Segon dia

MATINES

En què poques hores de mística benaurança són interrompudes per un esdeveniment força sagnant

Símbol adés del dimoni, adés del Crist ressuscitat, no hi ha cap animal més voluble que el gall. En el nostre orde n’hi va haver de ronsejaires, que no cantaven a sol ixent. I, d’altra banda, especialment els dies d’hivern, l’ofici de matines se celebra quan encara és negra nit i la naturalesa és adormida, perquè el monjo s’ha de llevar enmig de la fosca i enmig de la fosca ha de pregar llargament tot esperant el dia il·luminant les tenebres amb la flama de la devoció. Per això la tradició disposa sàviament que hi hagi certs monjos que facin la vetlla i no es vagin a colgar a la mateixa hora que els seus germans, sinó que passin la nit recitant rítmicament el nombre exacte de salms que els doni la mesura del temps transcorregut, de manera que, un cop passades les hores consagrades al son dels altres, donin als altres el senyal de desvetllar-se.

Aquella nit, doncs, ens van desvetllar els qui recorrien el dormitori i la casa dels pelegrins sonant la campaneta, mentre un altre anava de cel·la en cel·la cridant el Benedicamus Domino⁷² i cadascú anava responent Deo gratias.⁷³

Guillem i jo ens atinguérem al costum benedictí: en menys de mitja hora ens posàrem a punt de fer cara a la nova jornada i, en acabat, davallàrem al cor, on els monjos s’esperaven agenollats a terra, recitant els quinze primers salms, fins que van entrar els novicis menats per llur mestre. Cadascú es va asseure al seu banc i el cor entonà Domine labia mea aperies et os meum annuntiabit laudem tuam.⁷⁴ El crit s’alçà cap a les voltes de l’església com la súplica d’un infant. Dos monjos pujaren dalt de la trona i cantaren a plena veu el salm noranta-quatre, Venite exultemus,⁷⁵ seguit pels altres que hi ha prescrits. I jo vaig sentir l’abrandament d’una fe renovellada.

Els monjos seien als bancs, seixanta figures igualades per l’hàbit i la caputxa, seixanta ombres a penes il·luminades pel foc del magne trespeus, seixanta veus esmerçades a lloar l’Altíssim. I, sentint aquell concert commovedor, vestíbul de les delícies del paradís, em vaig preguntar si tanmateix l’abadia era un indret de misteris gelosament amagats, de temptatives il·lícites de revelar-los i d’obscures amenaces. Perquè ara, en canvi, em semblava refugi de sants, cenacle de virtut, reliquiari de saviesa, arca de prudència, torre de saviesa, clos de mansuetud, reducte de coratge, encenser de santedat.

Al cap de sis salms començà la lectura de la sagrada escriptura. Alguns monjos capcinejaven de son, i un dels vetlladors nocturns passava entre els bancs amb un llantiol per tal de deixondir els endormiscats. Si algú era descobert en estat d’abaltiment, havia d’agafar el llantiol com a penitència i reprendre la ronda de vigilància. En aquest punt començaren a cantar els sis salms següents. En acabat, l’Abat donà la seva benedicció, el setmaner recità les pregàries, tots s’acotaren devers l’altar en un minut de recolliment la dolçor del qual no pot capir ningú que no hagi viscut aquestes hores d’abrandament místic i de pau interior intensíssima. A l’últim, havent-se acalat de nou les caputxes fins a cobrir-se la cara, tots s’assegueren i entonaren solemnement el tedèum. També jo vaig lloar el Senyor perquè m’havia alliberat dels meus dubtes i del sentiment de frisança a què m’havia abocat el primer dia de ser a l’abadia Som éssers frèvols, em vaig dir, i fins i tot entre aquests monjos aciençats i devots el dimoni fa circular petites enveges, enemistats subtils, però no és sinó fum que s’esvaeix amb el vent impetuós de la fe tan bon punt s’apleguen tots en el nom del Pare, i el Crist torna a ser entre ells.

