Setè dia

NIT

En què s’esdevé l’ecpirosi i, a causa d’un escreix de virtut, prevalen les forces de l’infern

El vell va callar. Tenia totes dues mans obertes sobre el llibre, com si n’amanyagués les pàgines o com si estigués tibant els folis per llegir-lo millor o el volgués protegir de la rapinya.

—Tot això no ha servit de res, però —va dir Guillem—. Ara s’ha acabat, t’he trobat, he trobat el llibre, i els altres han mort debades.

—No pas debades —va dir Jorge—. Potser en excés. I, si et podia fer servei tenir una prova que aquest llibre és maleït, l’has haguda. Però no deuen haver mort debades. I, per tal que no hagin mort debades, una altra mort no hi serà de massa.

Va dir i, amb les mans descarnades i diàfanes, va començar d’esquinçar a poc a poc les pàgines toves d’aquell manuscrit, fent-ne bocins i tires, duent-se a la boca els parracs i mastegant a pleret com si consumís l’hòstia i volgués fer-ne carn de la seva carn.

Guillem se’l mirava ullprès i semblava no adonar-se del que passava. Després va reaccionar i es va acostar cridant:

—Què fas?

Jorge va somriure, ensenyant les seves genives exsangües, mentre una bava groguenca li regalimava pels llavis esblanqueïts i pels pèls blancs i esclarissats del mentó.

—Ets tu que esperaves el toc de la setena trompeta, oi? Escolta ara el que diu la veu: «Guarda sota segell el que han dit els set trons, pren-ho i devora-ho; t’amargarà el ventre, però per a la teva boca serà dolç com la mel». Ho veus? Ara segello allò que no havia de ser dit, i n’esdevinc la tomba.

I es va plantar a riure, precisament ell, Jorge. Era la primera vegada que el sentia riure… Reia amb la gola, sense que els llavis expressessin joia, i semblava talment que plorés:

—No t’esperaves aquest desenllaç, oi. Guillem? Aquest vell torna a guanyar, per la gràcia del Senyor, oi?

I, com que Guillem maldava per prendre-li el llibre, Jorge, que va percebre el gest per la vibració de l’aire, va recular, estrenyent el llibre contra el pit amb la mà esquerra, mentre, amb la dreta, continuava arrencant-ne pàgines i ficant-se-les a la boca.

Era a l’altra banda de la taula, i Guillem, que no arribava a tocar-lo, va fer un gest sobtat per salvar aquell obstacle. Però es va enganxar l’hàbit amb el tamboret, que va anar per terra, i Jorge va sentir el terrabastall. El vell tornà a riure, aquesta vegada amb més força, i amb una rapidesa insospitada allargà la mà dreta endavant i localitzà el llum a les palpentes, abastà la flama guiant-se per l’escalfor i la va esclafar amb la mà, sense por del dolor, fins a apagar-la La sala va quedar a les fosques i vam sentir per darrer cop la rialla de Jorge, que cridava; «Ja em podeu buscar, ara sóc jo que hi veig millor!». En acabat va callar i no vam sentir res més, ja que es movia amb aquells seus passos silenciosos que feien sempre inesperades les seves aparicions; només de tant en tant, ça i lla, sentíem fressa de paper que s’esquinçava.

—Adso! —va cridar Guillem—, planta’t a la porta, no el deixis sortir!

Però havia parlat massa tard, perquè jo, que feia uns segons que gruava per abraonar-me sobre el vell, al moment de quedar a les fosques, havia enfilat en direcció contrària a la del meu mestre, cap a l’altre cap de taula, per fer-ne el tomb. Vaig comprendre massa tard que havia donat temps a Jorge d’arribar a la porta, perquè el vell es movia a les fosques amb una seguretat extraordinària. Efectivament, vam sentir a la nostra esquena una fressa de paper esquinçat bastant esmorteïda, perquè venia de la cambra contigua I, al mateix temps, vam sentir un altre soroll, un grinyol fatigós i progressiu, un gemec de frontisses.

—El mirall! —cridà Guillem—. Ens està tancant!

Guiats pel soroll, vam córrer cap a la sortida; jo vaig ensopegar amb un escambell i em vaig masegar la cama, però no hi vaig parar esment, perquè tot d’un plegat vaig comprendre que si Jorge ens arreplegava allà dins no en sortiríem mai més; a les fosques no hauríem trobat la manera d’obrir, perquè des d’aquella banda no sabíem quin mecanisme s’havia de maniobrar ni com.

