Cinquè dia

TERÇA

En què Severino parla amb Guillem d’un llibre estrany i Guillem parla amb els legats d’una estranya concepció del govern temporal

Encara en el fort de la trifulga, un dels novicis que feien guàrdia vora la porta va entrar, passant pel bell mig d’aquell batibull com aquell qui travessa un camp arrasat per la pedregada, i anuncià a Guillem a cau d’orella que Severino li volia parlar urgentment. Vam sortir del nàrtex, atapeït de monjos que tractaven d’endevinar el que passava a l’interior a través de la cridòria i les patacades. En primera fila vam veure Aymaro d’Alessandria, que ens va rebre amb la seva rialla mofeta habitual, que expressava commiseració per la niciesa universal:

—Sens dubte, d’ençà que han aparegut els ordes mendicants, la cristiandat s’ha tornat més virtuosa —va dir.

Guillem el féu enllà, d’una manera bròfega, i se’n va anar cap a Severino, que ens esperava en un racó. Estava frisós. Ens volia parlar en privat, però no hi havia manera de trobar un lloc tranquil enmig d’aquell desgavell. Volíem sortir a cel obert, però en aquell moment Michele de Cesena tragué el cap pel llindar i va convidar Guillem a tornar enrere, perquè la disputa s’estava apaivagant i tot seguit es reprendrien les intervencions.

Guillem, vacil·lant entre dos sacs d’userda, va incitar Severino a parlar, i l’herborista féu per manera que els assistents no el poguessin sentir.

—És segur que Berengario va ser a l’hospital abans d’anar als banys —va dir.

—Com ho saps?

Alguns monjos s’acostaren encuriosits per la nostra conversa. Severino va continuar pariant en veu baixa i pegava llambregades tot al voltant.

—Tu m’havies dit que aquell home… devia portar alguna cosa… Doncs bé, he trobat quelcom en el meu laboratori, enmig d’altres llibres… un llibre que no era meu, força estrany…

—Deu ser aquell —va dir Guillem, triomfant—. Porta-me’l de seguida.

—No puc —va dir Severino—, després t’ho explicaré… em penso que he descobert una cosa ben interessant… Has de ser tu que vinguis, et vull ensenyar el llibre… amb precaucions…

I va callar. Acabava d’aparèixer Jorge de trascantó, silenciós com de costum. Caminava amb les mans esteses al davant com si, no habituat a circular per aquell indret, mirés d’esbrinar per on anava. Una persona normal no hauria pogut sentir el xiuxiueig de Severino, però feia temps que sabíem que l’orella de Jorge, com la de tots els cecs, era especialment fina.

De tota manera, semblava que el vell no hagués sentit res. Fins i tot es va encaminar en direcció contrària a la nostra va tocar un dels monjos i li demanà alguna cosa. Aquest l’agafà delicadament pel braç i se l’emmenà fora. En aquell moment reaparegué Michele, que tornà a sol·licitar la presència de Guillem, i el meu mestre prengué un determini:

—T’ho prego —va dir a Severino—, torna-te’n de seguida al teu lloc. Tanca-t’hi a dins i espera’m. I tu —em va dir a mi— segueix Jorge. Encara que hagi sentit alguna cosa, no crec pas que es faci dur a l’hospital. Sigui el que sigui, digue’m on va.

Anava a tornar a la sala, quan va veure (i jo també) Aymaro, que s’obria camí entre aquella gentada per seguir Jorge, que sortia. En aquest moment, Guillem va fer una imprudència perquè va dir a Severino, que ara era al llindar de la porta forana aquest cop en veu alta des de l’altra punta del nàrtex:

—Entesos, doncs! No permetis a ningú que… aquells papers… tomin allà on eren!

Jo, que em disposava a seguir Jorge, vaig veure en aquell moment el cellerer, recalcat al brancal de la porta forana, el qual havia sentit les paraules de Guillem i mirava adés el meu mestre adés l’herborista amb un posat tot encongit per l’esglai. Sorprengué Severino, que sortia cap a fora, i el seguí. Jo, que era al llindar, tenia por de perdre de vista Jorge, que estava a punt de quedar engolit per la boira, però els altres dos, que havien marxat en direcció oposada, també eren a punt d’esvair-se enmig de la calitja. Vaig fer els meus càlculs a cremadent. M’havien encomanat de seguir el cec, perquè hi havia la sospita que volia enfilar cap a l’hospital. Però la direcció que havien pres ell i el seu acompanyant era una altra estaven travessant el claustre, en direcció cap a l’església o cap a l’Edifici. En canvi, el cellerer, sense cap mena de dubte, anava a l’encalç de l’herborista, i Guillem es preocupava pel que pogués passar al laboratori. Per aquesta raó vaig córrer darrere d’aquests dos, tot preguntant-me on podia haver anat Aymaro, encara que no hagués sortit per raons gaire diferents de les nostres.

