Sisè dia

MATINES

En què els prínceps sederunt²⁰¹ i Malaquies cau rodó

Vam baixar per assistir a matines. Aquella última part de la nit, ben bé la primera del nou dia que traspuntava, encara era boirosa. Mentre travessava el claustre la humitat m’amarava fins als ossos, cruixits després d’un son ple de frisança. Encara que l’església era freda, em vaig agenollar amb un sospir d’alleujament sota aquelles voltes, a recer dels elements, conhortat per la calor dels altres cossos i per la pregària.

Al cap de poc de començar els salms, Guillem em va indicar un lloc buit en els bancs que hi havia davant nostre, entre Jorge i Pacifico de Tívoli. Era el lloc de Malaquies, que sempre seia al costat del cec. Érem els únics que ens havíem adonat de la seva absència. D’una banda, vaig sorprendre l’Abat, que feia posat de preocupació, el qual ja sabia prou bé que aquelles absències eren averany de notícies atziagues. I, d’altra banda, Jorge palesava una frisança estranya. El seu rostre, habitualment indesxifrable, amb aquells ulls blancs mancats de llum, era gairebé engolit dins l’ombra, però les mans es bellugaven nervioses i inquietes. Va palpar diverses vegades el seient contigu, com si volgués comprovar que no era ocupat. Repetia aquell gest a intervals regulars, com si esperés que l’absent reapareixeria en qualsevol moment i, alhora, tingués por que no tornaria mai més.

—On deu ser el bibliotecari? —vaig preguntar a Guillem a cau d’orella.

—Malaquies —respongué Guillem— era fins ara l’únic que tenia el llibre a l’abast. Si no és ell el culpable d’aquests crims, potser no és conscient dels perills que aquell llibre comportava…

No hi havia res més a dir. No calia sinó esperar. I vam continuar esperant, nosaltres, l’Abat, que no parava de mirar el seient buit, i Jorge, enquimerat a interrogar les tenebres amb les mans.

Acabat l’ofici, l’Abat recordà als monjos i als novicis que calia preparar-se per a la gran missa de Nadal i que, per aquell motiu, com era de costum, caldria esmerçar l’estona de lleure fins a laudes a assajar els cants previstos amb aquella ocasió. Aquell estol d’homes devots eren, efectivament, harmonitzats com un sol cos i una sola veu, i, al cap dels anys, es reconeixia unida, com una sola ànima, en el cant.

L’Abat convidà a entonar el Sederunt:

Em vaig preguntar si l’Abat no havia triat aquell gradual perquè el cantessin precisament aquella nit, quan encara assistien a l’ofici els enviats dels prínceps, per recordar com, al llarg dels segles, el nostre orde es trobava en condicions de resistir la persecució dels poderosos, mercès a la seva relació privilegiada amb el Senyor, Déu dels exèrcits. I, talment, el començament del càntic va causar una gran impressió de poder.

Amb la primera síl·laba, se, s’engegà un cor solemne de desenes i desenes de veus, el so greu del qual omplí les naus i voleià damunt els nostres caps, i tanmateix semblava que brollés del cor de la terra. I no es va estroncar, perquè, mentre altres veus començaven a teixir, sobre aquella línia profunda i contínua, un seguit de solfeigs i melismes, aquella remor tel·lúrica continuà dominant-ho tot i es va mantenir tota l’estona que necessita un recitador de veu cadenciosa per repetir dotze vegades l’Ave Maria. I, com si fossin deslliurats de qualsevol temença, per la confiança que aquella síl·laba obstinada, al·legoria de la durada eterna, encomanava als orants, les altres veus (sobretot les dels novicis), enfilant-se damunt d’aquella base pètria i sòlida, dreçaven cúspides, columnes, pinacles de neumes liqüescents i puntejats. I mentre el meu cor s’esbalaïa de dolçor amb la vibració d’un climacus o un porrectus, d’un torculus o un salicus,²⁰³ aquelles veus semblaven dir-me que l’ànima (dels orants i la meva, que me’ls escoltava), incapaç de dominar l’abrivada del sentiment, s’hi desfeia per expressar la joia, el dolor, la lloança, l’amor, en una embranzida de sonoritats suaus. Mentrestant, l’aferrissament obstinat de les veus atòniques no afluixava, com si la presència amenaçadora dels enemics, dels poderosos que perseguien el poble del Senyor, continués planant damunt nostre. Fins que no fou vençut el borboll neptúnic d’una única nota, o almenys convençut i domat per la joia al·leluiàtica que s’hi contraposava, i es resolgué en un acord majestuós i perfectíssim, en un neuma supí.

Pronunciat amb una morositat gairebé matussera el «sederunt», s’enlairà el «principes» enmig d’una gran calma seràfica No em vaig preguntar més qui eren els poderosos que parlaven contra mi (contra nosaltres); s’havia fos, s’havia esvaït l’ombra d’aquell fantasma assegut i amenaçador.