Crec que Guillem es movia tan desesperat com jo, perquè el vaig sentir al meu costat mentre tots dos, arribats al llindar, pitjàvem per darrera el mirall, que, a hores d’ara, s’estava tancant cap a nosaltres. Vam ser-hi just a temps perquè la porta es va aturar i, al cap d’un moment, va cedir i es va tornar a obrir. Era evident que Jorge, adonant-se que el joc s’havia desigualat, s’havia allunyat. Vam sortir de la cambra maleïda, però ja no sabíem cap on havia tirat el vell, i la fosca era total. Tot d’una vaig recordar:

—Mestre, però si porto la pedra foguera!

—Què esperes, doncs? —cridà Guillem—. Busca la llàntia i encén-la!

Endinsant-me en les tenebres, vaig recular cap al finís Africae, buscant el llum a les palpentes. El vaig trobar de seguida, per miracle diví; vaig burxar l’escapulari i vaig trobar el foguer; les mans em tremolaven i vaig tenir treballs a fer foc, a la tercera o quarta vegada que ho provava, mentre Guillem, des de la porta, em deia, panteixant: «De pressa, de pressa!», i, finalment, vaig encendre la llàntia.

—De seguida! —m’atrapà, encara. Guillem—. Si no, aquest es menjarà tot l’Aristòtil!

—I morirà! —vaig cridar angoixat, mentre tornava amb ell i començàvem l’escorcoll.

—Tant me fa que es mori, el maleït! —cridava Guillem, amb els ulls fits a banda i banda, mentre es movia ça i lla, atabaladament—. Tant com ha menjat, a hores d’ara ja té segellat el destí. Però jo vull el llibre!

Es va parar i afegí, en un to més calmós:

—Alto. Així no el trobarem mai. Estiguem un moment quiets i callats.

Vam quedar clavats i en silenci. I enmig del silenci vam sentir, no gaire lluny, el soroll d’un cos que xocava amb un armari i un terrabastall de llibres que queien.

—Per allà! —vam cridar tots dos alhora.

Vam arrencar a córrer cap al punt d’on venia el soroll, però de seguida ens vam adonar que havíem d’afluixar el pas. Efectivament, fora del finís Africae, la biblioteca era travessada per corrents d’aire que xiulaven i gemegaven amb una intensitat proporcional a la ventada que bufava a fora. Multiplicats per la nostra embranzida, amenaçaven d’apagar aquell llum que amb tants fatics havíem recuperat. Com que no podíem córrer, hauria convingut frenar Jorge. Però Guillem va tenir la intuïció contrària i va dir:

—T’hem atrapat, vell, ara tenim llum!

I va ser un determini assenyat, perquè aquella revelació va atabalar Jorge, que es va veure obligat a afuar el pas, desequilibrant la seva sensibilitat màgica de vident de les tenebres. Efectivament, el cap de poc vam sentir una altra fressa, i quan, guiant-nos per aquesta pista, vam entrar a la sala Y d’YSPANIA, el vam veure, estirat a terra, amb el llibre encara a les mans, mentre maldava per aixecar-se enmig de l’escampadissa de llibres caiguts de la taula que ell mateix havia trabucat en ensopegar-hi. Maldava per aixecar-se però sense deixar d’arrencar pàgines, com si tingués pressa per devorar el seu botí.

Quan vam arribar vora d’ell s’havia aixecat i, advertint la nostra presència, se’ns va posar de cara i va començar a anar a reculons. La seva fesomia, a la claror vermella de la llàntia, era esgarrifosa; els trets alterats, una suor maligna que li regalimava pel front i les galtes, els ulls, habitualment de color blanc de mort, eren injectats de sang, de la boca li sortien trossos de pergamí com si fos una bèstia famolenca que s’hagués ennuegat. Deformada per l’angoixa, pel mossec del verí que a hores d’ara li serpejava a doll per les venes, pel seu determini diabòlic i desesperat, la figura del vell apareixia repulsiva i grotesca: en altres moments hauria pogut fer riure, però també nosaltres érem reduïts a un estat d’animals, de gossos que ensumen i estalonen la salvatgina.

