Cinquè dia

SEXTA

En què hom troba Severino assassinat i no es troba el llibre que ell havia trobat

Travessàrem l’esplanada angoixats, a gambades. El capità dels arquers ens menà cap a l’hospital i, en arribar-hi, vam veure un bellugueig d’ombres enmig de la grisor densa; eren monjos i servents que acudien i arquers que feien guàrdia davant de la porta barrant el pas.

—Aquests homes armats eren allà enviats per mi, per cercar un home que podia aclarir tots aquests misteris —va dir Bernat.

—El germà herborista? —demanà esbalaït l’Abat.

—No, ara ho veureu —va dir Bernat obrint-se camí cap a dintre.

Vam entrar al laboratori de Severino i un espectacle penós s’oferí als nostres ulls. EI malaguanyat herborista jeia mort enmig d’un bassal de sang, amb el cap esberlat. Al voltant, les prestatgeries semblaven devastades per la tempesta: flascons, ampolles, llibres i documents d’ací d’allà, en una escampadissa de ruïna i desordre. Vora el cos hi havia una esfera armil·lar, almenys dues vegades més grossa que el cap d’un home; de metall finament treballat, la coronava una creu d’or, i recolzava sobre un trespeus decorat. Ja l’havia vista d’altres vegades damunt la taula que hi havia a l’esquerra de l’entrada.

A l’altre cap de la sala, dos arquers subjectaven el cellerer, que forcejava entre protestes d’innocència, i, quan entrà l’Abat, cridà encara més fort.

—Senyor —cridava—, les aparences juguen contra meu! He entrat aquí que Severino ja era mort i m’han trobat aquí que em mirava esbalaït aquest carnatge!

El cap dels arquers s’acostà a Bernat i, amb el permís d’aquest, féu un report dels fets davant tothom. Els arquers havien rebut ordre de cercar el cellerer i arrestar-lo, i feia més de dues hores que l’empaitaven per tota l’abadia. L’ordre devia venir de Bernat, que ho havia decidit així abans d’entrar al capítol, i els soldats, que no coneixien bé l’indret, probablement havien errat l’orientació de la seva percaça, sense adonar-se que el cellerer, ignorant encara del seu fat, era al nàrtex amb els altres; i, d’altra banda, la boira havia entrebancat amb escreix la recerca. Fos com fos, de les paraules que deia el capità, es deduïa que quan Remigio, després de deixar-lo jo, havia anat cap a les cuines, algú l’havia albirat i n’havia passat avís als arquers, els quals arribaren a l’Edifici quan Remigio ja tornava a ser fora, feia un moment, perquè Jorge, que era a la cuina, va afirmar que tot just havia parlat amb ell. Els arquers havien escorcollat llavors l’altiplà en direcció als horts, i aquí, sorgint d’enmig de la boira com un fantasma, havien trobat el vell Alinardo, que s’havia perdut. Alinardo mateix havia dit que acabava de veure el cellerer entrar a l’hospital. Els arquers hi havien fet cap de seguida. Havien trobat la porta oberta En entrar, havien trobat Severino exànime i el cellerer que regirava delerosament les prestatgeries, i tot ho feia anar per terra, com si busqués alguna cosa. Era fàcil d’entendre el que havia passat, concloïa el capità. Remigio havia entrat, s’havia abraonat sobre l’herborista, l’havia mort i estava buscant allò que l’havia induït a matar-lo.

Un arquer aixecà de terra l’esfera armil·lar i l’allargà a Bernat. L’elegant arquitectura de cercles d’aram i argent, sostinguda per una carcassa més sòlida d’anells de bronze, havia estat empunyada pel tronc del trespeus i brandada amb força damunt el crani de la víctima, de tal manera que per l’impacte havia esmicolat o esclafat per alguna banda molts dels cercles més delicats. I que aquest era el cantó per on havien descarregat el cop sobre el cap de Severino, ho demostraven les restes i fins i tot els grumolls de cabells i els esquitxos immunds de matèria cerebral.

Guillem s’acotà damunt Severino per assegurar-se que era mort. Els ulls d’aquell pobret, entelats per la sang vessada a regalims que sortien del cap, eren tots esbatanats, i em vaig preguntar si no hauria estat possible de llegir en la pupil·la enravenada la imatge de l’assassí, com expliquen que ha passat en altres ocasions, darrer vestigi de les percepcions de la víctima. Vaig veure que Guillem cercava les mans del mort per comprovar si tenia taques negres als dits, tot i que, en aquell cas, la causa de la mort era evident; però Severino tenia posats aquells mateixos guants de pell amb els quals l’havia vist de vegades manipular herbes perilloses, llangardaixos, insectes inconeguts.