Entre matines i laudes el monjo no torna a la cel·la encara que sigui negra nit. Els novicis van seguir llur mestre fins a la sala capitular per estudiar els salms, alguns del monjos van romandre a la capella per plegar els objectes del culte, la majoria van anar a voltar pel claustre i a meditar en silenci, i talment ho vam fer Guillem i jo. Els servents dormien i continuaven dormint quan, amb el cel encara fosc, vam tornar al cor per a l’ofici de laudes.

Començà de bell nou el cant dels salms, i un especialment, dels que hi havia previstos per a dilluns, renovellà les meves temences d’abans: «La culpa s’ha emparat de l’impiu, de l’íntim del seu cor, no hi ha temor de Déu en els seus ulls, actua enganyosament envers ell, talment que la seva llengua esdevé odiosa». Em va semblar de mal averany que la regla hagués prescrit per a aquell dia precisament una admonició tan escruixidora. I no va apaivagar els meus batecs de frisança, després dels salms de lloança, la tradicional lectura de l’Apocalipsi, i em van tornar a la ment les figures del portal que tant m’havien subjugat el cor i els ulls el dia abans. Però després del responsori, l’himne i el verset, quan començava el cant de l’evangeli, vaig destriar, darrere les finestres del cor, just damunt l’altar, una claror esblaimada que donava lluïssor als colors virolats dels vitralls, fins llavors mortificats per les tenebres. Encara no era l’aurora, que triomfaria durant l’hora prima, en el moment que cantaríem Deus qui est sanctorum splendor mirabilis⁷⁶ i Iam lucis orto sidere⁷⁷. Era tot just el primer anunci vacil·lant de l’alba hivernal, però va ser suficient per eixorivir-me el cor la lleu penombra que a la nau substituïa ara la foscor de la nit.

Cantàvem les paraules del llibre diví i, mentre donàvem testimoniança de la Paraula que havia vingut a il·luminar les gents, em va semblar que l’astre diürn envaïa el temple amb tot el seu esclat. Em va semblar que la llum, encara absent, fulgurava en les paraules del càntic, lliri místic que es badava flairós entre els encreuaments de les voltes. «Gràcies, Senyor, per aquest moment de goig inenarrable», vaig resar silenciosament, i vaig dir al meu cor. «I tu, neci, de què tens por?».

De cop i volta s’alçaren uns clams de la banda del portal de tramuntana. Em vaig preguntar què ho feia que els servents, que enllestien per començar llur feina, pertorbessin d’aquella manera els oficis sagrats. En aquell moment entraren tres porquers, els ulls esglaiats, s’acostaren a l’Abat i li xiuxiuejaren alguna cosa. L’Abat, de primer, els va calmar amb un gest, com si no calgués interrompre l’ofici, però llavors entraren d’altres servents, la cridòria es féu més estrident: «És un home, un home mort!», deia algú, i d’altres: «Un monjo, no has vist les sabates?».

Els qui pregaven van callar, l’Abat sortí d’una embranzida, fent senyal al cellerer que el seguís. Guillem es va aviar el seu darrera, però ara ja els altres monjos havien deixat els bancs i s’afuaven, a llur volt, cap a la sortida.

El cel era clar i la neu que cobria el terra feia encara més lluminós l’altiplà. Darrere el cor, davant les porcelleres on, des del dia abans, havien posat el recipient que contenia la sang dels porcs, un estrany objecte d’aspecte gairebé cruciforme sobresortia del caire del cossi, com si fossin dos pals clavats a terra que calgués cobrir amb un drap per fer-ne un espantaocells.

Eren, però, dues cames humanes, les cames d’un home enfonsat de cap per avall dins el buc ple de sang.

L’Abat ordenà d’extreure el cadàver del líquid infame (perquè, malauradament, cap persona viva no hauria pogut romandre en aquella posició obscena). Els porquers s’hi atansaren, vacil·lant, i, embrutant-se de sang, van extreure la pobra cosa sangonosa. Com m’havien dit que passava si es remenava com cal tot just després d’abocar-la, i es deixava en fred, la sang no s’havia coagulat, però la capa que cobria el cadàver començava a endurir-se i impregnava la roba, de manera que la fesomia feia de mal reconèixer. Un servent s’acostà i abocà una galledada d’aigua sobre aquella pobra despulla. Un altre s’ajupí i amb un drap li netejà la cara. I ens aparegué davant els ulls la blanca faç de Venanci de Salvemec, aquell home docte en estudis grecs, amb el qual havíem enraonat a la tarda davant els manuscrits d’Adelmo.