L’hauríem pogut agafar amb calma, però ens hi vam abraonar amb violència; ell es desempallegà, estrenyé les mans contra el pit defensant el llibre; jo el subjectava amb la mà esquerra, mentre, amb la dreta, tractava d’aguantar el llum enlaire, però li vaig fregar la cara amb la flama; ell va notar l’escalfor, va fer un so escanyat, gairebé un bramul, i va llançar per la boca bocins de paper, la seva mà dreta amollà el llibre, va moure la mà cap al llum, me l’arrencà d’una esgarrapada i el va llançar endavant…

La llàntia va anar a parar damunt la pila de llibres caiguts, amuntegats els uns sobre els altres amb les pàgines obertes. L’oli es vessà, i de seguida es va calar foc en un pergamí molt fràgil que començà a espetegar com un feix de rama seca. Tot va passar en uns instants; dels llibres s’alçà una flamarada, com si aquelles pàgines mil·lenàries haguessin esperat adeleradament durant segles el moment de cremar i ara es delectessin apaivagant de cop una set immemorial d’ecpirosi. Guillem es va adonar del que passava i deixà anar el vell —el qual, en veure’s lliure, va recular uns passos—, vacil·là uns moments, potser massa, entre tornar a engrapar Jorge o apagar la petita foguera. Un llibre més vell que els altres va cremar gairebé de cop, expel·lint enlaire una llengua de foc.

Les lleugeres glopades de vent, que podien apagar una flameta tènue, abrandaven, en canvi, les més gosses i vives i feien voleiar una escampadissa d’atxes enceses.

—Apaga aquest foc, de pressa! —cridà Guillem—. Aquí es cremarà tot!

Em vaig llançar cap a les flames, i de seguida em vaig aturar, sense saber què fer. Guillem va tornar al meu costat, per ajudar-me. Vam allargar els braços cap a l’incendi, vam buscar amb els ulls alguna cosa amb què apagar-lo. En aquell moment vaig tenir una inspiració: em vaig llevar l’hàbit, passant-lo pel cap, i vaig llançar-lo damunt les flames. Però el foc s’havia enfilat massa i va engolir l’hàbit. Vaig enretirar les mans, que tenia socarrimades, em vaig tombar cap a Guillem i vaig veure, a la seva esquena, la figura de Jorge, que s’hi havia acostat. L’escalfor era molt intensa i ell la va notar, va localitzar el foc i va llançar-hi el llibre d’Aristòtil.

Guillem, amb un rampell de fúria, va ventar una forta empenta al vell, que va petar contra un armari, va picar de cap amb una aresta i va caure a terra… Però Guillem, al qual, em sembla, vaig sentir un renec esgarrifós, no en va fer cas. Se’n tomà cap als llibres. Massa tard. L’Aristòtil, o més ben dit, el que n’havia quedat després de l’àpat del vell, ja cremava.

En l’endemig algunes espurnes havien voleiat fins a les parets i ja s’estaven cargolant els volums d’un altre armari sota l’embranzida del foc. A hores d’ara ja no hi havia un foc a la sala, sinó dos.

Guillem va comprendre que no els podríem apagar amb les mans, i va decidir de salvar els llibres amb els llibres. Va agafar un volum que li va semblar més ben relligat que els altres, i més compacte, i va provar de fer-lo servir com a arma per sufocar l’element enemic. Però, tustant la pira de llibres amb la tapa tatxonada no feia sinó provocar més espetecs. Va provar d’apagar-les amb els peus, però va obtenir l’efecte contrari, perquè se n’aixecà una niada de fragments de pergamí, gairebé fets cendra, que voleiaren com ratpenats, mentre l’aire, aliat amb el seu company aeri, els enviava a incendiar la matèria terrestre d’altres fulls.

La malastrugança havia volgut que aquella fos una de les sales més desordenades del laberint. De les lleixes dels armaris penjaven manuscrits enrotllats; d’altres llibres, ja desenquadernats, mostraven entre les cobertes, com entre uns llavis badats, llengües de pergamí eixarreït pels anys, i la taula devia haver estat plena d’una gran quantitat d’escrits que Malaquies (que ja feia dies que s’havia quedat sol) havia deixat sense desar. De manera que la sala, després del desgavell provocat per Jorge, era envaïda de pergamins que esperaven el moment de transformar-se en un altre element.

Al cap de poc aquell lloc esdevingué un braser, una bardissa ardent. També els armaris participaven d’aquell sacrifici, i començaven a fer espetecs. Vaig comprendre que el laberint no era sinó una immensa pira parada per al sacrifici, que esperava algú que encengués la primera esca…

—Aigua, necessitem aigua! —deia Guillem, però després afegia—: I on es pot trobar aigua en aquest infern?

