Segon dia

SEXTA

En què Benci explica una història tota estrafolària arran de la qual hom s’assabenta de coses no gaire edificants sobre la vida de l’abadia

EI que Benci ens va dir va ser un xic envitricollat. Semblava talment que ens hagués atret fins allà amb la sola idea d’allunyar-nos de l’scriptorium, però també feia l’efecte que, incapaç d’empescar-se un pretext versemblant, ens estigués explicant fragments d’una veritat més àmplia que ell coneixia.

Ens va dir que, aquell matí, havia estat reticent, però que, a hores d’ara, després de madurar reflexions, creia que Guillem havia de saber tota la veritat. Durant aquella famosa conversa sobre el riure, Berengario havia fet esment del «finis Africae». Què era? La biblioteca era plena de secrets i, sobretot, de llibres que no havien posat mai a l’abast dels monjos. Benci fou colpit per aquelles paraules de Guillem sobre l’examen racional de les proporcions. Considerava que un monjo estudiós tenia dret a conèixer tot allò que guardava la biblioteca, va dir paraules abrandades contra el concili de Soissons, que havia condemnat Abelard, i, mentre parlava, ens vam adonar que aquell monjo encara jovençà, que es delectava amb la retòrica, el punyien rampells d’independència i acceptava amb prou feines els vincles que la disciplina de l’abadia imposava a la curiositat del seu intel·lecte. Jo sempre m’he malfiat d’aquesta mena de curiositat, però sé prou bé que aquest tarannà no desplaia al meu mestre, i em vaig adonar que simpatitzava amb Benci i se’l creia. Al cap de poc, Benci ens va dir que no sabia de quins secrets havien fet esment Adelmo, Venanci i Berengario, però que no li hauria desplagut que aquella història malanada ajudés a donar alguna clarícia sobre la manera d’administrar la biblioteca, i no havia perdut l’esperança que el meu mestre, fos com fos que tragués l’entrellat de la seva recerca, n’obtingués elements capaços d’incitar l’Abat a amorosir la disciplina intel·lectual que afeixugava els monjos, vinguts de tan lluny, com ara ell —va afegir— precisament per nodrir llur esperit amb les meravelles amagades dins el gros ventrell de la biblioteca.

Crec que Benci parlava sincerament i que, fet i fet, esperava de les recerques els resultats que deia. Però, alhora, probablement volia, tal com Guillem ho havia previst, reservar-se la possibilitat de ser el primer a remenar la taula de Venanci, rosegat com estava per la curiositat, i, per tal d’allunyar-nos-en, estava amatent a donar-nos altres clarícies a canvi. Heus-les aquí.

Berengario es corsecava, com a hores d’ara ja n’eren coneixedors molts monjos, per una passió forassenyada per Adelmo, la mateixa passió malanada que la còlera divina havia fulminat a Sodoma i Gomorra. Benci es va expressar així, potser per delicadesa envers la meva edat jovençana. Però aquell qui ha viscut la seva adolescència en un monestir sap que, encara que hagi servat la castedat, ha tingut esment de tals passions, i que potser li ha calgut guardar-se de les insídies de qui n’era esclau. Novici jovençà com era jo mateix, bé havia rebut, a Melk, missatges d’un monjo ancià amb aquella mena de versos que un laic acostuma a enviar a una dona. Els vots monacals ens tenen a recer d’aquell femer de vicis que és el cos de la dona, però sovint ens menen de dret a d’altres errors. Fet i fet, ¿puc amagar, potser, que el dimoni meridià trasbalsa encara avui la meva vellesa quan, en ser al cor, se m’entrebanca la mirada en la fesomia imberbe d’un novici, pur i fresc com una noia?

Dic això no pas per posar en dubte la tria que he fet de dedicar-me a la vida monàstica, sinó per justificar l’error de molts als quals aquest sant farcell resulta feixuc. Potser per justificar la malvestat espaventosa de Berengario. Però sembla, segons Benci, que aquest monjo cultivava el seu vici d’una manera encara més innoble, ço és, fent ús de l’arma del xantatge per haver dels altres allò que la virtut i el decòrum els haurien dissuadits d’atorgar.

