Quart dia

NIT

En què Salvatore es fa descobrir miserablement per Bernat Gui, la noia estimada per Adso és detinguda i acusada de bruixa i tothom se’n va a dormir més infeliç i més enquimerat que abans

Efectivament, ja baixàvem cap al refectori quan vam sentir una cridadissa i vam veure el pampallugueig esmorteït d’uns llums que venien de la cuina. Guillem apagà la llàntia a corre-cuita. Seguint les parets vam arribar fins a la porta que donava a la cuina i vam esbrinar que la cridadissa venia de fora, però que la porta era oberta. Després les veus i els llums es van allunyar, i algú va tancar la porta d’una batzegada. Era un rebombori eixordador, que presagiava alguna cosa desplaent. Vam tornar a travessar l’ossera rabents, vam entrar a l’església, que era deserta, vam sortir pel portal de migjorn i vam veure una bellugadissa d’atxes que voltaven pel claustre.

Ens hi atansàrem, i, enmig d’aquell desori, semblava que tot just nosaltres hi haguéssim arribat barrejats amb la gentada que ja s’hi havia aplegat, com si vinguéssim del dormitori o de la casa dels pelegrins. Vam veure que els arquers aferraven estretament Salvatore, pàl·lid com el blanc dels seus ulls, i una dona que plorava. Se’m va encongir el cor: era ella, la noia dels meus pensaments. Quan em va veure em va reconèixer i em mirà amb uns ulls implorants i desesperats. Vaig tenir l’impuls de llançar-me a alliberar-la, però Guillem em va retenir, tot dient-me a cau d’orella uns improperis no gens afectuosos. Els monjos i els hostes arribaven de pertot.

Va aparèixer l’Abat, va arribar Bernat Gui, i el capità dels arquers li va fer un breu report del que havia passat.

Per ordre de l’inquisidor, els arquers patrullaven de nit per tota l’esplanada, vigilant especialment l’avinguda que menava de la portalada d’accés fins a l’església, la zona dels horts i la façana de l’Edifici (per què?, em vaig preguntar, i vaig comprendre que Bernat havia recollit rumors dels servents o dels cuiners sobre certs tràfecs nocturns, tot i que no se sabés exactament quins n’eren els responsables, que tenien lloc entre la part externa del recinte i les cuines, i qui sap si aquell poca-solta de Salvatore, de la mateixa manera que a mi m’havia revelat les seves intencions, ja n’havia parlat, a la cuina o a les quadres, a algun pobre home que, esporuguit per l’interrogatori d’aquella tarda, havia servit aquestes enraonies a Bernat com qui ofereix carnassa). Els arquers, tot fent la ronda, enmig de la fosca i la boira, havien sorprès Salvatore en companyia d’aquella dona davant de la porta de la cuina.

—Una dona en aquest indret sagrat! I amb un monjo! —va dir bròfegament Bernat, i es tombà cap a l’Abat—. Senyor magnificentíssim —continuà—, si només es tractava de la violació del vot de castedat, el càstig d’aquest home pertocaria a la vostra jurisdicció. Però, com que encara no sabem si els tràfecs d’aquests dos desgraciats tenen alguna relació amb la salut de tots els hostes, de bell antuvi ens cal aclarir aquest misteri. Vinga, t’ho dic a tu, miserable —i d’una esgarrapada va aferrar el farcell que Salvatore s’havia volgut amagar al pit—; què hi ha aquí dins?