—A la cuina, a baix, a la cuina! —vaig cridar.

Guillem em va mirar perplex, amb la cara encesa per aquell esclat furient.

—Sí, però abans no haurem baixat i tornat a pujar… Mal llamp! —va cridar després—. Sigui com sigui, aquesta sala està perduda, i potser també la del costat. Baixem de seguida, jo aniré a buscar aigua, tu vés a donar l’alarma, ens cal molta gent!

Vam trobar el camí cap a l’escala, perquè la conflagració il·luminava les sales contigües, amb una claror cada vegada més feble, de manera que, les dues últimes sales, les vam recórrer gairebé a les palpentes. A sota, la claror de la nit il·luminava pàl·lidament l’scriptorium, i des d’aquí vam baixar al refectori. Guillem va anar corrents cap a la cuina, jo cap a la porta del refectori. Vaig tenir penes i treballs per obrir-la, perquè l’atabalament m’embotornava i m’entrebancava els moviments. Vaig sortir a l’esplanada, vaig córrer cap al dormitori. Però de seguida vaig comprendre que no podria desvetllar els monjos d’un a un, i vaig tenir la inspiració. Vaig anar a l’església i vaig buscar el camí per pujar al campanar. Quan vaig arribar-hi, vaig aferrar totes les cordes i vaig tocar a sometent. Estrebava amb força i la corda de la campana major, quan tirava amunt, m’arrossegava. A la biblioteca m’havia socarrimat els dors de les mans tanmateix encara tenia els palmells intactes, però me’ls vaig escorxar estirant les cordes, fins que em vaig fer sang i vaig haver de parar.

Però a hores d’ara ja havia fet prou enrenou, i em vaig precipitar cap a fora, just a temps per veure els primers monjos que sortien del dormitori, mentre se sentien de lluny les veus dels servents que sortien al llindar de casa seva. No em vaig saber explicar gaire, perquè era incapaç de pronunciar cap paraula, i els primers mots que em van venir als llavis els vaig dir en la meva llengua materna. Amb la mà ensangonada, assenyalava les finestres de l’ala meridional de l’Edifici, que filtraven a través de l’alabastre una resplendor anormal. Per la intensitat de la llum em vaig adonar que, mentre havia baixat i pujat al campanar, el foc s’havia propagat a d’altres sales. Totes les finestres de l’Àfrica i tota la façana entre aquesta i la torrassa de ponent ara lluïen amb esclat desigual.

—Aigua, porteu aigua! —vaig cridar.

De primer, ningú no hi va entendre res. Els monjos estaven tan avesats a considerar la biblioteca com un lloc sagrat i desavinent que amb prou feines comprenien que pogués veure’s amenaçada per un accident vulgar, com una borda camperola. Els primers que van alçar els ulls a les finestres es van senyar pronunciant paraules d’esglai, i vaig comprendre que pensaven en noves aparicions. Els vaig engrapar pels hàbits i els vaig suplicar que comprenguessin, fins que algú va traduir els meus sanglots en paraules humanes.

Era Nicola de Morimondo, que va dir:

—La biblioteca està cremant!

Nicola va donar prova d’una gran energia, va cridar ordres als servents, va donar consells als monjos que l’envoltaven, va enviar algú a obrir les altes portes de l’Edifici, va enviar d’altres a buscar galledes i tota mena de recipients, va aviar els qui quedaven cap a les fonts i els dipòsits d’aigua del recinte. Va ordenar als vaquers que fessin servir els muls i els ases per traginar cossis… Si quan prenia aquestes providències hagués estat un home investit d’autoritat, l’haurien obeït a cremadent. Però els servents estaven avesats a rebre ordres de Remigio; els escrivans de Malaquies, i tots plegats, de l’Abat. I, ai!, cap dels tres no hi era. Els monjos buscaven l’Abat amb els ulls perquè els donés explicacions i els tranquil·litzés, i no el trobaven, i només jo sabia que era mort, o s’estava morint en aquells moments, emparedat dins un passadís asfixiant que ara s’estava transformant en un forn, en un brau de Fàlaris.

Nicola aviava els vaquers en una direcció però algun altre monjo, carregat de bones intencions, els aviava cap a una altra banda. Era evident que alguns germans havien perdut la calma, d’altres encara estaven mig ensopits de son. Jo tractava d’explicar-me, ara que havia recuperat l’ús de la paraula, però cal recordar que anava gairebé despullat, perquè havia llançat l’hàbit a les flames, i la visió d’aquell fadrinet, ensangonat, amb la cara ennegrida pel sutge, amb el cos indecentment implume, garratibat de fred, evidentment no inspirava confiança.