—Potser Adelmo es va suïcidar —va dir Guillem mirant-se aquell rostre fit a fit—, però no pas aquest, com hi ha món!, i no es pot pensar que s’hagi enfilat casualment fins al caire del cossi i hi hagi caigut dins per equivocació.

L’Abat s’hi atansà:

—Fra Guillem, com veieu, a l’Abadia passa alguna cosa, alguna cosa que requereix tota la vostra saviesa. Us hi conjuro, actueu de pressa!

—Era present al cor durant l’ofici? —preguntà Guillem senyalant el cadàver.

—No —va dir l’Abat—. Havia observat que el seu banc era buit.

—No hi havia cap més absència?

—Em sembla que no. No vaig trobar a faltar ningú més.

Guillem vacil·là abans de formular una altra pregunta, i ho féu en un murmuri, talment que els altres no el sentissin:

—Berengario era al seu lloc?

L’Abat li clavà un llambregada d’admiració inquieta, com si volgués donar entenent l’astorament que li provocava el fet que el meu mestre ensumés el mateix que ell havia ensumat per uns moments, però per raons més comprensibles. Digué a corre-cuita:

—Sí que hi era. El seu lloc és a la primera fila, gairebé a la meva dreta.

—Naturalment —digué Guillem—, tot això no vol dir res. No crec que ningú hagi passat per darrere l’absis per entrar al cor, i, per tant, el cadàver ja devia ser allà feia unes quantes hores, almenys des que tothom se’n va anar al llit.

—És cert, els primers servents es lleven a trenc d’alba i per això no l’han descobert fins ara.

Guillem es va inclinar damunt el cadàver, com si estigués avesat a tractar amb cossos morts. Va sucar el drap que hi havia tirat vora la galleda i eixugà més acuradament el rostre de Venanci. Mentrestant els altres monjos s’agombolaven esparverats, formant un ròdol baladrer, mentre l’Abat maldava per imposar-los el silenci. Entre ells s’obrí camí Severino, que tenia cura dels cossos de l’abadia, i s’ajupí vora el meu mestre. Vencent el meu fàstic i la meva por, em vaig acostar a ells, per tal de sentir llur conversa i per ajudar Guillem, que necessitava un altre drap net sucat amb aigua.

—Has vist mai un negat? —preguntà Guillem.

—Manta vegada —digué Severino—. I, si no interpreto malament el que vols dir, no fan aquest posat, sinó que tenen la cara inflada.

—Llavors l’home ja era mort quan algú l’ha llençat dins el cossi.

—Per què ho devia fer?

—Per què el devia matar? Ens trobem davant l’obra d’una ment trastornada. Però, ara com ara, cal que esbrinem si presenta ferides o contusions en el seu cos. Suggereixo de portar-lo als banys, despullar-lo, rentar-lo i escorcollar-lo. Tornaré a ser amb tu de seguida.

I mentre Severino, amb el permís de l’Abat, feia transportar el cos pels porquers, el meu mestre demanà que fessin tornar els monjos al cor pel camí per on havien vingut i que els servents es retiressin per la mateixa ruta, de manera que quedés l’espai buit. L’Abat no li va demanar el perquè d’aquest desig seu i s’hi va avenir. Vam quedar sols vora el cossi, del qual havien sobreeixit regalims de sang durant aquella macabra operació, amb la neu tacada de vermell tot al voltant, desfeta en alguns punts per l’aigua abocada, i una gran clapa sangonosa allà on havien ajaçat el cadàver.