Feia temps, doncs, que els monjos ironitzaven sobre les mirades tendres que Berengario dedicava a Adelmo, que, a la traça, devia ser prou enciser. Mentrestant, Adelmo, totalment encaterinat amb la seva feina, que no li oferia sinó delectança, no s’encaparrava gaire amb la passió de Berengario. Però potser, qui ho sap?, el fons del seu ànim el decantava a la mateixa ignomínia. El cas és que Benci va dir que havia sobtat una conversa entre Adelmo i Berengario i que aquest, al·ludint a un secret que Adelmo li demanava de revelar-li, li va proposar l’abjecta transacció que el lector més innocent es pot imaginar. I sembla que Berengario va sentir de llavis d’Adelmo paraules consentidores, dites gairebé amb alleujament. Com si Adelmo, conjecturava Benci, en el fons no desitgés altra cosa i li hagués bastat una raó altra que el desig carnal per accedir-hi. Això és senyal, argüia Benci, que el secret de Berengario devia tenir lligam amb algun arcà de la saviesa, de manera que Adelmo pogués alimentar la il·lusió de cedir a un pecat de la carn per tal d’acontentar un desig de l’intel·lecte. I quantes vegades, afegí Benci amb un somriure, no el van somoure a ell mateix tals desigs de l’intel·lecte que, per tal d’apaivagar-los, hauria consentit a secundar desigs carnals d’altri, àdhuc contrariant el seu propi desig carnal.

—¿Per ventura no hi ha moments —va preguntar a Guillem— que faríeu fins i tot coses blasmables per tal de tenir a les vostres mans un llibre que cercàveu d’anys enrere?

—L’aciençat i virtuosíssim Silvestre II, segles ha, va fer donació d’una esfera armil·lar de gran vàlua a canvi d’un gran manuscrit, em penso que d’Estaci o de Lucà —va dir Guillem. I va afegir, prudentment—: Però es tractava d’una esfera armil·lar, no pas de la pròpia virtut.

Benci va reconèixer que el seu entusiasme li havia fet vessar la mesura, i reprengué la narració. La nit abans de morir Adelmo, picat per la curiositat, els havia seguits tots dos. I els havia vistos, passades completes, que s’aviaven junts cap al dormitori. S’havia esperat bella estona tenint entreoberta la porta de la seva cel·la, no gaire llunyana de la d’ells, i havia destriat clarament Adelmo, que s’esquitllava, enmig del silenci que embolcallava el son dels monjos, dins la cel·la de Berengario. Havia vetllat una estona encara, incapaç com era d’agafar el son, fins que va sentir la porta de Berengario que s’obria, i va veure Adelmo que sortia quasi corrents, mentre l’amic assajava de retenir-lo. Berengario l’havia seguit fins al pis de sota. Benci els havia seguits tot cautelós i, en enfilar el passadís de sota, havia vist Berengario, gairebé tremolós, que, encastat en un racó, fitava la porta de la cel·la de Jorge. Benci havia intuït que Adelmo s’havia llançat als peus de l’ancià per confessar-li el seu pecat. I Berengario tremolava del fet de saber que li havien descobert el secret, ni que fos sota el segell del sagrament.

Després Adelmo havia sortit, amb la cara tota esblaimada, havia fet enllà Berengario, que el volia emprendre, i s’havia afuat cap a fora del dormitori. Va fer el tomb de l’absis de l’església i va entrar al cor pel portal de tramuntana (que de nits sempre queda obert). Probablement volia resar. Berengario l’havia seguit, però sense entrar a l’església, i rondava entre les tombes del cementiri recargolant-se les mans.

Benci no sabia què fer, però de cop i volta es va adonar que hi havia una quarta persona que voltava per allà, que també els havia seguits tots dos i, a la traça, no havia parat esment de Benci, que s’havia arrambat al tronc d’un roure plantat al límit del cementiri. Era Venanci. En veure’l, Berengario s’havia ajupit rere les tombes i Venanci va entrar, al seu tom, al cor. En aquest moment Benci, temorós que no el descobrissin, se n’havia tornat al dormitori. L’endemà al matí, havien trobat el cadàver d’Adelmo al peu de l’espadat. Benci no en sabia res més.

S’acostava l’hora de l’àpat. Benci ens va deixar, i el meu mestre no li preguntà res més. Nosaltres ens vam quedar uns moments darrere els banys i després ens vam passejar una estona per l’hort, tot meditant sobre aquestes singulars revelacions.

—Frangula —va dir Guillem sobtadament, tot acotant-se per observar una planta, que, aquell dia d’hivern, va reconèixer per l’arbust—. La infusió d’aquesta escorça és bona per a les hemorroides. I allò és arctium lappa; un bon cataplasma d’arrels fresques cicatritza els èczemes de la pell.