Finalment Nicola va poder arrossegar alguns germans i d’altres persones fins a la cuina, que en l’endemig algú havia obert. Algú altre va tenir la idea assenyada de portar atxes. Vam trobar el local fet un desori, i vaig comprendre que Guillem ho havia hagut de regirar tot per buscar aigua i recipients adients per transportar-la.

En aquell moment vaig veure Guillem que treia el cap per la porta del refectori, la cara socarrimada, l’hàbit fumejant, amb una olla grossa a les mans, i em vaig apiadar d’ell, pobra al·legoria de la impotència. Vaig comprendre que, encara que hagués reeixit a portar fins al segon pis una cassola d’aigua sense trabucar-la, i per més vegades que ho hagués fet, ben poca cosa en devia haver tret. Vaig recordar la història de sant Agustí, quan veu un infant que intenta transvasar l’aigua del mar amb una cullera l’infant era un àngel, i allò ho feia per mofar-se del sant que pretenia de penetrar els misteris de la natura divina. I com si fos l’àngel em va parlar Guillem, tot baldat, repenjat al brancal de la porta:

—És impossible, no ens en sortirem, ni entre tots els monjos de l’abadia. La biblioteca està perduda.

Però, al contrari de l’àngel. Guillem plorava.

M’hi vaig arrambar, mentre ell arrencava un drap de la taula per intentar que em cobrís. Ens vam aturar a observar, ara vençuts, el que passava al voltant nostre.

Tot eren corredisses amunt i avall. Alguns pujaven amb les mans buides i, a mig camí de l’escala de cargol, ensopegaven amb d’altres que, també amb les mans buides i moguts per una curiositat nècia, havien pujat abans i ara baixaven a buscar recipients. D’altres, més eixerits, buscaven de seguida cassoles i bacines i després s’adonaven que a la cuina no hi havia pas prou aigua. De cop i volta, envaïren aquella cambra immensa uns muls que traginaven cossis, i els vaquers que els menaven els van descarregar i van tractar de portar aigua al pis de dalt. Però no sabien el camí per pujar a l’scriptorium, i va passar una bona estona abans alguns dels escrivans no els ho van haver explicat, i quan pujaven van ensopegar amb els qui baixaven espaordits. Alguns dels cossis es van petar i van vessar l’aigua per terra, d’altres foren hissats al llarg de les escales de cargol per mans amatents. Vaig seguir el grup i em vaig trobar a l’scriptorium: per la porta de la biblioteca sortia una fumada espessa, els últims que havien provat de pujar per la torrassa de llevant baixaven estossegant i amb els ulls envermellits i declaraven que ja no hi havia manera d’entrar en aquell infern.

Aleshores vaig veure Benci. Amb l’expressió descomposta, pujava des de la planta baixa amb un recipient enorme. Quan va sentir el que deien els qui tornaven de dalt, els va increpar:

—L’infern us engolirà tots, covards! —Es va tombar com si busqués ajut i em va veure—: Adso! —va cridar—, la biblioteca… la biblioteca…

No va esperar la meva resposta, va córrer fins al peu de l’escala i s’avià ardidament cap a les flames. Va ser l’últim cop que el vaig veure.

Vaig sentir un cruixit que venia de dalt. De les voltes de l’scriptorium queien trossos de pedra barrejats amb calç. Una clau de volta esculpida en forma de flor es va desprendre i poc se’n va faltar que no em caigués al cap. El terra del laberint s’estava aclofant.

Vaig baixar d’una esgarrapada a la planta baixa i vaig sortir a cel obert. Alguns servents amatents havien portat escales amb les quals maldaven per arribar a les finestres dels pisos de dalt i poder abocar l’aigua des d’allà. Però les escales més llargues amb prou feines arribaven a les finestres de l’scriptorium, i els qui havien pujat no les podien obrir de fora estant. Van fer avisar que les obrissin de dins, però, a hores d’ara, ningú no es veia amb cor de pujar.

Mentrestant jo guaitava les finestres del tercer pis. La biblioteca sencera ja devia ser un braser fumejant i el foc saltava de sala en sala i s’escampava rabent pels milers de pàgines eixarreïdes. Ara totes les finestres eren enceses, i sortia un fum negre de la teulada: el foc ja rosegava les bigues del sostre. L’Edifici, tan sòlid i incommovible com semblava, palesava en aquell punt la seva frevolesa, les seves esquerdes, les parets rosegades per dins les pedres clivellades deixaven passar les flames fins als últims racons de la carcassa de fusta.