En l’endemig. Bernat Gui deia al cellerer:

—Remigio de Varagine, aquest és el teu nom, oi? T’havia fet buscar pels meus homes basant-me en altres acusacions i per confirmar altres sospites. Ara comprovo que havia obrat dreturerament encara que massa tard, i me’n blasmo. Senyor —va dir a l’Abat—, em considero gairebé responsable d’aquest darrer crim, perquè des d’aquest matí sabia que calia lliurar aquest home a la justícia, un cop escoltades les revelacions d’aquell altre desgraciat que arrestàrem ahir a la nit. Però, com vós mateix heu pogut veure, al llarg d’aquest matí m’han retingut d’altres obligacions i els meus homes han fet el que han pogut…

Mentre parlava, amb veu ben alta perquè tots els presents el sentissin (la sala s’havia anat omplint de gom a gom de gent que furetejava per tots els racons, observant l’escampadissa d’objectes trencats, assenyalant el cadàver i comentant a cau d’orella el crim espaventós), vaig destriar entre aquella gernació Malaquies, que guaitava l’escena amb posat obac. També va reparar-hi el cellerer, que estava a punt de ser arrossegat a l’exterior. Es desempallegà dels arquers i s’abraonà sobre el germà, l’engrapà per l’hàbit i li digué unes paraules desesperades, cara a cara, abans no el tornessin a aferrar els arquers. Mentre se l’emportaven amb brutalitat, encara es va tombar cap a Malaquies i li cridà:

—Si jures, jo també juro!

Malaquies trigà un xic a respondre, com si cerqués els mots escaients. Després, quan ja el cellerer travessava el llindar, va dir-li:

—No faré res contra tu.

Guillem i jo ens vam mirar, demanant-nos què podia significar aquella escena També Bernat l’havia observada, però no en semblava trasbalsat, perquè va llançar un somriure a Malaquies, com per aprovar les seves paraules i segellar amb ell una complicitat sinistra. Després anuncià que, just havent dinat, es reuniria a la sala capitular un primer tribunal per instruir públicament la indagació. Sortí i ordenà de portar el cellerer a la ferreria i que el privessin de parlar amb Salvatore.

En aquell moment vam sentir que ens cridava Benci, que era a la nostra esquena:

—He entrat tot just després de vosaltres —va dir en un murmuri—, quan la sala era encara mig buida, i encara no hi era Malaquies.

—Deu haver entrat després —va dir Guillem.

—No —assegurà Benci—, jo era vora la porta, he vist qui entrava. Us dic que Malaquies ja era dins… abans.

—Abans de què?

—Abans no entrés el cellerer. No ho puc pas jurar, però em penso que ha sortit d’aquella cortina gran, quan aquí ja era ple de gent —i assenyalà un gran cortinatge que protegia un llit on Severino acostumava a fer reposar els pacients que acabaven de prendre una medecina.

—¿Vols insinuar que ha estat ell que ha mort Severino i que s’ha retirat allà darrere quan ha entrat el cellerer? —preguntà Guillem.

—O que des d’allà darrere ha presenciat els fets. ¿Per què, si no, el cellerer li ha suplicat que no el perjudiqui i li ha promès, a canvi, de no perjudicar-lo?

—És possible —va dir Guillem—. Sigui com sigui, aquí hi havia un llibre i encara hi hauria de ser, perquè tant el cellerer com Malaquies han sortit amb les mans buides. —Guillem, mercès a les meves informacions, sabia que Benci sabia, i en aquell moment necessitava ajut. S’atansà a l’Abat, que fitava afligit el cadàver de Severino, i li pregà que fes sortir tothom, perquè volia escorcollar aquells indrets més acuradament. L’Abat va accedir-hi i sortí al seu tom, després de mirar-se Guillem amb escepticisme, com si li retragués que sempre arribés tard. Malaquies tractà de romandre allà adduint diverses raons, totes imprecises; Guillem li féu observar que allò no era la biblioteca i que en aquell lloc no podia invocar cap dret. Fou amable però inflexible, i així es venjà d’aquella vegada que Malaquies no li havia permès d’examinar a taula de Venanci.