Deixant entremig una distància prudencial, no deixava de petja el cellerer, el qual afluixava el pas, perquè s’havia adonat que jo el seguia. No podia destriar qui era l’ombra que l’estava empaitant, així com jo no tenia manera de saber si la persona que empaitava era ell, però ni jo tenia dubtes sobre ell ni ell en tenia sobre mi.

Obligant-lo a controlar-me vaig impedir que s’atansés massa a Severino. De tal manera que, quan la porta de l’hospital aparegué enmig de la boira, ja era tancada. Severino ja hi havia entrat, gràcies al cel. El cellerer es tombà altre cop per mirar-me, mentre jo estava plantat com un arbre a l’hort, i, després, decidí de fer cap a la cuina Vaig pensar que havia acomplert la meva missió. Severino era un home de seny, s’hauria guardat prou d’obrir la porta a ningú. Ja no tenia res més a fer i, a més a més, em burxava la curiositat de veure el que passava a la sala capitular. Per aquesta raó vaig decidir tornar-hi i ennovar Guillem de tot plegat. Potser vaig fer mal fet i m’hauria hagut de quedar de guaita així ens hauríem estalviat moltes desgràcies. Però això ho sé ara; llavors no que no ho sabia.

Tot tornant-hi vaig ensopegar ben bé amb Benci, que somreia amb un posat de complicitat.

—Severino ha trobat alguna cosa deixada per Berengario, oi?

—I tu què en saps? —vaig contestar-li asprament, tractant-lo com si fos algú de la meva edat, en part per la ràbia, en part pel seu posat jovenívol, que expressava una malícia quasi infantil.

—No sóc un beneit —respongué Benci—. Severino s’ha donat ànsia a dir no sé què a Guillem, i tu estàs vigilant que no el segueixin…

—I tu ens estàs observant massa, a nosaltres i Severino —vaig dir, arborat.

—Jo? És clar que us observo. Des d’abans d’ahir que tinc l’ull posat als banys i a l’hospital. Si hagués pogut, ja hi hauria entrat. Donaria un ull de la cara per saber què és el que Berengario ha trobat a la biblioteca.

—Tu vols saber massa coses sense tenir-hi dret!

—Jo sóc un estudiós i tinc dret a saber, he vingut de l’altra punta del món per conèixer la biblioteca, i la biblioteca és closa com si contingués coses dolentes, i jo…

—Deixa’m anar —vaig dir, tallant.

—Et deixo anar perquè m’has dit el que jo volia saber.

—Jo?

—També callant es pot parlar.

—T’aconsello que no entris a l’hospital —li vaig dir.

—No hi entraré, estigues tranquil. Però ningú no em prohibeix que miri de fora estant.

Vaig parar d’escoltar-me’l i me’n vaig anar. Aquell badoc, a la traça, no representava cap perill. Em vaig atansar a Guillem i li vaig fer cinc cèntims de tot plegat. Ell va fer un gest d’aprovació i em va indicar que callés. L’aldarull s’encalmava. Els legats de cada bàndol es feien el bes de la pau. Alborea lloava la fe dels framenors, Girolamo exaltava la caritat dels predicadors, tothom proclamava l’esperança en una església que no fos trasbalsada per les lluites intestines. Els uns lloaven la fortalesa, els altres la temprança, tots plegats invocaven la justícia i apel·laven a la prudència. No havia vist mai tants homes tan sincerament consagrats al triomf de les virtuts teologals i cardinals.

Però Bertrando del Poggetto ja convidava Guillem a expressar les tesis dels teòlegs imperials. Guillem es posà dret, a contracor d’una banda, s’adonava que aquell encontre no feia cap servei, i de l’altra, tenia pressa per anar-se’n, ja que el preocupava més aquell llibre misteriós que no pas el resultat d’aquella reunió. No podia, però, defugir el seu deure.

Va començar a parlar, doncs, enmig de molts «eh» i «oh», potser més que de costum i més que no calia, com si volgués donar entenent que no estava gens segur del que anava a dir, i, a tall d’exordi, afirmà que comprenia molt bé el punt de vista dels qui l’havien precedit en l’ús de la paraula, i que, d’altra banda, allò que d’altres anomenaven la «doctrina» dels teòlegs imperials no eren sinó algunes observacions escadusseres que no pretenien imposar-se com a veritat de fe.