Jo ja ho sabia: un ganivet, un gat negre que, un cop obert el farcell, s’escapolí miolant enfurismat, i dos ous, ara esberlats i viscosos, que tothom va prendre per sang, o bilis groga, o una altra substància immunda. Salvatore estava a punt d’entrar a la cuina, matar el gat i llevar-li els ulls, i, qui sap a canvi de quines prometences, havia induït la noia a acompanyar-lo. De seguida vaig saber quines eren aquelles prometences. Els arquers escorcollaren la noia, entre rialles malicioses i entretocs lascius, i li trobaren a sobre un gallet mort, encara per plomar. La dissort va voler que aquella nit, en què, com és habitual, tots els gats eren negres, el gall semblés tan negre com el gat. Jo, per la meva banda, vaig pensar que no calia sinó allò per atreure aquella pobra famolenca que ja la nit abans havia deixat perdre (pel meu amor!) el seu preciós cor de bou…

—Vaja, vaja! —exclamà Bernat, en un to de gran preocupació—, gat negre i gall negre… Ja me la conec, aquesta parafernàlia… —Va reconèixer Guillem entre els presents—. No la coneixeu també vós, fra Guillem? No vau ser inquisidor a Kilkenny, fa tres anys, on hi havia aquella noia que tenia tràfecs amb un dimoni que se li apareixia sota la figura d’un gat negre?

Em va semblar que el meu mestre callava per vilesa. Li vaig estirar la mànega, el vaig sacsejar, li vaig xiuxiuejar desesperat:

—Però digueu-li que era per menjar…

Ell es va desempallegar de la meva escomesa i es tombà polidament cap a Bernat:

—No crec pas que us facin cap servei les meves experiències de temps ha per treure les vostres conclusions —va dir.

—Oh, no, hi ha testimonis molt més autoritzats! —somrigué Bernat—. En el seu tractat sobre els set dons de l’esperit sant, Esteve de Borbó explica que sant Domènec, després de predicar a Fanjeaux contra els heretges, anuncià a unes dones que veurien qui havien servit fins llavors. I, de cop i volta, va llançar allà al mig d’elles un gat esgarrifós, enorme com un gos gran amb els ulls grossos i abrandats de foc, la llengua sangonosa que li arribava fins al melic, la cua curta i dreçada de manera que, es girés cap allà on es girés, aquella bèstia mostrava la vergonya dels seus darreres, pudents a tot ser-ho, com escau a aquell anus que molts devots de Satanàs, entre els quals els cavallers templers no ocupen pas el darrer lloc, sempre han tingut per costum de besar en el curs de llurs reunions. I, després d’haver rondat les dones al llarg d’una hora, el gat es va arrapar d’un bot a la corda de la campana i s’hi va enfilar, deixant enrere els seus excrements pudents. ¿I no és el gat l’animal que estimen els càtars, que segons Alain de Litlle s’anomenen així perquè el seu nom ve precisament de catus¹⁸⁶ i ells besen els darreres d’aquesta bèstia considerant-la l’encarnació de Lucífer? ¿I no confirma aquesta pràctica revoltant Guillem d’Alvèrnia en De legibus?¹⁸⁷ ¿I no diu Albert Magne que els gats són dimonis en potència? ¿I no reporta el meu venerable confrare Jacques Fournier que en el llit de mort de l’inquisidor Godofred de Carcassona van aparèixer dos gats negres que no eren sinó dimonis que volien fer befa d’aquelles despulles?

Un murmuri d’esglai va recórrer el grup de monjos, molts dels quals es feren el senyal de la santa creu.