Quan quedàrem sols tots tres, Guillem buidà la taula de les miques de vidre i els papers que la cobrien i em digué que li passés un rere l’altre els llibres de la col·lecció de Severino. Una minsa col·lecció, comparada amb la del laberint, tan rica; però, tot i això, constava de desenes i desenes de llibres de diferents dimensions, que abans eren ben aconduïts a les prestatgeries i ara eren esbarriats desordenadament per terra, entre tot d’objectes diversos, trabucats per les mans frisoses del cellerer, alguns desfets com si el que cerqués no hagués estat un llibre, sinó alguna cosa guardada dins les pàgines d’un llibre. Alguns havien estat violentament esquinçats i desenquadernats. Arreplegar-los, inspeccionar-los d’una llambregada i apilar-los damunt la taula va ser una tasca feixuga, que haguérem de dur a terme a corre-cuita, perquè l’Abat ens havia concedit poca estona, atès que després havien d’entrar els monjos per recompondre el cos destrossat de Severino i agençar-lo per a la sepultura. I també calia fer una passada per tot el voltant, mirar sota les taules, darrere els prestatges i els armaris, no fos cas que ens hagués passat res per malla després del primer escorcoll. Guillem no va voler que Benci m’ajudés i només li va permetre que es plantés a fer guàrdia davant de la porta. Malgrat les ordres de l’Abat, moltes persones maldaven per entrar, servents esparverats per aquella notícia, que ploraven llur germà, novicis que venien amb draps blancs i gibrells d’aigua per rentar i embolcallar el cadàver…

Calia, doncs, fer-ne via. Jo agafava els llibres i els passava a Guillem, que els examinava i els deixava damunt la taula. Després ens vam adonar que la feina era llarga i jo el vaig ajudar a repassar els llibres, és a dir, que jo agafava un llibre, el refeia si era desenquadernat, en llegia el títol i el deixava damunt la taula. En molts casos no eren sinó fulls esparsos.

—De plantis libri tres,¹⁹⁵ maledicció, no és pas aquest! —deia Guillem, i llançava el llibre damunt la taula.

—Thesaurus herbarum¹⁹⁶ —deia jo, i Guillem—: Deixa’l estar, busquem un llibre grec!

—Aquest? —preguntava jo, ensenyant-li una obra les pàgines de la qual eren atapeïdes de caràcters abstrusos. I Guillem—; No, aquest és àrab, beneit! Ja tenia raó Bacon, que deia que la primera obligació del savi és estudiar llengües!

—Però tampoc no el sabeu vós, l’àrab! —replicava jo, picat.

I Guillem em contestava:

—Però almenys sé quan és àrab!

I jo m’enrojolava, perquè sentia Benci que reia a la meva esquena.

Hi havia un gavadal de llibres, i encara hi havia més apunts, rotlles amb dibuixos de la volta del cel, catàlegs de plantes estranyes, fulls manuscrits esparsos, que probablement duien lletra del difunt. Treballàrem de valent, escorcollàrem el laboratori de dalt a baix. Guillem, amb una gran fredor, va gosar remoure el cadàver, no fos cas que hi hagués quedat res a sota, i li burxà l’hàbit. Endebades.

—És impossible —va dir Guillem—. Severino s’ha tancat aquí dins amb un llibre. El cellerer no el tenia…

—No se’l pot haver amagat sota l’hàbit? —vaig preguntar.

—No; el llibre que vaig veure aquest dia al matí sota la taula de Venanci era gros, ens n’hauríem adonat.

—Com era relligat? —vaig preguntar.

—No ho sé pas. Era a terra, obert, i només el vaig poder veure uns segons, tot just per adonar-me que era escrit en grec, però no recordo res més. Continuem: el cellerer no l’ha agafat i Malaquies tampoc, em penso.

—Segur que no —confirmà Benci—. Quan el cellerer l’ha aferrat pel pit, s’ha vist que no el podia guardar sota l’escapulari.

—Molt bé. És a dir, molt malament. Si el llibre no es troba en aquesta sala, és evident que algú més, a part de Malaquies i el cellerer, ha entrat abans.

—És a dir, una tercera persona que ha mort Severino?

—Massa gent —va dir Guillem.

—D’altra banda —vaig dir—, qui podia saber que el llibre era aquí?

—Jorge, per exemple, si ens ha sentit.

—Sí —vaig dir—, però Jorge no hauria pogut matar un home cepat com Severino, i amb tanta violència.