Va afegir que, atesa la immensa bondat que Déu havia mostrat en crear el poble dels seus fills, estimant-los tots sense distincions, des d’aquelles pàgines del Gènesi en què encara no es feia esment de sacerdots ni de reis, sinó que es considerava que el Senyor havia donat a Adam i als seus descendents la potestat sobre les coses d’aquesta terra sempre que obeïssin les lleis divines, es podia sospitar que, al mateix temps, al Senyor no li fos estranya la idea que, en les coses terrenals, el poble és legislador i primera causa efectiva de la llei. Caldria entendre per poble la universalitat dels ciutadans; però, com que entre els ciutadans cal comptar també els infants, els idiotes, els malfactors i les dones, potser es podia arribar raonablement a definir el poble com la part millor dels ciutadans, encara que ell, de moment, no considerava escaient de determinar quins ciutadans integraven efectivament aquest sector.

Va estossegar, demanà excuses al públic al·legant que aquell dia hi havia una atmosfera molt humida, i conjecturà que la fórmula perquè el poble pogués expressar la seva voluntat podia ser una assemblea general electiva. Va dir que semblava de bon juí que la tal assemblea pogués interpretar, modificar o suspendre les lleis, perquè, si hi ha un sol legislador, pot obrar malament per ignorància o per malícia, i afegí que no calia recordar als assistents els casos esdevinguts recentment en aquest sentit. Em vaig adonar que el públic, un xic esmaperdut per les seves paraules anteriors, no podia sinó aprovar aquestes darreres afirmacions, perquè cadascú pensava evidentment en una persona diferent i cadascú considerava funesta la persona en qui pensava.

Bé, continuà Guillem, si un sol legislador pot fer malament les lleis, no serà millor que les facin entre molts? Naturalment, emfasitzà, parlava de lleis terrenals, relatives al bon funcionament de les coses civils. Déu havia dit a Adam que no mengés de l’arbre del bé i del mal, i aquella era la llei divina; però després l’havia autoritzat, què dic?, l’havia encoratjat a donar noms a les coses, i en aquesta matèria havia deixat llibertat al seu súbdit terrestre. Efectivament, encara que alguns, en la nostra època, diuen que nomina sunt consequentia rerum,¹⁹⁴ el llibre del Gènesi és ben clar sobre aquest punt: Déu menà davant de l’home tots els animals perquè aquest els donés nom, i, qualsevol que fos el nom que l’home donés a cada ésser viu, aquest hauria de ser el seu nom des de llavors. I, encara que, sens dubte, el primer home va ser prou sagaç per anomenar, en la seva llengua edènica, cada cosa i cada animal segons la seva naturalesa, això no exclou que ell exercís una mena de dret sobirà en imaginar el nom que a parer seu s’adeia millor amb aquella naturalesa. Perquè, efectivament, ara ja sabem que són diversos els noms que els homes posen per designar els conceptes, i només els conceptes, signes de les coses, són iguals per a tothom. Talment que, sens dubte, el mot nomen ve de nomos, ço és, llei, ja que, precisament, els nomina, els donen els homes ad placitum, és a dir, en virtut d’una convenció lliure i col·lectiva.

Els presents no gosaren discutir aquesta erudita demostració. En virtut d’això, conclogué Guillem, es veu clarament que la legislació sobre les coses d’aquesta terra i, per tant, sobre les coses de les ciutats i dels regnes, no té res a veure amb la custòdia i l’administració de la paraula divina, privilegi inalienable de la jerarquia eclesiàstica. Malaguanyats, doncs, els infidels, que no tenen una autoritat semblant que interpreti per a ells la paraula divina (i tothom va plànyer els infidels). Però, ¿ens permet això, potser, de dir que els infidels no tenen tirada a fer lleis i a administrar llurs afers mitjançant governs, reis i emperadors, o soldans i califes, tant se val? ¿Era possible negar que molts emperadors romans havien exercit el poder temporal amb seny, per exemple Trajà? ¿I qui és que ha donat als pagans i als infidels aquesta capacitat natural de legislar i de viure en comunitats polítiques? ¿Potser llurs divinitats mentideres, que necessàriament no existeixen (o no existeixen necessàriament, sigui com sigui que es vulgui entendre la negació d’aquesta modalitat)? Evidentment, no. Només els la podia haver conferida el Déu dels exèrcits, el Déu d’Israel, pare de Nostre Senyor Jesucrist… Prova admirable de la bondat divina que ha conferit àdhuc a aquell qui desconeix l’autoritat del pontífex romà i no professa els misteris sagrats, dolços i terribles del poble cristià! Però, ¿quina demostració hi pot haver millor que aquesta del fet que el domini temporal i la jurisdicció secular no tenen res a veure amb l’església i amb la llei del Crist Jesús i foren ordenats per Déu fora de qualsevol ratificació eclesiàstica i abans i tot que naixés la nostra santa religió?