Ien aquell moment s’esvaïren, vaig creure aleshores, d’altres fantasmes, perquè quan la meva atenció, fins llavors immergida en el cant, es desvià cap a Malaquies, vaig veure la figura del bibliotecari entre el grup d’orants, com si sempre hi hagués estat. Vaig mirar Guillem, i els seus ulls expressaven alleujament, i aquesta era així mateix l’expressió dels ulls de l’Abat, albiradora des de lluny. Pel que fa a Jorge, havia tornat a allargar les mans i, havent ensopegat amb el cos del seu veí, les havia retirades a corre-cuita. Però no sabria dir quins sentiments bategaven dintre seu.

Ara el cor entonava festivament l’«adjuva me», la a clara del qual s’escampava alegrement per l’església, i la mateixa u no tenia aquell caire ombrívol de la de «sederunt», sinó que era plena de santa energia. Els monjos i els novicis cantaven, com ho volen les regles del cant, amb el cos dret, la gola lliure, el cap mirant enlaire, el llibre gairebé a l’alçada de les espatlles, de manera que poguessin llegir sense haver d’acotar el cap, amb la qual cosa hauria minvat l’energia de l’aire procedent del pit. Però encara era de nit i, per bé que retrunyissin les trompetes del gaudi, la calitja del son planava damunt molts dels cantors, els quals, perduts potser en l’emissió d’una nota llarga, enduts per l’ona mateixa del cant, capcinejaven ara i adés, temptats per la somnolència. Aleshores els vigilants, que es trobaven en la mateixa conjuntura, escrutaven d’un a un els rostres, il·luminant-se amb la llàntia, i els feien retornar a la vetlla del cos i de l’ànima.

Fou, doncs, un vigilant el primer que sorprengué Malaquies fent tentines d’una manera ben estranya, trontollant com si de cop i volta l’hagués engolit la boira d’un son contra el qual probablement havia lluitat aquella nit passada en blanc. Li atansà la llàntia i li il·luminà la cara, fet que em cridà l’atenció. El bibliotecari no reaccionà. El vigilant el va tocar, i Malaquies va caure endavant feixugament. El vigilant va arribar just a temps per impedir que caigués a terra.

El cant es va alentir, les veus s’esmorteïren, va haver-hi uns moments de confusió. Guillem s’havia aixecat d’un bot i s’havia afuat cap al punt on el vigilant i Pacifico de Tívoli estaven ajaçant el cos exànime de Malaquies.

Vam arribar-hi quasi al mateix temps que l’Abat i, a la claror de la llàntia, vam poder observar el rostre de l’infeliç. Ja he descrit l’aspecte de Malaquies, però aquella nit, sota aquella llum, era la imatge mateixa de la mort. El nas esmolat, els ulls enfonsats, les temples xuclades, les orelles blanques i contretes, amb els lòbuls girats enfora, la pell de la cara enravenada, tensa i eixarreïda, el color de les galtes groguenc i ombrejat de negre. Els ulls encara eren oberts i dels llavis eixarreïts sortia una alenada panteixant. Obrí la boca i, recalcat sobre Guillem, que s’havia ajupit, vaig veure la llengua, ara negrosa, que s’agitava en el clos de les dents. Guillem l’aixecà estrenyent-li les espatlles i li torcà amb la mà el tel de suor que li cobria el front. Malaquies va notar un toc, una presència, mirà de fit endavant, amb un esguard cec, sense reconèixer segurament la persona que tenia a la vora. Alçà una mà tremolosa, aferrà Guillem pel pit, l’arrossegà cap a ell fins a tocar-se gairebé les cares, i després, amb una veu ronca i somorta, pronuncià algunes paraules:

—M’ho havia dit… era cert… tenia el poder de mil escorpins…

—Qui t’ho havia dit? —li preguntà Guillem—. Qui? Malaquies maldà per parlar. Però de seguida començà a tremolar convulsivament i el cap li caigué enrere. Ara el rostre havia perdut tot el color, qualsevol alè de vida. Era mort.

Guillem es va aixecar. L’Abat va córrer cap a ell, sense dir paraula. Després va veure Bernat Gui, plantat just darrere l’Abat.

—Senyor Bernat —demanà Guillem—. Vós que heu descobert i posat sota custòdia l’assassí, digueu-me: ¿qui l’ha mort, aquest?

—No m’ho pregunteu a mi —va dir Bernat—. No he dit mai que hagi lliurat a la justícia tots els malvats que ronden per aquesta abadia. Ho hauria fet amb molt de gust, si hagués pogut —i fità Guillem—. Però els altres, els encomano a la severitat… o a la indulgència excessiva del senyor Abat —va dir, mentre l’Abat s’empal·lidia en silenci. I se’n va anar.

En aquell moment vam sentir un piulet, un sanglot rogallós. Era Jorge, agenollat al reclinatori, sostingut per un monjo que li devia haver explicat el que passava.

—No s’acabarà mai… —va dir amb la veu trencada—. Oh, Senyor, perdona’ns a tots!

Guillem es tomà a acotar damunt el cadàver. L’agafà pels polsos i li va acarar cap a la llum els palmells de les mans. Les polpes dels tres primers dits de la mà dreta eren ombrejades de negre.