—No, és clar. A més a més, tu l’has vist que anava a l’Edifici, i els arquers l’han trobat a la cuina poc abans de trobar el cellerer. Per tant, no hauria tingut temps de venir aquí i tornar després a la cuina. Compta que, encara que camini amb desimboltura, ha d’anar vorejant les parets i no hauria pogut travessar els horts d’una correguda…

—Deixeu-me raonar amb el meu cap —vaig dir, desitjós d’emular el meu mestre—. No pot haver estat Jorge, doncs. Alinardo rodava pels voltants, però a penes s’aguanta dret i no és de creure que hagi pogut més que Severino. El cellerer ha estat aquí, però el temps escolat entre la seva sortida i l’arribada dels arquers ha estat tan breu que em sembla difícil que hagi pogut fer-se obrir la porta per Severino, encarar-s’hi, matar-lo i armar després tot aquest cafarnaüm. Malaquies podria haver vingut abans que ningú. Jorge ens ha sentit quan parlàvem al nàrtex, ha anat a l’scriptorium a informar Malaquies que Severino tenia un llibre de la biblioteca. Malaquies ha vingut, ha convençut Severino que li obrís la porta i l’ha mort. Déu sap per què. Però si cercava el llibre l’hauria pogut reconèixer sense posar-ho tot de cap per avall, perquè és ell el bibliotecari! Llavors qui ens queda?

—Benci —va dir Guillem.

Benci brandà el cap, negant enèrgicament:

—No, fra Guillem, vós sabeu que m’abrusava la curiositat! Però, si hagués entrat aquí i hagués pogut sortir amb el llibre, ara no us estaria fent companyia: estaria examinant el meu tresor en algun altre indret…

—Una prova gairebé convincent —somrigué Guillem—. Però tu tampoc no saps com és fet el llibre. Podria ser que l’haguessis mort i ara fossis aquí per tractar d’identificar el llibre.

Benci s’enrojolà tot.

—No sóc un assassí! —protestà.

—Ningú no ho és abans de cometre el primer crim —va dir Guillem, filosòficament—. Sigui com sigui, el cas és que el llibre no hi és, i aquesta és una prova suficient del fet que tu no l’has deixat aquí. I em sembla raonable que, si l’haguessis agafat abans, t’hauries fet fonedís enmig del batibull.

Es tombà cap al cadàver i se’l va mirar. Semblava que tot just caigués en el fet que el seu amic havia mort.

—Pobre Severino! —va dir—. Havia arribat a sospitar de tu i de les teves metzines. I tu temies alguna malvestat d’algun verí; si no, no t’hauries posat els guants. Temies un perill de la terra i t’ha arribat de la volta del cel. —Tornà a agafar l’esfera i se la mirà atentament—. Vés a saber per què han fet servir precisament aquesta arma…

—Era a l’abast de la mà.

—Potser és per això. Però també hi havia vasos, estris de jardiner… És una bona mostra de l’art dels metalls i de la ciència astronòmica. Està destrossada i… Déu del cel! —cridà.

—Què passa?

—I fou atacada la tercera part del sol, de la lluna i de les estrelles… —recità.

Jo coneixia prou bé el text de l’apòstol Joan.

—La quarta trompeta! —vaig exclamar.

—Tanmateix. Primer la pedregada, després la sang, després l’aigua i ara les estrelles… Si és així, cal revisar-ho tot; l’assassí no ha atacat a l’atzar, ha seguit un pla… Però, ¿es pot imaginar una ment tan malvada que només mati quan ho pot fer seguint els dictats del llibre de l’Apocalipsi?

—Què passarà amb la cinquena trompeta? —vaig preguntar escruixit. Vaig provar de recordar—: I vaig veure una estrella caiguda del cel a la terra i li donaren la clau del pou de l’abisme… ¿Morirà algú negat en el pou?

—La cinquena trompeta ens promet moltes més coses —va dir Guillem—. Del pou sortirà la fumarada d’un gran forn, després en sortiran unes llagostes que turmentaran l’home amb un fibló semblant al dels escorpins. I l’aspecte de les llagostes serà com el de cavalls amb corones d’or al cap i dents de lleó… El nostre home disposa de diferents mitjans per acomplir les paraules del llibre… Però no continuem fantasiejant. Valdrà més que tractem de recordar el que ens ha dit Severino quan ha trobat el llibre…

—Vós li heu dit que us el portés i ell ha dit que no podia…

—Efectivament. Després ens han interromput. Per què no podia? Un llibre és fàcil de transportar. I per què s’ha posat els guants? En l’enquadernació del llibre, ¿potser hi ha alguna cosa relacionada amb el verí que va matar Berengario i Venanci? Una insídia misteriosa, una punta infectada…

—Una serp! —vaig dir.

