Quart dia

VESPRES

En què Alinardo sembla fornir informacions precioses i Guillem revela el seu mètode per arribar a una veritat probable a través d’un seguit d’errors segurs

Després Guillem va baixar de l’scriptorium tot benhumorat. Mentre esperàvem l’hora del sopar, vam trobar Alinardo al claustre. Recordant la seva comanda, el dia abans jo havia agafat cigrons de la cuina, i li’n vaig oferir. Me’n va donar les gràcies i se’ls va anar ficant a la boca esdentegada i bavosa.

—Ja ho has vist, noi —em va dir—: també l’altre cadàver jeia allà on ho anunciava el llibre… Ara espera la quarta trompeta!

Li vaig demanar per què pensava que, la clau d’aquell seguit de crims, calia trobar-la en el llibre de la revelació. Em va mirar astorat:

—El llibre de Joan dóna la clau de tot! —I va afegir, amb una ganyota de rancúnia—: Jo ja ho sabia, ho deia de fa temps… Vaig ser jo que vaig proposar a l’Abat, saps?… al de llavors, que recollís tots els comentaris que pogués sobre l’Apocalipsi. Jo havia de ser bibliotecari… Però l’altre s’ho va manegar perquè l’enviessin a Silos, on va trobar els manuscrits més bons, i en va tornar amb un botí esplèndid… Oh, ell sabia on havia de cercar i parlava fins i tot la llengua dels infidels… Per això li van encomanar la custòdia de la biblioteca, a ell i no a mi. Però Déu el va castigar, i el va fer entrar abans d’hora al regne de les tenebres. Ha, ha… —va fer un riure malèvol, aquell vell que fins llavors, submergit en la serenor dels seus cabells blancs, m’havia semblat un infant innocent.

—De qui parleu? —preguntà Guillem.

Ens va mirar astorat.

—De qui parlava? No me’n recordo… fa tant de temps que va passar… Però Déu castiga. Déu esborra, Déu esmorteeix fins i tot els records. A la biblioteca es van cometre molts actes de supèrbia. Sobretot d’ençà que va caure a les mans dels estrangers. Déu encara castiga…

No li vam poder treure res més i el vam deixar abandonat al seu deliri pacífic i rancuniós. Guillem va dir que li havia interessat molt aquella conversa:

—Alinardo és un home que es fa escoltar, sempre que parla diu coses interessants.

—Què ha dit aquesta vegada?

—Adso —va dir Guillem—, resoldre un misteri no és el mateix que fer una deducció a partir de primers principis. I no equival tampoc a arreplegar tot de dades particulars per inferir-ne una llei general. Vol dir més aviat plantar-se de cara a una, o dues, o tres dades particulars que aparentment no tenen res en comú i provar d’imaginar si poden ser casos d’una llei general que encara no coneixes i que potser no ha estat enunciada mai. Evidentment, si saps, com diu el filòsof, que l’home, el cavall i el mul no tenen fel i viuen llargament, pots tractar d’enunciar el principi segons el qual els animals sense fel viuen llargament. Però imagina’t el cas dels animals amb banyes. Per què tenen banyes? De cop i volta t’adones que cap animal amb banyes no té dents a la mandíbula superior. Fóra un bell descobriment si no sabessis que, dissortadament, hi ha animals sense dents a la mandíbula superior que tanmateix no tenen banyes, com ara el camell. Finalment descobreixes que tots els animals que no tenen dents a la mandíbula superior tenen dos païdors. Doncs bé, pots suposar que aquells que no tenen prou dents masteguen malament i necessiten, per tant, dos estómacs per pair més bé. Però, i les banyes? Llavors tractes d’escatir la causa material de les banyes; la manca de dents fa que l’animal tingui un excés de matèria òssia que ha de sortir per alguna banda Però és una explicació suficient? No, perquè el camell no té dents superiors, té dos païdors, però no té banyes. Aleshores has d’escatir també quina és la causa final. La matèria òssia només sobreïx en forma de banyes en aquells animals que no tenen altres mitjans de defensa. En canvi, el camell té una pell molt dura i no li calen banyes. Aleshores la llei podria ser…

—Però a què treuen cap les banyes? —vaig preguntar impacient—, i per què us ocupeu d’animals amb banyes?