Va estossegar de bell nou; però, aquest cop, d’altres el van acompanyar. Molts dels assistents es bellugaven en les seves butaques i expectoraven. Vaig veure el cardenal, que es passava la llengua pels llavis i feia un gest, cortès però impacient, per convidar Guillem a anar al gra. I Guillem començà a plantejar allò que, a parer de tothom, fins i tot d’aquells qui no les compartien, semblaren les conclusions desplaents d’aquell discurs inatacable. Llavors Guillem digué que les seves deduccions li semblaven fonamentades en l’exemple mateix del Crist, el qual no va venir en aquest món per manar, sinó per sotmetre’s segons les condicions que va trobar en el món, si més no pel que feia a les lleis del Cèsar. No va voler que els apòstols tinguessin domini i comandament, i per això semblava assenyat que els successors dels apòstols fossin rellevats de qualsevol poder mundà i coactiu. Si el pontífex, els bisbes i els sacerdots no se sotmetien al poder mundà i coactiu del príncep, l’autoritat d’aquest se n’afebliria, i se n’afebliria un orde que, com abans havia demostrat, Déu havia instaurat. Cal considerar, sens dubte, certs casos molt delicats —digué Guillem—, com el dels heretges, sobre l’heretgia dels quals només l’església, guardiana de la veritat, es pot pronunciar, i només el braç secular pot actuar. Quan l’església identifica heretges, caldrà, sens dubte, que els assenyali al príncep, el qual és just que sigui informat de les condicions dels seus ciutadans. Però, ¿què haurà de fer el príncep amb un heretge? ¿Condemnar-lo en nom de la veritat divina de què no és guardià? El príncep pot condemnar l’heretge, i ha de fer-ho, quan els seus actes perjudiquen la convivència de tothom, és a dir, quan l’heretge proclama la seva heretgia matant o vexant els qui no la comparteixen. Però el poder del príncep s’atura aquí, perquè ningú d’aquesta terra no pot ser obligat mitjançant suplici a seguir els preceptes de l’evangeli; altrament, ¿en què pararia aquell lliure albir per l’exercici del qual tothom serà jutjat a l’altre món? L’església pot advertir i ha d’advertir a l’heretge que s’està foraviant de la comunitat dels fidels, però no el pot jutjar a la terra ni obligar-lo contra la seva voluntat. Si el Crist hagués volgut que els seus sacerdots obtinguessin el poder coactiu, hauria promulgat preceptes precisos com ho féu Moisès amb la llei antiga. No ho va pas fer. Per tant, no ho va pas voler. ¿O algú vol suggerir que sí que ho volia, però que li van mancar el temps o la capacitat de dir-ho, en tres anys que va predicar? Era just que no ho volgués, perquè, si ho hagués volgut, aleshores el papa hauria pogut imposar la seva voluntat al rei, i el cristianisme ja no seria llei de llibertat, sinó esclavatge intolerable.

Tot això, afegí Guillem amb expressió somrient, no comporta cap limitació dels poders del summe pontífex, sinó una exaltació de la seva missió: perquè el servidor dels servidors de Déu és en aquesta terra per servir, no pas per ser servit. I, finalment, fóra, si més no, estrany que el papa tingués jurisdicció damunt les coses de l’imperi i no damunt els altres regnes de la terra. Com és sabut, allò que diu el papa sobre les coses divines és vàlid per als súbdits del rei de França i així mateix per als del rei d’Anglaterra, però ha de ser vàlid també per als súbdits del Gran Khan o del soldà dels infidels, que precisament s’anomenen infidels perquè no són fidels a aquesta bella veritat. I, doncs, si el papa acceptés de tenir jurisdicció temporal —en tant que papa— damunt les coses de l’imperi, podria fer sospitar que, pel fet d’identificar-se la jurisdicció temporal amb l’espiritual, no solament no tenia jurisdicció espiritual sobre els sarraïns o sobre els tàrtars, sinó tampoc sobre els francesos i els anglesos, la qual cosa fóra una blasfèmia criminal. Heus aquí la raó, concloïa el meu mestre, per la qual li semblava just de suggerir que l’església d’Avinyó injuriava la humanitat sencera quan afirmava que li pertocava d’aprovar o suspendre l’emperador electe dels romans. El papa no té més drets sobre l’imperi que sobre altres regnes, i, com que no són sotmesos a l’aprovació del papa ni el rei de França ni el soldà, no es veu cap bona raó perquè s’hi hagi de sotmetre l’emperador dels alemanys i dels italians. Aquesta submissió no és conforme al dret diví, perquè les escriptures no en fan esment. No la sanciona el dret de les gents, en virtut de les raons suara adduïdes. Pel que fa a les relacions amb el debat sobre la pobresa, va dir a l’últim Guillem, les seves opinions modestes, elaborades en forma de suggestions amables per ell i per alguns com Marsilio de Pàdua i Jean de Jandun, portaven a les conclusions següents: si els franciscans volien romandre pobres, el papa no podia oposar-se a un desig tan virtuós i calia que no ho fes. Certament, si la hipòtesi de la pobresa del Crist es demostrés, no solament això beneficiaria els framenors, sinó que reforçaria la idea que Jesús no havia volgut per a ell cap jurisdicció terrenal. Però aquell matí ell havia sentit persones bastant aciençades que afirmaven que no es podia demostrar que Jesús vagi ser pobre. Per la qual cosa li semblava més escaient capgirar la demostració. Perquè ningú no havia afirmat, ni hauria pogut afirmar, que Jesús vagi demanar per a ell ni per als seus cap jurisdicció terrenal, aquest allunyament de Jesús respecte a les coses temporals li semblava un indici suficient per convidar a considerar, sense pecar, que Jesús també havia preferit la pobresa.