De cop i volta unes quantes finestres van esclatar sota la pressió d’una mena de força interna, les espurnes van sortir a cel obert puntejant de llums errívoles les tenebres de la nit. El vent s’havia encalmat. Malaguanyat: una ventada forta potser hauria apagat les espurnes, però aquell oreig les transportava, i les abrandava, i les feia voleiar barrejades amb fragments de pergamí, que aquell foc intern tornava més frèvols. En aquell moment es va sentir un terrabastall: el paviment del laberint s’havia ensulsiat per algun punt, perbocant les bigues roents cap al pis de sota, perquè ara es veien llengües de foc que s’alçaven de l’scriptorium, també reblert de llibres i d’armaris i de papers esparsos damunt les taules, amatents a la crida de les espurnes. Vaig sentir crits de desesperació procedents del grup d’escrivans, que s’escabellaven i encara es proposaven de pujar heroicament per rescatar del foc llurs pergamins estimadíssims. Va ser debades, perquè a hores d’ara la cuina i el refectori no eren sinó una cruïlla d’ànimes perdudes que corrien d’ací d’allà, sense solta ni volta, en què cadascú s’entrebancava amb els altres. La gent ensopegava, queia, el qui tenia un recipient en vessava el contingut salvador; els muls, que havien entrat a la cuina, havien ensumat el foc i, ventant guitzes, s’obrien pas cap a les sortides, esclafant les persones i, fins i tot, els seus palafreners espaordits. Es veia bé que, en qualsevol cas, aquella turba de camperols i d’homes devots i savis, però inhabilíssims, mancats de guiatge, entrebancaria fins i tot qualsevol ajut que pogués arribar.

Tota l’esplanada era un desori. Però la tragèdia tot just començava. Perquè, sortint per les finestres i per la teulada, el núvol d’espurnes ara triomfant, atiat pel vent, anava caient ça i lla, i ja tocava la sostrada de l’església Tothom sap que moltes catedrals esplèndides han estat vulnerables al mossec del foc: perquè la casa de Déu sembla parençosa i ben defensada com la Jerusalem celestial a causa de la pedra de què s’ufana, però els murs i les voltes recolzen sobre una arquitectura de fusta delicada, encara que admirable, i si l’església de pedra recorda els boscos més venerables per les seves columnes que es ramifiquen dalt de les voltes, ardides com roures, sovint té el cos de roure —com té igualment de fusta tot el parament, els altars, els cors, els retaules, els bancs, els setials, els canelobres—. Aquest era el cas de l’església abacial amb la bellíssima portalada que tant m’havia fascinat el primer dia. Va cremar en molt poc temps. Els monjos i tota la població de l’altiplà es va adonar que era en joc la supervivència de l’abadia i tothom va començar a córrer d’una manera encara més ardida i més desbocada per conjurar el perill.

Sens dubte, l’església era més avinent i, doncs, més defensable que la biblioteca. La biblioteca s’havia condemnat per la seva mateixa impenetrabilitat, pel misteri que la protegia, per l’escassetat dels accessos. L’església oberta maternalment a tothom a l’hora de la pregària, era oberta a tothom a l’hora del destret. Però ja no hi havia aigua o n’hi havia molt poca en dipòsit, les fonts rajaven amb la parsimònia que els és natural i amb una lentitud que no s’adeia amb la urgència d’aquell moment. Tothom hauria volgut apagar l’incendi de l’església, però ningú no sabia com. A més a més, el foc s’havia propagat per dalt, i era difícil enfilar-se fins a dalt per lluitar contra el foc o ofegar les flames amb terra i draps. I quan les flames van arribar fins a baix, no va servir de res llançar-hi terra o sorra, perquè el sostre s’esfondrà sobre els qui lluitaven contra el foc i n’estassà més d’un.

Així, al plany per les moltes riqueses perdudes ara s’afegien els crits de dolor dels qui s’havien cremat la cara o s’havien esclafat algun membre, o havien quedat soterrats per l’ensulsiada sobtada de les voltes.