—Jo no me n’he ocupat mai, però el bisbe de Lincoln se’n va ocupar molt, seguint una idea d’Aristòtil. Sincerament, no sé si les seves raons són bones, ni he comprovat on té les dents el camell ni quants païdors té: era per dir-te que la recerca de les lleis explicatives, en els fets naturals, procedeix d’una manera tortuosa. Davant alguns fets inexplicables has de fer per manera d’imaginar moltes lleis generals, tot i que encara no vegis el lligam que tenen amb els fets de què t’ocupes: i, de cop i volta, en la connexió sobtada d’un resultat, se’t perfila un raonament que et sembla més convincent que els altres. Llavors proves d’aplicar-lo a tots els casos semblants, proves de fer-lo servir per obtenir-ne previsions, i descobreixes que ho havies endevinat. Però no sabràs mai fins al final quins predicats cal que introdueixis en el teu raonament i quins cal que deixis de banda. I això és el que ara faig jo. Arrenglero tot d’elements inconnexos i basteixo hipòtesis. Però n’haig de bastir una colla, i moltes són tan absurdes que em faria vergonya d’esmentar-te-les. Per exemple, en el cas del cavall Brunello, quan vaig veure les petjades, vaig imaginar moltes hipòtesis complementàries i contradictòries: podia ser un cavall escàpol, podia ser que l’Abat hagués baixat el pendís a llom d’aquell bell cavall, podia ser que un cavall Brunello hagués deixat petjades damunt la neu i que un altre cavall Favello hagués deixat, el dia abans, les crines al matoll, i que els homes haguessin estellat les branques. Jo no vaig saber quina era la hipòtesi correcta abans no vaig veure el cellerer i els servents que anaven adelerats a la percaça de l’animal. Aleshores vaig comprendre que la hipòtesi de Brunello era l’única bona i vaig tractar de demostrar-la apostrofant els monjos com ho vaig fer. Vaig vèncer, però també hauria pogut perdre. Els altres em van creure savi perquè vaig guanyar, però no coneixien molts casos en què he estat neci perquè he perdut, i no sabien que, pocs segons abans de guanyar, no estava segur de no haver perdut. Ara, en aquest cas de l’abadia, tinc moltes hipòtesis engrescadores, però no hi ha cap fet palès que em permeti de dir quina és la millor. I llavors, per no quedar com un ximple en acabat, renuncio a fer l’eixerit ara. Deixa’m pensar encara una mica més, fins demà, almenys.

En aquell moment vaig copsar la manera de raonar del meu mestre i em va semblar bastant divergent de la del filòsof que raona sobre els primers principis, l’intel·lecte del qual assumeix gairebé les maneres de l’intel·lecte diví. Vaig comprendre que, quan li mancava una resposta, Guillem se n’empescava moltes de ben diferents entre elles. Vaig quedar perplex.

—Però llavors —vaig gosar comentar—, encara sou lluny de la solució…

—Hi sóc molt a prop, però no sé pas de quina.

—Així, doncs, no teniu una sola resposta a les vostres preguntes?

—Si la tingués, Adso, estaria ensenyant teologia a París.

—A París tenen sempre la resposta vertadera?

—Mai —va dir Guillem—, però estan molt segurs dels seus errors.

—I vós? —vaig dir amb una impertinència infantívola—. No feu mai errors?

—Sovint —respongué—. Però, en comptes de concebre’n un de sol, me n’empesco molts; així no em faig esclau de cap.

Vaig treure la impressió que, a Guillem, no li interessava realment la veritat, que no és sinó l’adequació entre la cosa i l’intel·lecte. Ell, en canvi, es divertia imaginant tants possibles com pogués.

Reconec que en aquell moment vaig desesperar del meu mestre i em vaig sorprendre pensant: «Sort que ha arribat la inquisició». Vaig prendre partit per la set de veritat que animava Bernat Gui.

I, amb aquesta disposició mental tan culpable, més trasbalsat que Judes la nit del dijous sant, vaig entrar amb Guillem al refectori per consumar el sopar.