—Per què no una balena? No, encara fantasiegem. La metzina, ja ho hem vist, hauria de passar per la boca. A més a més, no és que Severino hagi dit que no podia transportar el llibre. Ha dit que s’estimava més ensenyar-me’l aquí. I s’ha posat els guants… Ara com ara, sabem que aquell llibre s’ha de tocar amb guants. I això també va per tu, Benci, si el trobes, com així ho esperes. I, com que ets tan servicial, em pots ajudar. Puja a l’scriptorium i vigila Malaquies. No li llevis l’ull de sobre.

—Així ho faré! —va dir Benci, i sortí, tot cofoi, em va semblar, de la missió que li havien encomanat.

No poguérem contenir més estona l’allau dels monjos, que envaïren la sala. Ja havia passat l’hora del dinar i probablement Bernat estava reunint el seu tribunal a la sala capitular.

—Aquí no hi ha res més a fer —va dir Guillem.

Em va venir una idea al cap:

—L’assassí —vaig dir—, ¿no hauria pogut llançar el llibre per la finestra i anar-lo a recollir darrere de l’hospital?

Guillem es mirà amb escepticisme els finestrals del laboratori, que semblaven tancats hermèticament.

—Anem-ho a veure —va dir.

Vam sortir i vam escorcollar la part posterior de l’edifici, que es trobava gairebé a redós de la muralla, deixant tot just un pas estret. Guillem caminava amb tota prudència perquè en aquell tros la neu dels dies passats s’havia conservat intacta. Les nostres passes deixaven empremtes evidents en la crosta glaçada, però fràgil, i, per tant, si algú hagués passat per allà abans que nosaltres, la neu ho hauria delatat. No hi vam veure res.

Vam deixar l’hospital descartant la meva pobra hipòtesi, i, mentre travessàvem l’hort, vaig preguntar a Guillem si tanmateix es refiava de Benci.

—No pas del tot —va dir Guillem—; però, sigui com sigui, no li hem dit res que no sabés, i li hem fet agafar por del llibre. A més a més, fent-li vigilar Malaquies, fem que també Malaquies el vigili a ell, i Malaquies, evidentment, també està cercant el llibre.

—I què volia el cellerer?

—Ho sabrem aviat. És obvi que volia alguna cosa, i ho volia de seguida, per defugir un perill que l’esparverava. Aquesta cosa, Malaquies la deu saber; altrament, no ens explicaríem la súplica desesperada que li ha fet Remigio…

—Sigui com sigui, el llibre ha desaparegut…

—Això és el més inversemblant de tot —va dir Guillem, quan ja arribàvem a la sala capitular—. Suposant que hi era, i Severino ens ha dit que sí, o bé se l’han endut o bé encara és allà.

—I, com que no hi és, algú se l’ha endut —vaig concloure.

—Ningú no ha dit que no s’hagi de fer el raonament partint d’una premissa menor. Com que tot confirma que ningú no se’l pot haver endut…

—Aleshores encara hauria de ser allà. Però no hi és.

—Un moment. Nosaltres diem que no hi era perquè no l’hem trobat. Però potser no l’hem trobat perquè no l’hem vist allà on era.

—Però hem mirat pertot arreu!

—Hem mirat, però no hem pas vist. O hem vist però no hem reconegut… Adso, ¿com ens ha descrit Severino aquell llibre, quins mots ha fet servir?

—Ha dit que havia trobat un llibre que no era dels seus, en grec…

—No! Ara me’n recordo! Ha dit un llibre estrany. Severino era un home culte, i per a un home culte un llibre en grec no és pas estrany, encara que aquell home culte no sàpiga el grec, perquè, si més no, reconeixeria l’alfabet. I un home culte no definiria com a estrany ni tan sols un llibre en àrab, encara que no conegui l’àrab… —S’interrompé—. I què hi feia, un llibre àrab, al laboratori de Severino?

—Però per què havia de qualificar d’estrany un llibre àrab?

—Vet aquí el problema. Si l’ha qualificat d’estrany és perquè era d’un aspecte insòlit, insòlit almenys per a ell, que feia d’herborista i no de bibliotecari… I a les biblioteques passa que de vegades molts manuscrits antics es relliguen junts, i en un sol volum s’apleguen textos diversos i curiosos, un en grec, un en arameu…

—… i un en àrab! —vaig cridar, llampat per aquella il·luminació.