El vent havia agafat embranzida i amb més embranzida propagava les flames. Just després de l’església el foc va arribar a les porcelleres i les quadres. Els animals, espaordits, van trencar els lligams, van esbotzar les portes i es van esbarriar per l’altiplà renillant, bramulant, belant, grunyint que feia feredat. A molts cavalls, els van caure brases a les crineres i hom va poder veure criatures infernals, corsers flamejants que recorrien l’altiplà sense solta ni volta, trabucant-ho tot, esmaperduts i desenfrenats. Vaig veure el magnífic Brunello, amb una aurèola de foc, que envestia i estassava el vell Alinardo, que vagava esmaperdut sense entendre ben bé què passava, i l’arrossegava per la pols i el deixava abandonat a terra, pobra cosa informe. Però no vaig tenir manera ni temps d’ajudar-lo, ni de plorar la seva mort, perquè, d’escenes així, se’n veien pertot arreu.

Els cavalls encesos havien transportat el foc allà on el vent encara no l’havia fet arribar ara cremaven també els tallers i la casa dels novicis. Colles de persones corrien de punta a punta de l’esplanada sense meta o amb metes il·lusòries. Vaig veure Nicola, amb el cap ferit, l’hàbit esparracat, agenollat sobre el vial d’accés, que maleïa la maledicció divina. Vaig veure Pacifico de Tívoli que, renunciant a tota idea de socors, tractava d’atrapar un mul desbocat, i quan ho va haver fet, em va cridar que fes el mateix, i que fugis, per escapar a aquell simulacre sinistre d’Harmagedon.

Llavors em vaig preguntar on era Guillem i vaig tenir por que no hagués quedat atrapat sota la runa. Al cap d’una bella estona el vaig trobar vora el claustre. Duia a la mà el sarró de viatge: quan el foc ja havia envaït l’hostalatge dels pelegrins, havia pujat a la seva cel·la per recollir els seus objectes preciosíssims. També havia agafat el meu sarró, on vaig trobar roba amb què vestir-me. Tot panteixant, ens vam aturar a contemplar aquella escena.

A hores d’ara l’abadia ja era condemnada. El foc havia arribat, poc o molt, a quasi tots els edificis. Els que encara eren intactes no durarien gaire més, perquè ara tot contribuïa a la propagació del foc, des dels elements naturals fins a l’acció empatollada i confusa dels qui volien apagar-lo. Només s’havien salvat les parts no edificades, l’hort, el jardí de davant del claustre… No es podia fer res més per salvar els edificis, però n’hi havia prou de rebutjar la idea de salvar-los per poder observar-ho tot sense perill des d’una zona oberta.

Vam mirar l’església, que ara cremava a poc a poc, perquè és propi d’aquestes grans construccions inflamar-se primer amb una foguerada ràpida en les parts de fusta i agonitzar en acabat durant hores i de vegades dies sencers. L’incendi de l’Edifici era diferent. Aquí el material combustible era molt més ric, i el foc, que ja s’havia propagat arreu de l’scriptorium, havia envaït ja el pis on hi havia la cuina. Pel que fa al tercer pis, que abans, i durant centenars d’anys, havia estatjat el laberint, era pràcticament destruït.

—Era la biblioteca més gran de la cristiandat —va dir Guillem—. Ara —va afegir—, l’Anticrist és certament a prop perquè cap saviesa no li pot entrebancar el pas. D’altra banda, aquesta nit li hem vist la cara.

—La cara de qui? —vaig preguntar destarotat.

—De Jorge, vull dir. En aquella fesomia devastada per l’odi a la filosofia, he vist per primer cop el retrat de l’Anticrist, que no ve de la tribu de Judà com ho volen els qui anuncien el seu adveniment, ni d’un país llunyà. L’Anticrist pot néixer de la pietat mateixa, de l’excessiu amor de Déu o de la veritat, com l’heretge neix del sant i l’endimoniat del vident. Tem, Adso, els profetes i aquells qui estan disposats a morir per la veritat, ja que és costum que en facin morir moltíssims amb ells i sovint abans que ells, potser en comptes d’ells. Jorge ha perfet una obra diabòlica perquè estimava d’una manera tan lúbrica la seva veritat que ho va gosar tot per tal de destruir la mentida. Jorge temia el segon llibre d’Aristòtil perquè potser aquest de debò ensenyava a deformar la cara de tota veritat, a fi que no ens féssim esclaus dels nostres fantasmes. Potser la tasca d’aquell qui estima els homes és fer-los riure de la veritat, fer riure la veritat, perquè l’única veritat és aprendre a alliberar-nos de la passió insana per la veritat.