—Sou millor que Severino —li vaig dir—, però ara digueu-me què penseu del que acabem de sentir.

—Benvolgut Adso, hauries d’aprendre a raonar amb el teu cap. Benci ens ha dit la veritat, segurament. El seu relat coincideix amb el que ens ha fet Berengario, tan barrejat d’al·lucinacions, aquest matí a primera hora. Prova de reconstruir. Berengario i Adelmo fan junts una cosa molt lletja, ja ho havíem intuït. I Berengario deu haver revelat a Adelmo aquell secret que, malauradament, continua essent un secret. Adelmo, després d’haver comès el seu delicte contra la castedat i les regles de la natura, no es deleix sinó per buidar el pap davant d’algú que el pugui absoldre, i va a la percaça de Jorge. El qual és d’un tarannà molt auster, com ja n’hem tingut prova, i aclapara Adelmo amb reprimendes angoixants. Potser no li dóna l’absolució, potser li imposa una penitència impossible, no ho sabem, ni Jorge no ens ho dirà mai. El cas és que Adelmo se’n va corrents a l’església a agenollar-se davant l’altar, però el rau-rau no el deixa En aquest moment, Venanci l’emprèn. No sabem pas el que es van dir. Potser Adelmo revela a Venanci el secret que ha rebut com a do (o com a paga) de Berengario, el qual ara no li importa gens ni mica, perquè a hores d’ara ell en té un altre de molt més paorós i punyent. ¿Què li passa, a Venanci? Potser, empès per la mateixa curiositat abrandada que fiblava avui el nostre Benci, donant-se per ben pagat pel que ha sabut, deixa Adelmo abandonat al seu remordiment. Adelmo es veu desemparat, fa pensament de suïcidar-se, surt desesperat cap al cementiri i hi ensopega Berengario. Li diu paraules esgarrifoses, li retreu la seva responsabilitat, l’anomena el seu mestre en turpitud. Fins i tot em penso que el relat de Berengario, desproveït de qualsevol al·lucinació, era exacte. Adelmo li repeteix les mateixes paraules de desesperació que deu haver sentit de Jorge. I vet aquí que Berengario se’n va, tot trasbalsat, pel seu cantó, i Adelmo, per la seva banda, se’n va cap al suïcidi. Després ve la resta, de la qual hem estat gairebé testimonis. Tothom es pensa que, Adelmo, el van matar, Venanci en treu la impressió que el secret de la biblioteca encara és més important que no es pensava, i continua les recerques pel seu compte. Fins que algú l’atura, abans o després que hagués descobert el que cercava.

—Qui el va matar? Berengario?

—Potser sí. O Malaquies, que té la guarda de l’Edifici. O un altre. Berengario és sospitós justament perquè està espantat, i sabia que a hores d’ara Venanci posseïa el seu secret. Malaquies també és sospitós; guardià de la integritat de la biblioteca, descobreix que algú l’ha violada, i mata. Jorge ho sap tot de tothom, té el secret d’Adelmo, no vol pas que jo esbrini què és el que Venanci hauria pogut trobar… Hi ha molts fets que decanten a sospitar-ne. Però ja em diràs com pot ser que un home cec en mati un altre de vigorós i que un vell, ni que sigui revingut, hagi pogut traslladar el cadàver fins al cossi. Però, fet i fet, ¿oi que l’assassí podria ser el mateix Benci? Podria molt ben ser que ens hagués ensarronat, que el moguessin uns fins inconfessables. ¿I per què limitar les sospites a aquelles persones que van participar en la conversa sobre el riure? Potser el crim ha tingut d’altres mòbils que no tenen res a veure amb la biblioteca. Sigui com sigui, ens calen dues coses: saber com s’entra a la biblioteca de nit i aconseguir un llum. Del llum, encarrega-te’n tu. Fes un volt per la cuina a l’hora del sopar i agafa’n un…

—Un furt?

—Un manlleu, a la major glòria del Senyor.

—Si és així, compteu amb mi.

—Molt bé. Pel que fa a entrar a l’Edifici, ja hem vist per on va aparèixer Malaquies ahir a la nit. Avui faré una visita a l’església i, especialment, a aquella capella. D’aquí a una hora anirem a sopar. En acabat, tenim una reunió amb l’Abat. Hi seràs admès, perquè he demanat que hi hagi un secretari que prengui notes de les nostres paraules.