoludament Jorge, citant Pere Cantore.

—Manduca, jam coctum est⁶⁷ —xiuxiuejà Guillem.

—Què? —preguntà Jorge, pensant-se que feia al·lusió a alguna menja que li servien.

—Són les paraules que, segons Ambròs, pronuncià sant Llorenç a la graella, quan invità els botxins a girar-lo de l’altra banda, com recorda també Prudenci en el Peristephanon —digué Guillem fent cara de sant—. Sant Llorenç, doncs, sabia riure i dir coses risibles, ni que fos per humiliar els seus enemics.

—La qual cosa demostra que el riure és cosa fronterera amb la mort i amb la corrupció del cos —rondinà Jorge, i haig d’admetre que va parlar amb bona lògica.

En aquell moment l’Abat ens convidà al silenci afablement. Altrament, el sopar era a punt d’acabar. L’Abat s’aixecà i presentà Guillem als monjos. Va lloar la seva saviesa, proclamà la seva anomenada i advertí que li havia pregat d’investigar sobre la mort d’Adelmo, i va invitar els monjos a respondre a les seves preguntes i a requerir llurs subordinats d’arreu de l’abadia a fer el mateix. I a facilitar-li les seves recerques, sempre que les seves preguntes, afegí, no contravinguessin les regles del monestir. En aquest cas caldria recórrer a la seva autorització.

Acabat el sopar, els monjos es disposaren a anar al cor per a l’ofici de completes. Es calaren de nou la caputxa i s’arrengleraren davant la porta, immòbils. Tot seguit es posaren en camí i, a través del cementiri, entraren al cor pel portal de tramuntana.

Nosaltres marxàrem en companyia de l’Abat.

—A aquesta hora tanquen les portes de l’Edifici? —preguntà Guillem.

—Tan bon punt els servents hauran endreçat el refectori i les cuines, el bibliotecari mateix tancarà totes les portes i les barrarà per dins.

—Per dins? I ell per on sortirà?

L’Abat fità Guillem un moment, amb un posat seriós.

—Evidentment, no dorm pas a la cuina —va dir bruscament. I afuà el pas.

—Està bé —em va dir Guillem amb un xiuxiueig—. Hi ha, doncs, una altra entrada, però nosaltres no podem saber on és. —Vaig somriure, orgullós de la deducció que havia fet, però ell em renyà—: No riguis. Ja has vist que dins el clos d’aquests murs el riure és de mala anomenada.

Entràrem al cor. Hi cremava una única llàntia, plantada damunt un sòlid trespeus de bronze, de l’alçada de dos homes. Els monjos ocuparen els bancs en silenci, mentre el lector llegia un passatge d’una homilia de sant Gregori.

En acabat, l’Abat féu un senyal i el cantor entonà Tu autem Domine miserere nobis.⁶⁸ L’Abat respongué Adjutorium nostrum in nomine Domini⁶⁹ i tots feren cor amb Qui fecit coelum et terram.⁷⁰ I va començar el cant dels salms: Quan t’invoco, respon-me, oh Déu de la meva justícia; Et donaré gràcies. Senyor, amb tot el meu cor; Beneïu el Senyor, vosaltres tots, servents del Senyor. Nosaltres no ens havíem assegut als bancs, sinó al fons del fons de la nau central. Fou d’aquí estant que veiérem aparèixer sobtadament Malaquies de la foscor d’una capella lateral.

—No perdis de vista aquest lloc —va dir-me Guillem—. Podria haver-hi un passadís que menés a l’Edifici.

—Per sota el cementiri?

—I per què no? Ben mirat, segur que en un lloc o altre ha d’haver-hi una ossera; és impossible que al llarg dels segles hagin enterrat sempre els monjos en aquesta mateixa llenca de terra.

—Però de debò voleu entrar de nit a la biblioteca? —vaig preguntar esparverat.

—Allà on hi ha els monjos traspassats i les serps i les llums misterioses, estimat Adso? No, vailet. Avui m’havia vingut la idea de fer-ho, i no pas per curiositat, sinó per aclarir el problema de la mort d’Adelmo. Ara, com t’he dit, em decanto per una explicació més lògica i, al capdavall, voldria respectar els costums d’aquest indret.

—Llavors, per què voleu saber?

—Perquè la ciència no consisteix únicament a saber allò que s’ha de fer o es pot fer, sinó també a saber allò que es podria fer però que potser cal no fer. Vet aquí per què deia avui al mestre vidrier que el savi ha d’amagar en certa manera els secrets que descobreix perquè d’altres no en facin mal ús, però cal descobrir-los, i aquesta biblioteca em sembla més aviat un lloc en què els secrets resten amagats.

Amb aquestes paraules s’avià cap a fora de l’església, perquè ja havia acabat l’ofici. Tots dos estàvem molt cansats i anàrem a la nostra cel·la. Jo em vaig arrupir en allò que Guillem anomenà faceciosament el meu «loculo»⁷¹ i em vaig adormir de seguida.