—Un embolic ben galdós —digué Guillem, senyalant la complexa escampadissa de petjades que havien deixat tot el voltant els monjos i els servents—. La neu, benvolgut Adso, és un pergamí admirable damunt el qual els cossos dels homes deixen una escriptura ben llegidora. Però això és un palimpsest mal gratat i potser no ens vagarà de llegir-hi res d’interessant. Hi ha hagut massa tràfec de monjos de l’església fins aquí i massa bellugadissa de servents de les porcelleres i les quadres fins aquí. L’únic espai que ha quedat intacte és el que va de les porcelleres a l’Edifici. Vejam si hi trobem res que ens sigui d’interès.

—Però què hi voleu trobar? —vaig preguntar.

—Vull esbrinar si s’ha llençat sol dins el cossi o algú l’hi ha portat, suposo que mort. I el qui arrossega el cos d’un altre deixa senyals profunds en la neu. Mira per aquí a la vora, vejam si trobes petjades diferents de les que han deixat aquests monjos baladrers que han malmès el nostre pergamí.

Vam posar fil a l’agulla. I diré de seguida que vaig ser jo, que Déu em perdoni la vanitat, que vaig descobrir alguna cosa entre el cossi i l’Edifici. Eren petjades humanes, bastant fondes, en una zona per on no havia passat ningú encara i, com va assenyalar de seguida el meu mestre, més lleus que les deixades pels monjos i pels servents, la qual cosa volia dir que després hi havia caigut més neu i que, per tant, eren més antigues. Però el que em va semblar més digne d’interès és que entre totes aquelles petjades, s’hi barrejava un rastre de traç més continu, com d’alguna cosa que hagués estat traginant l’autor de les petjades. Ras i curt un rierol que conduïa del cossi fins a la porta del refectori, a la façana de l’Edifici situada entre la torre de migjorn i la de llevant.

—Refectori, scriptorium, biblioteca —va dir Guillem—. Altre cop la biblioteca. Venanci ha mort a l’Edifici i, més probablement, a la biblioteca.

—I per què precisament a la biblioteca?

—Tracto de posar-me en la pell de l’assassí. Si Venanci hagués mort assassinat al refectori, a la cuina o a l’scriptorium, per què no l’han deixat allà? Però si ha mort a la biblioteca calia traslladar-lo a un altre lloc, sia perquè a la biblioteca no l’haurien descobert mai (i potser a l’assassí li interessava justament que trobessin el cadàver), sia perquè l’assassí probablement no vol que l’atenció se centri en la biblioteca.

—I per què a l’assassí l’interessava que trobessin el cadàver?

—No ho sé pas, només faig hipòtesis. Qui et diu que l’assassí hagi mort Venanci perquè odiava Venanci? L’hauria pogut matar en lloc d’un altre qualsevol, per deixar un signe, per significar alguna altra cosa.

—Omnis mundi creatura, quasi liber et scriptura…⁷⁸ —vaig mormolar—. Però, de quin signe es pot tractar?

—Això és el que no sé. Però no oblidéssim que també hi ha signes que semblen tals i, en canvi, estan mancats de sentit, com ara blitiri o bu-ba-baff…

—Fóra atroç —vaig dir— matar un home per dir bu-ba-baff!

—Fóra atroç —comentà Guillem— matar un home per dir Credo in unum Deum…⁷⁹

En aquell moment se’ns va ajuntar Severino. Havien rentat i escorcollat el cadàver amb tot esment. No hi havia cap senyal de ferida ni de contusió al cap. Havia mort com per encanteri.

—Com per càstig diví? —preguntà Guillem.

—O emmetzinat?

Severino vacil·là.

—També pot ser.

—Tens metzines al laboratori? —preguntà Guillem, mentre fèiem cap a l’hospital.

—Sí, també. Però depèn del que entenguis per metzina. Hi ha substàncies que en dosis petites són saludables i en dosis excessives provoquen la mort. Com tots els bons herboristes, jo també en tinc, i en faig ús amb discreció. Al meu hort cultivo, per exemple, valeriana. Unes quantes gotes dins una infusió d’altres herbes calmen el cor que batega desordenadament. Una dosi exagerada provoca botiment i pot provocar la mort.

—I no has observat en el cadàver indicis d’algun verí en especial?

—No cap. Però molts verins no deixen senyals.