Guillem havia parlat en un to tan modest, havia expressat les seves certituds d’una manera tan dubitativa, que cap dels presents no pogué aixecar-se per refutar-lo. Això no vol pas dir que tothom estigués convençut del que ell havia dit. No solament els avinyonesos es removien amb la cara encesa i fent-se comentaris a sota veu, sinó que l’Abat mateix semblava molt desfavorablement impressionat amb aquelles paraules, com si pensés que no era aquella la manera com ell havia concebut les relacions entre el seu orde i l’imperi. I, pel que fa als framenors, Michele de Cesena estava perplex, Girolamo, escruixit, Ubertino pensarós.

Trencà el silenci el cardenal Del Poggetto, sempre somrient i tranquil, que, amb tota delicadesa, preguntà a Guillem si aniria a Avinyó a repetir aquestes coses al senyor papa. Guillem demanà el parer del cardenal; aquest va dir que el senyor papa havia sentit moltes opinions discutibles al llarg de la seva vida i que era un home amantíssim amb tots els seus fills, però que segurament aquestes proposicions l’entristirien molt.

Hi intervingué Bernat Gui, que fins aquell moment no havia badat boca:

—Em complauria molt que fra Guillem, tan traçut i tan eloqüent en l’exposició de les seves idees, les vingués a sotmetre al judici del pontífex…

—M’heu convençut, senyor Bernat —va dir Guillem—. No vindré pas. Després, tombant-se cap al cardenal, en to d’excusa: —Sabeu?, aquesta fluxió que m’està agafant al pit em desaconsella d’emprendre un viatge tan llarg en aquesta estació…

—Però, aleshores, per què heu parlat tanta estona? —preguntà ei cardenal.

—Per donar testimoniatge de la veritat —va dir Guillem humilment—. La veritat ens farà lliures.

—Doncs no! —esclatà en aquest punt Jean de Baune—. Aquí no es tracta pas de la veritat que ens farà lliures, sinó de la veritat excessiva que vol passar per veritable!

—Això també és possible —reconegué Guillem amb dolçor.

De cop i volta vaig intuir que estava per desfermar-se una tempestat de cors i de llengües molt més furient que la d’abans. Però no va passar res. Quan encara parlava De Baune, el capità dels arquers va entrar i va xiuxiuejar uns mots a Bernat a cau d’orella Aquest es posà dret d’una bursada i demanà la paraula amb un gest de la mà:

—Germans —va dir—, potser més endavant podrem reprendre aquesta discussió profitosa, però ara un esdeveniment d’una gravetat espaventosa ens obliga a suspendre les nostres tasques, amb el permís de l’Abat. Potser he sadollat, sense voler-ho, les expectatives de l’Abat mateix, que esperava descobrir el culpable del reguitzell de crims ocorreguts aquests dies passats. Aquest home es troba ara a les meves mans. Però, ai!, ha estat agafat massa tard, altre cop… Allà ha passat alguna cosa…

Va assenyalar cap a fora amb un gest imprecís. Travessà la sala a gambades i sortí, seguit de molts. Guillem i jo entre els primers.

El meu mestre em mirà i em digué:

—Em temo que no hagi passat alguna cosa a Severino.