—Senyor Abat, senyor Abat —deia mentrestant Bernat amb un aire virtuós—, potser vostra magnificència no sap el que acostumen de fer els pecadors amb aquests instruments! Però jo ho sé molt bé. Déu no ho hagués volgut! He vist dones depravades, en les hores més fosques de la nit, que, juntament amb d’altres de la mateixa casta, feien servir gats negres per aconseguir prodigis que no han pogut negar mai: com muntar certs animals i recórrer a l’abric de la nit espais immensos, arrossegant els seus esclaus, transformats en íncubes adelerats… I el dimoni mateix se’ls apareix, o almenys elles ho creuen fermament, en forma de gall, o d’un altre animal tot negre, i amb ell arriben a jeure, no em preguntéssiu pas com. I sé del cert que amb nigromàncies d’aquest estil, no fa gaire, a Avinyó mateix, hom va preparar filtres i ungüents per atemptar contra la vida del mateix senyor papa, emmetzinant-li les menges. El papa se’n va poder defensar i va poder identificar la metzina només perquè tenia unes joies prodigioses en forma de llengua de serp, reforçades amb maragdes esplendents i amb robins que, per virtut divina, servien per revelar la presència del verí en el menjar! El rei de França li n’havia regalades onze, d’aquestes llengües preciosíssimes, gràcies al cel, i només així el nostre senyor papa es va poder escapolir de la mort! És cert que els enemics del pontífex van anar encara més lluny, i tothom sap el que es va descobrir sobre l’heretge Bemard Délicieux, arrestat fa deu anys: li van trobar a casa seva llibres de màgia plens d’anotacions en els passatges més perversos, amb totes les instruccions per fer figures de cera amb les quals pogués fer mal als seus enemics. I no em creureu, però a casa seva van arribar a trobar-li figures que reproduïen, amb una art certament admirable, la imatge mateixa del papa, amb unes rotllanes vermelles damunt les parts vitals del cos; i tothom sap que les tals figures, si es pengen d’una corda i es posen davant d’un mirall i si després es claven agulles en les rotllanes vitals… Oh! però, ¿per què divago sobre aquestes misèries revoltants? El papa mateix en va parlar i les va descriure, condemnant-les, just l’any passat, en la constitució Super illius specula!¹⁸⁸ I espero, sens dubte, que en tingueu una còpia en aquesta vostra rica biblioteca, per reflexionar-hi com cal…

—La tenim, la tenim —confirmà abrandadament l’Abat, tot atabalat.

—Està bé —conclogué Bernat—. Ara ho veig tot clar. Un monjo seduït, una bruixa i algun ritu que per sort no s’ha celebrat. Amb quin fi? És el que encara no sabem, i vull sacrificar algunes hores de son per esbrinar-ho. Prego a vostra magnificència que m’agenceu un lloc on pugui tenir sota vigilància aquest home…

—Al soterrani del taller dels ferrers, hi tenim cel·les —va dir l’Abat—, que per sort es fan servir molt poc i que són buides de fa anys…

—Per sort o per dissort —observà Bernat. I va ordenar als arquers que es fessin ensenyar el camí i que menessin els dos captius a dues cel·les diferents, i que estaquessin ben bé l’home a qualsevol argolla fixa a la paret, talment que ell pogués baixar-hi al cap de poc a interrogar-lo mirant-lo fit a fit a la cara… Pel que fa a la noia, afegí, no hi havia dubte del que era, i no valia la pena d’interrogar-la aquella nit. Ja arreplegarien més proves abans de cremar-la per bruixa. I, si era una bruixa, no parlaria pas fàcilment. Però potser el monjo, si encara reeixia a penedir-se (i fitava Salvatore, que estava tot tremolós, donant-li entenent que li oferia una darrera possibilitat de salvació), explicaria la veritat i de passada, afegí, denunciaria els seus còmplices.

Se’ls van emportar tots dos a ròssec, l’un silenciós i desfet, gairebé febrós, l’altra plorant, i ventant guitzes, i cridant com un animal a l’escorxador. Però ni Bernat, ni els arquers, ni jo mateix, no enteníem el que deia en el seu parlar camperol. Per més que parlés, era com si fos muda. Hi ha paraules que donen poder, d’altres que deixen encara més desemparat, i són d’aquesta mena les paraules vulgars dels simples, als quals el Senyor no ha concedit el do de saber-se expressar en la llengua universal de la saviesa i el poder.

Encara vaig fer un altre intent de seguir-la, però Guillem, amb el posat tot ombrívol, em va tornar a retenir.

—Estigues, ximple —va dir—, la noia està perduda, és carn de foguera.

Mentre contemplava l’escena esborronat, enmig d’un batibull de pensaments contradictoris, mirant-me la noia, vaig notar que algú em tustava l’esquena. No sé pas per què; però, abans i tot de tombar-me, vaig endevinar que era la mà d’Ubertino.