Havíem arribat a l’hospital. El cos de Venanci, rentat als banys, havia estat transportat fins allà i jeia damunt la taula grossa del laboratori de Severino; alambins i d’altres atuells de vidre i pisa em feren pensar en l’obrador d’un alquimista (encara que només en tenia referències indirectes). Sobre una llarga prestatgeria que s’estenia al llarg de la paret exterior, hi havia un escampall de flascons, gerros, vasos, plens de substàncies de colors diversos.

—Una bonica col·lecció de simples —va dir Guillem—. Tots són productes del vostre jardí?

—No —va dir Severino—. Hi ha moltes substàncies rares que no creixen per aquest rodal, que m’han portat al llarg dels anys monjos procedents d’arreu del món. També tinc coses precioses i introbables, juntament amb d’altres substàncies que es poden obtenir fàcilment de la vegetació d’aquests indrets. Veus… aghalingo picat, ve del Catai; me’l va facilitar un savi àrab. Àloe socotrí, ve de les índies, un cicatritzant de primera. Ariento viu, ressuscita els morts o, més ben dit, eixoriveix els esmorteïts. Arsènic: perillosíssim, verí mortal per a qui en pren. Borratja, planta bona per als pulmons malalts. Betònica, recomanable per a les fractures cranials. Màstic: estronca els fluixos pulmonars i els refredats molestosos. Mirra…

—La dels mags? —vaig preguntar.

—La dels mags, però aquí serveix per prevenir els avortaments: es cull d’un arbre anomenat Balsamodendron myrra. Això altre és mumia, d’una gran raresa, producte de la descomposició dels cadàvers momificats; serveix per preparar moltes medecines gairebé miraculoses. Mandràgora officinalis, bona per al son…

—I per desvetllar el desig carnal —comentà el meu mestre.

—Això diuen, però aquí no es fa servir amb aquest fi, com ho podeu suposar —somrigué Severino—. I mireu aquesta —va dir, agafant un flascó—; túcia, miraculosa per als ulls.

—I aquesta, què es? —preguntà tot encuriosit Guillem tocant una pedra d’una prestatgeria.

—Aquesta pedra? Me’n van fer regal temps ha. Em penso que és lopris amatiti o lapis ematitis. Sembla que té diverses virtuts terapèutiques, però encara no he esbrinat quines són. La coneixes?

—Sí —va dir Guillem—, però no pas com a medecina.

Es tragué de l’hàbit un coltellet i l’atansà a poc a poc a la pedra. Quan el coltellet, mogut per la seva mà amb una gran delicadesa, va ser a poca distància de la pedra, vaig observar que la fulla feia un moviment sobtat, com si Guillem hagués bellugat el canell, però el tenia ben quiet. I la fulla es va arrapar a la pedra amb un lleu esclafit metàl·lic.

—Ho veus? —va dir Guillem—. És un imant.

—I per a què serveix? —vaig preguntar.

—Per a diverses coses, de les quals ja et faré esment. Però ara voldria saber, Severino, si no hi ha res aquí que pugui matar un home.

Severino barrinà un instant, massa i tot, atesa la claredat de la seva resposta:

—Moltes coses. Ja t’ho he dit, el límit entre la metzina i la medecina és bastant vaporós, i els grecs de totes dues coses en deien pharmacon.⁸⁰

—I no hi ha res que us hagin pres darrerament?

Severino reflexionà de nou i, en acabat, sospesant bé les paraules, digué:

—No, darrerament no.

—I en el passat?

—Vés a saber. No me’n recordo. Fa trenta anys que estic en aquesta abadia, i vint-i-cinc a l’hospital.

—És excessiu per a una memòria humana —reconegué Guillem. I, de cop i volta, féu—: Ahir parlàvem de plantes que poden desvetllar visions. Quines són?

Severino féu un gest i prengué un caient que palesava el seu viu desig de defugir aquella qüestió:

—M’ho hauria de pensar, saps? Aquí tinc tantes substàncies miraculoses… Però, per què no parlem de Venanci? Què te’n sembla?

—M’ho hauria de pensar —replicà Guillem.