—Però, mestre —vaig gosar dir, afligit—, vós ara parleu així perquè us sentiu ferit en el fons de l’ànima. Però hi ha una veritat, la que heu descobert aquest vespre, la que heu assolit interpretant les pistes que heu llegit aquests dies passats. Jorge ha vençut, però vós heu vençut Jorge perquè heu posat al descobert la seva trama…

—No hi havia trama —va dir Guillem—, i jo l’he descoberta per error.

Aquella asserció era autocontradictòria, i no vaig entendre si realment Guillem volia que ho fos.

—Però era veritat que les petjades damunt la neu remetien a Brunello —vaig dir—, era veritat que Adelmo s’havia suïcidat, era veritat que Venanci no s’havia negat dins el cossi, era veritat que el laberint era organitzat tal com vós ho heu imaginat, era veritat que s’entrava al finis Africae tocant el mot quatuor, era veritat que el llibre misteriós era d’Aristòtil… Podria continuar enumerant totes les coses veres que heu descobert amb l’ajut de la vostra ciència…

—No he dubtat mai de la veritat dels signes, Adso, són l’única cosa de què disposa l’home per orientar-se pel món. El que no he entès ha estat la relació entre els signes. He arribat a Jorge a través d’un esquema apocalíptic que semblava regir tots els crims, i tanmateix era casual. He arribat a Jorge cercant un autor de tots els crims i hem descobert que en el fons de cada crim hi havia un autor diferent, o cap. He arribat a Jorge encercant el pla d’una ment perversa i raonadora, i no hi havia cap pla o, més ben dit, Jorge es va veure ultrapassat pel seu pla inicial i després es va engegar una cadena de causes, i de concauses, i de causes contradictòries entre si, que van procedir pel seu compte, creant relacions que no depenien de cap pla. On és tota la meva saviesa? M’he comportat com un tossut, encercant un simulacre d’ordre, tot i que havia de saber prou bé que no hi ha ordre a l’univers.

—Però, imaginant ordres falsos, heu trobat quelcom…

—Has dit una cosa molt bella, Adso, t’ho agraeixo. L’ordre que la nostra ment imagina és com una xarxa, o una escala, que es construeix per arribar fins a alguna cosa. Però després cal llençar l’escala, perquè hom descobreix que, tot i que servia, era mancada de sentit. Er muoz gelíchesame die Leiter abewerfen, sô Er an ir ufgestigen ist…²¹⁹ Es diu així?

—Sona així en la meva llengua. Qui ho ha dit?

—Un místic de les teves terres. Ho va escriure en alguna banda, no recordo pas on. I no cal que algú retrobi algun dia el seu manuscrit. Les úniques veritats que serveixen són instruments que després es llencen.

—Vós no us podeu blasmar per res, heu fet el que heu pogut.

—El que pot fer un home, que és poc. És difícil acceptar la idea que no hi pot haver un ordre a l’univers, perquè ofendria la lliure voluntat de Déu i la seva omnipotència. Així, la llibertat de Déu és la nostra damnació o, almenys, la damnació de la nostra supèrbia.

Per primer i darrer cop en ma vida vaig gosar treure una conclusió teològica.

—Però, ¿com pot existir un ésser necessari totalment entreteixit de possibilitat? ¿Quina diferència hi ha aleshores entre Déu i el caos primigeni? Afirmar l’omnipotència absoluta de Déu i la seva disponibilitat absoluta respecte a les seves mateixes opcions, no equival a demostrar que Déu no existeix?

Guillem em va mirar sense que el tirat de la seva fesomia filtrés cap sentiment i va dir:

—¿Com podria un savi continuar comunicant el seu saber si contestés afirmativament a la teva pregunta?

No vaig copsar el sentit de les seves paraules:

—¿Voleu dir —vaig preguntar— que ja no hi hauria saber possible i comunicable si manqués el criteri mateix de la veritat, o bé que ja no podríeu comunicar el que sabeu perquè els altres no us ho consentirien?

En aquell moment una part del sostre dels dormitoris s’ensorrà amb un terrabastall immens i projectant enlaire un núvol d’espurnes. Una part de les cabres i de les ovelles que vagarejaven per l’esplanada van passar arran nostre belant atroçment. També ens va passar a la vora una colla de servents, tot cridant, i poc se’n va faltar que no ens trepitgessin.

—Hi ha massa confusió aquí —va dir Guillem—. Non in commotione, non in commotione Dominus.²²⁰