Guillem m’arrossegà violentament fora del nàrtex i em féu córrer cap a l’hospital:

—Bèstia teutona, gamarús, ignorant, només t’has mirat les primeres pàgines i no pas les altres!

—Però, mestre —vaig dir panteixant—, sou vós que us heu mirat les pàgines que us he ensenyat, i m’heu dit que era àrab i no grec!

—És veritat, Adso, la bèstia sóc jo, corre, de pressa!

Vam tornar al laboratori i vam tenir feina a entrar-hi, perquè els novicis ja treien el cadàver. Per la sala voltaven altres badocs. Guillem s’abraonà damunt la taula i regirà els llibres a la percaça del volum fatídic. Els rebatia per terra davant els ulls esbalaïts dels presents, els obria i els tornava a obrir dues vegades. Dissortadament, el manuscrit àrab no hi era. En recordava vagament la coberta, vella, bastant fràgil i atrotinada, protegida amb unes minses bandes de metall.

—Qui ha entrat aquí després de sortir jo? —preguntà Guillem a un monjo.

Aquest arronsà les espatlles. Era evident que havia entrat tothom, i ningú.

Ens vam posar a considerar totes les possibilitats. Malaquies? Era versemblant, sabia el que volia, potser ens havia vigilat, ens havia vist sortir amb les mans buides, i havia tornat segur de guanyar la partida. Benci? Vaig recordar que, quan ens havíem barallat per aquell text àrab, havia rigut. Aleshores jo m’havia pensat que reia de la meva ignorància, però potser reia de la ingenuïtat de Guillem, i és que ell sabia prou bé de quantes maneres es pot presentar un vell manuscrit, i potser havia pensat allò que a nosaltres no se’ns va acudir i hauríem hagut de pensar en aquell moment, és a dir, que Severino no coneixia l’àrab i que, en conseqüència, era xocant que guardés entre els seus llibres un text que no podia llegir. ¿O potser hi havia un tercer personatge?

Guillem estava profundament humiliat. Vaig tractar de consolar-lo i li vaig dir que feia tres dies que ell cercava un text en grec i que, per tant, era natural que, en el curs de la seva recerca, hagués descartat tots els llibres que no fossin escrits en aquesta llengua. I ell respongué que indubtablement errar és humà, però que hi ha éssers humans que erren més que d’altres, i s’anomenen necis, i ell n’era un, i es demanava si li havia pagat la pena d’estudiar a París i a Oxford per després ser incapaç de pensar que els manuscrits també es relliguen per grups, cosa que saben fins els novicis, excepte alguns estúpids com jo, i un parell d’estúpids com nosaltres dos hauríem fet forrolla a les fires, que és allà on ens tocava d’estar, i no pas aquí, tractant d’aclarir misteris, majorment tenint en compte que ens les havíem amb gent molt més garneua que nosaltres.

—No s’hi val, a plorar —acabà dient—. Si l’ha agafat Malaquies, ja el deu haver tornat a la biblioteca I només el retrobarem si esbrinem com es fa per entrar al finis Africae. Si l’ha agafat Benci, es deu haver imaginat que, tard o d’hora, jo sospitaria el que he sospitat i tornaria al laboratori; altrament, ell no hauria actuat tan a corre-cuita Per tant, es deu haver amagat, i l’únic punt en què és segur que no s’ha amagat, i on l’aniríem a cercar de seguida, és la seva cel·la. Tornem, doncs, a la sala capitular i vejam si, en el curs de la instrucció, el cellerer diu alguna cosa de profit. Perquè, fet i fet, encara no veig clars els plans de Bernat, el qual cercava el seu home abans de la mort de Severino, i amb d’altres fins.

Tomàrem a la sala capitular. Hauríem fet ben fet d’anar a la cel·la de Benci, perquè, com ho vam saber després, el nostre jove amic no devia tenir cap gran estima per la sagacitat de Guillem, ja que no se li havia acudit que tornés de seguida al laboratori; per aquest motiu, pensant-se que no el cercarien, havia anat a amagar el llibre precisament a la seva cel·la.

Però, d’això, en parlaré més endavant. En l’endemig tingueren lloc uns esdeveniments prou dramàtics i inquietants per fer-nos deixar de banda el llibre misteriós. I, tot i que no el vàrem oblidar, vam haver d’atendre d’altres necessitats més urgents, relacionades amb la missió que, fet i fet, tenia encomanada Guillem.