—Et mires la bruixa, oi? —em preguntà. I jo sabia que ell no podia estar assabentat de la meva història, i, per tant, si parlava així, era només perquè havia copsat, amb la seva intuïció penetrant de les passions humanes, la intensitat de la meva mirada.

—No… —em vaig defensar—, no me la miro… és a dir, potser sí que la miro, però no és una bruixa… no ho sabem, potser és innocent…

—Te la mires perquè és bonica. És bonica, oi? —em va preguntar abrandat, estrenyent-me el braç—. Si te la mires perquè és bonica, i això et trasbalsa (i sé que això et trasbalsa perquè el pecat que li sospiten te la fa encara més fascinant), si la mires i sents desig, això mateix confirma que és una bruixa. Vés amb compte, fill meu… La bellesa del cos només és a la pell. Si els homes veiessin el que hi ha sota la pell, com passa amb el linx de Beòcia, s’escruixirien davant la visió de la dona. Tota aquella gràcia és feta de mucositats i sang, d’humors i bilis. Si un hom pensa què és el que amaguen els narius, la gola i el ventre, només hi troba sutzura I, si et repugna tocar la femta amb la punta del dit, ¿com podrem mai desitjar d’abraçar el sac que conté aquesta femta?

Em va agafar un rampell de vomitera. No volia continuar escoltant aquelles paraules. El meu mestre, que ho havia sentit, va venir en auxili meu. S’acostà a Ubertino d’una revolada, li engrapà el braç i l’hi va separar del meu.

—Ja n’hi ha prou, Ubertino —va dir—. Aquesta noia aviat serà torturada i cremada. Es transformarà exactament en això que dius, moc, sang, humors i bilis. Però seran els nostres consemblants els qui trauran de sota la seva pell allò que el Senyor ha volgut que aquella pell protegís i adornés. I, des del punt de vista de la primera matèria, tu no ets pas millor que ella. Deixa estar el noi.

Ubertino es va trasbalsar:

—Potser he pecat —remugà—. He pecat, indubtablement. ¿Què pot fer, si no, un pecador?

Ara tothom retirava, comentant els fets. Guillem s’aturà uns moments a enraonar amb Michele i amb els altres framenors, que li demanaven les seves impressions.

—Ara Bernat té un argument a les mans, ni que sigui equívoc. Per l’abadia corren nigromants, que fan les mateixes coses que hom va fer contra el papa a Avinyó. No és cap prova, certament, i d’antuvi no es pot fer servir per pertorbar la trobada de demà. Aquesta nit provarà d’arrencar a aquell malanat qualsevol indici, del qual estic segur que no farà ús demà al matí. Se’l guardarà i el farà servir més endavant per pertorbar la marxa de les discussions si prenen mal carés.

—¿Podria fer-li dir alguna cosa que pogués fer servir en contra nostre? —preguntà Michele de Cesena.

Guillem vacil·là:

—Esperem que no —va dir. Vaig comprendre que, si Salvatore deia a Bernat el que ens havia dit a nosaltres sobre el passat seu i del cellerer, i es feia alguna al·lusió a la relació entre ells dos i Ubertino, per més passatgera que hagués estat, es crearia una situació força incòmoda.

—Sigui com sigui, esperem a veure què passa —va dir Guillem serè—. D’altra banda, Michele, tot s’ha decidit per endavant. Però tu vols provar.

—Sí que ho vull —va dir Michele—, i el Senyor m’hi ajudarà. Que sant Francesc intercedeixi per tots nosaltres.

—Amén —respongué tothom.

—Però ningú no ha dit que ho hagi de fer —comentà Guillem, irreverent—. Podria ser que sant Francesc fos en algun indret, esperant el judici, i no estigués veient el Senyor de cara.

—Maleït sigui Joan, l’heretge! —vaig sentir que remugava misser Girolamo, mentre tothom tornava a les cel·les—. Si ara ens priva fins i tot de l’assistència dels sants, ¿on acabarem nosaltres, pobres pecadors?